Ves al contingut principal

Pep Prieto, la disfressa del periodista

"La disfressa de l’indigent" és una novel·la prima, un llibre curt, gairebé com tots els caseros que s’han presentat a la Llibreria 22 des que el món és món i que la 22 és 22, o sigui des de fa una eternitat. L’eternitat és un concepte que coneixem bé els gironins, de fet la nostra ciutat, com si no en tinguéssim prou amb una, és tres vegades immortal. Però a la majoria ens passa el mateix que a en Woody Allen que diu que l’eternitat se li fa llarga, sobretot cap al final... En Woody Allen no ha cregut mai en la vida futura, gairebé igual que en Guillem Terribas, malgrat tot en Guillem continua convocant any rere any aquest premi que porta el nom d’un amic ja desaparegut. Però aquest premi és més aviat una aposta de futur, és el reconeixement a una feina que, en bona part, encara està per fer. Ni en Woody ni en Guillem creuen en la vida futura, però tots dos es passegen per la vida amb un eslip de recanvi a la butxaca, per si de cas.
L’Alfred Hitchcock lligava la durada dels seus films a la capacitat de retenció de la bufeta del públic, aquest no és el cas evidentment de l’escriptor, que –en general– el primer que el preocupa és tenir la bufeta ben plena i després simplement la va buidant, va acomodant la llargada del seu relat a la pròpia capacitat per desenvolupar-lo. Hi ha obres que duren tota una vida, només cal veure, per exemple, les edicions revisades i corregides d’en Quim Monzó. L’obra d’un escriptor sempre està viva, sempre és susceptible de revisions i relectures tant per part de l’autor com del lector. Aquest llibre que ara es presenta va fent també el seu viatge particular, ni el llibre, ni el seu autor són ben bé els mateixos des d’aquell ja llunyà dia en què en Guillem va cantar-ne el títol sota les amples bigues de cotxera de la Planeta. L’autor ja no és aquell noi de cabells llargs i el llibre ha guanyat en extensió i maduresa.
Dave Barry va guanyar l’any 1988 el premi Pulitzer, les seves columnes d’opinió és publiquen cada dia en més de 500 diaris dels Estats Units. En la seva pàgina Web (i quin periodista que es faci valer no té avui en dia una pàgina web?) hi figura aquesta perla, diu: “la majoria dels que treballen als diaris no combreguen amb les informacions que s’hi publiquen. Com hi apareixen doncs aquestes informacions?, és un misteri, simplement apareixen... com en Batman!”. He començat parlant de l’eternitat i dels eslips d’en Woody Allen i d’en Guillem Terribas i he acabat parlant d’en Batman, un que porta els eslips posats sobre els pantalons! I del que es tractava era de parlar d’en Josep Maria Prieto i Mir, que no és en Hitchcock ni en Woody Allen, és simplement un periodista que escriu, però que no escriu prou, escriu el just per a quedar finalista del Casero, que no és el Pulitzer, ni el Planeta, que per raons òbvies de sexe tampoc té res a veure amb la Planeta. En Josep Maria Prieto i Mir escriu tan poc que fins i tot abreuja el seu nom, espero que ara amb la publicació d’aquest llibre s’espavili i iniciï una carrera ascendent, a mi em trobarà sempre al seu costat pel que faci falta. Jo que tampoc creia en la vida futura, ara també porto eslips de recanvi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…