dissabte, 14 de gener de 2017

Petjades de gat

Hi ha fets que amb prou feines deixen traça, gestos, mirades, paraules, olors, que s’esvaneixen ràpidament. Vivim en un món poc sòlid, tot s’enruna al nostre voltant i només queden les grans obres de la humanitat i fins i tot aquestes acaben per sucumbir. De les set meravelles del món antic només en queda una, i encara gràcies, de la resta només engrunes, suposicions i quimeres. Pols de marbre diluïda en el desert.
La gran biblioteca d’Alexandria, que va arribar a tenir un fons de més de 700.000 títols, va quedar reduïda a cendres i també, molts anys després, la més modesta, però emblemàtica, de Sarajevo. Els llibres són molt més fràgils que les pedres i no tan sols els afecta el foc, també són devastats per les humitats i els rosegadors. Podríem dir que molts dels llibres que han sobreviscut fins a l’actualitat ho han fet gràcies a generacions de gats que van vetllar per la seva integritat.
Al contrari dels grans personatges que es passegen amb pas ferm per la història, els gats, amb els seus ulls que semblen ranures i les seves potes que dansen ingràvides en la foscor, són animals anònims. No viuen aventures inenarrables, ni han participat mai en fets transcendentals, només han compartit viatge, molt discretament, movent la cua entre les cames dels humans i perseguint implacablement els ratolins.
Però a vegades passen fets que trenquen estranyament aquest vel d’oblit. El juliol del 2011 un estudiós, precisament, de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Sarajevo, mentre fullejava un volum de manuscrits medievals a Dubrovnik, es va trobar amb quatre petjades de gat damunt del pergamí, d’un gat que havia ficat les potes en el mateix tinter que l’antic cronista i que havia il·lustrat amb la seva petja una pàgina important de la història. Un gat que ja sabia el que algun poeta va descobrir molts anys després: que només els rastres ens fan somiar.



divendres, 13 de gener de 2017

El Ter: crònica d'un riu



PRESENTACIÓ A GIRONA
Dimarts, 24 de gener a les 19.30 h
a la sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi

Taula rodona amb la participació de:
Ponç Feliu, gerent del Consorci del Ter
Narcís Illa, president de la Comunitat de Regants del Baix Empordà
Pau Masramon, portaveu de l'entitat L'aigua és vida


dijous, 12 de gener de 2017

EL BOSC

L’home és un animal que prové del bosc. En el bosc vam aprendre a caminar, a viure i a raonar, i el bosc ens va nodrir com una mare generosa. Cada arbre ha arrelat en el record d’antigues històries de bosquetans i tots els humans portem substàncies vegetals i minerals diluïdes en la sang. Cada bosc és com un bressol, les branques balancegen al mateix ritme que el cor de les persones i la terra flonja que acomboia la molsa, batega amb el pols infinit dels segles. Tots venim del bosc i, de nit, quan tanquem els ulls tot esperant entrar en el paradís dels somnis, ens vénen records immemorials de foscors ignotes, cants d’ocells i raucs d’amfibis a la vora dels camins i en els rierols que serpentegen entre els arbres. Sempre hi ha un bosc en el pòsit més profund dels nostres records i una veu que ens alerta rere els matolls. Els boscos són alfabets infinits i tothora hi ha un arbre amb el nostre nom inscrit en la seva escorça, amb lletres que es van difuminant amb el pas dels dies i on l’heura s’arrapa amb la força titànica de la vida. Els boscos són una pàtria perduda, que espera angoixada la fi del nostre forçat exili, un país on tots hem de tornar, un dia o altre, per alçar els ulls entre les fulles tot buscant el darrer alè de llum, aquell raig de sol solitari i fugaç que ens ha de rescabalar finalment de tot el que hem oblidat en els carrers de ciutats inhòspites, entre el ciment i els esgarips d’una civilització que renega dels seus orígens. El bosc conté tots els noms, tots els mots, totes les vides i també la veritat final, la darrera certesa. Potser algun dia tornarem a ser bosc.


dimecres, 11 de gener de 2017

La setmana dels barbuts

Després de les cada vegada més llargues i feixugues festes de Nadal, tornem a la precària normalitat del calendari i arriba la setmana dels barbuts, que tradicionalment es considera la més freda de l’hivern. Els dies 15, 16 i 17 de gener, la tradició cristiana ens recorda tres sants que es representen amb barba florida. Pau, Maur i Antoni, ermitans i abats que van viure i van morir, com la majoria de sants i santets, als inicis de la nostra era.
Nosaltres, els que vam néixer a finals del segon mil·lenni, vam créixer en un món on les barbes tenien mala premsa. Eren cosa de revolucionaris, d’excèntrics o de rodamons, signe de rebel·lia i de deixadesa. Passava el mateix amb els cabells llargs, però després tot va anar canviant ràpidament, fins ara, en què ja no sabem què significa una cosa ni l’altra. Les barbes i els cabells creixen i es rasuren en funció de les modes cada vegada més passatgeres i efímeres.
Actualment ja no sabem distingir, en qüestions de moda, entre normalitat i raresa. La gent compra roba esparracada i destenyida, i els homes es deixen barba o s’afaiten segons les tendències de temporada. Ara, per exemple, sembla que les barbes tornen, unes barbes llargues i florides, emmidonades i repentinades, que semblen haver crescut a dins d’un motlle d’encofrat.
A mi tot això m’arriba de repèl, ja fa més de trenta anys que porto barba o, més ben dit, que no m’afaito. Simplement la vaig rebaixant de tant en tant, quan em vaga. Vaig dubtar durant anys entre deixar-me-la o no, fins que finalment en una visita a la dermatòloga, la doctora em va dir que «si als homes els creix la barba, deu ser per alguna cosa...» i em vaig agafar a això. Sóc conscient que en aquests temps la meva barba passarà més o menys desapercebuda, fins que un dia els de la Gillette tornin a imposar les seves normes, i jo mentrestant, i pacientment com un sant, me l’aniré amoixant.



dissabte, 7 de gener de 2017

Sapiens, mentides i escales mecàniques

Crec recordar que les primeres escales mecàniques que vaig veure van ser les d’El Corte Inglés de plaça de Catalunya, als anys seixanta del segle passat. Per a un nen de Girona com jo, allò era el màxim exponent de la revolució tecnològica. Recordo també, i suposo que aquesta experiència la compartiré amb molts altres, que el meu primer vol a motor va ser en l’avió del Tibidabo i el meu bateig marítim en les golondrines del port.
Després de gairebé cinquanta anys, puc dir que les meves aventures per mar no han estat gaire més interessants que aquell primer viatge iniciàtic, que l’avió l’he utilitzat només en comptades ocasions i que les escales mecàniques em continuen produint el mateix estupor que la primera vegada. Sempre dubto en posar-hi el primer peu i encara dubto més quan he de sortir-ne. Em fa l’efecte que aquells queixals metàl·lics se m’han de cruspir sencer.
La meva difícil relació amb la tecnologia va lligada amb la vertiginosa velocitat amb què l’Homo Sapiens ha encarat la darrera fase del seu cicle evolutiu. Abans, posem per cas, algú inventava la roda o el foc i res canviava substancialment en 10.000 anys. Aquells éssers de les cavernes no estaven pendents de l’Steve Jobs de torn i vivien feliços sense haver d’actualitzar permanentment el software del seu garrot, ni les aptituds professionals en el seu currículum vitae. Ara hi ha novetats tecnològiques cada temporada que ens fan replantejar profundament el nostre comportament social.
Aquesta renovació permanent ens fa pensar que sempre hi ha una primera vegada, que la nostra vida és finita pels dos extrems i que tants dubtes hauríem de tenir per tot allò que hi ha després de la mort com per tot el que hi ha abans. Però les úniques certeses que realment hem inventat els Sapiens són les dates de naixement i de defunció, la resta són partícules que voleien per l’univers i el grapat de mentides que farceixen les nostres dades biogràfiques.



dijous, 5 de gener de 2017

ELS CAMINS

Més enllà de les vies artificials, que semblen dibuixades amb un llapis de quitrà damunt del mapa, els camins són una cosa ben diferent. Un camí és una metàfora, del país, de la cultura, de la història. De fet, «metàfora» prové d’un mot grec que vol dir «transport», i un camí serveix bàsicament per transportar-nos a través de l’espai, més o menys acotat, on hem decidit viure. A diferència de la metàfora, els llatins van manllevar el mot «camí» del gal i van prendre la part pel tot, perquè en l’antiga llengua dels druides, la paraula «camani» vol dir passa. Els romans ja sabien que un camí, a diferència d’un carrer o d’una carretera, existeix perquè el solquem diàriament i que si no desapareixeria enterrat per la vegetació, esborrat pel vent. Un camí el construïm cada dia caminant, un camí són les nostres petjades en el fang, un camí és el que resta entre nosaltres i l’infinit. Els camins són signes inequívocs de vida, la vida hi flueix sota els nostres peus i són un punt imprescindible de contacte amb el paisatge. El camí és una pàtria que no ens cobra peatges, ni ens dibuixa línies contínues, ni ens dicta lleis, un camí sempre és d’anada i tornada. Per vinyes i rials, els camins de mar, camins i corriols lents de la pagesia, camins que es perden entre muntanyes, camins a través dels versos dels poetes. Un camí és un poema que es recita mentre anem caminant. Un camí és un amic que ens acompanya o que ens espera, de fet són les mateixes lletres posades en un altre ordre. Amic ve d’«amicus» que a la vegada prové d’«amor», que al revés es llegeix «Roma» i, si hem arribat aquí, és perquè sabem que tots els camins hi porten.


-->

dimecres, 4 de gener de 2017

Quatre de gener

Avui, quatre de gener, és un dia qualsevol i a mi em pertoca escriure el primer article de l’any, un article com tots els que faig en aquesta secció: intimista, quotidià i planer. No confondre si us plau amb planià, que és un altre registre i, sobretot, un altre nivell que em sobrepassa. Les meves Barretades són gasetilles d’estar per casa, de llegir amb espardenyes a la vora del calefactor i, si es fa amb la versió en paper, de retallar després de llegir per posar sota la gàbia del periquito.
Però no creieu pas que aquesta mena de literatura sigui fàcil de concebre perquè, en primer lloc, s’ha de tenir molta memòria, igual que quan es volen dir mentides. Amb això no vull dir que les Barretades siguin falsedats absolutes, sinó que per no repetir-me em cal recordar si abans ja ho he escrit d’alguna manera, a vegades fins i tot de la mateixa manera.
L’actualitat mundial produeix temes nous a cada instant i els grans columnistes i tertulians tenen matèria per continuar opinant fins al dia del judici final, però la quotidianitat en genera pocs i els pocs que hi ha s’assemblen molt entre ells. Quan he parlat del meu gat una vegada, posem per cas, ja he cremat totes les possibilitats de tornar-ne a parlar i el mix, malgrat tot, segueix allà. Només el pots tornar a mencionar en el supòsit que la bèstia mori atropellada tràgicament, o a causa d’un atemptat terrorista, o que arribis a demostrar –cosa que sempre he sospitat– que el felí pertany a una cèl·lula gihadista dorment.
Però la vida no és emocionant, la nostra existència és rutinària i previsible, i no interessa gairebé a ningú, a vegades ni a nosaltres mateixos i molt menys al nostre gat. Només ens escolta –per obligació professional– el psicoanalista, l’inspector d’hisenda o el cambrer del bar de la cantonada. I, tot i saber-ho, intentaré un any més de tornar a omplir les Barretades amb els meus sentiments i les meves dèries, potser amb l’única esperança –i espero no repetir-me– d’anar afegint vida a la vida.



dissabte, 31 de desembre de 2016

El capoll del futur

Un any és un espai de temps relatiu, un instant en la comptabilitat de l’univers, una simple revolució de la Terra al voltant del sol, però important en la vida dels éssers humans, perquè els anys els comptem d’un en un i sabem que només en disposem d’un nombre finit. Un any és capital per a nosaltres, pobres mortals. En dotze mesos podem fer i desfer, podem dir tot el que ens passi pel cap o callar per sempre.
Aquest any que s’acaba, el setzè d’aquest mil·lenni, no lluirà segurament en els annals que s’emmarquen en les parets de la gent normal. Hi ha hagut dolor, mort i injustícia, però això tampoc és res excepcional, són coses a les quals ja estem avesats, sobretot quan passen lluny de nosaltres. Arribats al canvi d’any, els que ho podem explicar ens mirem les mans, comptem els dits, i ja en fem prou que no ens en manqui cap.
Això sí, sempre ens falten noms, cares, gent que ens havia acompanyat en el viatge i que es comencen a esvair en la boira dels records. De tant en tant passem llista, en veure una fotografia vella o en repassar l’agenda ja caducada, i sentim que alguna cosa ens punxa per dins, però només durant un instant brevíssim, després tot torna a la normalitat, a la rutina. El temps, com una lasanya, va posant capes de pasta bullida l’una damunt l’altra.
Quan arriba el 31 de desembre ja sabem que no hi ha solució, tot el que no hem fet ja no ho podrem fer i tot el que hem callat ja no tenim temps de dir-ho. N’hi ha que intenten fer soroll amb trompetetes o amb petards quan sonen les darreres campanades i ballen esbojarrats amb un excés d’alcohol a la sang, però tots sabem que només els somnis baten les ales damunt del nostre cap, mentre la larva de l’any nou comença a ordir novament el capoll d’un futur que, quan vingui un nou desembre, se’ns escaparà de les mans com una papallona.



divendres, 30 de desembre de 2016

Paisatges i miratges de 2016


  • Des de l’illa de Rodes fins a Cotlliure, cada poble vora el mar en té un... CEMENTIRIS MARINS
  • S’amaguen en valls ombroses o en un cimall, a la vora d’espadats altíssims, sobrevolats per ocells d’ulls esbatanats i ales negres... POBLES DE MUNTANYA
  • Són petits temples que floten en el paisatge i que serveixen per agenollar-se davant de la divinitat de torn... TERRA AMB ERMITES
  • El mar de Roses i de l’Escala, de Palamós i de l’Estartit, només és una franja blava que s’intueix en la llunyania i que els artistes pinten d’ofici en el fons dels seus quadres... EL CONSOL DE L'EMPORDÀ
  • Ha arribat l’hora memorable de les fulles, aquell moment mític que només s’escau una vegada a l’any a la meva terra, quan els arbres s’immolen a major glòria del paisatge... ORACIÓ DE LES FULLES