Vés al contingut principal

Entrades

14. Consciència que batega (Istambul)

Els coloms es passegen pel basar mentre altes punxes intenten travar la terra amb el cel. És com una calaixera vella, curulla de records i d’oblit. És «la ciutat», són gent vinguda d’Anatòlia, pastors d’ovelles de llana d’angora, són kurds indòmits i grecs impacients, són jueus discrets i armenis adolorits. Són colors i olors de safrà i alfàbrega, de canyella i cardamom, ceba seca, comí, gingebre, nou moscada, mostassa i pebre. Són sorolls que s’han d’escoltar amb els ulls closos, és el brunzit d’una consciència que batega constantment entre dos continents, com les plaques tectòniques de la vida.
«Sé si el teu front és calent o no, Sé si els teus llavis són humits, neix una lluna blanca darrere els pins i m’ho prenc per batecs del teu cor. Escolto Istanbul amb els ulls closos.» (Orhan Veli)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).
Entrades recents

13. Ordenada i perenne (Ginebra)

Arbres discrets acomboien uns vials discrets. Teulats grisos, automòbils grisos, vestits grisos i un riu gris que flueix entre el so de les campanes, el murmuri de les fonts i el lleu centelleig de les monedes en el clos discretíssim dels bancs. Contemplo les barques varades a prop de les ribes del Leman, semblen esquitxos blancs entre el verd dels jardins i dels camps. Ginebra, neta, ordenada i perenne, que fou bressol de Joan Calví, de Rousseau i d’Amiel, també acull en un cementiri discret la tomba grisa de Jorge Luis Borges.
«París no ignora que és París, la decorosa Londres sap que és Londres, però Ginebra gairebé no sap que és Ginebra.»      (Jorge Luis Borges)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…

12. Postal d’una postal (Florència)

Els passos ressonen en les sales. Un àngel de Verrochio tanca els ulls amb indiferència, Antinoo em nega el contacte de la mirada des d’un bust de marbre i els ducs d’Urbino només se’m mostren de perfil. Milions de visitants han trepitjat les sales dels Uffizi i la plaça de la Signoria. Panorama de teulats i cúpules vermelles. L’aigua pastosa del riu enfanga el pas del temps i les finestres traspuen cortines inquietes. David ha quedat clonat en figures de plàstic i Venus s’amaga en una curculla de paper cuixé. És la postal d’una postal, gastada pels flaixos dels turistes.
«Sigui dita a tu, Florència, aquesta amarga devoció: ciutat colpejada al cor, torturada, no morta (...)»     (Mario Luzi)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).
-->

AIRE DEL CANIGÓ

Vist des de Cuixà, l’immens cimal del Canigó sembla una piràmide pagana, un túmul inquietant, empolsimat de blancúries misterioses que es fonen i es confonen amb els verds primaverals dels prats i els boscos, i dels arbres fruiters que dansen al ritme d’un vent capriciós. Aquesta brisa que davalla avui per la ribera de Taurinyà i que llisca entre les pedres molsudes de la muntanya màgica del Conflent, té propietats curatives per a l’ànima i per al cos. Potser per aquesta raó els nord-catalans han decidit oferir l’aire enllaunat, concretament en un pot de 50 cc etiquetat amb una banda de color blau, que unes noies somrients promocionen a l’entrada de l’oficina de turisme del seu poble, no molt lluny d’una pancarta –en francès– on s’assegura que la comarca és «le berceau» de Catalunya. I el Conflent efectivament fou el bressol de la nació catalana, de la mateixa manera que ara és l’expressió més dura d’una decadència terminal. En un país poblat per madames que llueixen damunt del nas la…

Longevitats

Els reis sumeris, anteriors al diluvi universal, vivien i governaven durant milers d’anys. Vuit monarques –D’A-lu-lum a Du-du– van sumar 240.000 anys de regnat, que no és poca broma. Els personatges que van protagonitzar la Bíblia, uns quants santjordis després, no van arribar a superar mai l’edat de Matusalem, que en el darrer tram de la seva vida havia de bufar més de 960 espelmes en les seves angoixants festes d’aniversari. A nosaltres ens ha tocat viure en una època d’existències més discretes, cap als 30 ja no som prou joves per optar a segons quines feines, a 60 anys –o abans– ja ens volem jubilar i no hi ha ningú que resisteixi trenta estius més veient les reposicions de Verano Azul. És evident que molt ha canviat, des de l’època dels escribes sumeris, que publicaven els seus bestsellers en escriptura cuneïforme, fins a l’actualitat, en què les celebritats ens presenten les seves obres el dia del llibre i la rosa. Josep Maria Mainat, el ros de La Trinca, fa temps que ens parla de…

11. En la frontera (Estrasburg)

Penjades entre geranis eternament florits, les cases s’estenen lànguidament per canals on es barregen aigües franceses i alemanyes, el vi amb la cervesa i el te amb el cafè. En un plaça, entre un carrusel i els establiments on serveixen xucrut, Gutemberg –cobert d’una pàtina de verdet– m’ensenya un full de paper fossilitzat en bronze on encara s’hi pot llegir: «I es va fer la llum». Apostada en terra d’Alsàcia, frontera de l’imperi, però de quin imperi? L’agulla de la catedral es clava en el cor d’Europa i Europa, malgrat tot, gira al seu voltant.
«Si no parlem avui amb els llavis calents de vida, quan parlarem? Les ferides es renten al caire de l’any nou, la fatiga arrenca velles crostes del cor: tot plora envers la llum. Quan ens podrem curar de la vida?» (Sylvie Reff)
 ––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat (2014).