dimarts, 21 de febrer de 2017

Jackie

La mirada escolta una cançó que bressola, entre els murs blancs de l’estança. El vent de la història encara commou les branques dels arbres d’aquell novembre, sentim l’aire gèlid a la cara i esperem amb les dents serrades l’impacte de la bala. Sota la pluja, molts anys després, em pregunto on érem, però nosaltres paràvem lluny, darrere els cristalls de televisors en blanc i negre. Som criatures anhelants i, des de la grisor del nostre temps, ens perdem en els viaranys d’uns ulls que esguarden la veu melindrosa del violoncel i acabem comprenent que també som la història, malgrat que el gramòfon ens adverteixi que no tornarem a viure mai més a Camelot.


dilluns, 20 de febrer de 2017

Ametller

Les branques es dispersen en l’aire fred del matí. Cada branca és un braç, una mà, un dit, que assenyala cap a un indret diferent, i en cada brot ha nascut una flor hermafrodita. L’ametller ha il·luminat el paisatge hivernal, entre la grisor de les pedres i el pansiment dels marges. En la llunyania, el serrell blanquinós de les muntanyes es confon amb els núvols erràtics i una capa d’eternitat s’escampa, gota a gota, lliscant pels filats de les tanques i damunt les fulles dels matolls. L’ametller solitari esperarà que passi la primavera per covar els seus fruits i oferir-los als déus d’una nova tardor.



diumenge, 19 de febrer de 2017

Enlloc

És un indret frèvol, buit, on el temps es perd. En els vidres es reflecteixen imatges blanes i els objectes projecten ombres primes que semblen espectres. La memòria és una casa buida i els records ocells fugitius. El pare hi va viure els darrers anys, a vegades anava i venia, i nosaltres l’acompanyàvem amb la mare, fent veure que no ho vèiem. Sovint encara penso en aquest indret i de nit em sobrevolen somnis d’estances ermes, carrers deserts i cares sense nom, però després em desperto i comprenc que encara no m’ha arribat el moment, perquè el despertador sona a l’hora convinguda i en el passadís m’espera el miol d’un gat



dissabte, 18 de febrer de 2017

Xuixos de punta

Diuen que va ser un pastisser francès el que va ensenyar la deliciosa recepta del xuixo a un col·lega gironí. Era una mena de bunyol estival farcit de crema que es venia popularment a les platges i a les fires. En deien un «chouchou», un nen bonic, un nen consentit. Aquella peça de pastisseria va tenir un èxit aclaparador entre els gironins a l’inici del segle vint, tant que des d’aleshores no han parat de consumir-ne i d’embrutar-se els dits amb la capa de sucre enganxifós que els recobreix.
Però un xuixo, en català, també és una altra cosa ben diferent, era una llança curta o bastó que portaven els vigilants nocturns, els serenos, i que en castellà s’anomenen «chuzos». Probablement aquest «chuzo» prové de la deformació de la paraula «suizo», perquè, en aquella època en què el sol sortia per Flandes, els guàrdies suïssos –unitats d’elit mercenàries– portaven una mena d’alabarda molt característica.
Aquelles punxes dels «chuzos» eren afinades i punxegudes com els regalims glaçats que penjaven de les canaleres els dies més freds de l’hivern. Després, quan plovia i desglaçava queien i d’aquí sorgeix l’expressió «caen chuzos de punta». Les llengües en van plenes de frases com aquesta, sobre la pluja, de fet en català n’hi ha comptabilitzades més d’un miler.
Vés a saber perquè, els anglesos diuen que «plouen gats i gossos» i els francesos que «diluvien cordills». A casa meva, potser perquè no en teníem prou amb aquell miler i escaig de dites en català, s’utilitzava un calc de la llengua de l’imperi i es deia que «cauen xuixos de punta», amb la qual cosa jo sempre em quedava sorprès, en la meva infantil ignorància, i esperava que entre tots els xuixos que havien de caure me’n toquessin com a mínim uns quants per mi, i tots de crema.
Ara ja no hi ha serenos, ni guàrdies suïssos, els xuixos ja no tenen el mateix gust d’abans i el que ens baixa del cel només són querelles i sentències, i, posats a adaptar frases, l’únic que podem dir és que ens cauen fiscals com magalls de punta.



divendres, 17 de febrer de 2017

Forasters

Em va sotjar amb uns ulls que imploraven, des de l’eterna quietud del paper imprès. Era un foraster, ho sé, la tinta no enganya. Però jo vaig mirar cap a un altre costat i els seus ulls inquietants van deixar d’interpel·lar-me. Unes gotes de pluja, que corrien com llàgrimes pels vidres de la finestra, atreien tota la meva atenció i ja començaven a pujar olors de cuina pel celobert. Després vaig tornar a obrir el diari, però el negret de la World Press Photo ja no hi era, ara em guaitava un actor de cinema que m’oferia una tassa de cafè. Finalment, vaig recordar que havia de baixar a la botiga a comprar unes capses de Nespresso.



dijous, 16 de febrer de 2017

CAP DE CREUS

El cap de Creus no és un accident geogràfic vulgar, com un muntijol d’esquena arrodonida, o un bosqueró d’arbres domesticats, o un riuet d’aquells que s’adorm en meandres innumerables. El cap de Creus no es dibuixa en els mapes perquè sí, com si fos un caprici extravagant dels agrimensors empordanesos, ni sorgeix de la inventiva desmesurada dels geòlegs de la universitat més propera. El cap de Creus hi és perquè hi ha de ser, per obligació orogènica. L’Empordà s’hi arrapa amb totes les seves forces i el mar es retira cada vegada que el toca amb la punta d’una onada. El cap de Creus és la naturalesa rocosa de la terra que emergeix entre oliveres mandroses i alguna alzina desvagada. El cap de Creus són camins rebregats pel vent entre parets de pedra seca i feixes esquinçades on hi havien florit les vinyes. Els ocells nien en les roques i els dofins s’ho miren des de la llunyania amb la mateixa perplexitat que els homes i que els llangardaixos, quan treuen el morro entre les pedres. Un far il·lumina l’esquena cantellosa que divideix el món entre la mar d’Amunt i la mar d’Avall i una gran bola de color clar, col·locada a sobre del contrafort més alt, serveix per endevinar les rutes misterioses dels avions. Una carretera ondulant mareja als navegants més avesats i un mar arrissat per la tramuntana assenyala el camí als mariners més agosarats. El cap de Creus són 450 milions d’anys d'història mineral, en cap altre indret del país, ni del món, emergeix un rocam més antic, ni en cap altre lloc de la península Ibèrica es pot contemplar la sortida del sol més d’hora. El cap de Creus és el penyal que assenyala el principi i la fi de la terra catalana.



--> --> -->

dimecres, 15 de febrer de 2017

Pinces, ruïnes i muffins

Dels meus viatges de turista ras en servo records escadussers i alguna fotografia desenfocada, són vivències temporals que no es fonamenten en una constatació reglada de la realitat. Quan puc viatjar bado, m’encanto, m’interessen detalls que després oblido amb esbalaïdora facilitat, però n’hi ha d’altres que curiosament han quedat gravats a foc en la meva memòria i sempre ressorgeixen amb una excusa o l’altra.
Encara em recordo a mi mateix –i d’això ja han passat trenta-set anys– davant d’una urna de metacrilat a la sala d’Egipte del Museu Britànic. Em vaig quedar garratibat davant d’un simple objecte de tocador de més de tres mil anys d’antiguitat. Eren unes humils pinces rovellades, exactament iguals que unes altres que tenia abandonades des de feia temps a casa, en una caixa d’andròmines.
I és que el passat es fa present com menys t’ho esperes, però, a més, hi ha qui es construeix el passat a mida. L’altre record és d’una visita al palau imperial de Schönbrunn a prop de Viena. Als jardins es poden contemplar unes fastuoses ruïnes romanes fetes construir expressament per al gaudi visual i romàntic de l’emperador austrohongarès de torn. Tot això ho vaig recordar l’altre dia mentre prenia un tallat en un bar de moda, d’aquests amb wifi i unes magdalenes que ara en diuen muffins, i amb decoració vintage, o sigui, amb un regust vell i descurat, les parets nues i el mobiliari gastat i despintat acuradament.
La qüestió és que en aquesta mena de decoracions gairebé es fan imprescindibles les parets de maons vistos i no sempre s’hi troben originalment en els locals més nous. Però cap problema, si no n’hi ha, s’hi posen, com les ruïnes de l’emperador. És el gust pel “vintage”, una paraula que ens ha arribat a través de l’anglès, però que prové de la veu francesa “vendange”, collita. Pinces, ruïnes, muffins i paraules, la vida dóna voltes i tot torna al punt d’inici, però, això sí, amb una pàtina de respectabilitat i de glamur. Ja m’ho deia la meva tia: “Nen, no llencis mai res”.



dimarts, 14 de febrer de 2017

Extraviats

Gairebé no hi ha res definitiu, tot és un esbós. Potser només el destí tràgic i la follia de la humanitat dibuixen algunes línies clares. Traginem els arreus de la nostra existència fins que ja no podem més, mentrestant tot trontolla, tot passa, tot llisca i s’esmuny, com una anguila entre els dits. Possiblement és veritat el que deia Pessoa –o algun dels seus heterònims– i la perfectibilitat humana és un concepte menyspreable. D’esbós en esbós anem creant bellesa i també monstres, fem ni més ni menys el mateix que aquell Déu desvagat, que va crear la vida precisament en aquest extraviat planeta.


dilluns, 13 de febrer de 2017

Avui diré Sí, ja sé que no toca. Hi ha dies per respondre Sí i dies per dir que No, de la mateixa manera que hi ha moments en què ningú et pregunta i cal callar. Però avui vull estar al costat dels que afirmen, dels que s’aturen un moment i et miren als ulls de fit a fit per dir-te que Sí, que endavant, que la vida és un enigma, que no tenim certeses i que generalment ens equivoquem, però que avui cal asseverar, cal abonar i proclamar, cal certificar, acreditar i donar fe. Cal dir Sí, malgrat tot, a ulls clucs, perquè avui dir Sí ens allibera i demà ja en parlarem, perquè hi ha més «Nos» que llonganisses.




-->