Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2005

Barretades / Els presents

Plou, gairebé sempre, sobre les Fires del meu record. Les fulles humides s’enganxen a les sabates, als neumàtics i a tot allò que un aprèn a associar a la diada de Sant Narcís. És una pluja que no es pot mesurar amb els aparells habituals, perquè als gironins quan arriba el 29 d’octubre ens plou per dins.
A Girona les fires són com una pluja molt fina que ens mulla a tots una mica. Plou a les exposicions, plou a les parades, plou sobre els concursants del concurs de pesca fluvial i sobre els concursants del concurs de paletes i sobre els concursants del concurs de petanca. Plou inclús sobre les rotllanes dels sardanistes que ballen a l’estil empordanès i sobre els que ballen a l’estil selvatà. Plou en la missa en honor del Sant, plou sobre les sabates enllustrades de les autoritats, plou sobre el brogit de la Devesa i sobre els silencis dels campanars. A Girona la pluja és un sentiment, una angoixa, un verb transitiu que exigeix la presència humida d’un complement directe. El dia de sa…

Pep Prieto, la disfressa del periodista

"La disfressa de l’indigent" és una novel·la prima, un llibre curt, gairebé com tots els caseros que s’han presentat a la Llibreria 22 des que el món és món i que la 22 és 22, o sigui des de fa una eternitat. L’eternitat és un concepte que coneixem bé els gironins, de fet la nostra ciutat, com si no en tinguéssim prou amb una, és tres vegades immortal. Però a la majoria ens passa el mateix que a en Woody Allen que diu que l’eternitat se li fa llarga, sobretot cap al final... En Woody Allen no ha cregut mai en la vida futura, gairebé igual que en Guillem Terribas, malgrat tot en Guillem continua convocant any rere any aquest premi que porta el nom d’un amic ja desaparegut. Però aquest premi és més aviat una aposta de futur, és el reconeixement a una feina que, en bona part, encara està per fer. Ni en Woody ni en Guillem creuen en la vida futura, però tots dos es passegen per la vida amb un eslip de recanvi a la butxaca, per si de cas.
L’Alfred Hitchcock lligava la durada dels…

Barretades / Maragall

Catalunya, ideològicament parlant, està feta a imatge i semblança de la seva bandera, o sigui: cinc franges grogues i quatre de vermelles, que ens separen de la realitat com els barrots d’una presó o, més ben dit, com el teló d’un teatre que separa l’escenari de la platea, la realitat de la ficció. Cadascú s’identifica amb la senyera com vol, per les formes, per afinitat de colors, o –com és el cas del PP– per una determinada manera de disposar les barres: les vermelles als extrems i les grogues al mig.
La meva opinió sobre aquests temes és voluble i erràtica, a vegades intento anar contracorrent i d’altres en deixo portar per ella. En qualsevol cas sempre és convenient anar amb compte, que els rius d’aquest país ja sabem que són de mal tractar i val més no fer bestieses. En aquest moment no sabria definir la meva posició, miro al meu voltant i no sé ben bé on sóc, ni cap on vaig. El meu únic referent polític en aquest moment és la figura del president Maragall. Si algú pot representar…

El centenari de La Salle

Quan van començar els meus estudis de primària al col·legi La Salle, a la classe dels senyor Arriaga, la institució ja feia un any que havia celebrat els seu seixanta aniversari a Girona. Era un edifici plumbós, sense ànima, set cursos després, quan el vaig abandonar, o quan el col·legi em va abandonar a mi –que pel cas ve a ser el mateix– encara havien de posar-se a festejar el seus setanta anys a la ciutat. El col·legi dels hermanos em va semblar des del primer dia un lloc ombrívol i trist. Els professors, que encara cantaven el "Cara al sol" quan calia, semblaven baixats d’un altre planeta i els companys havien crescut en un ambient de lluita constant, d’enveges, d’injustícies i d’humiliacions. A vegades em sembla que la meva memòria és com un pou negre, on tot el que hi cau s’hi perd per sempre, però aquells meus anys als hermanos de Girona han quedat sedimentats per sempre, com una mena de fang radioactiu; aquells anys foren una experiència trista, buida i prescindible.…

Barretades / La mà que escriu

La mà quan escriu ens porta per camins insospitats, ens explica històries fantàstiques i ens desvetlla els secrets del llibre de les set sivelles. La mà actua amb completa independència i l’autor és només la tapadora, un babau que signa allà on la mà li diu.
Però a vegades el pallús que es creu escriptor intenta anar pel seu compte, s’imagina una història i amb la prepotència que caracteritza als imbècils, obliga a la mà a escriure-ho. Alguns d’aquesta manera han arribat molt lluny, fins i tot n’hi ha que han guanyat premis literaris amb més dotació econòmica que la grossa de la primitiva. Ara fa ben poc hem vist fenòmens d’aquesta mena, hem vist com es confonia la mà que escriu amb la cara pintada de la fama, la història literària amb el negoci dels sentits i, més enllà del que haurien de permetre els seus sacerdots, hem vist com es confonia fatalment la literatura amb la vida literària, que, per entendre’ns, és com confondre el cul amb el temps que passa. Però malgrat tot la mà cont…

Barretades / La pluja

Diuen que les paraules dels polítics se les emporta el vent. És una metàfora, naturalment, altrament els dies de tramuntana no podríem sortir al carrer sense donar-nos de bufetades amb promeses, amenaces, desqualificacions i adhesions indestructibles. El vent seria com una mena de pluja de meteorits que ens faria la vida impossible.
A vegades les metàfores es fan realitat, però en aquest cas no fou el vent sinó la pluja. El dia del Pilar, en el nostre país, és un dia passat per aigua i per discursos. Els polítics experimentats porten els seus parlaments convenientment protegits contra les inclemències de la meteorologia, embolicats amb paper de plata i, si convé, completament plastificats. Però els polítics novells escriuen els seus discursos de qualsevol manera, sense tenir en compte que les gotes de pluja poden aigualir els arguments més contundents i les lloances més sinceres. Tal és el cas d’un que, al bell mig del pati d’armes de la caserna de la Guardia Civil, es va a posar a lle…

Barretades / Salt i l'educacio d'adults

Hi ha qui pensa que en aquest món tot és molt complicat, però la realitat és senzilla, nítida i transparent. La solució de tots els problemes de la nostra societat passa per l’educació. Una formació de qualitat i accessible a tothom. L’educació és el motor del desenvolupament humà i tot això ho saben bé la gent de l’Escola d’adults de Salt.
En Sebas Parra i en Joan Colomer són els dos mestres que dirigeixen i impulsen aquest projecte educatiu que honora al poble de Salt i a totes les comarques que l’envolten. L’Escola d’adults de Salt es mereix un respecte, l’ajuda de totes les institucions i la col·laboració constant de tots. Salt és un poble que ha rebut a més de 5.000 persones en els darrers anys, l’escola d’adults de les Bernardes treu fum per totes les xemeneies intentant donar cabuda a tots els que volen accedir als mínims estàndards educatius, per a convertir-se en ciutadans normals. Cal denunciar aquesta falta de mitjans de tot el sistema educatiu, però, sobretot, d’unes escole…