Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2005

La gata sobre el televisor

Les festes de Nadal es van desencadenant segons el pla previst. Es comença amb la família de primer grau i després es va baixant pels esgraons de la selecció natural fins a arribar al dia de cap d’any. Qui finalment sobreviu pot considerar-se un digne representant de la nostra espècie i qui no, mala sort; això sí sempre pot fer donació del seu fetge a la ciència. Ja saben que els científics són del morro fi i sempre els hi ha agradat el paté al cava. El dia de Sant Esteve a muntanya hi fa un fred que pela, sec i aspre, que els que venim de la humida Girona apreciem com un regal de la natura. A Sant Joan de les Abadesses ens hi reunim una colla de cosins, mig-cosins, cosins-nebots i tiets-avis; gent de tota mena i condició que un dia a l’any decidim conviure durant unes hores en un pis unifamiliar amb vistes cap a la vall de Camprodon.  Tretze persones entatxonades en un menjador-estar provoquen un caos considerable que els amfitrions dissimulen com poden, però amb un somriure permanent …

Quatre contes de Nadal (2005)

2. Animals domèstics

A mitja tarda d’aquell dia de desembre de 1974, la ciutat somnolent només es despertava a hores convingudes, amb el so escandalós i prepotent de les campanes que anunciaven el pas de les hores, la caducitat de la vida: consumir preferentment abans de la darrera campanada. Tot just unes lleus pinzellades de vida animal donaven a entendre que la ciutat era alguna cosa més que un munt de pedres dipositades, més o menys ordenadament, a l’aiguavés d’un turó. Quatre gavines grisenques sobrevolaven el riu, retallades clarament sobre el fons d’un cel blau blanquinós. Sota l’aigua freda del flum, unes carpes d’escata grossa es giraven a estones de panxa enlaire i mostraven el seu ventre argentat. Sobre els teulats, poblats per un estol d’antenes que intentaven captar el senyal en blanc i negre d’una mena de vida, diferent i meravellosa, més enllà de la ciutat.
El sol rancuniós i fred, com un déu de Babilonia, dibuixava una línia molt nítida entre l’ombra i la claror, una rat…

La festa dels innocents

Vivim en una societat culpable i que de retruc ens fa sentir a tots pecadors. Tots naixem amb una falta inconfessable, amb una tara incorporada, alguna incapacitat congènita o un complex clarament etiquetable, fins i tot per un alumne de primer grau de psiquiatria clínica. D’innocents ja no en queden, si és que realment n’hi ha hagut mai. L’església catòlica, que sempre està a l’altura dels temps, finalment s’ha decidit per abolir el Llimbs, aquell entresòl inhòspit entre el soterrani càlid de l’infern i l’àtic fred i d’alt standing del cel. Els cardenals han decidit que tots els innocents, morts sense haver estat batejats, arribin de pet cap al cel. Totes les religions sempre han sabut reglar-ho tot fins als darrers detalls, hi ha un paradís per a cada cosa: pels politeistes, pels monoteistes i pels ateistes; tots tenen la seva terra promesa, el seu harem celestial, el seu panteó dels herois. Els únics que ens quedarem sense res som els pobres agnòstics. Ja em veig habitant sota un de…

Quatre contes de Nadal (I)

1. El regal de la tieta Marta

Per les finestres de la tieta Marta sempre s’hi veia un paisatge tardoral: un pati erm, teulats d’uralita i una heura seca que temps enrere s’havia enfilat per una paret mitgera que tapava completament el fons de la finca. D’aquell terreny que un dia l’avi Honori havia cultivat amb indubtable eficàcia, ara només en quedava la glòria d’un magraner amb tots els seus fruits esquerdats. La germana de la meva Mare era una dona preocupada, es despertava i el primer que feia era mirar per la finestra. La seva primera expressió del dia era una ganyota de neguit que ja no l’abandonava fins al migdia. Cap al vespre la tieta Marta es dedicava a fer mitja i aleshores el seu cos traspuava complaença per tots els porus.
La tieta Marta només sortia de casa els diumenges i els dies de festa de guardar, per anar fins a l’església de la plaça, on mossèn Joaquim oficiava una missa rutinària, amb aquella veu rompuda i greixosa que semblava sorgir directament dels replecs més…

La festa dels descreguts

La vida és un interval de temps que comptem amb les eines que tenim a mà, un segon és la deumilionèsima part del quadrant de la roda de la vida, una dia és el contingut d’un recipient irregular i un any és un territori discret que limita al nord amb l’hivern i al sud amb l’estiu. La vida és un camí comunal, a vegades de pas restringit, val més agafar-s’ho amb calma i anar fent. La vida és com una roda que ens porta de Nadal en Nadal, d’any nou en any nou, de foscor en foscor. Els catalans som així, ens agraden aquesta mena de celebracions contradictòries. Ens agrada la foscor per poder encendre les llums, ens agrada la fredor per poder-nos abrigar i la disbauxa per descansar. Quan arriben aquestes festes ens aflora aquella substància fosca que durant l’any s’ha anat dipositant al fons d’allò que anomenem la consciència col·lectiva. És una mena de barreja d’arrels iberes i indoeuropees, de sediments extremadament pagans i unes quantes fulles podrides de tradició catòlica. Quan les feste…

Barretades / Una vida amb nom

Quan en Quim Nadal va néixer, el barri de Sant Pere era encara un burg gairebé medieval, un indret ombrívol a mercè de les inundacions, que tant podien venir de l’aigua poderosa del Ter i l’Onyar que s’omplien fins a vessar entre Pedret i el carrer de la Barca, o del Galligants, un riu capriciós i esquiu que a vegades baixava esverat i renegant des del capdamunt de la Vall de Sant Daniel.
En Quim va créixer en una ciutat grisa, que es despertava cada matí amb el sol a l’esquena i s’anava a dormir amb el record encara encès dels darrers raigs de sol que pugnaven per il·luminar-li la cara des de darrera dels cims de Rocacorba. Girona era una ciutat petita, mesurable i francament avorrida, de vides sense nom i noms sense vida. Els anys seixanta van passar perquè sí i els setanta s’instal·laren en el tedi, fins que la naturalesa va saber, després de repetits intents, desfer-se d’un dictador que tenallava al país amb els seus unglots de mala bèstia. La democràcia va portar les primeres elec…

Barretades / El final del silenci

Hi ha un temps per a cada cosa –ja ho deia l’Eclesiastès– fins i tot n’hi ha que tenen temps per a recordar i de fixar-ho permanentment sobre les pàgines d’un llibre. Hi ha gent que després d’haver-ne viscut de verdes i de madures, encara insisteixen en voler continuar vivint aquest temps fràgil que ens ha tocat viure i viure’l de veritat, tocant de peus a terra cada dia, vivint i respirant l’aire de la seva ciutat, del seu país i d’un món, imaginat sempre amb les mesures que ens agermanen.
En Francesc Pararols és un home del seu temps, és a dir: del nostre temps. En Francesc és un home que no ha deixat mai de lluitar, que ha viscut èpoques de grans brogits i d’insondables silencis, guerres d’oblit i treves de memòria. En Francesc Pararols continuarà lluitant, n’estic segur, encara durant molt de temps amb la força de les seves raons, de la seva veu, de la seva mirada i sobretot amb la força incontestable dels seus records, que ara també són els meus. Hi ha un temps per a cada cosa i a…

Barretades / Conviure en la desigualtat

La raça humana ha necessitat mil·lennis per a esculpir el seu cervell i, en general ho ha fet bé, com totes les coses que es fan molt lentament. Però la tecnologia i la cultura han evolucionat molt més ràpidament que els circuits biològics que regeixen els nostres instints primaris. Probablement moltes de les notícies que rebem diàriament sobre violència contra les dones tenen, més enllà de la sociologia, el seu origen en el bulb raquidi, aquella protuberància arrodonida que tenim amagada en la base mateixa de l’encèfal i que ens agermana directament, no ja amb els primats, sinó fins i tot amb els rèptils.
A la Garrotxa hi ha una Associació anomenada Alba que vetlla des de fa gairebé quinze anys pels drets i els interessos de les dones. Recentment i després de constatar el desconeixement que es té de la realitat de la dona en general i concretament en la seva comarca, van encarregar un estudi, elles en diuen una auditoria de gènere, que avalués la situació actual i les necessitats de l…

El tricorni

Un tricorni és un capell de dubtosa utilitat, però de forta càrrega simbòlica. Originàriament de base triangular, bé que amb la punta arrodonida, ha lluït els seus reflexes de xarol negre al llarg i a l’ample de la tràgica història d’Espanya.
El senyor Ratzinger –àlies Benet XVI– no pot ignorar aquesta vella imatge descarnada de l’Espanya més rància. Quan es posa el tricorni i somriu amb els seus llavis carnosos, no pot obviar el simbolisme punyent que tot això comporta. Jo m’he sentit de sobte emmirallat sobre el negre llustrós d’aquest casc reglamentari i he pensat amb la darrera imatge que deurien veure els milers d’afusellats per la Guardia Civil. Ara que el papa finalment s’ha posat el tricorni, els vells catòlics espanyols ja podran tornar a combregar amb un rosari en una mà i la pistola a l’altra.

Consol del desert

Un desert és bàsicament com una absència, és un indret on hi manca tot allò que la gent civilitzada necessitem per viure cada dia; és un lloc curull d’arena però rodejat de no res. La vida és una travessia i, com en el desert, en els moments més transcendentals generalment ens trobem sols, mirem cap l’infinit i no veiem res, posem en guàrdia els sentits però no sentim res.
Consol Vidal és una dona que s’estima el desert, els seus silencis, els seus replecs, les seves absències i els seus naufragis. Si pogués segurament s’hi quedaria per sempre, flotant entre dunes llustroses del mateix color que l’or vell, penjada entre els raigs de llum que foraden la textura d’un capvespre infinit, o perduda completament, perquè en un desert el més complicat és sempre trobar-ne la sortida. Però un sediment de vida civilitzada l’empeny a tornar, ella viu a la terra promesa, un lloc que els seus avantpassats van conquerir tot fugint precisament d’altres deserts. Ens ensenya fotografies i ens llegeix po…

Els ponts

La constitució espanyola de 1978 fou fruit d’un consens que es produí després d’una llarga i enrevessada negociació entre les forces polítiques que en aquell moment dominaven l’arc parlamentari de la transició. Consensuar vol dir consentir, acceptar, arribar a un acord. Els legisladors espanyols van saber construir aquesta constitució-pont que havia d’unir les dos ribes d’un riu enorme, que en els darrers quaranta anys no havia deixat de pujar perillosament de nivell.
La transició no va quedar tancada del tot amb l’aprovació d’aquella constitució, però va ser un pas molt important. Els polítics que l’ordiren van voler deixar constància de l’esdeveniment, convertint el dia de la seva aprovació per referèndum –un plujós dia de desembre– en dia de festa de guardar. Però els polítics, que són fets tots de la mateixa pasta, tendeixen a construir ponts fins i tot allà on no hi ha rius i amb aquesta festa van aconseguir el que semblava impossible: construir el pont més llarg del món sobre la …

Els helicòpters

Els helicòpters són com libèl·lules fràgils, volen de flor en flor, transportant alenades i sentiments. Però què tenen els helicòpters que em fan sentir inquiet? Amb les seves ales d’hemèlitre, bateguen sobre els nostres caps amb aquell soroll sinistre d’Apocalipse Now. Els helicòpters saben com arribar al cor de les tenebres i paradoxalment també són capaços de convertir als personatges més sinistres en figuretes fràgils de pessebre, caganers d’ulls petits i afectats probablement d’hemeralopia.
Ara és temps de pessebres i helicòpters, esperem que després de carnestoltes tornin les libèl·lules pels camins fressats de la primavera.

Barretades / L'hora del teatre

Amb els anys diuen que un va agafant seguretat i experiència, però de fet l’únic que ens passa és que anem perdent facultats. Les neurones ens abandonen, de la mateixa manera com les rates fugen per les amarres d’un vaixell empestat. Amb el temps un s’arrapa desesperadament a les rutines com si fos el darrer salvavides, mentre les aletes dels taurons del temps van dibuixant cercles concèntrics cada vegada més petits al nostre voltant.
Tot això se’ns fa evident de maneres diverses i cadascú s’ho pren amb el grau de relativitat que li permet la seva religió. Jo, per exemple, ho noto perquè cada vegada se’m fa més feixuc anar al teatre. A dos quarts d’onze, que és l’hora en què generalment es programen les estrenes de Temporada Alta, ja fa estona que faig nones. Alguna vegada que he intentat fer-me el valent ja pesava figues abans d’acabar el primer acte. Suposo que això del teatre deu ser un afer de joves o, com a mínim, de gent molt desperta, o que a l’endemà es pot llevar a l’hora que …

Barretades / Montaigne i la UdG

La Universitat de Girona fou en el seu moment el gran somni d’una ciutat petita. Ara el somni ja és una realitat i les eleccions a rector que es desenvolupen aquests dies són la prova de la seva maduresa. La ciutat i la UdG, malgrat tot, no han sabut encaixar del tot bé; segurament en una població com Girona el pes d’una universitat s’hauria de fer notar molt més. Es pot entendre que això també és prova de maduresa ciutadana, però jo no ho crec.
Sigui quin sigui el resultat, tan en Sergi Bonet com l’Anna Maria Geli tenen l’obligació d’acostar posicions amb la ciutat i de compartir més projectes junts. La universitat ha de comprendre que l’apel·latiu “de Girona” no és simplement una qüestió semàntica sinó el complement necessari que li dóna credibilitat. I la ciutat ha de començar a pensar que el seu creixement ha d’anar compassat amb el de la universitat. Girona s’ha de vendre com una ciutat universitària i per tant generadora de cultura i de coneixement, però també ha de saber oferir …

Tardor a Maià

El cementiri de Maià de Montcal és un clos petit, sota l’ombra romànica de Sant Vicenç, l’església del poble. En els seus nínxols hi descansen il·lustres agricultors, gent sensata i anònima que es van passar la vida cultivant camps de blat de moro i alguna vinya escadussera. Des dels seus murs es pot veure encara algun oliverar i boscos d’alzines i roures que semblen voler acomboiar a la Mare de Déu del Mont fins al campdamunt del Montcal.
L’Ernest Lluch va deixar dit que volia descansar entre els murs d’aquell cementiri, entre els troncs d’uns xiprers feixucs i a mercè d’uns vents que no saben si creure’s de la Garrotxa o de l’Empordà. Des de la seva mort, ara ja fa cinc tardors, els seus amics –que són molts– anem a visitar-lo com a mínim una vegada a l’any. Sembla estrany però encara el tenim present. A nosaltres ens ha tocat viure en aquest món que continua girant enfollit, mentre ell descansa per sempre darrera d’una làpida modesta, que només és capaç de mantenir en ordre les llet…

30 novembres

El general Franco va morir ara fa trenta anys, la matinada del 20 de novembre de 1975, poc després d’haver defecat excrements en forma de melena. El comunicat de l’equip mèdic habitual va calar tan profundament en el meu inconscient que des d’aleshores no ha passat ni un sol dia en què no hi hagi pensat, sobretot pel matí, quan contemplo astorat el resultat dels meus esforços excretors.
El general Franco fou un home mediocre, gris, amb tendències venjatives, comportaments inquietants i actituds criminals. El seu règim va durar quaranta anys interminables i va ser comparat tot sovint amb els feixismes i els nacional-socialismes de la seva època i, si bé en diferia notablement tan en el fons com en la forma, el seu perfil psicològic era un calc gairebé exacte dels principals criminals de guerra que es van seure davant del tribunal de Nuremberg amb cara de no haver trencat mai cap plat. Després de trenta anys de la seva mort, a Catalunya encara hi ha qui el venera i qui el justifica, supo…

Barretades / La pàtria dels records

Un filòsof oriental deia que la pàtria no és res més que un campament en el desert. Els gironins des de fa segles que tenim instal·lat el nostre campament aquí, entre les aigües de quatre rius, en la cruïlla de molts camins i sota un cel que acull amb benvolença les nostres dèries i les nostres passions.
Girona és una ciutat singular, habitada per tota mena de criatures; homes i dones que, més enllà de la seva talla o de la seva bellesa física, van construint pacientment l’entramat d’emocions i de relacions sentimentals que finalment algú sempre acaba anomenant pàtria. Una d’aquestes històries és la de Nora Pichler i Joan Ferran, que un dia van trobar-se aquí, en aquesta fosca ciutat, en una època en què les històries s’escrivien encara sota la llum tremolosa de les incerteses i els neguits. La Nora va arribar a Girona l’any 1949 amb un grup de noies vieneses que fugien dels estralls de la guerra. Ara en Joan ha volgut deixar la seva història impresa, negre sobre blanc, damunt de les p…

Barretades / Ara ve nadal!

Santa nit, plàcida nit! Any rera any el Nadal s’avança un mica més i la nostra societat, com un Titànic a la deriva, es va escorant irremissiblement cap a l’abisme. Arribarà el punt en què els anuncis de Nadal es començaran a emetre per sant Joan, però, fins ara, aquesta arribada prematura del Nadal era simplement una sensació que ens anava envaint lentament: ara aquí un aparador, ara allà unes boles de vidre... fins que finalment et trobaves amb un paio penós, disfressat de Santa Claus o de Rei Mag, que et llençava un alè de carajillo i et deixava anar allò de: Ho, ho, ho.
Aquest any ha estat diferent i a mi m’ha arribat de sobte, just a les dos menys tres minuts de la matinada del dotze de novembre. El terrabastall enorme d’un camió-grua em va fer saltar del llit. Vistes les darreres experiències d’explosions, enfonsaments i cataclismes varis, vaig obrir la finestra disposat a llançar-me directament sobre la lona de salvament dels bombers. Però no eren els bombers, eren uns operaris …

Barretades / Transparències

(Barretada número 100)

Hi ha dies en què les gavines volen molt alt, just sota el ventre blanc dels avions que arriben o que se’n van. Hi ha dies en què miro cap el cel i només hi veig un full de paper en blanc. Són potser aquests dies de cels blancs que em fan sentir transparent. La meva ombra amb prou feines em pot seguir el rastre pel carrer, a la primera cantonada em perd i ja no la veig en tot el dia. Però ja se sap, les ombres gironines sempre han estat unes desagraïdes.
Hi ha dies en què les meves raons s’aprimen i els arguments que les sustenten cauen desfets enmig d’un gran bassal d’indiferència. De fet, en general, la meva vida no és res més que això: una excusa, un tremolor, una fulla que cau. Una fulla molt prima, gairebé transparent. Fins i tot juraria que mentre vaig escrivint les lletres s’esborren. La literatura, igual que la vida, exigeix claredat, però la transparència et traeix i acabes sempre amb el cul a l’aire. L’estil, tal com deia Stendhal, hauria de ser com un v…

Barretades / El cel comença a caure?

El darrer llibre de l’Astèrix ha estat molt comentat a causa d’una errata a la portada de la versió catalana. El títol del llibre fa referència a l’única cosa que, pel que es veu, podia fer por als braus gals: que el cel els hi caigués a sobre. Fa deu o quinze anys apareixia justament un altre llibre que es deia El tràngol d’Obèlix i que, si més no, ja ens feia preveure que les coses en el petit llogarret gal no anaven del tot bé.
El president Mitterrand l’any 1990 es preguntava: “Què pot esperar un jove que neix en un barri sense ànima, que viu una vida gris en un edifici lleig, rodejat d’altres lletjors, de murs grisos sobre un paisatge gris, envoltat per una societat que prefereix girar la mirada i que no intervé fins que se la fa emprenyar?”. Però deu o quinze anys enrera França era encara un país envejable. Passejant pels carrers de les seves ciutats o simplement conduint per les seves autopistes et feies una idea clara del que havia de ser un país civilitzat, europeu, endreçat, c…

Barretades / El caminant

El senyor Fernández és un home que camina, que ressegueix constantment tots i cadascun dels carrers de Girona, de la nova i de la vella, de la riba dreta i l’esquerra. És un home menut i prim, cabells grisos com el seu vestit; contempla la ciutat amagat darrera d’una mirada beatífica i s’agafa les mans a l’esquena en un posat perpetu d’estar rumiant i rumiant alguna cosa important. Té l’aire d’un savi distret i un somriure de conill una mica entremaliat de qui sap alguna veritat compromesa i la calla per educació.
Camina amb el cap lleugerament vinclat cap endavant, com si busqués entre les rajoles de la vorera el sentit de la vida, un secret arcà, inextricable, que algun dia trobarà entre les fulles i els papers, entre els xiclets i les burilles. Però mentrestant el senyor Fernández camina, cada dia, a tothora. Quan acaba un carrer en comença un altre, sempre a la mateixa velocitat, sempre amb el mateix posat, sempre vestit de gris. El senyor Fernández es part del meu imaginari, del m…

Barretades / Els absents

L’endemà del dia de Tots Sants despareixen els automòbils forans que havíen envaït completament durant unes hores la ciutat en festes. Despareixen tots els forasters que omplien a vessar cada racó de Girona. L’endemà de Tots Sants és el dia dels Difunts, el dia dels morts que reposen feliços en la pau dels cementiris. Són els nostres morts, absències entranyables, que ens acompanyen durant les nostres vides, com els espais en blanc entre les paraules, necessaris per a comprendre el sentit de les frases. Els morts són com la consistència constatable de la boira sobre el riu, són una realitat pintoresca i cromolitografiada, són com una fotografia descolorida, un món mig esborrat en una làpida, un dolor gairebé oblidat, però encara present. Els morts són una veu llunyana que es perd entre els arbres i les cases, els morts estan sempre entre nosaltres, caminen al nostre costat, riuen quan els fem riure i ploren quan creuen que han de plorar. Tots els morts es passegen amunt i avall sense …

Barretades / Els presents

Plou, gairebé sempre, sobre les Fires del meu record. Les fulles humides s’enganxen a les sabates, als neumàtics i a tot allò que un aprèn a associar a la diada de Sant Narcís. És una pluja que no es pot mesurar amb els aparells habituals, perquè als gironins quan arriba el 29 d’octubre ens plou per dins.
A Girona les fires són com una pluja molt fina que ens mulla a tots una mica. Plou a les exposicions, plou a les parades, plou sobre els concursants del concurs de pesca fluvial i sobre els concursants del concurs de paletes i sobre els concursants del concurs de petanca. Plou inclús sobre les rotllanes dels sardanistes que ballen a l’estil empordanès i sobre els que ballen a l’estil selvatà. Plou en la missa en honor del Sant, plou sobre les sabates enllustrades de les autoritats, plou sobre el brogit de la Devesa i sobre els silencis dels campanars. A Girona la pluja és un sentiment, una angoixa, un verb transitiu que exigeix la presència humida d’un complement directe. El dia de sa…

Pep Prieto, la disfressa del periodista

"La disfressa de l’indigent" és una novel·la prima, un llibre curt, gairebé com tots els caseros que s’han presentat a la Llibreria 22 des que el món és món i que la 22 és 22, o sigui des de fa una eternitat. L’eternitat és un concepte que coneixem bé els gironins, de fet la nostra ciutat, com si no en tinguéssim prou amb una, és tres vegades immortal. Però a la majoria ens passa el mateix que a en Woody Allen que diu que l’eternitat se li fa llarga, sobretot cap al final... En Woody Allen no ha cregut mai en la vida futura, gairebé igual que en Guillem Terribas, malgrat tot en Guillem continua convocant any rere any aquest premi que porta el nom d’un amic ja desaparegut. Però aquest premi és més aviat una aposta de futur, és el reconeixement a una feina que, en bona part, encara està per fer. Ni en Woody ni en Guillem creuen en la vida futura, però tots dos es passegen per la vida amb un eslip de recanvi a la butxaca, per si de cas.
L’Alfred Hitchcock lligava la durada dels…

Barretades / Maragall

Catalunya, ideològicament parlant, està feta a imatge i semblança de la seva bandera, o sigui: cinc franges grogues i quatre de vermelles, que ens separen de la realitat com els barrots d’una presó o, més ben dit, com el teló d’un teatre que separa l’escenari de la platea, la realitat de la ficció. Cadascú s’identifica amb la senyera com vol, per les formes, per afinitat de colors, o –com és el cas del PP– per una determinada manera de disposar les barres: les vermelles als extrems i les grogues al mig.
La meva opinió sobre aquests temes és voluble i erràtica, a vegades intento anar contracorrent i d’altres en deixo portar per ella. En qualsevol cas sempre és convenient anar amb compte, que els rius d’aquest país ja sabem que són de mal tractar i val més no fer bestieses. En aquest moment no sabria definir la meva posició, miro al meu voltant i no sé ben bé on sóc, ni cap on vaig. El meu únic referent polític en aquest moment és la figura del president Maragall. Si algú pot representar…

El centenari de La Salle

Quan van començar els meus estudis de primària al col·legi La Salle, a la classe dels senyor Arriaga, la institució ja feia un any que havia celebrat els seu seixanta aniversari a Girona. Era un edifici plumbós, sense ànima, set cursos després, quan el vaig abandonar, o quan el col·legi em va abandonar a mi –que pel cas ve a ser el mateix– encara havien de posar-se a festejar el seus setanta anys a la ciutat. El col·legi dels hermanos em va semblar des del primer dia un lloc ombrívol i trist. Els professors, que encara cantaven el "Cara al sol" quan calia, semblaven baixats d’un altre planeta i els companys havien crescut en un ambient de lluita constant, d’enveges, d’injustícies i d’humiliacions. A vegades em sembla que la meva memòria és com un pou negre, on tot el que hi cau s’hi perd per sempre, però aquells meus anys als hermanos de Girona han quedat sedimentats per sempre, com una mena de fang radioactiu; aquells anys foren una experiència trista, buida i prescindible.…

Barretades / La mà que escriu

La mà quan escriu ens porta per camins insospitats, ens explica històries fantàstiques i ens desvetlla els secrets del llibre de les set sivelles. La mà actua amb completa independència i l’autor és només la tapadora, un babau que signa allà on la mà li diu.
Però a vegades el pallús que es creu escriptor intenta anar pel seu compte, s’imagina una història i amb la prepotència que caracteritza als imbècils, obliga a la mà a escriure-ho. Alguns d’aquesta manera han arribat molt lluny, fins i tot n’hi ha que han guanyat premis literaris amb més dotació econòmica que la grossa de la primitiva. Ara fa ben poc hem vist fenòmens d’aquesta mena, hem vist com es confonia la mà que escriu amb la cara pintada de la fama, la història literària amb el negoci dels sentits i, més enllà del que haurien de permetre els seus sacerdots, hem vist com es confonia fatalment la literatura amb la vida literària, que, per entendre’ns, és com confondre el cul amb el temps que passa. Però malgrat tot la mà cont…

Barretades / La pluja

Diuen que les paraules dels polítics se les emporta el vent. És una metàfora, naturalment, altrament els dies de tramuntana no podríem sortir al carrer sense donar-nos de bufetades amb promeses, amenaces, desqualificacions i adhesions indestructibles. El vent seria com una mena de pluja de meteorits que ens faria la vida impossible.
A vegades les metàfores es fan realitat, però en aquest cas no fou el vent sinó la pluja. El dia del Pilar, en el nostre país, és un dia passat per aigua i per discursos. Els polítics experimentats porten els seus parlaments convenientment protegits contra les inclemències de la meteorologia, embolicats amb paper de plata i, si convé, completament plastificats. Però els polítics novells escriuen els seus discursos de qualsevol manera, sense tenir en compte que les gotes de pluja poden aigualir els arguments més contundents i les lloances més sinceres. Tal és el cas d’un que, al bell mig del pati d’armes de la caserna de la Guardia Civil, es va a posar a lle…

Barretades / Salt i l'educacio d'adults

Hi ha qui pensa que en aquest món tot és molt complicat, però la realitat és senzilla, nítida i transparent. La solució de tots els problemes de la nostra societat passa per l’educació. Una formació de qualitat i accessible a tothom. L’educació és el motor del desenvolupament humà i tot això ho saben bé la gent de l’Escola d’adults de Salt.
En Sebas Parra i en Joan Colomer són els dos mestres que dirigeixen i impulsen aquest projecte educatiu que honora al poble de Salt i a totes les comarques que l’envolten. L’Escola d’adults de Salt es mereix un respecte, l’ajuda de totes les institucions i la col·laboració constant de tots. Salt és un poble que ha rebut a més de 5.000 persones en els darrers anys, l’escola d’adults de les Bernardes treu fum per totes les xemeneies intentant donar cabuda a tots els que volen accedir als mínims estàndards educatius, per a convertir-se en ciutadans normals. Cal denunciar aquesta falta de mitjans de tot el sistema educatiu, però, sobretot, d’unes escole…