Vés al contingut principal

Entrades

16. Allà on el món acaba (Lisboa)

Tramvies grocs s’obren pas feixugament per carrerons blancs i costeruts. Ciutat inclinada sobre ella mateixa, puja i baixa per set turons que l’envolten. Els clavells brollen en les mans dels seus habitants, verds i vermells com una bandera de llibertat. Les cantonades desprenen olor de peix fregit i el vent porta salabrors atlàntiques. Pessoa caminant a pas viu és una presència líquida, que projecta ombres infinites damunt les llambordes. Cada tarda, allà on la terra acaba, neix un nou capvespre enmig de l’oceà i la torre de Betlem espera que tornin els seus fills, supervivents d’innumerables naufragis.
«Oh tristesa reviscuda, Lisboa d’un altre temps i d’ara! Res no em doneu, res no em preneu, res no sou que jo em senti. Deixeu-me en pau! No tardo, que jo mai no tardo... I mentre tarda l’Abisme i el Silenci vull estar sol!»    (Álvaro de Campos / Fernando Pessoa)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia…
Entrades recents

LA VALL D’ARO

És com una banya allargassada, entre l’Empordà i el Gironès, entre les Gavarres i el massís de Cadiretes. Comença als peus de la costa de l’Alou, on una sèrie de torrents que provenen de l’Ardenya conformen el Ridaura, un riu modest, però prou important per donar caràcter al paisatge. Amb prou feines són una quinzena de quilòmetres de terra fèrtil, flanquejada pels tons conventuals de Solius i les aigües miraculoses de Salenys. Els càmpings floreixen vora els camins i els campanars de Santa Cristina i de Castell d’Aro treuen el nas entre les urbanitzacions insolents. La Vall d’Aro era una batllia reial antigament comanditada pels monjos de Sant Feliu de Guíxols, terra de pagesos que cultivaven tota mena de productes d’horta. Ara és el rerepaís d’una costa fagocitada pel ciment. Però sota la Pedralta encara hi creixen pins llargueruts i alzines musculades, i la ginesta hi floreix amb tons de groc fresc. Cap al tard, eixams d’ocells sobrevolen els camps lleugerament ondulats on hi crei…

El temps no espera

Tarda d’abril, cel clar, ni fred ni calor. Només un ventijol suau, gelós del seu servei a la comunitat, remena amb vehemència les branques florides dels castanyers. M’he assegut en un banc davant d’una façana conventual de Girona, el mateix indret on vaig veure com Zygmunt Bauman cremava una darrera cigarreta abans d’una conferència. Potser les paraules que ara seguiran es contagiaran per osmosi o per alguna altra reacció, de resultes d’aquella ja llunyana i desapareguda presència. Tocs de campana sobre els murs es confonen amb altres sons de festa, és dissabte, vigília de Sant Jordi, però l’udol sibilant del passat em pessiga constantment les orelles. És una remor que no ens abandona i que a vegades passa d’una generació a l’altra a través dels gens o de les converses de sobretaula. Som el que recordem, en els records que hem fabricat nosaltres i en els que hem incorporat. De fet, vivim en un somni i només en despertem quan sentim, a vegades, les punxades doloroses de la realitat. Com …

15. Memòria d’olivera (Jerusalem)

Una resplendor daurada cobreix tots els colors. Les pedres exhalen claredat entre les ferides de la història i de l’eternitat. De bon matí, sentor de greix als mercats, d’espècies i de farina, i olor immortal de terra d’olivera. Uns passatges geperuts menen cap a indrets on la memòria viu com un animal, reptant darrere els murs de jardins amagats. Cap al tard percebo els murmuris semítics de la ciutat vella com es dilueixen per les cantonades, entre altres sons que broten i reboten, mentre les broques d’un temps eixut continuen girant tempestuosament, just en el pol magnètic de les civilitzacions.
«La pedra plora a la pedra, cor a cor, cor de pedra, Una interrogació que no morirà perquè no hi ha ciutat eterna...»    (James Fenton)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

14. Consciència que batega (Istambul)

Els coloms es passegen pel basar mentre altes punxes intenten travar la terra amb el cel. És com una calaixera vella, curulla de records i d’oblit. És «la ciutat», són gent vinguda d’Anatòlia, pastors d’ovelles de llana d’angora, són kurds indòmits i grecs impacients, són jueus discrets i armenis adolorits. Són colors i olors de safrà i alfàbrega, de canyella i cardamom, ceba seca, comí, gingebre, nou moscada, mostassa i pebre. Són sorolls que s’han d’escoltar amb els ulls closos, és el brunzit d’una consciència que batega constantment entre dos continents, com les plaques tectòniques de la vida.
«Sé si el teu front és calent o no, Sé si els teus llavis són humits, neix una lluna blanca darrere els pins i m’ho prenc per batecs del teu cor. Escolto Istanbul amb els ulls closos.» (Orhan Veli)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

13. Ordenada i perenne (Ginebra)

Arbres discrets acomboien uns vials discrets. Teulats grisos, automòbils grisos, vestits grisos i un riu gris que flueix entre el so de les campanes, el murmuri de les fonts i el lleu centelleig de les monedes en el clos discretíssim dels bancs. Contemplo les barques varades a prop de les ribes del Leman, semblen esquitxos blancs entre el verd dels jardins i dels camps. Ginebra, neta, ordenada i perenne, que fou bressol de Joan Calví, de Rousseau i d’Amiel, també acull en un cementiri discret la tomba grisa de Jorge Luis Borges.
«París no ignora que és París, la decorosa Londres sap que és Londres, però Ginebra gairebé no sap que és Ginebra.»      (Jorge Luis Borges)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…