Vés al contingut principal

Entrades

30. Un cavaller de bronze (Sant Petersburg)

Or i ambre damunt la neu. Els cables del bus dibuixen línies enrevessades i el primer sol del dia neix vora els canals, com si sorgís sota la pell de les façanes. Els ponts es desperten alçant braços il·luminats i les estàtues impertèrrites esperen els primers transeünts. A l’avinguda Nevski els intermitents dels automòbils tenyeixen de colors els darrers flocs de neu de la nit. Un cavaller de bronze cavalca entre els illots i una frisança de dolor encara repta en silenci sota la blanca capa del Nevà, tot esperant que arribi la primavera i la vida finalment desglaci.
«Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu, la plaça on tu cantaves, l’eixida on vas filar... Els finestrals deserts de la casa alterosa on et naixien fills, fruit d’un vincle feliç.» (Anna Akhmàtova, traduït per Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal)

––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).
Entrades recents

29. Emergint de la font (Salzburg)

Cavalls de pedra emergeixen d’una font sota la presència asfixiant dels temples. Passen músics amb els instruments afilats, deixant espurnes de sons al seu pas. La Reina de la Nit els espera amb llavis humits, tremolant entre el so brunyit de les campanes i d’un orgue que brama notes de plata des d’algun racó. En un jardí decorós els nens juguen en parterres de flors endiumenjades i al cementiri de Sant Pere pàl·lides tombes dormen en la foscor, mentre els núvols freguen els campanars barrocs deixant rastres lluminosos. Potser una barca s’enfonsa entre les estrelles.
«Una font canta. En el blau clar poseu els núvols i el blanc camí. Aneu amb calma, amb lent caminar a passar el vespre a l’antic jardí.» (Georg Trakl)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

La memòria de les coses petites

De tothom és sabut que hi ha grans coses i coses petites, estels gegants i objectes fugaços que només brillen durant uns instants. La nostra memòria està moblada amb records de tota mena, però els grans embalums ocupen més espai i els tenim presents tothora, i les petites coses van quedant amagades pels racons. Recordem esdeveniments colossals, però oblidem massa fàcilment la petita tendresa dels instants quotidians. Tot queda enforinyat al fons del calaix, fins que un vent fa volar de sobte els records minúsculs. Aquella olor de fruita dolça que ens fa evocar un dia de la nostra infantesa, un objecte de color rosa pàl·lid que ens fa reviure una estança on vam ser feliços, aquell gust plastificat de xiclet de maduixa que ens transporta a un cinema de barri, aquella cançó que ens deixa atuïts recordant el que ja no hi és: Volem pa amb oli, pa amb oli volem... El record de les coses petites sorgeix quasi sempre sense pretendre, a vegades ens sobrevé en el moment més inoportú i ens colpeja…

28. Horitzó dels camins (Roma)

T’he vist inquieta sota la llum daurada dels somnis, en el vast horitzó dels camins. El teu nom rodola per les pàgines dels llibres, en totes les vides i en tots els silencis. Vas ser imperi de la llum, els prínceps regnaven entre els teus murs i el món es rendia als teus peus, com un animal vençut. Els teus carrers, empedrats d’ombres, encara desprenen olor de civilització, en les teules roges de les cases hi ressona la pluja amb una remor mil·lenària i els romans continuen vivint –tal com traçà Virgili– empesos pel seu propi desig.
«Torno a Roma als meus hàbits de bèstia ferida, que mira als ulls, gaudint del morir, dels seus feridors...»      (Pier Paolo Pasolini)

––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

La tomba del faraó

El contracte amb la vida conté una condició finita, tothom sap que un dia o altre haurà de rendir comptes irrevocables amb la naturalesa i que el seu cos començarà a desprendre un tuf de putrefacció. Conscients d'aquesta tràgica limitació, els faraons van voler continuar regnant després de la mort o, si més no, entrar per la porta gran en el regne dels difunts. No n’hi havia prou amb una simple caixa per contenir el seu cos, ni una senzilla làpida per informar els passavolants, ni una palmera que dibuixés l’ombra estrellada damunt la pedra, ni uns quants xiprers, Cupressus sempervirens, que amb la punta afinada assenyalessin sempre la direcció que havia de seguir la seva ànima immortal. Els farons havien de fer-se construir una tomba monumental vora el Nil, més alta i més imponent que la dels seus predecessors i, si podia ser, de tots els seus descendents. El nostre faraó no va voler ser menys i va manar que els súbdits li paguessin una tomba a la mesura de les seves necessitats. U…

27. Cúpules, ponts i tombes (Praga)

Les pedres jacents de les tombes mirallegen sota una pluja inesgotable al cementiri jueu. Uns núvols grisos i pesants desdibuixen les cúpules de les esglésies i acomboien les grans estàtues del pont. La gent es passeja emplujada, mirant de reüll l’aigua trista del riu. S’encenen els fanals i les llambordes, i els peus dels vianants clapotegen entre espurnes de vellut. Un vent cerimoniós encrespa els cabells de les noies, els vells es resguarden en l’escalfor dels cafès i els cotxes pugen i baixen pels carrers. Estranyament, Mozart ressona entre els arbres i Kafka vetlla amb ulls de nit.
«Torne a tu, combat alat de cúpules i boires llindar i pont, espill de tots els somnis, ferida i mur que impedeix mentre agonitza la mort definitiva de l’esperança.» (Marc Granell)
––––––––––– Aquesta és una de les 40 proses que componen Les ciutats conjugades,que vaig publicar en el volum recopilatori Còpia de seguretat(2014).