Vés al contingut principal

Entrades

Apunt de primavera

L’embat de l’hivern s’ha anat esvanint lentament entre els primers brots verds de la temporada. En els camps ressorgeix la vida i els arbres comencen a desencongir-se després d’uns mesos d’ensopiment, el vent ens abraça amb glopades de cotó fluix i les hores s’allargassen convulsivament, com un gat que es desvetlla. Les ombres semblen línies primes que s’entrecreuen en un quadern quadriculat i els turons s’obren de braços amb un insospitat entusiasme gramínic. Els prats sospiren entre els animals que pasturen, els boscos expliquen secrets que semblaven inextricables i el mar, d’un blau infinit, ens contempla amb espurneigs exultants. La primavera és el temps de totes les il·lusions, dels camins oberts i els colors vius. El paisatge s’ajaça sensualment com una Venus de Rembrandt o una sílfide de Renoir, i ens acull amatent en la casa dels somnis. Un cop a l’any la primavera torna com un fill pròdig, després d’haver-se arrossegat pels capvespres tòrrids de l’estiu, per les tardes làngui…
Entrades recents

Aturarem els cops

L’altre dia hi va haver una manifestació a Barcelona que demanava «aturar el cop». Per la simbologia que exhibien més aviat diríem que eren partidaris de tot el contrari. Exhibir banderes espanyoles a Catalunya és tota una declaració de principis, perquè els símbols constitucionals no han estat mai acceptats en aquest país, més enllà dels edificis institucionals i encara gràcies. Poca gent gosa penjar una «roja y gualda» del balcó de casa seva i encara menys són els que voldrien ballar en una revetlla ornada amb banderetes constitucionals. Desenganyem-nos, l’ensenya espanyola és cosa d’estanquers old fashion, de guàrdies civils o de policies de duanes, de nostàlgics del franquisme i d’algun immigrant sud-americà despistat. Al contrari del que ha passat en altres estats del nostre entorn –Portugal, França, Itàlia, etc.– aquí a la gent normal ens fa vergonya, ens desagrada i ens incomoda. Cap pastisser amb un dit de seny embolicaria un tortell amb la cinta de les tres franges espanyole…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

PAISATGE AMB FIGURA

Les muntanyes que acomboien les valls dissimètriques de l’Alta Garrotxa són agrestes i desafiants. Els cingles gratats per l’urpa de les esllavissades vigilen des de gran alçada el pas dels forasters pels camins i el trescar incessant dels pagesos i els pastors. L’aigua dels rius s’obre camí com pot entre les pedres i, de tant en tant, descansa en gorgs de reflexos delicats. El paisatge és d’un verd cansat però constant, d’alzines i de roures, de faigs i de pins, clapejat de taques d’un verd més viu, que ja pregonen l’arribada d’una nova primavera, i escamots de vaques que pasturen entre la molsa que colonitza els murs de pedra i les peònies que floreixen en els indrets més impensats. A cada racó s’alça una ermita, un campanar d’espadanya, un mur romànic amb noms i cognoms de ressonàncies atàviques. Tots aquests indrets s’han salvat de la descurança i de la ruïna gràcies al gran esforç de gent anònima que ha cercat recursos i ha ofert generosament el seu temps i el seu treball. Gent c…

La condició catalana

Els humans som éssers contemplatius, ens mirem el món des de l’alçada del nas com si ens resultés aliè. Més enllà de l’àmbit dels nostres afers quotidians, tot es desenvolupa en un altre pla. La ciutat, el país, el món, ens semblen estructures abstractes en les quals només participem passivament, pagant multes, impostos o acatant els capricis de les lleis. El món ens sembla només una bola de plàstic que gira damunt d’una peanya de llautó.Però, en el fons, tots sabem que la nostra història no té cap sentit, aïllada de la dels altres. Cada vida individual és una part del tot, d’una xarxa, d’un cos viu, que anomenem «societat» i que espera de nosaltres, com a mínim, el que nosaltres esperem d’ella: la força del nostre treball i de la intel·ligència, i també la nostra voluntat transformadora, perquè la societat necessita renovar-se a cada generació.Els catalans som una mena d’humans contemplatius i gregaris, però també participatius i renovadors. Hem anat bastint un model de societat lleu…

Petrarca

(Esbós 21)


Llavors, ho confesso, he anat prou enllà. Heus aquí la frontera, en els confins de les paraules. Ha arribat l’hora d’acceptar la bellesa dels lliris, de redoblar el pas, de llegir els somriures i escoltar els plors. No m’adreço a la posteritat, com feia el d’Arezzo, sóc conscient dels límits burocràtics del meu art i de les misèries mortals de la carn. M’han vençut les asprors dels calendaris, el temps em juny al meu destí i quedo esperant un futur, que arriba pel camí de Pàdua, cavalcant un ase i fent onejar un estendard amb aquesta frase: «És una glòria plena de vent cercar la fama només en l’esplendidesa dels mots».


Amb aquest "Esbós" acaba aquesta sèrie.



-->

Neruda

(Esbós 20)

S’equivocava el poeta, tots els poemes d’amor són cançons desesperades. Tots els ulls són basses de llàgrimes estèrils i tots els silencis són cubells de paraules innecessàries. Tots els poetes s’equivoquen, perquè el seu món no és el nostre. Nosaltres vivim en la realitat real, en un món mundial il·luminat per la patètica llum dels plenilunis i de les certeses. Ells ens convoquen a cops d’alexandrí i de sonet o, fins i tot, ens ruixen amb la mànega d’un vers lliure, carregat d’ecos i de veus nostàlgiques. I, com un riu, nuen el seu destí amb el del mar, perquè saben que els uns i els altres acabarem en el mateix naufragi.