Ves al contingut principal

Entrades

Les gotes i el càntir

En la darrera etapa de la seva vida, el poeta Maragall va dir que «la ciutat és el compendi vivent d’un món», ho deia en una època en què les ciutats estaven aïllades, com una mena de grumolls en una bassa de ruralitat. A nosaltres ja ens ha tocat viure en un entorn fonamentalment urbanitzat. Els elements constitutius del nostre paisatge diari són sòlids i perennes. L’asfalt, el ciment, els cables i els vehicles, dominen, amb més o menys mesura, tot el que veiem durant el dia. Geògrafs especialitzats en estudis urbans –com l’Oriol Nel·lo– ens descriuen el nostre país com una constel·lació de pobles, viles i ciutats que moltes vegades és difícil constatar on comencen i on acaben. Aquestes col·lectivitats humanes que tan fàcilment observem en els mapes, amb grandàries proporcionals al seu nombre d’habitants, a simple vista esdevenen un continu sense interrupció que només els més avesats saben discernir i valorar. La ciutat ja fa temps que ha sortit dels seus confins i s’ha escampat sense…
Entrades recents

Brussel·les

Suposant que un ocell gosés volar enmig del mar de núvols que cobreix permanentment la plana neerlandesa, veuria com una mena de coàgul grisenc amb taques d’un color groc vermellós. En canvi, de nit, en les imatges de satèl·lit, Brussel·les apareix amb la forma d’una gran neurona multipolar amb filaments il·luminats que van dels tons ataronjats dels llums de vapor de sodi, fins al color verdós dels de vapor de mercuri. La ciutat brilla en el cor de l’Europa de les dotze estrelles i els automòbils fan córrer una saba de llum per les artèries vasculars del paisatge nocturn. Però les estrelles d’Europa a Brussel·les es confonen amb el cor d’estrelles que voleiaven per la cançó de Jacques Brel i entre els seus avis que esperaven el tramvia a la plaça de Sainte-Justine, un indret que els manifestants catalans d’avui no han de buscar en cap mapa, perquè –si l’ajuntament de la ciutat no hi ha posat remei– la plaça encara no existeix. Fa temps, France Brel, la filla del cantant, va demanar a …

La resposta és al fons de la caixa

Tothom sap que Pandora, una dona encuriosida, va decidir obrir la caixa que li havien ofert maliciosament com a regal de noces. Aquell recipient contenia tots els mals del món i es van escampar ràpidament en destapar l’atuell. Tot i que el feixisme no anava inclòs en aquell primer paquet de maldat, en la confecció d’aquest invent ideològic s’hi van utilitzar una bona colla de les roïneses de la capsa. A finals del segle XIX la majoria d’intel·lectuals estaven convençuts que l’era de les guerres havia acabat i van sorgir tota mena de moviments culturals que exaltaven la novetat i la modernitat que havia de portar el nou segle. L’Art Noveau i, a Catalunya, el Modernisme en són dos exemples evidents. Però una conjunció diabòlica d’aliances entre els poderosos imperis europeus va abocar Europa a la guerra, l’agost de 1914. La Primera Guerra Mundial va destruir la confiança que els europeus havien tingut en la seva pròpia civilització i van començar a sorgir veus que alertaven d’aquesta dava…

Els rius de l’oblit

Una obra literària és com un riu, s’alimenta de les aigües que brollen de les muntanyes, creant rierols que baixen ràpidament com venes capil·lars, fins a formar definitivament el curs principal. Els escriptors també utilitzen infinitat d’anotacions i d’esborranys abans no arriben a desenvolupar el riu de la seva obra. Són munts de papers que es van sedimentant feixugament en tots els racons de les cases dels autors. Aquests papers es guarden més o menys sistemàticament, juntament amb tota mena de documentació particular i domèstica i és una part del llegat que deixen als seus hereus. Moltes vegades no és un llegat còmode, no és un bé en si mateix que es pot taxar a preu de mercat. El seu valor monetari és ínfim, però ocupa espai. Molts d’aquests lligalls, quaderns, blocs, etc., acaben en el contenidor del paper per reciclar, altres s’escampen impudorosament en les parades dels Encants o acaben dipositats en algun arxiu comarcal que els vulgui acceptar com a donació. Aquests dies s’ha p…

Fita

Aquests dies Girona organitza cinc exposicions per a celebrar el 90è aniversari de Domènec Fita i, per acabar-ho d’arrodonir, el bisbe de Girona, Francesc Pardo, li ha concedit la medalla «Pro ecclesia et pontifice», per haver «sabut expressar l’experiència de Déu amb bellesa». És de justícia reconèixer, en vida de l’artista, els seus mèrits, perquè sense la seva obra i el seu geni, Girona no seria ben bé el que és. La seva empremta ha quedat en innumerables racons de la ciutat i amb la seva docència ha inoculat un estil particular que sura misteriosament damunt de la ciutat dels quatre rius i que emana encara des del seu estudi, a les alçades del barri de Montjuïc. La vida de Domènec Fita ha estat marcada profundament per dos fets, el seu origen com a nen de l’hospici i per un greu accident que patí mentre pintava el mural del baptisteri de l’església de Betlem de Barcelona. Malgrat la minusvalidesa que ha arrossegat, Fita sempre ha estat allà on se l’esperava i ha suplit, amb una so…

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Silencis, fotografies i crepuscles

Entre el soroll i la música, trio la música; entre la música i el silenci, em quedo amb el silenci, aquella quietud planera i nívia com el paper en blanc que necessita la consciència per a propagar el seu brogit. • Des del dia en què la fotografia va decidir congelar el temps, vivim rodejats d’imatges. Ulls de rostres que ens sotgen tothora des dels púlpits dels noticiaris i dels plafons publicitaris. Són el reflex d’un món llunyà i sovint inabastable, però que ha aconseguit fer-se un lloc en el nostre inconscient. Des de fa més d’un segle, la fotografia forma part indissoluble de la nostra realitat quotidiana, bona part del que sabem ho hem après amb l’ajut d’uns instants arrabassats a la fúria inesgotable de l’eternitat.  • Aquests dies de novembre són bons per a vaguejar pels camins, sota la puja incessant de fulles que davalla de les branques dels arbres. És un temps que ens convida a llegir amb ulls grossos i dits prims els mots enrinxolats dels poetes. La tardor és un estil de vid…