Ves al contingut principal

Entrades

La volta de l'Ametller

Hi ha indrets que només viuen en la memòria, la memòria els engendra, els fa fructificar i els manté vius al llarg de la vida. A vegades són regions lluminoses, amb escultures, herois amb barba i filòsofs que semblen de bronze. A la vora del mediterrani ja passen sovint aquestes coses, però la volta de l’Ametller és un territori més íntim, només habitat per un infant com era jo. Ara no he gosat tornar-hi perquè tinc por que s’esvaeixi com un somni, i per tant hauré de descriure’l tal com la meva memòria el serva. La volta de l’Ametller començava en una cala que en dèiem “dels bots” a tocar de la platja de Sant Pol i s’estenia, com una gran ametlla garapinyada, fins a tocar el dic del port de Sant Feliu de Guíxols. Vora els penyals hi passava un estret camí de ronda que trepitjàvem cada dia en anar i tornar del bany. Tot s’ha de dir que aquesta regió indòmita només existia en temps d’estiu, després desapareixia durant nou mesos que semblaven una eternitat. Recordo el càmping Sant Pol, on…
Entrades recents

S'Agaró

S’Agaró és una urbanització noucentista –i elitista–, construïda sobre el projecte inicial de l’arquitecte gironí Rafel Masó i per encàrrec de l’industrial Josep Ensesa i Pujades, que s’estén entre la platja de Sa Conca i la de Sant Pol. Juntament amb el camí de ronda que voreja les roques feldespàtiques i que relliga els dos punts, és probablement l’únic punt de la Costa Brava, i probablement de tot el litoral català, on l’urbanisme modern no ha entrat en un conflicte tràgic amb el paisatge. L’ideari noucentista de ciutat jardí va respectar l’entorn. Tot són cases de senyors, amb jardins rodejats de pins pinyoners i de tamarius immensos, gespa ben regada, garatge per a quatre cotxes de luxe i habitació per a les minyones. Per la part de Sant Pol, S’Agaró queda resguardat pel glamur i el respecte que encara imposa l’Hostal de la Gavina. Les casetes de bany a la vora de la sorra acaben de donar el toc vintage i fotogènic que aprofiten els ajuntaments de la zona per a la promoció del «p…

Màgic parc

Una lluna enorme, com un cèrcol de plata, es dibuixa damunt dels pins que creixen aquí i allà, al voltant de la llarga avinguda, la milla d’or, que travessa Platja d’Aro de dalt a baix, però la bàrbara resplendor dels rètols lluminosos eclipsa totalment la seva bellesa i el cel es difumina enmig de tota mena de reclams publicitaris, que denoten l’epilèptica naturalesa de l’indret.  Pizzeries napolitanes, braseries argentines, pubs irlandesos, restaurants indis i japonesos, basars xinesos, farmàcies de guàrdia i la botiga oficial del Barça, tot s’ajunta i es barreja, des de la punta d’en Ramis fins al Pinell. Si James Steward, el protagonista de “Que bonic que és viure” s’hi passegés, contemplaria un espectacle molt més inquietant que la imatge corrompuda del seu poble que li ensenyà el seu àngel de la guarda.  Platja d’Aro és gairebé tot allò que no voldríem que fos una ciutat per ser viscuda. El paisatge natural de la zona ha quedat engolit per una trampa de formigó que tot ho ofega. E…

Cales a gogó

De Torre Valentina fins a Platja d’Aro s’estén una costa de roques i platgetes vigilades de prop per una rastellera d’hotels i de càmpings d’estètica afrocaribenya. Passant per la carretera un té la sensació d’estar en un altre país, no se sap ben bé quin, si millor o pitjor, però tots els inputs són estranys, imposats, dirigits a una clientela que busca l’exotisme, un exotisme barat, d’estar per casa, de flors de plàstic i mojitos de garrafa. Aquí, la Costa Brava, ofereix més els seus encants suposats que els reals, encants moltes vegades prefabricats en alguna agència de publicitat de Barcelona, les mateixes que engiponen cada temporada els anuncis de la cervesa de sabor mediterrani, els embotits casolans que pots trobar en qualsevol gran superfície i aquella marca de cafè que només et prens quan tornes a casa per Nadal. Aquest tram de costa és com una mena de llimbs on fan estada la mena de turistes que no volen estar immersos en el brogit dels grans emporis turístics, però que tampo…

La platja de l’Edèn

La badia de Palamós s’allarga en forma de podall afilat i la punxa es clava a Torre Valentina. A la platja s’hi dibuixen tres grans osques, produïdes pels dics de contenció de la sorra. El passeig és anodí pel costat de mar i angoixant, i trist, de cara a muntanya. L’afany constructor dels calongins ha fabricat aquest monstre que és la platja de Sant Antoni. Pisos i pisos amb patis de veïns a preus d’apartaments turístics, enmig d’olors d’humanitat i de pollastre rostit. Entre un munt de palmeres plantades directament a la sorra, s’hi dreça un cartell que informa sobre uns ecosistemes litorals que ja només existeixen en la imaginació dels serveis de comunicació del municipi i un patètic monument recorda que en aquest indret una vegada hi va haver gent que vivia de la pesca al volantí. La Torre Valentina, fagocitada literalment per un edifici monstruós, és el símbol del que mai hauria d’haver estat la Costa Brava. En els murs del restaurant de l’Hotel Eden Playa, s’hi exhibeixen impúdi…

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

El camí de les formigues

De cap Roig fins a l’Agulla de Castell es va traçant un camí reveixinós que va de cala en cala, per indrets relativament verges, la cala del Vedell, el Crit i el cap de Planes, amb les illes Formigues a tocar. Des del viarany s’intueix el territori interior, camps de conreu i algun càmping mig amagat, que pertanyen al terme municipal de Mont-ras, un poble discret que allarga com pot un camal fins al mar. Després de Roca Bona hi ha cala Estreta i una mica més enllà la platja de Castell, vigilada des de l’alçada per les restes d’un poblat ibèric. Aquí ja es comencen a intuir de nou les olors a vegades indistingibles de gelat de vainilla i de crema solar. Dos xiringuitos es disputen el territori, però encara no hi ha edificacions a la vista. Els banyistes han de deixar l’automòbil en un pàrquing de pagament, cinc euros terra endins. Seguint el camí s’arriba a S’Alguer, una cala ocupada per antigues casetes de pescadors, ara habitades per estiuejants, i després de passar a la vora dels anti…