Ves al contingut principal

Barretades / La mà que escriu

La mà quan escriu ens porta per camins insospitats, ens explica històries fantàstiques i ens desvetlla els secrets del llibre de les set sivelles. La mà actua amb completa independència i l’autor és només la tapadora, un babau que signa allà on la mà li diu.
Però a vegades el pallús que es creu escriptor intenta anar pel seu compte, s’imagina una història i amb la prepotència que caracteritza als imbècils, obliga a la mà a escriure-ho. Alguns d’aquesta manera han arribat molt lluny, fins i tot n’hi ha que han guanyat premis literaris amb més dotació econòmica que la grossa de la primitiva. Ara fa ben poc hem vist fenòmens d’aquesta mena, hem vist com es confonia la mà que escriu amb la cara pintada de la fama, la història literària amb el negoci dels sentits i, més enllà del que haurien de permetre els seus sacerdots, hem vist com es confonia fatalment la literatura amb la vida literària, que, per entendre’ns, és com confondre el cul amb el temps que passa. Però malgrat tot la mà continua escrivint, s’oblida de totes aquestes foteses, segueix el seu camí sobre el paper pautat de les emocions i les giragonses entintades de les quimeres. La literatura no necessita de res més, sobreviurà eternament als eclipsis de la imaginació i es deslliurarà amb facilitat del magnetisme provocat per l’òrbita el·líptica dels planetes. Sempre hi haurà una mà que continuarà escrivint poemes, per exemple, o novel·les exemplars o un conte que exemplifiqui el temps que fuig, el temps que s’escola entre els dits com una matèria gelatinosa, o com la sorra en un rellotge de vidre, o com aquella substància que segreguen uns cucs i amb la qual es fabriquen corbates i les mitges de les dames. Espero que la Maria de la Pau Janer no es senti ofesa pel contingut d’aquest article, ni ella, ni la mà que escriu per ella, ni la mà que li recull els premis literaris. Només faltaria!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…