Ves al contingut principal

Barretades / Els presents

Plou, gairebé sempre, sobre les Fires del meu record. Les fulles humides s’enganxen a les sabates, als neumàtics i a tot allò que un aprèn a associar a la diada de Sant Narcís. És una pluja que no es pot mesurar amb els aparells habituals, perquè als gironins quan arriba el 29 d’octubre ens plou per dins.
A Girona les fires són com una pluja molt fina que ens mulla a tots una mica. Plou a les exposicions, plou a les parades, plou sobre els concursants del concurs de pesca fluvial i sobre els concursants del concurs de paletes i sobre els concursants del concurs de petanca. Plou inclús sobre les rotllanes dels sardanistes que ballen a l’estil empordanès i sobre els que ballen a l’estil selvatà. Plou en la missa en honor del Sant, plou sobre les sabates enllustrades de les autoritats, plou sobre el brogit de la Devesa i sobre els silencis dels campanars. A Girona la pluja és un sentiment, una angoixa, un verb transitiu que exigeix la presència humida d’un complement directe. El dia de sant Narcís la ciutat es desperta enmig d’un núvol de cotó ensucrat i el sol s’aixeca com una poma vermella, enfilada en un pal molt prim. Els carrers es commouen amb una alegria flonja i pesada, amarada de bondies i de bonestardes, d’olor de castanyes i de sofregits. Per sant Narcís, Girona és una ciutat tardoral que es desperta. Més enllà dels seus somnis i dels seus neguits, dels seus malsons i de les seves esperances, tothom alça la vista i mira cap el cel, més enllà d’on apunten les branques dels arbres més alts, més enllà d’on la noria fa el seu viatge d’anada i de tornada, més enllà d’on les gavines es deixen portar pel vent de la vida. A Girona plou gairebé sempre, fins i tot quan el vell de la casa alça el seu got de vi, o la seva copa de cava, o la seva copeta d’anís i es posa a brindar amb melangia pel record de dies plujosos ja passats o encara per venir, pel record d’alegries frustrades o de penes endolcides pel pas del temps. El vell tanca els ulls i brinda, mentre cau la pluja sobre la seva ànima: ¡Pels presents i pels absents!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…