Ves al contingut principal

Pep Prieto, la disfressa del periodista

"La disfressa de l’indigent" és una novel·la prima, un llibre curt, gairebé com tots els caseros que s’han presentat a la Llibreria 22 des que el món és món i que la 22 és 22, o sigui des de fa una eternitat. L’eternitat és un concepte que coneixem bé els gironins, de fet la nostra ciutat, com si no en tinguéssim prou amb una, és tres vegades immortal. Però a la majoria ens passa el mateix que a en Woody Allen que diu que l’eternitat se li fa llarga, sobretot cap al final... En Woody Allen no ha cregut mai en la vida futura, gairebé igual que en Guillem Terribas, malgrat tot en Guillem continua convocant any rere any aquest premi que porta el nom d’un amic ja desaparegut. Però aquest premi és més aviat una aposta de futur, és el reconeixement a una feina que, en bona part, encara està per fer. Ni en Woody ni en Guillem creuen en la vida futura, però tots dos es passegen per la vida amb un eslip de recanvi a la butxaca, per si de cas.
L’Alfred Hitchcock lligava la durada dels seus films a la capacitat de retenció de la bufeta del públic, aquest no és el cas evidentment de l’escriptor, que –en general– el primer que el preocupa és tenir la bufeta ben plena i després simplement la va buidant, va acomodant la llargada del seu relat a la pròpia capacitat per desenvolupar-lo. Hi ha obres que duren tota una vida, només cal veure, per exemple, les edicions revisades i corregides d’en Quim Monzó. L’obra d’un escriptor sempre està viva, sempre és susceptible de revisions i relectures tant per part de l’autor com del lector. Aquest llibre que ara es presenta va fent també el seu viatge particular, ni el llibre, ni el seu autor són ben bé els mateixos des d’aquell ja llunyà dia en què en Guillem va cantar-ne el títol sota les amples bigues de cotxera de la Planeta. L’autor ja no és aquell noi de cabells llargs i el llibre ha guanyat en extensió i maduresa.
Dave Barry va guanyar l’any 1988 el premi Pulitzer, les seves columnes d’opinió és publiquen cada dia en més de 500 diaris dels Estats Units. En la seva pàgina Web (i quin periodista que es faci valer no té avui en dia una pàgina web?) hi figura aquesta perla, diu: “la majoria dels que treballen als diaris no combreguen amb les informacions que s’hi publiquen. Com hi apareixen doncs aquestes informacions?, és un misteri, simplement apareixen... com en Batman!”. He començat parlant de l’eternitat i dels eslips d’en Woody Allen i d’en Guillem Terribas i he acabat parlant d’en Batman, un que porta els eslips posats sobre els pantalons! I del que es tractava era de parlar d’en Josep Maria Prieto i Mir, que no és en Hitchcock ni en Woody Allen, és simplement un periodista que escriu, però que no escriu prou, escriu el just per a quedar finalista del Casero, que no és el Pulitzer, ni el Planeta, que per raons òbvies de sexe tampoc té res a veure amb la Planeta. En Josep Maria Prieto i Mir escriu tan poc que fins i tot abreuja el seu nom, espero que ara amb la publicació d’aquest llibre s’espavili i iniciï una carrera ascendent, a mi em trobarà sempre al seu costat pel que faci falta. Jo que tampoc creia en la vida futura, ara també porto eslips de recanvi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…