Ves al contingut principal

Barretades / La mà que escriu

La mà quan escriu ens porta per camins insospitats, ens explica històries fantàstiques i ens desvetlla els secrets del llibre de les set sivelles. La mà actua amb completa independència i l’autor és només la tapadora, un babau que signa allà on la mà li diu.
Però a vegades el pallús que es creu escriptor intenta anar pel seu compte, s’imagina una història i amb la prepotència que caracteritza als imbècils, obliga a la mà a escriure-ho. Alguns d’aquesta manera han arribat molt lluny, fins i tot n’hi ha que han guanyat premis literaris amb més dotació econòmica que la grossa de la primitiva. Ara fa ben poc hem vist fenòmens d’aquesta mena, hem vist com es confonia la mà que escriu amb la cara pintada de la fama, la història literària amb el negoci dels sentits i, més enllà del que haurien de permetre els seus sacerdots, hem vist com es confonia fatalment la literatura amb la vida literària, que, per entendre’ns, és com confondre el cul amb el temps que passa. Però malgrat tot la mà continua escrivint, s’oblida de totes aquestes foteses, segueix el seu camí sobre el paper pautat de les emocions i les giragonses entintades de les quimeres. La literatura no necessita de res més, sobreviurà eternament als eclipsis de la imaginació i es deslliurarà amb facilitat del magnetisme provocat per l’òrbita el·líptica dels planetes. Sempre hi haurà una mà que continuarà escrivint poemes, per exemple, o novel·les exemplars o un conte que exemplifiqui el temps que fuig, el temps que s’escola entre els dits com una matèria gelatinosa, o com la sorra en un rellotge de vidre, o com aquella substància que segreguen uns cucs i amb la qual es fabriquen corbates i les mitges de les dames. Espero que la Maria de la Pau Janer no es senti ofesa pel contingut d’aquest article, ni ella, ni la mà que escriu per ella, ni la mà que li recull els premis literaris. Només faltaria!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…