Ves al contingut principal

Entrades

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …
Entrades recents

Els campanars

Són fites que ens guien a través del paisatge, com una I majúscula plantada enmig d’una frase, una conjunció que expressa una relació de suma entre elements coordinats. Quan aquests són més de dos, a Catalunya sempre sorgeix entre ells un campanar. Els campanars són la unitat de mesura bàsica del nostre país, tants pobles, tants campanars, i tots ells amb el seu penell, el seu parallamps, el seu estel de Nadal que es deixa d’un any per l’altre i alguna campana reumàtica que sona quan vol o quan pot. Hi ha campanars de torre o d’espadanya, rodejats de cases o de boscos, n’hi ha de rabassuts i d’esvelts, d’inacabats i de guarnits fins a l’extenuació. Els campanars assenyalen cap amunt, és la seva obligació espiritual, i nosaltres ens els mirem bocabadats –amb un deix de neciesa– en comptes de girar la mirada cap al cel o cap al fons de les nostres mundanes consciències. Diuen que el campanar de l’església de sant Joan de Valls és el més alt de Catalunya, però probablement el més curiós …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

El «Catalan point»

Qui més qui menys, quan arriba a una determinada edat ja pot confessar quines van ser les seves primeres lectures clandestines, els títols que realment van marcar un abans i un després en el desenvolupament personal. Jo he de dir que els primers llibres adults que vaig tenir a mà van ser els que tenia el meu pare damunt del seu despatx, en una petita impremta de Girona. Bàsicament eren diccionaris, manuals d’ortografia i catàlegs tipogràfics. Una impremta basava la seva credibilitat en la quantitat d’errates que deixava passar en les seves publicacions i en la qualitat dels tipus de lletra que utilitzava, que eren costosos i limitats. De tant en tant s’havien de renovar i de comprar-ne de nous, i per aquest motiu les foneries tipogràfiques oferien els seus productes en forma de catàlegs. Eren uns llibres gruixuts i ben enquadernats que jo em mirava i remirava amb curiositat. Recordo molt bé el dia en què em vaig aturar en un de concret, d’una marca americana, que oferia matrius per a …

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …

Acudit

Cenyit amb un jou, un bou arrossega amb pas feixuc l’arada, sota un celatge tenyit de rogencs capvespres.
Traçant solcs fèrtils de fang, llargues venes d’un vellut cegat d’or i d’hora tarda, el bou traülla amb delit.
Una mosca diminuta s’arrapa al pàmpol del jònec i exclama enfaristolada:
–Llaurem!