[barretades.cat]

La justícia

2012-01-28T07:00:00.000+01:00

En aquest país la justícia cada dia ens sorprèn amb alguna notícia que ens fa regirar les tripes. L’altre dia dia, sense anar més lluny, van exonerar de tots els càrrecs pels quals se’ls imputava al senyor Camps i a un acòlit seu, després d’haver escoltat amb les mateixes orelles que nosaltres les gravacions escandaloses on quedaven clares, per dir-ho molt suaument, unes relacions d’influències impròpies de càrrecs electes.

En algun moment donat el sistema judicial pot tenir aquesta mena de contradiccions, però que després hi hagi altres responsables polítics que surtin a la palestra per donar suport a l’actuació d’aquests individus, pel simple fet que un jurat els han declarat «no culpables», és molt preocupant. És el símptoma que alguna cosa falla, no ja en el nostre sistema judicial, sinó en el pòsit moral del nostre país.

A Espanya, i a Catalunya també, necessiten una regeneració moral profunda, hem de comprendre que el canvi comença per nosaltres mateixos, hem de poder superar partidismes eixorcs, cecs, que tendeixen a justificar l’injustificable. El fet que el senyor Camps estigui en llibertat o no, no em preocupa, però que hi hagi una part de la nostra societat que el consideri un heroi em sembla un despropòsit.

Arribats a aquest punt és quan es disparen els extremismes i ens obliguen a prendre partit, a abocar-nos a una trinxera o a l’altra. La justícia precisament ha de servir per a restaurar aquest equilibri i no pel contrari. Després de l’anunci d’aquesta sentència no ens hem llevat en un país millor, però no hem d’esperar molt més dels que ens governen. El Partit Popular i els seus socis catalans ens porten cap aquest precipici i només amb gestos de pressió social podrem aturar la davallada.

SANT PERE PESCADOR

2012-01-26T07:00:00.000+01:00

Allà on acaba el mar dels nostres avantpassats, comença una terra vetllada per una llenca de sorra molt fina. Allà on s’esgoten tots els blaus, sorgeixen els tons terrosos i els verds dels aiguamolls i dels prats de les closes.

El Fluvià, exhaust i mans, desemboca les seves aigües en aquest indret del món, entre pagesos i campistes. Com un mirall que serpenteja entre els camps, el cel de l’Empordà s’hi reflexa impudorosament i els joncs es vinclen al seu pas en senyal de sotmetiment.

Dues dones amb abrics negres, caminen decidides cap a l’església perquè avui és dia de festa gran i la coral del poble canta sota domassos del mateix color que la volta celeste. Més enllà dels acords de la cançó que ressona entre els murs del temple, les muntanyes del Canigó llueixen en l’horitzó fresques i regalades.

El campanar massís de Sant Pere sembla una fita en el temps i en l’espai i senyoreja damunt dels caps dels santperencs, entre les fonts d’aigua potable, els forns de pa i les pizzeries.

Al carrer de Sant Sebastià un petit gat abandonat menja el contingut d’una llauna que algú li ha deixat, em mira amb ulls vidriosos i s’amaga entre les parets d’un edifici en runes.

Quatre altes torres, farcides d’apartaments, s’interposen entre el poble i el mar. Ni els grans xiprers de les closes poden amagar la lletjor eterna del formigó. La seva silueta dentelluda mossega impunement el paisatge que adolorit es retira terra endins. Probablement els arquitectes, venuts als encants d’un Faust de la construcció, ara purguen els seus pecats en la part de l’infern que els pertoca.

Girona: zona negra

2012-01-25T07:00:00.000+01:00

Girona sempre ha tingut fama d’obscura, de grisa i negra. L’ambient petrificat i fosc dels carrers del barri vell ha servit nombroses vegades d’escenari per a moltes pel·lícules de gènere inquietant. Algú encara recordarà l’actor Christopher Lee brandant la capa del comte Dràcula darrere l’absis de la catedral, Vicent Cassel interpretant un torturat monjo o una «Rapsodia de sangre» d’Antonio Isasi-isasmendi –amb música de Xavier Montsalvatge– rodada a la Devesa.

Les llambordes, els rius i els arbres de fulla caduca propicien una mena d’encongiment de l’ànima que inspira als poetes però també als novel·listes. Els carrers de la ciutat han serpentejat sovint a través de la literatura, des de «Los cipreses creen en Dios» fins a «Soldados de Salamina», passant per «Josafat» o les novel·les gironines dels Pairolí, Fañanàs o Fonalleras. Girona s’ha propagat en l’imaginari col·lectiu fins a la sacietat.

Aquesta setmana passada, per exemple, en Pep Prieto va presentar el seu darrer llibre «La teoria de l’imbècil», ambientat en part a Girona. En una entrevista radiofònica, i preguntat sobre el fet del protagonisme de la geografia ciutadana gironina en les seves tres novel·les, va respondre: «Girona és la ciutat del thriller per excel·lència», la qual cosa m’ha fet reflexionar i probablement per aquesta raó he començat a escriure aquest article.

I és que, més enllà dels aparadors florals, de les temporades teatrals, de les festes tradicionals i de les ofertes low cost, potser a Girona també podríem tenir la nostra setmana dedicada a la literatura negra, oferir als gironins que gaudissin d’aquest gènere i, a la vegada, que potenciés la ciutat i els seus encontorns com a escenari potencial. El paisatge ja el tenim amb escreix i de temes tampoc en falten. Aquí queda la meva proposta.

El pitjor moment

2012-01-21T07:00:00.000+01:00

El 18 de juny de 1940, en el moment més crític de la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill va pronunciar un discurs que faria història. L’escenari era molt cru, després de la derrota de França i del reembarcament de l’exèrcit britànic a Dunkerque, Anglaterra es trobava sola lluitant contra el nazisme. Els avions de la Luftwaffe començaven a senyorejar damunt dels verds prats regats pel Tàmesi i un núvol obscur i espès planava sobre el present i el futur d’Europa.

El discurs del primer ministre acabava amb aquesta famosa frase: «Preparem-nos pels nostres deures i no dubtem que els homes del futur diran de nosaltres: aquella va ser la seva millor hora». Ara, més de setanta anys després, ens trobem immersos en una nova batalla mundial, un conflicte d’interessos econòmics a escala global que amenaça el futur de la nostra societat i, també, de la democràcia. Però en aquest punt de la història estem més indefensos que mai, perquè no sabem exactament contra qui hem de lluitar i, sobretot, no tenim ningú que ens lideri.

Ara veiem com l’estat del benestar, que vam anar construint lentament després de Segona Guerra Mundial, s’ensorra sense remei. Aquest és el nostre pitjor moment, perquè ara ens estem hipotecant definitivament el futur, un futur que serà molt dur amb nosaltres, entre altres coses perquè ens estem deixant vèncer pel derrotisme, estem perdent la guerra mundial, el resultat de la qual configurarà una nova concepció del món, probablement durant segles.

Ara és el nostre pitjor moment i ara més que mai hem de tenir en compte la història, hem de saber convertir el pitjor en el millor. Només és qüestió de voluntat, ells són pocs i nosaltres som molts. No hem de deixar que el futur se’ns escapi de les mans, hem de comprendre que la força del nostre enemic –comptat i debatut– són només números en la pantalla d’un ordinador.

SANT PAU DE SEGÚRIES

2012-01-19T07:00:00.000+01:00

Entre l’ombra imposant de la serra Cavallera i la Via Romana que serpenteja cap al Capsacosta, s’estén un poble fonamentalment gris, envoltat sempre pel baf que deixa al seu pas el Ter, amb l’embranzida que li dóna la muntanya.

Però Sant Pau és un poble de temperatures extremes i d’ombres contrastades, durant els mesos d’hivern hi ha carrers on el gebre és endèmic. Les cases del nucli antic han quedat plantades a la vora del riu, entre dos ponts de gairell que el travessen i el tornen a travessar, en canvi les edificacions més modernes s’estenen al llarg de la carretera. En una placeta presidida per una gran avet hi ha el casal del Molí, amb un gran plafó a l’entrada on s’hi acumulen els cartells.

L’antiga església de Sant Pau Vell s’amaga darrere dels roures d’un càmping. Enlairada i solitària, mai no ha acabat de formar part del nucli urbà, però la nova parròquia també ha quedat camuflada entre edificis moderns. Pintada de groc i taronja, una torre amb un rellotge senyoreja damunt de l’ajuntament, competint en alçada amb un dipòsit d’aigua; i quatre cases mal comptades conformen el veïnatge de la Ral, al voltant del petit temple de Santa Maria de la Gràcia.

En la història del poble hi plana la llegenda del mariner, un home desgraciat que ho va perdre tot en una tempesta i que decidí retirar-se terra endins. Els santpauencs, ignorants de tot el relatiu als aparells marins, confongueren el seu rem amb una pala de forner i ell, complagut de trobar-se ja a resguard de les desgràcies de la mar, s’hi quedà per sempre més.

Girona11

2012-01-18T07:00:00.000+01:00

Els humans, i més concretament les espècies evolucionades a partir dels homínids occidentals, tenim la mania dels números. Anem per la vida comptant arbres, cases, cotxes, persones, anys... Sumem i restem dates com si la vida real fos fruït de les matemàtiques i no al revés. Celebrem aniversaris de tota mena, patim per índexs borsaris que només són xifres en una pantalla d’ordinador o, encara més subtil, pel color més o menys vermellós dels nostres números en un compte bancari.

Ens agraden sobretot els números rodons, tots els que acaben en zero. Esperem amb candeletes arribar als vint anys, als trenta, als quaranta... sempre de deu en deu. Ara, per una cosa d’aquelles de la vida, sembla ser que el nostre món gira al voltant del que és la mitjana nacional per excel·lència: els menús a deu euros. Aquesta mena d’ofertes gastronòmiques semblen moneda de curs legal, o com una mena d’índex Nikei casolà.

Tot el que val menys de deu euros és baratíssim i el que passa d’aquesta xifra màgica és excessivament car. Tant és així que a Girona s’han empescat una oferta per un dia, on tot se suposa que ha de valdre ni més ni menys que deu euros i n’han dit «Girona10». L’experiència, tot i que a alguns ens ha semblant un pèl inquietant, ha estat molt positiva i segurament es repetirà en un futur.

Però el temps passa, l’iva tendeix a l’alça, l’irpf també, els preus s’apujaran i els menús a deu euros passaran a onze o dotze. Aleshores aquest «Girona10» ja no tindrà sentit i, ja d’entrada descartades altres opcions com «Girona10+iva» o «Girona10,99», haurem de dir-ne «Girona11»? Cal anar amb compte perquè posar un número darrere del nom pot ser pa per avui i gana per demà.

Torna en Quico

2012-01-14T07:00:00.000+01:00

Diu una famosa cançó popular que quan un amic se’n va queda un espai per omplir. No és el cas d’en Francesc Francisco-Busquets, perquè ell no ha deixat mai de ser un amic ni de fer-nos costat sempre que ha calgut. Fins i tot durant els gairebé vuit anys en què ha exercit de subdelegat del govern a Girona, sempre ha estat al peu del canó, al peu de tots els canons i mai ens ha fallat quan la mà del destí ha baixat per fotre’ns un clatellot.

I, quedi clar, que no calia fer un ús abusiu de la seva amistat, nosaltres sabíem on era i amb això en teníem prou. En Quico ha vetllat sempre per nosaltres, parlava en català als guàrdies civils, en francès als gendarmes, en castellà als més fanàtics, en anglès a la resta –i en l’alemany si calia–, perquè en Quico és poliglota i polimòrfic, curiós i juganer, amic dels seus amics i també dels altres.

Li agrada el teatre i la literatura. De jove participà activament en diversos projectes teatrals –a La Salle i a Proscenium– que després l’han ajudat en el sempre difícil art de la oratòria i del tracte polític. Ha traduït clàssics anglesos i americans per a un editor amb poques ganes i recursos per poder pagar drets d’autor a escriptors vius, i ens ha fet redescobrir llibres que havien quedat encarcarats en catàlegs polsosos.

En Quico ha estat sempre entre nosaltres, entre la seva família, els amics i els veïns, però amb la mirada perduda de reüll cap a una altra dimensió on la realitat vestia d’uniforme i la gent jurava la constitució abans de donar-se el bondia. Però ara en Quico torna i ho fa per quedar-se definitivament, amb aquell ànim renovat dels que sempre han esperat l’hora de la jubilació per continuar treballant.

SANT MORI EN UN PUIG

2012-01-12T07:00:00.000+01:00

És un poble allargassat, ajagut mandrosament damunt del llom d’un petit puig de pedra picada. Un meandre del Fluvià l’amanyaga i la línia del ferrocarril el travessa de dalt a baix.

Rodejat d’antics alzinars i pinedes, Sant Mori sembla flotar en un espai de ningú, entre la terra i el cel, entre un vell Empordà pentinat pel vent i la història, i un cel poderós que enrogeix puntualment cada capvespre, quan atrapa al sol i el comprimeix entre els núvols i l’horitzó.

En la silueta hivernal del poble, el campanar de l’església de Sant Maurici amb prou feines sobresurt, al costat del cos potent del castell. Un carrer o dos serveixen per ordenar gairebé la totalitat de les cases, que es miren les unes a les altres a través de finestres mig closes. Darrere de determinats murs s’intueixen interiors de disseny, decorats professionalment i probablement habitats per barcelonins amb recursos. Amagats per alts xiprers i tanques, es dissimulen jardins arrebossats de gespa i piscines d’un blau escrupolós.

Als encontorns del poble el paisatge es apamat i relativament net d’elements estranys. Els tractors deixen profundes petjades en els camps i les vinyes despullades creixen ordenadament entre la via i la carretera.

Sant Mori és un poble que fa olor de vell, te l’imagines amb cadires de balca a les portes de les cases i amb càntirs als dentells. Un rastre de sofregit et transporta en el temps, et sembla escoltar encara l’etern clapoteig dels esclops i les ferradures i, quan surt la lluna, una sentor de fusta cremada lliga l’aire que penja de xemeneia en xemeneia.

Un minut de silenci

2012-01-11T07:00:00.000+01:00

Un minut és un espai de temps, un lapse d’eternitat que, en base a la teoria que desenvolupà Albert Einstein, pot ser molt llarg o molt curt. Un minut són seixanta segons, una volta de la maneta més bellugadissa del rellotge i el temps just perquè la pasta es cogui al dente o que l’arròs surti covat. En canvi el silenci està en una altra dimensió, és l’absència de soroll, però també es pot considerar un terme relatiu, una disminució momentània del brogit ambiental.

Quan passa alguna desgràcia irreparable és costum demanar un minut de silenci, per respecte i reconeixement. És com una mena de peatge emocional, a preu únic, que paguem per després poder continuar fent la nostra vida com si res. És igual si moren 300.000 persones en un tsunami o la mare del president del club de futbol local, la gent es posa tibada durant uns instants i ja està.

Em diran que és simbòlic, que és una manera de fer palesa la solidaritat envers els afectats, etc. Però en realitat sembla com si es fes més en «substitució de» i, a més, per a segons qui és una manera barata i senzilla de sortir a la foto. Quan aquesta mena d’actes socials queden fossilitzats ja no serveixen absolutament per res i s’han de replantejar profundament.

Per exemple, fer un minut de silenci davant de l’ajuntament no serveix en els casos de crims masclistes, racistes, terroristes o el que sigui, aquest acte s’ha de fer extensiu a tota la ciutat o –si no es pot mobilitzar tanta gent– s’ha de fer en el lloc del crim o davant de la porta de la víctima, per a conscienciar a veïns i amics, i seria també la manera d’obligar als regidors de l’ajuntament a visitar zones de la ciutat poc transitades. Un minut de silenci? Sí, però replantegem-ho.

Noves figures del pessebre 7. EL PASTORET 2.0

2012-01-07T07:00:00.000+01:00

Contínuament està connectat a la xarxa. No ha parat fins aconseguir que el pessebre tingui una xarxa WiFi i, el posis a on el posis, sempre està liat amb el seu smartphone folrat de pell d’ovella. Només treure’l de la capsa ja estava fent fotos per penjar-les al Facebook i anava llançant piulades a tort i a dret comentant les coses més anodines.

Que si la mula té una cama esquerdada, que aquest any sembla ser que fins i tot han posat menys paper d’alumini al riu, que el vestit de l’àngel ja no és tant blanc com el Nadal passat, que ha sentit a dir que deien que algú havia dit... El pastoret 2.0 està per tot. menys pel que ha d’estar i les ovelles se’l miren de reüll amb cara d’emprenyades.

Fins i tot de nit, quan les altres peces descansen, ell continua enganxat a la xarxa. Sap tot el que passa als altres pessebres i es parla pel xat amb pastorets i pastoretes de tot el món mundial. Dominar, el que es diu dominar, no domina cap llengua, però s’entén amb tothom a través d’un llenguatge estrany a base de punts, i punts i comes, i algun parèntesi.

Diuen que l’any que ve tots els pastorets ja vindran amb connexió a Internet incorporada, que la verge i el nen xatejaran amb tothom que ho vulgui, que la mula i el bou obriran un bloc i que els Tres Reis de l’Orient arribaran a través d’una aplicació de l’iPad, Són els temps que corren i el pessebre no podia quedar enrere. El pastoret 2.0 ha estat un precursor, però ben aviat el pessebre sencer serà una holografia, una il·lusió virtual en 3D. Tot es fa esperar, però al final arriba.

SANT MIQUEL DE FLUVIÀ

2012-01-05T07:00:00.000+01:00

Uns coloms, del mateix color que la pedra, guaiten damunt dels merlets del monestir, uns murs venerables que el temps i les inclemències meteorològiques semblen haver corsecat per sempre. Arrecerades entre el desordre ordenat d’un pati, quatre gallines picotegen a deshora i uns gossos desmaiats de mandra s’ajeuen en una escletxa on cau de ple el sol tebi de gener. Una cortineta blanca de punt amaga discretament l’entrada d’una casa i unes tovalloles penjades d’un estenedor semblen les banderes d’aquest poble a la vora del Fluvià.

Uns nens juguen a pilota en un estret carrer, la seva mare els ha fet abrigar amb un anorac cordat fins a dalt i segurament aviat els cridarà per dinar. Una noia que passa decidida per davant del colmado es mira un cartell on s’ofereixen gambes a granel a 8,90 el quilo. Algú ha aparcat una bicicleta de tres rodes a la plaça, on hi llueix un esquifit arbre de Nadal adornat amb unes boles de plàstic. Un fotògraf barbut ho retrata mentre se’l miren de reüll uns veïns que es dirigeixen silenciosament cap al dispensari.

Sant Miquel de Fluvià és un poble amb estació de tren. Damunt d’una andana allargassada, la gent espera pacientment els combois de mitja distància. El temps passa a velocitat ferroviària, mentre els núvols s’entretenen jugant amb la tramuntana. Un senyor assegut en un banc aprofita l’estona per a netejar-se les ulleres i un nen acompanyat del seu pare pregunta impacient a quina hora arribaran els Reis Mags. Els reis, com sempre, arribaran a Sant Miquel amb el tren d’un quart de vuit del vespre.

Noves figures del pessebre 6. LA PROSTITUTA

2012-01-04T07:00:00.000+01:00

Han aparegut ningú sap com. N’hi ha una que espera palplantada al costat del caminet i els pastorets se la miren de reüll, una altra que mig s’amaga darrere de la cova tot esperant l’arribada dels Reis, i una que persegueix constantment al pobre angelet. Tal com tothom sap, exerceixen un dels oficis més antics i amb més arrelament al nostre país i, malgrat tot, molt mal representat en els pessebres populars catalans.

La figureta de la prostituta cal saber-la col·locar, de fet els millors pessebristes cada matí les reparteixen estratègicament pel diorama, s’han de fer veure, però discretament i, si ofenen la sensibilitat d’algun visitant, s’han de saber retirar oportunament. No passa res. Però, millor encara si s’ajunten totes les figueretes en un corralet de posar i treure, un indret segur i controlat que, si es presenta l’ocasió, es pot transformar en una entranyable masia amb un parell de pallers.

Les prostitutes, igual que els caganers, són l’alegria de qualsevol pessebre i simbolitzen la llibertat de mercat. Què seria dels diaris sense la seva publicitat? Què seria de molts municipis sense la seva generosa contribució? Què seria del transport per carretera sense la seva inestimable ajuda? La prostituta és una peça clau en la nostra societat i com a tal ha d’estar ben representada per Nadal.

Cal que reivindiquem la figura de la prostituta, que la normalitzem, que no hi hagi cap pessebre sense aquesta petita peça insinuant i sinuosa. Però, sobretot, cal que sapiguem triar-les bé. Rebutgeu les figures provinents de qui sap on. Les prostitutes del pessebre han de ser catalanes i ben catalanes. I, si per una cosa d’aquelles en el vostre mercat no en trobeu, sempre les podeu embolicar amb una petita bufandeta amb els colors de la senyera –o del Barça– que tapi el «made in Romania».

Noves figures del pessebre 5. L’ESPECULADOR

2011-12-31T07:00:00.000+01:00

És la peça de la trista figura! En els nadals precedents va omplir el pessebre de casetes i ara no sap què fer-ne. La majoria han quedat a la caixa embolicades tal com havien arribat del mercat de Santa Llúcia i altres, que anaven per rengleres, s’han instal·lat en algun lloc discret, mig tapades amb una mica de molsa doncs no podia ser que hi haguessin més habitatges que personatges en el pessebre.

Uns quants pastors estan de manifestació permanent al seu voltant perquè no poden pagar les hipoteques de les seves cabanyes i fins i tot l’àngel, que mai havia patit per problemes d’allotjament, ara ha deixat les seves ales com a penyora per poder continuar gaudint del seu àtic amb vistes. Però, el pitjor de tot és que amb tant caseta i la verge i el nen han hagut de passar sempre els nadals a la cova.

Entre les queixes d’uns i la poca demanda del sector, l’especulador ja fa temps que ha decidit dedicar-se a altres afers. Amb un parell de caganers han muntat una societat per poder comprar i vendre deute d’altres pessebres i també estan negociant el traspàs dels actius tòxics de la immobiliària celestial a una altra empresa que té per soci principal al dimoni gros dels Pastorets.

Malgrat els seus problemes amb la justícia celestial, l’especulador és una figura que no desapareixerà mai dels nostres pessebres. Ha fitxat a Sant Josep per ajudar-lo en qüestions d’imatge i, sembla ser, que l’esperit sant també l’ajuda de sota mà. L’especulador creix i s’engreixa mentre les altres peces va minvant i es descoloreixen. Segurament arribarà el dia en què podrem fer un pessebre només amb especuladors.

SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR

2011-12-29T07:00:00.000+01:00

Un sol matiner, que ha sorgit qui sap com entre les muntanyes, fon la fina capa de gebre que cobreix els camps a l’obaga. Un tel d’hivern s’alça del terrós i les vaques pasturen entre camps pentinats i repentinats per l’arada parsimoniosa d’un pagès, que sembla instal·lat des de sempre en aquest paisatge.

L’església de Falgons dreça un massís campanar a la vora dels xiprers d’un petit cementiri. A l’entrada del temple, a l’empara d’un modest atri, unes quantes cadires semblen esperar uns feligresos que no arriben. El sol dibuixa una estreta escletxa de llum entre les pedres, il·luminant un senzill cartell on es convida a la presentació d’un llibre on sembla ser que s’assegura que a la vall hi ha encara un secret per descobrir.

El canó d’una font, rodejat de molsa, deixa anar un rajolí d’aigua, per recordar als passavolants que la Vall de Campmajor és terra de rieres, de rius i d’estanyols.

Una mica més avall, el castell dels Cartellà ensenya encara les dents d’una torre que senyoreja sobre els masos penjats de les feixes a un i l’altre costat de la riera.

Un ajuntament pintat de colors vius vol ser el centre neuràlgic del poble, però avui tot està desert. El camp de futbol, de gespa natural, sembla un element més del paisatge i, al fons, unes muntanyetes semblen posades per donar un toc de realisme a la contrada.

El sol ha pujat ja sobre el seu zenit i aviat caurà com una pilota desinflada, la Vall de Campmajor dormirà el seu somni hivernal, el gebre es congriarà novament en els marges i a les cases s’encendran petites espurnes de vida que són realment el secret de la Vall.

Noves figures del pessebre 4. L’IMMIGRANT

2011-12-28T07:00:00.000+01:00

De fet són dues peces ben diferents, una que arriba i l’altra que marxa, però tant una com l’altra són subproductes del pessebre, excedents que s’han de recol·locar. La de l’immigrant és una figura polsosa, descolorida i marginal, sempre li toca estar a l’ombra i fer el que els altres no volen fer. Es dedica a tallar llenya quan el llenyataire va de vacances, renta la roba quan la rentadora té classe de pilates i cuida de les ovelles quan els pastors han quedat per fer la costellada.

En canvi la de l’emigrant és totalment diferent, ha fet les maletes per anar a buscar fortuna en un país millor. Espera pacientment que passin els camells del comboi de llarga distància, mentre repassa un llibret de frases fetes amb el llatí que es parla a Alemanya. Somriu amb la seguretat dels sabedors que sempre podran tornar a casa per Nadal i els esperaran amb una plata de canelons i uns torrons, encara que siguin de marca blanca.

A l’immigrant, quan no té tasques concretes en la part il·luminada del pessebre, generalment se’l relega cap els indrets més discrets, fins i tot més enllà d’on el caganer fa habitualment la seva feina. Són aquells racons on ja no quedava molsa i que s’omplen amb serradures, on el suro es substitueix per cartró i els rius ja no són de plata sinó simplement un guixot fet amb retolador.

Deixem-ho clar, la de l’immigrant és una figureta de segona o tercera categoria. Mentre vincla la seva esquena en un hort de subsistència, que el pagès de la barretina li ha sotsarrendat, es mira de reüll els patges del rei Baltasar i es pregunta si ells ja hauran arreglat els seus papers i, quan se li apareix l’àngel de l’anunciació amb l’espasa de foc, aixeca els braços i exclama «Sóc innocent sinyor policia!».

Miquel Duran: quan el paisatge és un pessebre

2011-12-24T07:00:00.000+01:00

Un país és el que és gràcies a la gent que l’habita, als que cada dia llauren pacientment el seu producte interior brut i paguen religiosament els tributs i els impostos. Un país és el fum de les seves fàbriques, el poder de la seva moneda i el pes específic de la seva economia, de la seva capacitat d’innovació i de la preparació intel·lectual dels seus líders.

Un país és tot això, però també alguna cosa més. Un país és l’olor de la fusta cremada en una petita llar, és la fina capa de boira que cobreix els seus rius cada matí, són els colors d’un mercat a primera hora i el só de bronze de les campanes que s’escampa lliurament pels camins. Probablement sense aquestes altres coses que acabo d’enumerar un país encara seguiria essent un país, però no seria una pàtria.

Una pàtria no és res que es pugui sospesar ni comptar, són anhels, desitjos i somnis. Una pàtria és un paisatge que ens acomboia i que ens diu: «Tu ets d’aquí». Sens dubte, per raons com aquestes, quan arriba Nadal, a les cases del nostre país la gent hi posa un petit paisatge en un racó del menjador o de la saleta. Un paisatge, una pàtria, un pessebre, una bandera que oneja al vent.

Com en tot hi ha gent que són virtuosos del seu art i fins i tot n’hi ha que dediquen una part del seu temps a fabricar pessebres. En Miquel Duran n’és un. En el seu cas segurament no podria ser d’altra manera, perquè ell viu envoltat pel paisatge de la Garrotxa que és la pàtria dels pessebres o, si més no, és la pàtria dels paisatges, que ell també sap captar amb la finor del seu pinzell.

Però un fabricant de pessebres és un fabricant de somnis, un recreador de paisatges, un patriota. En Miquel Duran és tot això i per aquesta raó l’Associació de Pessebristes de Girona l’ha convidat aquest any a exposar els seus pessebres i jo us convido a visitar-los, els seus i els dels altres, perquè en ells hi trobareu l’essència del nostre país i sentireu novament aquella sensació que us recorre la pell quan penseu que, més enllà de les nostres eixorques vides, alguna cosa de nosaltres quedarà per sempre.

SANT MARTÍ, VELL MARTÍ

2011-12-22T07:00:00.000+01:00

Les façanes llustroses de les cases més velles de Sant Martí semblen engolides per una plaga de vinya verge que, a aquestes altures de la temporada, projecta en els visitants una sensació d’enrogiment total. Uns grans caquis sobrecarregats de fruits i els rajols d’obra vista dels murs, acaben per fer decantar totalment els colors de la postal cap als tons més càlids de la gamma.

El terme municipal que engloba l’antiquíssima parròquia de Sancti Martini qui dicunt Vetulo, s’escampa pels contraforts septentrionals de les Gavarres fins al punt més alt de la serra de Vall-lloreda, on s’alça el Santuari dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, un indret sagrat, reminiscència de l’antic culte a la Mare Gran, la deessa Cibele, reciclat i adaptat –com moltes altres coses– en adoració cristiana.

La blanca ermita dels Àngels i l’hostatgeria que l’acompanya, són un vèrtex culminant de la geografia gironina i lloc preferent de pelegrinatge i d’excursió des de la ciutat dels quatre rius. Des d’aquella alçada, entre boscos d’alzines sureres i bancals amagats de bolets exquisits, es pot contemplar el que és probablement la panoràmica més impressionant de la zona, que abasta del Pirineu fins al Montseny, passant per la badia de Roses, les illes Medes i tot l’Empordà per un costat i el paisatge ondulat i capriciós del terregall que s’estén Ter amunt.

A l’interior del temple un obscur santcrist i el fosc record del beat Manuel Torras us donen la benvinguda, i a la botiga de l’hostal es poden comprar figuretes d’angelets i marededéus, espelmes votives i números de loteria.

Noves figures del pessebre 3. EL BANQUER

2011-12-21T07:00:00.000+01:00

Un pastor amb les seves ovelles es mira amb recança l’estrella lluminosa que penja a l’entrada de l’oficina, construïda amb suro de la millor qualitat, i a la vegada consulta de reüll una llibreteta que sembla curulla de petits números vermells. La verge Maria i Sant Josep fa temps que viuen desnonats en la cova, però per sort ja no han de pagar hipoteca, el banquer s’ha fet càrrec de tot, amb l’aval –això sí– de l’àngel. El llenyataire aquest hivern ha rebut menys comandes i està negociant una ampliació de pòlissa, el caganer –amb pinta d’indignat– fa la seva feina a la porta de la petita sucursal i la dona dels ànecs ha alçat una curiosa pancarta on diu: «Pau en la terra i guerra al capital».

La del banquer és una figura menuda, però que ocupa la millor cantonada del pessebre. Llueix una minúscula corbata si representa un mascle o un curiós vestit-jaqueta si és femella. Sense el banquer el pessebre faria fallida: el pagès no podria plantar en el seu hortet les cols menudes com un pèsol i al fuster no li arribaria per il·luminar el seu petit taller. L’home que cada dia intenta pescar en el petit llac de vidre no cobraria la seva jubilació i les casetes de la muntanya haurien de posar-se a la venda en pública subhasta.

Tothom sap que aquest any ha estat difícil, fins i tot pel pobre banquer que ha vist com s’ensorrava el mercat de Betlem. La molsa s’ha reduït en un 50% i la farina que emblanquinava els teulats de les casetes s’ha racionat al màxim, però en la llunyania ja arriben els Tres Reis d’Orient: Gaspar, Baltasar i Merkel amb un crèdit ICO pel nen Jesuset, que podrà tornar en còmodes mensualitats –amb interès variable– en un parell de mil·lennis.

Any dotze

2011-12-19T09:36:00.004+01:00

El temps és aquest desig

que ens encalça i ens empeny

entre els marges de l’hivern.

Sota un llençol de gebrada

dorm la rosa de la vida.

Un sol de desembre amida

l’ombra exigua que dansa

entre remors de recança

i les llavors de l’oblit.

Però el temps arriba i esbotza

les portes d’aquest any dotze

amb un somni d’esperança!

Noves figures del pessebre 2. EL POLÍTIC

2011-12-17T17:17:00.000+01:00

Què seria d’un pessebre sense el seu polític? És pot prescindir de la molsa, de les muntanyetes de suro, fins i tot de les cases amb el paller, però el somrient estadista amb cara de campanya electoral no pot faltar. Un pessebre és com una petita circumscripció electoral i tots sabem que, en política, la mida no importa.

Tot s’ha de dir: és una figura complexa perquè s’ha de moure molt i en un menut naixement domèstic no hi encaixa un cotxe oficial, encara que sigui de llautó. Cada dia se l’ha de posar en un lloc diferent: avui amb els pastors compartint costelles i botifarra, demà amb les rentadores del riu i fent petons a les criatures, demà passat reunit amb l’àngel de l’anunciació...

Un polític, en el seu pessebre, és un personatge amb l’agenda repleta. Ha d’estar per tot, s’ha de cuidar de negociar les entrevistes amb la sagrada família, ha de supervisar el pressupost alimentari del bou i la mula, ha de fer declaracions als pastors dels mitjans de comunicació i ha de preparar a consciència el discurs que haurà de pronunciar el dia de l’arribada de ses majestats els Reis d’Orient. Ja se sap que les qüestions internacionals no es poden deixar a la primera figureta que passi, ni que fos una de porcellana fina. En canvi, això sí, la del polític no cal que hagi estat modelada amb cap material noble, inclús hi ha qui pensa que millor si són de plàstic.

La figura pessebrística del polític, sobretot la del polític més nostrat, està emparentada de molt aprop amb la del caganer. Els dos porten barretina, però acaben ensenyant el cul i els dos defequen discretament, però la pudor al final acaba per envair-ho tot. Recomanació útil: si no voleu que es degradi a causa dels farragosos problemes quotidians, d’un any per l’altre guardeu sempre la peça embolicada amb una senyera de bona qualitat.

SANT MARTÍ DE LLÉMENA

2011-12-15T08:37:00.003+01:00

Sant Martí de Llémena s’estén allà on la comarca del Gironès comença a perdre el nom, entre els cingles de Sant Roc i el Serrat del Bruguetar. Des de l’antic campanar de Llorà fins al més antic encara de Granollers de Rocacorba, es desplega un terme municipal arrebossat amb els colors més torrats de la paleta.

El Llémena, o la Llémena, un curs fluvial sense sexe definit, serpenteja com una llengua de bou entre els exigus camps, llepant les pedres amb paladar de fang i esclatant de tant en tant amb glops d’escuma blanca. Les fulles grogues dels arbres, que cauen a caprici del vent, floten damunt l’aigua del riu i reposen entre les imatges d’un cel que s’hi reflexa amb vocació de daguerreotip.

Una gran mata de boix grèvol, carregada de fruits rodons i vermells, presideix l’entrada de l’església de Sant Martí i un gat esquerp es resguarda a l’empara d’un portal. Sota la Banya del Boc, una ermita vigila els camins folrats de pedres volcàniques i un cel que es va trenant de núvols, tanca el paisatge com qui tapa una olla.

A la vora dels murs de l’església de Llorà s’hi dreça un cementiri menut resguardat per enormes xiprers i sota el porxo els veïns celebrenel mercat de l’Encantada, iniciant d’aquesta manera les festes de Nadal. El sol pugna per lluir entre els núvols, l’aigua d’un petit safareig refulgeix sota la verdor d’un marge i la blavor elèctrica d’una piscina en un jardí espera que arribin dies més càlids.

Al vell hostal de Font-Sabeu continuen ressonant les remors d’antics àpats de colla i algú hi ha encara que, al parar-s’hi, ensuma l’olor d’uns calamars llegendaris.

Noves figures del pessebre: 1. EL BOTIGUER

2011-12-14T07:00:00.001+01:00

El botiguer és un personatge entranyable que encarna tota una tradició cultural ininterrompuda des de l’època gloriosa dels fenicis fins ara i que mereix figurar amb tots els honors en els pessebres de les nostres cases. Sota un rètol de suro empolsimat de neu artificial, la figura del tender fregant-se les mans s’hauria de posar just al costat del naixement. Quin sentit pot tenir el Nadal sense l’infatigable comerciant que ofereix als pastors la possibilitat de comprar un present que –ben segur– farà feliç al nen Jesuset?

Tots sabem que si fos per les fúries satàniques dels descreguts, vençudes en just combat electoral, tot seria obscur i silenciós com l’infern, per tant tot bon pessebrista hauria d’instal·lar també una bona il·luminació que ressegueixi el camí fins a la cova i que il·lumini càlidament la porta de la humil botigueta. També seria recomanable instal·lar uns altaveus alimentats contínuament amb cançons de Nadal nostrades, que infonguin al pessebre el to adequat, l’ambientació precisa i el toc de qualitat que els veïns quan ens visitin sabran apreciar.

Entenc que algú, mogut per la bona fe i per la il·lusió del moment, es llanci a omplir de botiguers tots els racons del naixement, però és la meva obligació recordar-li que no és bo posar-n’hi més d’un en un mateix pessebre. De la mateixa manera que no s’ha d’escatimar amb pastors i llenyataires d’alt poder adquisitiu, de botiguers com menys millor, per allò de la competència. També s’ha d’instruir als més petits de la casa que, igual que van movent les figures dels reis, també s’encarreguin d’obrir i tancar les botiguetes segons els horaris previstos pel Departament de Comerç de la Generalitat de Catalunya.

Ara que encara hi són a temps si us plau no oblidin de posar en el seu pessebre aquesta figureta simpàticament betzarruda que simbolitza, més profundament que altres, l’essència granítica del nostre país.

SANT LLORENÇ DE LA MUGA

2011-12-08T07:00:00.000+01:00

Un un meandre de la Muga dibuixat entre les muntanyes, aigües amunt del pantà de Boadella, s’alça el recinte medieval de Sant Llorenç de la Muga, un poble vingut a més gràcies a les fargues tèxtils i metal·lúrgiques i després vingut a menys a causa de la industrialització i, també, dels grans estralls de la Guerra Gran.

El poble conserva encara un aire senyorial amb nom i dates gravats a les llindes de les portes. Grans reixes guarden l’entrada i la sortida de la vila, un rec il·lumina amb els seus reflexos platejats els murs de pedra i un pont de tres arcades vetlla el pas constant d’unes aigües cristal·lines.

Un cementiri menut, presidit per un parell de xiprers, serva la memòria eterna dels santllorencins traspassats definitivament a l’altre costat del riu i una petita ermita dedicada a Sant Andreu convida als transeünts a l’oració.

El campanar poderós de l’església, bastit amb carreus romànics, assenyala permanentment cap al cel i projecta la seva ombra allargada damunt de la plaça. La gent, reunida en petits grups, aprofita les estretes escletxes de sol i comenta els atzars de la vida, tot alçant el dit curiosament en la mateixa direcció que el vell cloquer.

A aquesta hora les portes del Centre Cultural La Fraternitat resten encara closes, però aviat s’obriran per les vetllades de la Quina i a través de les finestres de les cases segurament s’hi filtraran les olors atàviques dels sofregits de Nadal. Mentrestant, fent tombarelles en les branques nues d’un arbre, un gran lloro de plomatge blau i groc saluda als vianants amb el so agut del seu inextricable llenguatge tropical.

L’epitafi del temps

2011-12-07T07:00:00.000+01:00

Diuen que el temps és allò que passa quan no passa res, però la vida passa i el temps ens encalça. Passem els dies i els anys esperant tot i res, però, a vegades passa que la suma de tots els dies ens aporta la saviesa per continuar esperant, un any més, que els instants de felicitat superin amb escreix els altres moments en què el temps passa i no passa i res. El temps gira constantment al voltant d’aquesta paradoxa.

El temps és la suma del passat, del present i del futur, són les fulles de l’arbre, les que cauen i les que ja reposen damunt la molsa untada de gebre. El temps dura indefinidament i alimenta, amb un tic-tac primordial, els elements mecànics que fan girar la gran esfera de l’univers. El temps és ànima i memòria, és una veritat canviant, però probablement és l’única veritat en la qual podrem creure sempre.

Quan el temps passa i no passa res, diem que és un temps perdut i quan ens encalça en estat pur, el passat i el present es confonen en el gust d’una magdalena. És el temps recobrat, el temps dels aniversaris, dels records a la vora del foc i de les fotografies que contemplem amb avidesa, abans que no s’esvaeixin definitivament entre la pols de l’oblit, al fons d’una capsa de sabates.

L’Epitafi de Seikilos és la composició musical completa més antiga que es coneix, es va trobar gravada en un una làpida prop d’Efes i va desaparèixer l’any 1922. Més tard la van trobar en un jardí fent de suport a un test. Actualment es conserva en el Museu Nacional de Dinamarca. A la làpida també hi ha aquesta frase: «Enlluerna mentre visquis i no t’afligeixis per res, perquè la vida és curta i el temps et furta les aspiracions».

Felicitat d’entretemps

2011-12-05T08:06:00.001+01:00

Si la pluja no ho espatlla, aquests dies d'entretemps sempre són una delícia. El cel dibuixa tons d'aquarel·la damunt els arbres que es desfan entre ocres i grocs. El sol llisca al voltant de les pedres com un gat mandrós que es refrega contra les cames del seu amo i la remor de la gent que feineja sona lluny, molt lluny, perquè els darrers dies de novembre i els primers de desembre estan fets per a ser gaudits sense recança.

Les jornades són curtes, però els anhels són llargs. Els llums de Nadal comencen a il·luminar els carrers i també els somriures dels botiguers, que esperen amb fruïció l'hora en què la gent comenci fer la llista de totes les coses inútils que comprarà per festes. Els aparadors desborden de colors, el mercat s'omple d'olors i els altaveus repeteixen incansablement aquelles melodies que dringuen en el nostre subconscient amb la força del bronze i que ens impel·leixen cap un estat de felicitat forçada.

Ser feliç, etimològicament parlant, vol dir tenir sort. La felicitat no és possible sense la sort i probablement per aquesta raó els venedors de loteria fan el seu agost per Nadal. La gent buida les seves targes de crèdit en els cabassos del supermercat i després encara compra una butlleta de loteria amb l'esperança de recuperar el que ha perdut i encara poder tapar algun forat d'aquells que deixen les hipoteques al seu pas.

Però, durant aquests dies suaus de l'estranya setmana del pont de la constitució i de la immaculada concepció de Maria, l'entorn encara no ens obliga i podem ser feliços a la menuda. Podem passejar a primera hora de la tarda, entre els horts i els pollancres, i veure l'ocàs de la tarda darrere les muntanyes, i tancar els ulls sense esperar res més que un altre dia afegit a la comptabilitat de la vida.

SANT JULIÀ DEL LLOR I BONMATÍ

2011-12-01T11:54:00.000+01:00

Lògicament hauria de ser al revés: Bonmatí i Sant Julià del Llor, perquè és a Bonmatí on hi ha el nucli principal del poble: l’ajuntament, la parròquia, les indústries i tots els serveis.

Sant Julià són només quatre cases sota un turó on s’hi dreça una ermita i un cementiri, coronats per una gran antena que sembla com una mena de megàlit metàl·lic alçat per l’home modern en honor i glòria de la tècnica.

Al voltant del turó de Sant Julià s’hi desplega un paisatge de boscos i de cingleres, i de valls traçades i esquinçades per la civilització. La gamma de verds sembla infinita i els blaus es dissolen en la llunyania contra un cel insubornable. El Ter, acompanyat per llargues fileres de pollancres esgrogueïts, brilla sota el sol tardoral i uns núvols arrodonits acaben de donar forma al paisatge. Al fons una pinzellada de muntanyetes emblanquinades és el toc personal que l’artista virtuós sempre sap donar a la seva obra.

Sant Julià del Llor i Bonmatí és un municipi jove, segregat amb dolor l’any 1983 del terme d’Amer. L’entorn destaca per tenir un pont romànic sense riu, una estació de ferrocarril sense tren i unes naus fabrils sense fàbrica.

Una placa de bronze col·locada sobre una mola de pedra, antic vestigi d’un molí fariner, recorda al fundador de la colònia, el senyor Manuel Bonmatí i de Cendra; unes rengleres de cases unifamiliars, amb monovolums al garatge, representen el present i el pervindre del poble i una xemeneia abandonada, construïda amb rajol vist, és el vestigi i el símbol d’un passat que segurament ja no tornarà mai més.

S’ha acabat el bròquil

2011-11-30T07:00:00.001+01:00

Malgrat tots els imponderables, el nostre país ha tornat a la normalitat. Després d’un breu cicle electoral –històricament parlant– en què el socialistes i altres forces d’esquerres han ocupat el poder en diversos estrats institucionals –govern de l’estat, municipis, comunitats autònomes, diputacions i Generalitat– finalment ara tornen a governar els de sempre.

A l’Estat el Partit Popular encarna aquesta idea d’Espanya, difusa per un costat i molt concreta per l’altre, que entronca directament amb la ideologia que ha inspirat a la majoria dels governants espanyols des l’època dels reis catòlics. I a Catalunya, i a la majoria de municipis, governa aquesta coalició de liberals i democratacristians que ha sabut amb gran èxit fer seva una idea de Catalunya i repartir-la entre els seus com si fos una franquícia.

S’ha acabat el bròquil! Ara tornen a manar ells i ens imposen la seva manera de veure el món i –tal com ens deia el senyor Duran– de palpar-se la cartera. S’ha de retallar, i és cert, però casualment les retallades serveixen per impulsar el seu model, un model alternatiu, discutible tant com es vulgui, però molt consistent: si no et va bé la sanitat pública ves a la privada... si vols una educació de qualitat porta els teus fills als Maristes, o als Jesuïtes, o als Germans de La Salle...

Tot està lligat i ben lligat, cap problema és el que vol una majoria que s’ha expressat democràticament a les urnes. Però deixi’m plantejar un problema marginal i modest –i que a mi em toca perquè sóc del ram– i de la cultura què en fem? Per a la resta tenen un model alternatiu, però per a la cultura no. No es poden privatitzar les biblioteques, ni els museus perquè no són ni seran mai rentables i l’empresa privada no els voldrà mai, com ho farem? Ja ho han pensat senyors de la dreta? És un perill perquè si ens quedem sense l’oxigen de la cultura el cervell del país pot morir i, fins i tot vostès, sense cervell no van enlloc.

El poder de la tecnocràcia

2011-11-26T07:00:00.000+01:00

A vegades ens pot semblar que vivim en un món irreal. Les noves tecnologies i la irrupció brutal en la nostra quotidianitat d’internet, ens fa ser més vulnerables. Allò que abans vivíem en un anonimat primordial, ara ens costa mantenir-lo en la ratlla de la simple discreció i la nostra vida a voltes se’ns apareix com un relat de fantasia en el qual nosaltres, sorprenentment, som a la vegada protagonistes i espectadors.

Ara, finalment, ja podem anar a la processó i repicar, i fer el que es vulgui. Un alcalde, per posar un exemple, pot estar donant la seva opinió personal pel Twitter mentre parla formalment en un ple sobre el mateix tema i no passa res, són coses de la modernitat. A hores d’ara probablement ja compta més el que es pugui dir a través de la brillantor de les xarxes socials que el que es diu en la bruta i ofuscada realitat.

Fa uns anys, molt pocs, no ens podíem arribar ni a imaginar un futur com en el que ja estem immersos. En un període brevíssim ens hem instal·lat en un estat de revolució permanent, en el quals els fenòmens tecnològics es superposen contínuament els uns damunt dels altres i no ens permeten contemplar res amb la perspectiva que només el pas del temps a escala humana és capaç de decantar.

Des d’aquest punt de vista, el repte que se’ns imposa és intentar acotar i parar aquest tsunami que ens amenaça. No ens hem de deixar dominar per l’imperi de la tècnica i dels tècnics, la tecnocràcia és una forma de barbàrie que pretén sotmetre la política i el dret a l’ordre tecnocientífic: la tirania dels experts. Hem de ser capaços d’utilitzar la tecnologia d’una manera que no ens domini i per fer-ho haurem de saber rebel·lar-nos constantment contra el seu poder.

SANT JULIÀ DE RAMIS

2011-11-24T07:00:00.003+01:00

És un terme municipal divers i dispers, al voltant de la silueta arrodonida d’una muntanyeta que l’anomena i que el separa d’ell mateix. Arrecerats entre les pedres i els arbres hi han viscut santjulianecs des de l’inici dels temps i, entre el congost del Ter i el collet de Costa-roja, han vist passar amunt i avall gairebé tota la història del nostre país i bona part de la d’Europa.

Per qualsevol que no estigui avesat a les subtileses i als capricis de la geografia gironina, pot arribar a ser molt difícil distingir on comença Sant Julià i on acaba Sarrià de Ter i, fins i tot, diferenciar aquests dos en el garbuix de la conurbació gironina.

Sant Julià bàsicament és terra de pas. La gent passa per l’autopista, per la vetusta carretera nacional o s’ho mira de lluny des de les finestres emboirades dels ferrocarrils de mitja distància i de les cortinetes inquietants dels talgos.

Per alguns Sant Julià és només un campaneret enmig dels arbres de la muntanya, per altres és un castell abandonat dalt del cim. Alguns pensen que el poble és només un camp de golf al caire de la carena o unes quantes fàbriques i magatzems escampats de qualsevol manera per la plana. Però Sant Julià, evidentment, és alguna cosa més, perquè el terme municipal també abasta –més enllà del puig dels Sants Metges– fins a l’imponent castell de Medinyà, amb la seva església i la seva llegendària rectoria i la no menys mítica casa, amagada darrere d’un immens xiprerar i que obre les seves portes cada dia als camioners i tota mena de gent amb ganes de gresca, sota un rètol presidit per una escotorida coloma blanca.

Més enllà

2011-11-23T07:00:00.001+01:00

Totes les religions han volgut interpretar el que hi ha a l’altre costat de la vida, la vida després de la mort. Els antics es formaven sovint una visió espantosa del que anomenaven «el regne de les ombres». No deixava de ser un plantejament força realista perquè, mitologies a part, el regne de la mort no ha estat mai il·luminat per la llum del coneixement empíric.

Aquestes teories d’ultratomba les venim arrossegant des de temps immemorials. Naveguen de les piràmides als mausoleus, dels cementiris als crematoris. Són visions contrastades: salvació i paradís contra infern i condemna. La vida és eterna i en qualsevol cas ens toca anar amunt i avall amb el pes feixuc d’una ànima immortal lligada al turmell de les nostres conviccions.

Són bàsicament visions tranquil·litzadores, la vida dels éssers estimats perdura més enllà de les oscil·lacions terrenals i la nostra pròpia existència adquireix un caràcter transcendental. Després de Jo, continua el meu Jo, més jove i atlètic, saltant de núvol en núvol i contemplant els pobres desgraciats que, arran de terra, continuen bregant amb les seves hipoteques i amb els seus telenotícies carregats de crisi i de sang.

I tot per no haver d’afrontar la realitat, l’evidencia del no-res. Després de la vida –i abans tampoc!– no hi ha res, per no haver no hi ha ni mort, la mort és un clic, un instant, després res. És com un somni però sense somni, un monòleg sense protagonista. La vida és la única idea tangible, el cel i l’infern els vivim en l’espai de temps del qual en gaudim entre un no-res i l’altre. Fer d’aquesta vida un espai de felicitat és ja en si mateix un repte prou important com per dedicar més esforços en pensar en hipòtesis impossibles, a pensar en un més enllà quan ja som al caire de l’abisme.

La crisi de la democràcia

2011-11-19T07:00:00.000+01:00

Evidentment hi ha dates que són història, el 20 de novembre hi va passar per mèrits propis l’any 1975. Amb la mort del dictador s’inicià al nostre país una transició política que culminà amb l’adveniment de la democràcia, un sistema fràgil i imperfecte, però que ens ha aportat uns decennis de prosperitat i de benestar sense punt de comparació amb cap altre període històric anterior.

No sé quin dia serà en què haurem de recordar la pèrdua definitiva de la democràcia, evidentment espero que no sigui demà. Vaja, n’estic segur, perquè demà, surti el que surti de les urnes, serà un resultat democràtic i encara que un partit d’antecedents poc fiables com el PP es faci amb la majoria absoluta, el resultat des d’aquest punt de vista és inqüestionable.

En canvi és més preocupant el que acaba de passar a Grècia i a Itàlia, on els governs democràtics han caigut i s’han substituït per altres no se sap ben bé per qui. Ens trobem en una situació de cop d’estat virtual, com una mena de 23F –una altra data a recordar– però aquesta vegada orquestrat pels especuladors i altres delinqüents internacionals anònims i poderosos.

Actualment el poder ja no el tenen els militars, ni la burgesia, ni l’aristocràcia, ara és d’això que en diem «els mercats». La democràcia està de baixa, ha entrat en crisi i aquesta serà encara molt més dramàtica, perquè aquí no només ens hi juguem els diners o l’estat del benestar, aquí ens hi juguem les llibertats, unes llibertats que ha costat molts anys i molts esforços guanyar-les. No ens equivoquem pensant que hi ha altres sortides a la crisi, l’única sortida possible i desitjable és la democràcia.

SANT JORDI DESVALLS

2011-11-17T07:00:00.001+01:00

Vist des de la plana és un racó discret, el campanar de l’església amb prou feines gosa despuntar entre un ondulant paisatge. Els arbres, escalonats damunt d’unes quantes feixes, semblen voler amagar alguna cosa important, però el poble, impertèrrit, s’ajup entre les pedres gairebé carnoses dels murs i el verdet immortal de les teules.

La silueta eruginosa d’un molí de vent i un grapat d’antenes desdibuixades per la boira, són la única concessió a la modernitat d’una batllia que fa més de 300 anys que es manté gairebé amb la mateixa quantitat d’habitants.

Sant Jordi Desvalls és un municipi de l’Empordanet, segrestat per una divisió territorial que el deixà dins dels dubtosos límits de la comarca del Gironès. El Ter s’amaga vergonyós darrere de les argentades pollancredes de Sobirànigues i sorgeix de nou després de traçar un gran meandre per Sant Llorenç de les Arenes.

Vora el carrer de Colomers, la sucursal de la Caixa és probablement el veritable punt de trobada del poble. Al voltant del caixer automàtic han aprofitat per plantar-hi tota mena de cartells d’activitats i anuncis de serveis. Darrere dels murs d’un jardí tancat, hi esclaten les branques exuberants d’una gran palmera, un petit taronger ha començat a exhibir els seus fruits i a la nova plaça de l’Ajuntament una vella alzina proveeix d’ombra als passavolants.

Vora la via del ferrocarril, sota un soberg plàtan de fulles daurades, s’alça l’antiga estació mig enrunada. Ara els pocs viatgers que agafen el tren esperen sota l’inquietant empara d’un baixador de ciment arrebossat de grafits.

Lartsinim

2011-11-16T07:00:00.001+01:00

Hi ha èpoques en què la història se’ns apareix amb colors difuminats o directament en blanc i negre. Els anys cinquanta del segle passat era un temps en què el món es llepava encara les ferides d’una guerra que havia acabat amb l’esclat de la bomba d’Hiroshima. Aïllat i vençut interiorment, al nostre país hi sonava constantment el disc ratllat del franquisme, les pel·lícules aptes per a tots els públics i les novel·les de 90 cèntims de l’editorial Molino.

El gato persa, Idolos robados, El baron von Kaz, Un tejano en Canadá, La ferocidad de Shaitan, El hombre de paja, El caso de los dados falsos... eren alguns dels títols d’aquells quaderns grocs, vermells i blaus, que omplien els quioscs i que feien volar la imaginació molt més enllà d’on permetia un panorama feixuc i fonamentalment en el blanc i negre del No-Do i del Boletín Oficial de Notícias del Movimiento.

Jaume Ministral era un gironí immers en la seva època i, com tothom, desitjava surar per sobre del líquid viscós d’aquells anys. Però ell tenia una eina poderosa per fer-ho, l’escriptura. En Ministral ens va llegar una obra escrita molt diversa: Ciutat petita i delicada, Nosaltres els mestres, Tramuntana boja, un seguit d’articles a Presència i a molts altres mitjans de comunicació i també els seus guions radiofònics i televisius, sobretot en la seva darrera etapa de col·laboració amb Joan Capri.

Però hi ha un Ministral oblidat que torna a veure la llum gràcies a l’empeny del figuerenc Joan Manel Soldevilla, el Ministral autor de novel·les d’intriga que publicava precisament en aquella editorial Molino, uns llibres que signava amb el seu cognom al revés: Lartsinim, un cognom que ara sona amb tonalitats sueques molt a la moda literària actual. Fills del seu temps i d’aquest admirat autor i protagonitzats pel doctor Ludwig von Zigman, aquells llibres els podrem tornar a gaudir en la nostra època i ens serviran, ben segur, per a evadir-nos d’una nova realitat en crisis que ens persegueix i també d’una altra realitat virtual que ens aclapara.

El futur del passat

2011-11-12T07:00:00.000+01:00

L’onze de novembre és una data que als catalans d’aquí d’entrada no ens diu res. La tardor ens aclapara i vivim pendents dels panellets, dels bolets i de les torrades a la vora del foc. Els que viuen connectats a Internet, si busquen l’entrada de la Wikipèdia en català dedicada a aquest dia de l’any, trobaran ben poca informació. Sembla ser que l’onze de novembre de 2006 es va presentar la consola Play Station 3 i para de comptar.

Però a l’altre costat de la frontera, a la Catalunya Nord, la sensació és ben diferent perquè a cada poble, i n’hi ha 221, es commemora l’aniversari de l’armistici de la Primera Guerra Mundial. S’ofereixen flors davant dels monuments als caiguts i molts recorden encara amb emoció les ferides deixades en les seves famílies per aquella guerra que havia d’acabar amb totes les guerres, però que acabà de la pitjor de les maneres possibles: amb una pau dèbil que abocà a una altra guerra encara pitjor.

Malgrat tot, aquell armistici significà molt pels francesos, perquè fins l’11 de novembre de 1918 ja havien mort 8 milions de persones, la majoria dels quals joves entre els 19 i els 25 anys. Aquell carnatge afectà molt profundament a la societat francesa i la deixà marcada per sempre més. Al departament dels Pirineus Orientals, tot i estar físicament allunyat del conflicte, la guerra també es va deixar sentir amb cruesa. Per posar un exemple: a Orellà el 13,41 % de la seva població va morir al front.

Per coses com aquesta, sota els peus del Canigó, tenen molt clara la funció de la memòria. Bernard Josz, president a Perpinyà del memorial encarregat de servar el record d’aquella tràgedia, deia ahir a L’Indépendant que «La memòria és el futur del passat». Això aquí encara no ho hem entès del tot i amb la nostra desmemoria estem renunciant també a una part important del nostre futur.

SANT JOAN LES FONTS

2011-11-10T07:00:00.000+01:00

Envoltat de boscos inflamats de tardor, Sant Joan les Fonts és Garrotxa en estat pur. Repartint cases i indústries per la vall, el nucli dur de la població s’ha escampat a partir de l’indret on es troben el senyorial Fluvià i la pagesívola riera de Bianya.

Begudà, que fou sempre cap del municipi, es troba a l’altre costat de la Molera, agrupant com pot quatre masies i, sobretot, les grans indústries de la burgesia olotina. Castellfollit queda arraconat en el seu cingle per la potència del terme municipal de Sant Joan, que sembla voler-se escampar per tota la comarca.

Avui, sota la pluja d’un novembre marcat per la llevantada, les fulles mortes cauen irremissiblement dels arbres, formant una capa groguenca sota els meus peus. Una parella de santjoanencs travessa la plaça, gairebé deserta, sota l’empara d’un paraigües de pastor. Unes banderetes esteses de punta a punta són les restes d’una festa que no ha pogut ser.

El Fluvià passa engrescat sota un pont romànic construït amb llenques de lava volcànica i les cases, penjades en un replà, ensenyen les seves vergonyes posteriors perquè el poble viu d’esquena a la llera. Només un temple, d’aspecte obscur com el pont, gosa plantar cara al riu. Però els dos grans monuments de la vila queden amagats a la vista dels passavolants: l'església del monestir i un gran casalot, l’Estada de Juvinyà, que és l’edifici romànic de caràcter civil més antic del país.

Quan m’acomiado del poble, a la rotonda de la Canya, el pas d’uns ciclistes, amb els mallots xops de pluja, em recorda l’arrelada tradició ciclista de la contrada.

La campanya

2011-11-09T07:00:00.000+01:00

Novament ens veiem envoltats de banderoles, farcides de candidats riallers i de mitges veritats. Que les eleccions s’hagin convertit en una rutina per un costat és bo. És evident que hem aconseguit normalitzar el que durant molts anys fou anormal, però per l’altra banda, com en totes les rutines, ens aboquem tard o d’hora a la temptació d’intentar canviar d’aires i la dificultat sorgeix quan, en el gratacels de la democràcia, no ens podem permetre canviar d’aires sense caure per la finestra.

Em diran conformista, però hi ha el que hi ha i som el que som. No ens podem queixar dels polítics que ens representen, o que ho pretenen, sense fer abans tots examen de consciència. És molt fàcil assenyalar exclusivament als governants quan es parla de corrupció. Tots sabem que és una qüestió de tota la societat, però ens és més fàcil plantar-los a ells la llufa, per allò de «per això els paguem».

El problema és que els polítics no són ni millors ni pitjors que nosaltres, dic que és un problema perquè se suposa que haurien de ser els millors i alçant la mira fins aquesta altura, en el cel de la política del nostre país, a hores d’ara només s’hi poden caçar quatre ànecs de coll verd. La resta son aus de corral i el que es diu volar, volen poc. Però la democràcia funciona d’aquesta manera i, arribats al punt de la tragèdia en què ens trobem, haurem d’aparcar les brometes fàcils per un temps, sobretot quan hem de decidir qui haurà de gestionar el que encara ens queda de l’estat del benestar.

Sembla que aquesta vegada algú ja ha decidit el resultat abans d’hora. Sembla que el PP guanyarà per majoria absoluta, un majoria més àmplia que la que obtingué en el seu dia aquell homuncle anomenat Aznar. Ara, el Mariano de torn, va amb la directa posada, acomboiat pels seus i pels constructors de bombolles. Doncs bé, podran guanyar, però, ben segur que no serà pas gràcies al meu vot i ni per la meva abstenció.

Modest Comadira

2011-11-05T07:00:00.000+01:00

Ja sé que és una obvietat i que en aquests articles ho he dit a bastament, però no per repetir-ho és menys veritat: estem instal·lats en el presentisme i no veiem més enllà del que envolta al temps en què vivim. Se’ns fa difícil pensar en horitzons més amplis dels que permeten les estretes pàgines de la nostra agenda i, en alguns casos, més enllà de la fulla diària del calendari del pagès. El present ens aclapara i arribem a pensar que la resta només és fum.

Des de la meva humil talaia, i simplement sumant i restant passats i algun futur, arribes a conclusions simples, però segures. Per exemple: si sumem tot el que han aportat a la cultura gironina i al país sencer personatges com Modest Prats i Narcís Comadira i els projectem cap al futur, el resultat serà X multiplicat per 10. O sigui, en un futur no molt llunyà, aquest dos noms seran un referent importantissim a l’hora de parlar de la nostra època.

Tot això ho dic perquè aquests dies de Fires s’ha homenatjat als dos que acabo de citar. En ambdós casos han estat actes relativament multitudinaris, vull dir en la quantitat relativa en què es poden omplir aquestes reunions que es convoquen des del món de la cultura. Si tenim en compte que el primer dels quals, la presentació del llibre Homilies de Medinyà, fou gairebé una manifestació clandestina, convocada no se sap com, la cosa ja té mèrit.

El segon, l’homenatge a Comadira al Teatre Municipal, va ser organitzat per la ment brillant del director de Temporada Alta i en el qual hi van participar la flor i la nata de la colla teatral barcelonina. Els dos tenen moltes coses en comú entre ells, però sobretot els gironins hem de tenir en compte el que signifiquen i el que significaran. Des d’aquesta perspectiva només em cal afegir que aquests homenatges –per una vegada fets en vida!– potser haguessin merescut una mica més d’interès per part de la societat gironina.

SANT JOAN DE MOLLET

2011-11-03T07:00:00.000+01:00

És una franja de terreny, irregular i ondulada que el riu ha anat compactant contra les pedres rogalloses de les Gavarres que, a la vegada, s’enfonsen en els fangs més profunds de l’Empordà.

Sant Joan de Mollet és una mena de terra de ningú entre Flaçà i Bordils; el tren travessa el municipi per aturar-se fugaçment a la Bolla, on hi ha l’estació de Flaçà; la carretera ja fa temps que ha deixat de passar pel poble i ara fa una gran marrada entre els camps, darrere del cementiri.

El Ter s’intueix discretament més enllà de les deveses d’arbres blancs, que el sol il·lumina de biaix. Els dies de pluja un parell de rieres contribueixen modestament al seu cabal, però el riu passa de llarg com un corredor de fons a punt d’arribar a la meta.

El nucli antic són uns carrers a l’entorn de l’església, on els sentits encara hi poden detectar les olors, els sons i els colors de pagès. Una carnisseria, que també és fleca i botiga de queviures, obre les seves portes en una casa de color groc canari, l’escola s’emmiralla en un pista poliesportiva granatosa i l’ajuntament s’arrauleix tímidament davant d’un pavelló nou de trinca.

Un rellotge amb una sola broca, a la façana de l’església, sembla assenyalar sempre cap al cel; una creu de pedra, penjada en una cantonada a l’entrada del poble, ha quedat embolicada entre un feix de cables i una font, anomenada La Font, construïda el 1885 i restaurada els anys 1924, 1954 i 1982, espera pacientment una nova restauració. Mentrestant el sol acaba d’anyocar-se per la part de Bordils, tintant d’un vermell més viu encara les parets de rajol vist de les cases i de les granges.

Dia de difunts

2011-11-02T01:00:00.000+01:00

La memòria és aquest immens cúmul de records i de despropòsits que els humans atresorem al llarg de la nostra vida, amb la fútil pretensió de ser enterrats algun dia amb ella, o cremats en la seva endomassada nau en alta mar, com els antics adoradors del déu Thor. Però de res en som propietaris eternament i la vida, un dia o l’altre, ens exigeix sense dret a discussió que li sigui retornat tot el que és seu per dret de naturalesa.

Vivim en aquest planeta com una mena de rellogats, sempre a punt de rebre l’ordre de desnonament. De la mateixa manera que els més rics veuen com els seus cabals no serveixen per a res quan arriba el moment d’encarar-se a la mort, els més intel·ligents sucumbeixen també, tard o d’hora, a l’abisme de l’oblit. Naixem nus i morirem nus, serem pols de columbari i els nostres records es perdran inexorablement entre la polseguera dels camins.

Potser perquè som conscients de tot això, quan arriben aquestes dates els cementiris s’omplen de gent que neteja les làpides, que canvia les flors i que deixa caure dolces llagrimetes entre els parterres. De sobte ens urgeix recordar els morts, perquè som d’alguna manera la seva continuació i ens agrada pensar que a nosaltres també ens recordaran, ni que sigui només un dia, de tant en tant, a l’engròs com avui o a la menuda en el clos familiar, de Nadal a Sant Esteve.

La mort i l’oblit són condicions essencials de la vida, qui va dissenyar aquest món no va oblidar el factor de sostenibilitat, tan en boga actualment. Sense mort el dolor seria etern i sense oblit no hi hauria capacitat de superar mai el dolor. El dia dels difunts és una celebració antiga com la humanitat perquè, malgrat tot, els humans més enllà de la nostra futilitat som capaços de fer lliscar, en un pla més alt que ja no és al nostre abast, un antídot a la nostra desmemoria particular que en diem memòria col·lectiva.

Oh, la pluja!

2011-10-29T01:00:00.000+02:00

La pluja, quan cau ordenadament, és com una mena de bàlsam que t’ajuda a dormir i a pensar. Si, a més, el calendari ens marca ja ostensiblement els darrers dies d’octubre, del tamborineig de les gotes en pot sorgir qualsevol cosa. Sobretot els records d’altres pluges, de dies llunyans i d’hores definitivament passades. La pluja, quan sap ploure, és una de les meravelles més preuades al nostre país.

Tot és començar a ploure i els boletaires surten dels seus amagatalls. De la mateixa manera que els antics egipcis i les cultures ameríndies eren adoradors del sol, els boletaires són adoradors de la pluja i de les humitats profundes dels alzinars i de les pinedes. La pluja és vida i és riquesa; més enllà dels índexs borsaris, al producte interior brut dels països s’hi hauria de sumar el cabal dels seus rius i la precipitació mitjana anual.

Però, i això ja ens ho advertia Raimon, la pluja al nostre país no sempre sap ploure i –el que encara és més important– no sempre sabem valorar els riscos i els paranys que el clima mediterrani tradicionalment ens imposa. Construïm en llocs on l’aigua s’entesta en voler-hi passar de forma torrencial i a més la gent continua intentant travessar amb els seus vehicles per indrets on no s’hi pot navegar ni en barca.

Sembla ser que aquest clima que ens ha tocat en la loteria geogràfica de les nacions, no només no sap ploure, sinó que ens amara contínuament de tossuderia. Sort n’hi ha dels poetes i de quatre il·luminats que ens recorden de tant en tant la influència benèfica de la pluja, perquè sinó algú a hores d’ara ja li hauria posat un plet.

SANT JOAN DE LES ABADESSES

2011-10-27T01:00:00.000+02:00

Sant Joan de les Abadesses és l’arc d’un pont sobre el riu, és una vall gerda i fressada profundament per la història, són les pastures a les coromines d’uns masos arrapats als roures i als faigs, és la silueta imarcescible del Taga i el llom de la Serra Cavallera untat de núvols greixosos.

Sant Joan de les Abadesses és un monestir de pedra picada, antic com el país, que guarda la imatge de santa Maria la Blanca i del canonge beat Miró de Tagamanent. Són els records de la treballadora abadessa Emma i de la dissoluta Ingilberga, l’ombra allargada del comte Arnau i el perfil afinat de Joan Maragall.

Sant Joan és una vila de gent industriosa i pacient, que ballen sardanes els diumenges al passeig i que criden al camp de futbol.

La carretera de Sentigosa serpenteja sobre els teulats i la d’Ogassa s’enfila sobre l’antiga estació. Els carrers del barri antic, dibuixats amb tiralínies, s’escampen entre el monestir i el riu, entre les restes de l’església de Sant Pol i el pont restaurat sobre el Ter.

Una ermita menuda vora el cementiri veu passar als santjoanins que inexorablement hi fan via i la figura fosca d’una marededéu va passant lentament el rosari sobre els caps dels que acudeixen els diumenges al mercat, en un plaça on de tant en tant hi sóna l’himne dels Estats Units Mexicans, del qual en fou autor un fill del poble.

Sant Joan de les Abadesses és un poble flanquejat per antigues colònies industrials, que llangueixen de crisi en crisi. El tren ja fa temps que no hi arriba i els automòbils platejats dels barcelonins passen de llarg per anar cap a les pistes d’esquí.

Girona, el temps de Fires

2011-10-26T01:25:00.000+02:00

Quan el relat de l’any arriba als capítols de conclusió, a Girona és temps de Fires. Les fulles dels arbres de la gran devesa vora el Ter es posen d’acord per caure totes a una i els colors de la ciutat deriven de sobte cap als torrats, els taronges, els ocres i tota la gamma de rovellats. El cel, en canvi, sembla haver perdut la saturació tonal i només deixa entreveure uns quants tons de gris i para de comptar.

Durant uns dies, de sant Narcís a Tots Sants, el temps només avança al ritme que imposa la gran nòria que gira entre les capçades dels vells plàtans. Al llarg del dia, a la gran esplanada de la Copa, refulgeixen entre gotes d’humitat els vidres trencats a bocins de les ampolles de cervesa i de nit el recinte s’omple de vibracions gegantines, que fan caure dels arbres les poques fulles que encara quedaven enganxades a les branques.

Un àngel de bronze, al capdamunt del campanar de la catedral, s’ho mira tot amb l’aire de qui ha vist passar molts octubres i molts novembres, i un exèrcit de policies municipals intenta posar ordre en la lògica caòtica dels automòbils, que arriben incessantment dels pobles del voltant. La ciutat, a vista d’àngel, sembla un formiguer embogit, il·luminat per milers de cuques de llum epilèptiques.

Les Fires de Girona, més enllà d’una simple festa major local, són una categoria del calendari, que s’imposa per sobre de la senzilla denominació dels mesos i de les estacions. El temps de Fires és un lapse d’eternitat en la immortal cadència vital dels gironins. Les mosques prenen possessió del seu llegendari regne i les aigües enfangades dels rius circulen lentament per les venes d’una ciutat que desperta quan les altres llangueixen.

És dilluns...

2011-10-24T11:41:00.001+02:00

Temps sense retorn i colors fecunds.

Dies d’ombres i llavors de dilluns.

A vegades la pau

2011-10-22T01:00:00.000+02:00

A vegades ens emboliquem amb disquisicions inútils –n’hi ha algun que ha passat la setmana comentant i opinant sobre la llengua que empra en Gerard Quintana a casa seva– i ens omplim la boca amb les declaracions d’algun entrenador de futbol, com si d’això en depengués el destí de la humanitat. Però el món gira i la història es continua escrivint, i l’escriuen precisament els que se la treballen.

Aquest any, els pobles d’uns quants països del nord d’Àfrica, han canviat radicalment el rumb de la seva història. Primer va ser Tunísia, després Egipte i ara Líbia. Això sí, hi ha encara encara uns quants dictadors en actiu, però ja fa temps que han començat a tremolar i la fotografia de Gaddafi ensangonat probablement encara els posarà més nerviosos. Però aquests processos són imparables.

Ara també hem vist com finalment al País Basc arribava la pau, una pau esperada i anhelada per tots. A més de la pau alguns també desitgen altres coses: uns volien veure la foto dels terroristes derrotats com un Gaddafi qualsevol i els altres ens intenten vendre la seva derrota com una victòria. Evidentment no s’imposaran aquestes raons marginals perquè la història sempre va pel mig.

A vegades ens pensem que vivim en el pitjor dels mons possibles, ens atabalem per qualsevol cosa, ens embrutim els dits amb els titulars més negres dels diaris i amb els comentaris, contaminats de sofregit radioactiu, de les porteres, però el món gira malgrat les nostres misèries quotidianes i continuarà girant, impulsat per una força que ens depassa, fins molt després que tots hàgim desaparegut de la faç de la terra.

A vegades la pau també és possible

2011-10-21T09:16:00.004+02:00

Això és el que vaig publicar el 22 de març de 2006 i finalment ha arribat el dia...

Potser vindrà el dia en què sabrem comptar els morts, tots els morts. Potser vindrà el dia en què sabrem abraçar-nos sobre la terra verda i podrem comptar, definitivament, tots els colors del verd. Potser vindrà el dia en què sabrem pronunciar tots els noms, sense recança, sense por, en pau i amb el cor sencer. Potser vindrà el dia en què l’esperança vencerà i tots sabrem estar en el nostre lloc i alçar la vista i aguantar la mirada. Potser aquest dia vindrà, avui sabem que serà possible.

SANT JAUME DE LLIERCA

2011-10-20T01:00:00.000+02:00

És un poble de la Garrotxa, desdibuixat i escabellat per l’urbanisme més incompetent.

Les seves cases desiguals s’arrepleguen en un lleu repetjó, just allà on es troben, si us plau per força, en un definitiu aiguabarreig, les aigües i les sorres del Llierca i del Fluvià.

La carretera d’Olot s’ha anat menjant de mica en mica el territori i ha acabat per ocupar tota la plana, amb un embull de vies que semblen haver de girar eternament sobre si mateixes. El talús que separava el poble del seu cementiri ha quedat definitivament tapat i ara els morts no han d’anar a donar la volta per la carretera.

Un prestigiós heraldista i genealogista català afirma que la paraula “Llierca” té un origen cèltic i que ve a significar una cosa així com: “riu en forma de faixa ondada”. Probablement aquesta complexa definició, condensada en un sol mot, ve a demostrar també l’origen ètnic del gust per la concisió, característic dels pobles de muntanya.

Sant Jaume de Llierca, abans de dir-se com es diu ara, s’anomenà durant molts anys Palau de Montagut, per a passar fugaçment a denominar-se Poble de Llierca i acabar prenent el nom de la parròquia, que ja l’any 940 estava dedicada a Sancti Jacobi.

Els aquarel·listes de la contrada quan han de pintar el poble, generalment fan abstracció de la carretera i d’algunes de les construccions més característiques del poble i embolcallen l’església en un paisatge eternament tardoral, rodejat de muntanyes menudes i d’arbredes rogenques. Deixem-ho estar així, perquè, si no és veritat, en el fons també és ben trobat.

Som Raimon

2011-10-19T07:32:00.002+02:00

Som el que mamem i el que mengem, som el que tenim i el que anhelem. Som fets de la mateixa pasta que els nostres somnis i que les il·lusions. Som un reflex en la nit, som una petjada en la sorra, som un fil de fum que serpenteja entre els núvols baixos. Som la llengua que parlem, som el país on vivim, som el que són els nostres fills i el que han estat els nostre pares. Som vent d’eternitat i pols de present.

Som totes aquestes coses i probablement també moltes altres, però, els que vam viure intensament durant el darrer quart del segle passat a Catalunya, també, d’alguna manera podem dir que som Raimon. Som les seves cançons i la seva veu que s’escampa imparablement per tots els intersticis de la nostra vida. És probable que també siguem altres coses, però fonamentalment som Raimon.

Raimon representa una manera de ser i una sensibilitat que va molt més enllà dels tòpics nacionals i que s’escampa com una taca d’oli pels voravius que traça, a vegades, la intel·lectualitat. Raimon és part fonamental de la nostra història, però també forma part de nosaltres mateixos, perquè sense ell ara no seriem el que som. Som Raimon, el Raimon d’abans i el d’ara, el que cantava Diguem no i el que continua cantant-lo.

Raimon és un personatge irrepetible, igual que irrepetibles són les empreses particulars i col·lectives dels humans. Quan ell desaparegui és probable que mai més sorgeixi una figura comparable, mentrestant en nosaltres recau l’honor de compartir la mateixa època amb ell i el privilegi, quan s’escau, d’escoltar novament la seva veu, una veu que també és la nostra, perquè tots nosaltres som Raimon.

és dilluns...

2011-10-17T12:13:00.000+02:00

Només el mar, amb l’embat constant de les onades, pot trencar la força tel·lúrica d’un dilluns d’octubre.

La cotització de l’esperança

2011-10-15T01:00:00.000+02:00

Hi ha desastres naturals, incontrolables, impredictibles i inevitables. Terratrèmols, sequeres, inundacions o erupcions volcàniques submarines, com és el cas ara a l’illa del Hierro. Davant d’aquestes demostracions de força de la natura, els humans no podem fer altra cosa que fugir, perquè, al contrari que els déus mitològics, els nostres poders són limitats. L’escorça geològica d’aquest planeta, navegant en un mar de magma, va a la seva, per molt que ens entestem en pensar el contrari.

En canvi, hi ha d’altres desastres provocats, aquests sí, per la pura incompetència de la raça de bípedes que habita aquest racó de l’univers. Ens passegem per ciutats amb l’aire enverinat, hem de netejar l’aigua dels rius que nosaltres mateixos embrutem i ens passem la vida intentant solucionar conflictes que provoquem reiteradament per la falta de coneixement i d’enteniment. Sembla com si fos part intrínseca de la nostra manera de ser, però en el fons tots sabem que no és així.

Que tots els problemes dels humans tenen solució, ho venen a dir actes com el que organitza anualment l’associació LiberPress, premiant, com ha estat ara el cas, la solidaritat, la memòria, la intel·ligència i la lluita per la pau. Personificats en personatges com són, entre altres, l’editor Josep M. Castellet, la directora cinematogràfica Agnès Varda o el fotògraf Steve McCurry autor, perquè ens entenguem, de la famosa fotografia de la noia afganesa que fou portada i icona recurrent del National Geographic Magazine.

Els de LiberPress ens demostren que els desastres provocats per nosaltres mateixos no només són pal·liables, sinó que també es poden prevenir amb el poder incommensurable de la solidaritat, amb la força tel·lúrica de la memòria –personificada en les filles i les netes de les 17 roses de Guillena–, amb l’empenta inesgotable de la intel·ligència i la inqüestionable utilitat de la lluita per la pau. Ara, en aquests moments de sensació de derrota i de crisis, sempre ens va bé recordar que l’esperança i la felicitat són bens primordials que haurien de cotitzar constantment en la borsa de les nostres vides.

SANT HILARI SACALM

2011-10-13T08:07:00.000+02:00

L’alta vila de Sacalm és terra de fusta i d’aigua. Els castanyers creixen ufanosos a la vora de les rieres i l’aigua brolla en els indrets més impensats. Els hilariencs, orgullosos de les propietats medicinals de les seves fonts, les proclamen en un gran rètol a la mateixa plaça on els diumenges hi fan el mercat i, en un marbre a les escales de l’església, es vanten de tenir-ne un centenar.

Són fonts de vida i d’històries: la Font Vella, la del Pic, del Cirerer, del Parc, d’en Jover, del Petrinxo, del Serrat, d’en Quim Gassol, d’en Rocosa, del Ferro i la font Picant. Però, a més, Sant Hilari també és la capital de les Guilleries i els seus carrers conserven els aires de gran casa pairal.

A l’aparador de la pastisseria Fornés s’hi exhibeixen les caixes blanques i blaves dels Jaumets i una mica més amunt, a Can Torrent, aviat començaran a fer els torrons de Nadal. El nucli antic, s’acomboia al voltant de l’antiga església que dona nom al terme municipal des de l’any 922 i que, segons s’indica en la llinda, és la casa de Déu i la porta de cel per a tots els feligresos que la franquegin, com a mínim suposo, els dies de festa de guardar.

Un gran monument de formigó commemora la vida i la tràgica mort del general Moragues, heroi de la Guerra de Successió i fill il·lustre de la vila; en una pedra enginjolada de blaugrana es proclamen les simpaties de la gent del poble pel Futbol Club Barcelona i, prop la Miranda, s’alça la Pedra Llarga, peça d’un pont sobre el Ter que construïa el dimoni i que, sembla ser, va deixar clavada en aquell indret perquè tocaven les dotze i era hora d’anar a dinar.

12 d’octubre

2011-10-12T01:00:00.001+02:00

En el meu record, el 12 d’octubre sempre era una dia passat per aigua. Semblava com si la grisor del règim franquista regalimés per les canaleres i pels televisors. El dia de la Hispanidad, o de la Raza, o del que fos, era essencialment en blanc i negre i la gent es passejava pel carrer sota el paraigües d’una realitat estranya, mirant de reüll l’aigua bruta que baixava pels embornals i que omplia les rieres i els rius menuts del nostre país, sempre disposats a desbordar-se per a inundar les cases dels més dèbils.

Ja per naturalesa octubre és un mes bromós, tot i que aquest any ens han tocat uns dies assolellats, suposo que a compte dels dies de pluja del mes de juliol. Durant els 31 dies d’octubre el temps decanta ràpidament cap a la foscor, fins a l’1 de novembre en què ja s’oficialitza la tardor amb tots els seus ets i uts, i el dia dos en què se celebra, com en una mena d’aquelarre de la tristor, el dia dels difunts.

Però ara, a més, l’esperit d’aquest mes corre en paral·lel amb l’esperit de la crisis que s’ha instal·lat en el nostre país, com un fantasma en el seu castell. No sé com ho hem fet, però ara la vida, els telenotícies i tot plegat, torna a semblar en blanc i negre. Només falta que guanyin els de PP perquè les gavines transformin el seu plomatge i s’assemblin definitivament a les àligues del NO-DO.

Però avui és 12 d’octubre i encara no s’esperen núvols sobre el nostre cel, els que fan festa podran gaudir d’un dia de descans entre setmana, els que no en fan podran sortir a demostrar el seu enuig, les Pilars podran celebrar el dia de la seva onomàstica sense mullar-se els peus i les gavines podran reposar en l’aigua dels nostres rius sense por d’enfangar-se. Tot arribarà...

és dilluns...

2011-10-10T07:47:00.001+02:00

Dilluns, oh dilluns, la teva ambició neix de la llum dels diumenges i mor en les tenebres dels dies feiners.

Jobs en el núvol

2011-10-08T01:00:00.000+02:00

D’Amèrica les notícies sempre arriben de matinada, embolicades amb els farcells i les sedes de l’imperi, amb els rebufs i les garlandes del Twitter o del Facebook. Quan el sol encara no gosa treure el nas pels intersticis de la persiana, ja comencen a entrar els titulars del New York Times, carregats amb la tinta més fosca d’aquests temps globalitzats que ens ha tocat compartir.

Avui, entre el traços redibuixats de les helvètiques i les verdanes del meu iPad, ha sorgit la notícia de la mort d’Steve Jobs. És una mort llunyana, i fins a cert punt esperada, la mort d’algú que no coneixes, que només has percebut boirosament en la fredor de les pantalles i en el laberint tipogràfic dels diaris. És la mort d’una celebritat, un nom d’aquells que amb el temps farciran de contingut els reculls de citacions i els llibres d’història.

Però Steve Jobs, en el meu cas i en el de molta gent, ha estat alguna cosa més, ha estat també una presència més íntima, perquè la nostra vida no seria el que és sense la irrupció fulgurant dels ordinadors de la poma en el curs vacil·lant de la nostra existència.

Probablement hi haurà gent, més gran i més jove, que no sabrà captar el matís d’aquest meu sentiment, uns per falta i els altres per excés d’informació. Però, per sobre d’altres consideracions, podem estar fàcilment d’acord en el fet que Steve Jobs ha estat el visionari de la nostra generació, ha estat aquell que ha sabut veure més enllà i que ens ha posat a les mans les eines per a canviar el món. El temps dirà si ho hem sabut aprofitar, mentrestant només ens queda dir-li arreveure, perquè suposo que algun dia ens trobarem tots plegats en el núvol.

LA PLANA DE SANT GREGORI

2011-10-06T01:26:00.000+02:00

Sota el puig de Sant Grau s’estén una plana que, vorejant el Ter, arriba fins a les portes de Girona. El Llémana, una riera amb pretensions de riu, anomena la Vall que arrenca sota la serra de Finestres i que ve a morir just en aquest indret.

Sant Gregori és un poble d’origen rural, vingut a més per la seva proximitat a la capital. Uns carrers nous, dibuixats amb els tiralínies dels arquitectes, acomboien tot un seguit de cases adossades, amb jardins de gespa insultantment verda i amb automòbils potents aparcats al garatge.

L’església vella ha quedat apartada en un barri allunyat del nucli modern, que s’ha anat conformant al voltant de la carretera que mena fins a Les Planes d’Hostoles. Al capdamunt d’un campanar de coll ample, un penell amb cua de mitja lluna assenyala la direcció del vent i unes campanes arrapades amb força a unes bigues de fusta, esperen el moment precís per a conformar el temps amb repics de bronze.

Amagat darrere de les alzines que cobreixen la muntanya de Sant Grau, hi descansa el santuari dedicat a Santa Afra, una antiga prostituta pagana convertida a la fe dels cristians per Sant Narcís. Santa Afra, juntament amb la muntanya d’Els Àngels i el blanc santuari que la corona, és un dels indrets sagrats dels gironins.

Allà on la plana comença a ondular-se hi reposen racons amagats, entre camps salpebrats de masies de pedra picada i acolorits amb els grocs de palla seca i els verds de pomera de Cartellà i Sant Medir, de Domeny i Taialà. Mentrestant el Ter, en la llunyania flueix suaument cap a Girona.

La bombolla discursiva

2011-10-05T01:25:00.001+02:00

Les cerimònies civils, inauguracions, lliuraments de premis i tota mena d’actes públics, es farceixen sovint de discursos més o menys buits de contingut. Es deixen anar frases fetes, refranys i es repeteixen sense fi els tòpics que algú ja ha dit abans i que, generalment, no aporten absolutament res al desenvolupament de l’acte en si mateix. La majoria d’aquestes cerimònies les podrien executar tranquil·lament un grup de mims o uns orangutans vestits amb americana i corbata, o vestit-jaqueta si és el cas.

Des que el món és món, i que algú va inventar els micròfons, els actes comencen entre les distorsions provocades pels altaveus que sempre estan descompensats i si la cosa requereix de suport audiovisual difícilment funciona com ha de funcionar. Els oradors arriben en l’ordre invers al seu rang i al seu catxet mediàtic; un presentador televisiu o un polític de primer ordre, per exemple, es poden permetre el luxe d’arribar amb un retard de trenta minuts o més i encara, quan entren a la sala, els aplaudeixen.

Els més vells i bregats en aquesta mena de coses procuren parlar molt per no haver de dir res i els més novells parlen del que poden per venir a dir més o menys el mateix. Quan són actes culturals tots s’omplen la boca amb cites caçades al vol, quan són actes polítics es procura citar amb una miqueta de gràcia les consignes de la campanya de torn i quan es barreja la cultura amb la política el millor sempre és posar cara d’anar segar cadenes.

Sempre és millor anar a segar cadenes que haver d’anar a segar un camp de blat, posem per cas, perquè la palla va cara i les cadenes sempre es poden segar amb un parell de frases i es queda la mar de bé. En aquest país faríem bé de tancar la boca tots plegats durant un temps, i jo m’hi compto el primer, perquè sinó arribarà el dia en què la bombolla discursiva esclatarà igual que ha esclatat la bombolla immobiliària.

Poesia i filosofia

2011-10-01T01:25:00.000+02:00

L’altre dia, per una d’aquelles casualitats de la vida, vaig aterrar a l’Espai Mallorca de Barcelona, on es desenvolupava la presentació del llibre El pensament català, del qual en són autors Xavier Fossas i Jordi Puigdomènech. Aquesta obra, que té per objectiu oferir un petit tast del que han estat les grans figures del pensament català de tots els temps, l’ha publicat Documenta Balear i per tant ocupaven el lloc que els pertoca en l’ambaixada cultural de Mallorca a Catalunya.

Just en l’instant d’entrar en la sala, en Xavier Fossas pronuncià una frase que em va corprendre i que m’obligà a quedar-me fins al final en un acte que fins aquell moment no m’anava ni em venia. Va dir: «la filosofia, igual que la poesia és un impuls del cor». No sé si tots els filòsofs poden estar d’acord amb aquest axioma, però els poetes segur que sí, perquè la filosofia i la poesia han seguit viaranys paral·lels al llarg de la història.

També recentment, en boca de la poeta gironina Rosa Font, vaig poder escoltar aquesta definició del llenguatge poètic: «la poesia –deia– és anar teixint la vida amb paraules» i la filosofia la podríem definir gairebé en els mateixos termes, perquè no deixa de ser també una manera d’anar entrellaçant la vida però amb pensaments, amb idees. La filosofia i la poesia intenten estar al mig del món i s’interpel·len contínuament.

Tant el poeta com el filòsof han d’escriure, i de pensar, amb la porta oberta. Han de deixar que el món entri i es barregi amb la seva obra i que la paraula i el pensament vagin ordint de mica en mica aquesta xarxa imprescindible que ens ha d’aguantar a tots plegats, com una espècie de funàmbuls que som, quan intentem travessar l’espai buit de les nostres vides, sobre el fil tensat del temps que ens ha tocat viure.

EL TORN DE SANT FERRIOL

2011-09-29T01:00:00.000+02:00

Un alcalde, quatre regidors i una secretària municipal governen sobre els quaranta-dos quilòmetres quadrats de boscos ondulants, serpentejats per rius i rieres, que omplen l’espai comprès entre Besalú i Mieres, entre el santuari del Collel i el santuari de Sant Ferriol, el qual anomena el terme municipal que agrupa unes quantes parròquies disperses.

L’edifici de l’ajuntament és en una punta i l’únic nucli urbà, digne d’aquest nom –El Torn–, a l’altra. La població ha anat davallant fins a una sisena part del que era fa cent cinquanta anys, les cases de pagès van deixar ja fa temps de produir bordegassos i han acabat poblades per pagesos de cap de setmana, que han repicat al seu gust les parets, per deixar a la vista els rierencs que en una altra època es tapaven amb estuc.

Darrere de les seves pedres fosques, el Santuari de la Mare de Déu del Collel guarda els secrets adolescents de molts gironins que passaren per l’antic internat i d’un succés tràgic que inspirà una novel·la de gran èxit fa uns anys.

Des de l’hostatgeria de Sant Ferriol, a 366 metres d’alçada, es contempla un panorama inèdit de Besalú i del seu entorn, emmarcat entre les capçades dels arbres i per uns núvols prims que semblen buscar un indret on poder deixar anar la seva càrrega en forma de plugim. Darrere del santuari hi ha una plaça rodona com una sardana, rodejada d’oliveres castigades pel pas del temps i, suposo, per les glaçades. En l’espai dedicat al pícnic s’anuncia que a partir del 19 de setembre només s’hi podrà accedir previ permís del consistori municipal que governa en aquestes contrades.

Elits i minories

2011-09-28T01:00:00.001+02:00

Sovint es diu que la cultura és elitista. Ho diuen alguns amb el to agre dels que no comprenen o no volen comprendre, o bé amb ganes de justificar la poca audiència dels productes estrictament culturals, entenent la cultura des del punt de vista del seu origen, o sigui el de la creació.

Però els creadors no pertanyen a una elit, ja els agradaria pobrets, ells simplement formen part d’una minoria intel·lectual. Les elits –em sembla a mi– són una altra cosa, una casta diferent, escollida fonamentalment pel seu nivell adquisitiu. Per exemple: els que poden gaudir dels restaurants guardonats amb estrelles Michelin i regentats pels «millors cuiners del món», són una elit; els que es dediquen a la dansa, la poesia, la filosofia o al teatre són simplement una minoria.

Al nostre país la cultura creativa, allò que des d’algun dels seus aspectes es denomina «d’autor», és sistemàticament titllada d’avorrida i és apartada dels canals naturals per on hauria de donar-se a conèixer. Les grans editorials estan deixant de publicar col·leccions de poesia, els distribuïdors no programen pel·lícules de cinema independent i quan algú gosa aixecar el nas entre la boirosa grisor de les elits, és apartat ràpidament cap al racó de la història que li pertoca.

Els creadors, els que es volen allunyar de formules i receptes i volen aportar amb entusiasme alguna cosa nova al pòsit cultural del nostre país, es bandegen ràpidament perquè no són bon negoci. Únicament les elits econòmiques poden decidir el que és bon o mal negoci, en funció dels seus interessos, i la resta es menja el que li donen, amb la ceguesa i el conformisme que algun dia ens portarà al desastre.

La tardor, la democràcia i altres articles de temporada

2011-09-24T01:25:00.000+02:00

De cop i volta la temperatura s’ha anat adaptant al calendari, el sol ha deixat de brillar amb aquella insolència de l’estiu i els núvols van dibuixant animalets llanuts en el cel. Per fi ens hem pogut posar la roba d’entretemps i hem deixat de semblar guiris indocumentats. Els colors del paisatge inicien una decantació irresistible cap als ocres i els ambarins, els trens tornen a carretejar treballadors i estudiants i les voreres s’omplen de gent amb aspecte atrafegat.

Aviat canviaran l’hora i els dies decauran inevitablement cap a la depressió lumínica, que arriba al seu punt més baix pels volts de Nadal. A les fruiteries començaran a lluir novament els productes saborosos de l’estació, els gossos passejaran amb la cua dreta i la corretja tibada i, finalment, arribaran les eleccions. Serà temps d’escoltar discursos i contra-discursos, de valorar somriures i ganyotes i d’escoltar, com sempre, les interessades valoracions dels sondejos i dels resultats, dels uns i dels altres.

Però aquesta tardor ens envaeix el dubte, sobretot als que encara recordem aquelles «primeres eleccions democràtiques» de 1977, en què hi vam dipositar tantes il·lusions i esperances. Tots aquells ara hem començat a témer que aquestes siguin les «darreres eleccions democràtiques» i que a partir d’aquí s’inicii una nova era «més enllà de la democràcia», que a partir d’ara es vagi valorant més els sondejos que els vots i que finalment manin més «els mercats» que els polítics.

Tot això pot passar perquè, de fet, ja està passant. De la mateixa manera que abans de la crisi tots vèiem clar que algun dia esclataria la bombolla, avui tots tenim clara aquesta situació i la qüestió és que cap de nosaltres fa res per evitar-ho. Malgrat la crisi, tothom està instal·lat en unes comoditats a les que ningú vol, o no pot, renunciar. El futur té la fastigosa mania d’anar a la seva, però per una vegada hauríem d’intentar collar-lo com sigui, si no volem que s’esvaeixi en el vent com el pet d’un gos gandul.

Apple shadow

2011-09-23T09:08:00.002+02:00

SANT FELIU DE PALLEROLS

2011-09-22T01:25:00.002+02:00

El Brugent és un riu fosc i profund, les seves aigües llisquen discretament sota els alts murs de les cases, que li donen l’esquena impúdicament. Sant Feliu de Pallerols és un poble que balla la Mulassa i que passa de puntetes sobre un riu que li fa nosa.

Malgrat tot, la gran llegenda d’aquesta vila garrotxina gira al voltant precisament del Brugent. Una figura, vora el pont que dona entrada al nucli antic, recorda als forasters la història d’aquell santfeliuenc que una vegada va voler pescar la lluna amb un cove. Però els pescallunes han anat fent créixer el poble i ara s’estén en forma d’estrella de cinc puntes per la Vall d’Hostoles.

La casilla del peó caminer ha quedat engolida en el nucli urbà i acull un centre social. A la plaça del Firal cada dissabte fan mercat i la gent aprofita per prendre un refresc i per anar parlant de les seves coses, a les taules parades sota els plàtans i vora una font molsuda, i un pèl excessiva, que expulsa tímidament rajolins d’aigua per tots els costats.

El campaneret esprimatxat de la capella del Roser rivalitza amb la torre feixuga de l’església parroquial, la façana de la qual està marcada per la cicatriu inquietant –amb forma d’esquerda– d’un terratrèmol i per la impostant creu de pedra que, malgrat la seva simbologia religiosa, intenta recordar a tots els caiguts en la guerra civil.

El Santuari de Nostra Senyora de la Font de la Salut presideix el poble des de dalt de la muntanya. Allà, en un mirador vora la capella, es pot contemplar tota la vall i, més enllà del poble, les incontables cases de pagès amagades entre roures, faigs i alzines.

Anacronismes

2011-09-21T01:25:00.001+02:00

La crònica de la nostra civilització és una rècula de conflictes que, mirada des del present, es perd en la foscúria dels temps més remots. Les guerres, les epidèmies, els terratrèmols, les revoltes i els genocidis són la base i el fil argumental de la narració humana. Una narració a voltes embellida amb noms de grans personatges i amb un estofat de llorers que va fent xup-xup en els llibres d’història.

El temps és la gran màquina trituradora que s’ho menja tot, es menja fins i tot la veritat, que acaba digerida en els intestins del present. D’aquests detritus en diem «anacronismes» i a vegades ens els presenten com si fossin menges suculentes. Fires medievals, recreacions històriques, representacions escèniques, fetes amb més o menys pressupost i amb molta Il·lusió.

A vegades els anacronismes només afecten a la pell de l’assumpte i, sovint, són acceptats conscientment per tothom. Però n’hi ha d’altres que són més complexos i que arriben fins al moll de l’ós de la història, són aquells fets que plantegem des del present, amb la perspectiva actual, sobre un passat fonamentat en bases radicalment diferents de les que ara ens aguanten.

Evidentment com més reculem en el passat, més probabilitats tenim de trepitjar aquest terreny enfangat i perillós, però el perill hi és sempre i no per pensar que de determinats fets, relativament recents, en podem tenir relats directes, fins i tot el fet de ser-ne testimonis directes, ens vacunem automàticament dels anacronismes.

Quan girem la mirada cap al passat, sempre ho hem de fer amb la intenció de comprendre i mai amb la voluntat de canviar-lo. I, per exemple, quan a Girona parlem dels setges, hem de plantejar-ho fonamentalment des de la perspectiva absolutament dramàtica amb què es van desenvolupar aquests fets i no banalitzant-ho com a vegades es fa.

Girona Napoleònica

2011-09-19T09:58:00.001+02:00

Heus aquí la sempre difícil tasca dels repòrters de guerra en les guerres fictícies...

Busquem en la llum

2011-09-17T01:25:00.000+02:00

Hi ha històries que es perden en la nit dels temps i que es repeteixen en totes les cultures amb petites variacions i Jean-Claude Carrière les recull admirablement en els seus Contes filosòfics. Una de les quals és la d’aquell home que es mira al mirall amb ells ulls closos. La seva dona estranyada li pregunta perquè ho fa i ell respon el següent: «vull veure quina cara faig quan dormo».

És com un acudit, no et fa esclatar de riure, però et fa pensar. Igual que aquell gag clàssic del clown que busca quelcom al mig de la pista i, al ser interpel·lat pel pallasso seriós, diu que està buscant la cartera que ha perdut al camerino. La qüestió és que si ho ha perdut al camerino perquè ho busca a la pista? Doncs la resposta és molt senzilla: perquè a la pista hi ha llum...

De fet buscar allà on hi ha llum no és cap rucada, probablement no trobaràs precisament allò que busques, perquè evidentment no ho has perdut en aquell indret, però en la llum tens l’oportunitat de trobar alguna cosa i en la foscor segur que no hi trobaràs mai res de res. Al nostre país hem d’aprendre a conviure amb el paradigma del clown i en temps de crisi hem de començar a buscar el que sigui, aprofitant els punts de llum que encara ens queden.

Oblidem d’una vegada tot allò que hem perdut en la foscor i deixem de banda als que seguixen mirant la realitat amb els ulls clucs. No hem de deixar que «els mercats», impúdicament, implacablement, escriguin per nosaltres la història. No hem de fer com en aquella història de Nashredin Hodja, en la qual caminava a mitjanit al voltant de casa seva amb els braços endavant i responent als crits d’alerta del seu veí li contestà: «silenci! La meva dona diu que sóc somnàmbul i si em despertes em pots trasbalsar».

Plany de tardor

2011-09-16T09:51:00.003+02:00

Desig de tardor,

llavors de quintana.

Desig de magrana,

llavors de cançó.

SANT FELIU DE GUÍXOLS

2011-09-15T02:30:00.001+02:00

Diumenge és dia de mercat a Sant Feliu de Guíxols. La plaça exhala atàviques olors de verdura i de fruita. Les tomates llueixen en els cabassos de les pageses, els enciams encara semblen tocats per les gotes de rosada dels horts i les xíndries semblen objectes siderals caiguts directament de la galàxia d’Andròmeda. Passejar-se pel mercat de Sant Feliu és com navegar a través d’un temps aturat permanentment en diumenge.

Però el temps no s’atura mai, els guixolencs ho saben bé. El sol sorgeix cada dia del fons de la seva blava badia i es pon feixugament entre els pins escardalencs i les roques del Massis de les Cadiretes. Mentrestant els vells han tingut temps de passar tot un matí, o tota una tarda, asseguts al Casino dels Nois i els joves han anat i han tornat de Girona, fent cua a Llambilles o a Cassà.

Sant Feliu de Guíxols és un món a part, no pertany a cap comarca natural, els seus empresaris paguen quota en una Cambra de comerç autòctona i els guixolencs es reclamen els inventors del concepte “Costa Brava”. De la Punta dels Canyerets fins a la platja de Sant Pol, s’estén un mur de roques que, de fet, si no és una definició visual completa de la Costa Brava, s’hi sembla molt.

Els guixolencs passegen incansablement vora la platja, del racó de Garbí al racó de Llevant, dels jardins d’en Garreta a la rambla d’en Vidal, de la Porta Ferrada al Salvament i, si cal, caminen pels camins de ronda. No ho fan només per gust, és la seva manera de ser i, quan acaben la jornada, si és diumenge i hi ha sardanes, s’instal·len al passeig sota els plàtans i parlen de la vida i del temps.

El tatuatge

2011-09-14T01:25:00.000+02:00

Darrerament s’han posat de moda els tatuatges, abans només eren cosa de mariners i de legionaris, gent ruda i de pell gruixuda. Ara, qui més qui menys, tothom va amb alguna cosa tatuada en les parts visibles de l’anatomia. Són coses de les modes, que comencen ves a saber com i acaben amb tota la patuleia seguint al flautista de torn, com la mena de ratolins embadalits que som.

El cas és que aquests dies s’ha parlat molt d’una notícia que m’ha fet pensar. Es tracta d’una dona de 81 anys, veïna del comtat de Norfolk, que per estalviar-se feixugues anades i vingudes a cal notari, ha optat per fer-se tatuar al pit aquesta frase: «No em ressusciteu» i, no fos cas de quedar en el moment decisiu d’esquena, també s’ha tatuat un «Si us plau doni’m la volta» a l’espatlla. D’això se’n diu ser pràctic.

Segurament a partir d’ara les cases de tatuatges obriran una nova via de negoci: els tatuatges de darrera voluntat. No està malament, sempre ens diuen que per sortir de la crisi hem d’innovar, no? De fet a mi no em sembla malament, serà curiós veure els avis passejar-se orgullosos pel carrer amb l’adreça del geriàtric tatuada al braç, el telèfon de casa estampat a la cama o, les més agosarades, un «sempre t’he estimat Pepito» al voltant del llombrígol.

Com ja es poden imaginar, jo mateix ja he demanat pressupost al tatuador del meu barri per gravar-me, en un indret que no diré, aquesta frase: «No parlar de política, ni de religió, ni de futbol», per a recordar-me, entre article i article, del que a partir d’ara no he de parlar. Jo també hi volia incloure «ni d’economia», però el senyor de la botiga de tatuatges m’ha dit que abans m’hauria de fer una operació d’allargament del penis i que això és molt dolorós.

Les cigonyes i la crisi

2011-09-10T01:00:00.000+02:00

Les cigonyes són aus de nas potent, de coll sinuós i cames llargues. Sobrevolen pausadament els campanars de l’Empordà, esquivant com poden les capçades punxegudes dels xiprers i els serrells retorçats dels cables elèctrics. Són ocells migratoris, que tornen sempre al mateix niu d’on havien sortit, carregades amb un mocador de fer farcells al bec on hi porten els encàrrecs usuals de les pageses. Sovint les capçaleres dels llits dels nadons estan il·lustrades amb imatges de cigonyes, que les mares utilitzen com a metàfora per a explicar-los l’obscur origen de la vida.

L’altre dia, en una grua de Girona, s’hi van reunir una cinquantena d’individus d’aquest plomatge. El seu perfil angulós rivalitzava directament amb l’estructura industrial on es recolzaven i la seva blancor poderosa ressaltava sense competència amb el fons de núvols que s’acostava lentament per llevant. No lluny d’aquell indret un quiosquer oferia als seus clients els suplements dominicals d’una realitat arrebossada de conceptes extrems i d’ultimàtums que, per repetitius, la gent acaba acceptant com una mena de rutina diària.

Des de la pàgina d’un diari, amagat en la seva secció de cultura, treia el cap la imatge pansida i envellida de Harold Bloom, dient a tothom que el volia escoltar, entre cometes i en negreta, que al cap i a la fi «Tots temem la soledat, la bogeria i la mort». Després de tantes i tantes lectures, aquest crític literari ha arribat al mateix punt mental on han arribat tots els mortals des que el món és món. Molt a prop seu, al mateix diari, Stéphane Hessel als seus 94 anys veu el vas mig ple i assegura que «Estimo la vida, les dones i les ciutats».

En la suma dels dos probablement hi podem trobar la síntesi del pensament modern, una visió clarivident del present, fonamentada en l’experiència i el coneixement. Mentrestant nosaltres continuem el nostre camí cap al no-res, embadalits entre la boira d’una crisi que provoquem amb el nostre propi alè i les cigonyes continuen el seu viatge, descansant sobre les grues que hem alçat tots plegats com a monument a la nostra pròpia imbecil·litat.

SANT FELIU DE BUIXALLEU

2011-09-08T01:25:00.001+02:00

L’antiga església parroquial de Sant Feliu de Buixalleu s’alça a 402 metres d’altura, al centre d’un terme municipal abrupte, de cases escampades entre boscos d’alzines sureres i castanyers. A l’altre costat de la riera d’Arbúcies, es dreça la silueta poderosa del castell de Montsoriu, ara presidit per una gran grua, una mica desdibuixada pels núvols que baixen del Montseny.

Les parets emblanquinades de la petita ermita de Santa Bàrbara es retallen clarament contra un cel que anuncia l’arribada imminent de la tardor i ressalten, al capdamunt d’una muntanya, contra el verd fosc dels arbres i el verd suau d’un prat, on la gent dels voltants hi celebren aplecs que segurament sempre acaben entre els efluvis de la carn rostida i del vi espès d’una bota.

Allà on la muntanya i el bosc perden el nom comença la urbanització de Rio Park i a baix, a la plana, a les portes d’Hostalric, hi bullen les fàbriques i les naus industrials vora l’autopista i la via del tren, però els paratges de Buixalleu de la Selva, són encara terra d’antics bosquetaires, comerciants de suro i caçadors. Els camins, que serpentegen erràticament a través del paisatge, només són aptes pels vehicles amb tracció a les quatre rodes, pels senglars i les guilles.

De les xemeneies de les cases encara hi surt el fum de la vida, el fum de moltes històries explicades de generació en generació. Històries germinades entre la molsa i les falgueres, sota les fulles seques dels arbres i entre les escletxes rocoses de la muntanya. Són les històries d’un país que ha viscut a l’obaga de la història.

Fantasmes

2011-09-07T02:30:00.000+02:00

Un fantasma recorre els carrers del nostre país. Udola per les cantonades, gemega en les planures, arrossega el cadenam pels camins polsosos, barreja el seu alè amb l’aire viciat dels túnels del metro i amb el fum pudent dels automòbils. Va vestit encara amb amb pantalons curts i samarreta, calça espardenyes de plàstic i amaga el rostre darrere d’unes ulleres fosques. És el fantasma de la tornada a l’escola.

Els pares i les mares comencen a tremolar, atabalats pel pes dels llibres, de les despeses i de les matrícules. Van com bojos intentant quadrar els horaris del col·legi amb les activitats extraescolars i l’horari de la feina amb el dels avis. I tot això sense deixar de pensar en la crisi, en la situació política internacional, en la pressió dels mercats i que l’univers s’expandeix ineluctablement.

Els nens, després d’un parell de mesos de campar al seu aire, ara pugen per les parets com animals engabiats. Les PlayStation ja gairebé han donat tot el suc que podien donar i les criatures pràcticament ja han vist tots els devedés haguts i per haver. La tele plora desconsoladament en un racó del menjador, el gos ja fa dies que s’ha amagat esporuguit sota el safareig i la llibreta amb els deures d’estiu qui sap on para.

I els mestres, pobrets, ploren desconsoladament en les xarxes socials per una morenor que es desfà ràpidament com la crosta de sucre cremat d’una crema catalana. Aviat arribarà el dia de tornar a l’escola, els carrers s’ompliran novament de pares i mares atrafegats, de nens hiperactius i de mestres atabalats, però és la vida, és el món gira 360 graus per acabar com sempre a la posició d’inici. Aviat tornarà a girar i nous fantasmes sorgiran a cada cantonada.

Menjar per viure

2011-09-03T01:25:00.000+02:00

Tot va començar ja fa anys, quan un dia vam decidir que al nostre país ja érem prou rics com per anar a menjar d’hostal dia si i dia també. Els nostres pares i, sobretot, els nostres avis només visitaven un restaurant en dies comptats, era un luxe que la majoria no es podia permetre. A ciutat, aquesta mena d’establiments, eren freqüentats únicament per la burgesia local i per la gent amb possibles que estaven de pas.

La resta, quan es sortia fora de casa, generalment es portaven el menjar en una carmanyola. Encara recordo un viatge amb els meus avis en què extraordinàriament vam fer parada en una modesta pensió de Castelló de la Plana. La meva àvia materna, estalviadora de mena, va embolicar un tall de carn empanada que havia sobrat del sopar i me’l va donar l’endemà al matí per esmorzar. En el seu codi genètic hi havia inscrit que aquella carn sobrant s’havia d’aprofitar com fos.

Ara tothom es permet el luxe d’anar a dinar de restaurant, encara que sigui un menú del dia a vuit euros incomestible. A vegades sembla que menjar a casa és cosa de marginats socials. En general s’ha perdut el gust per les habilitats culinàries familiars. En les olles domèstiques solament s’hi fan «cuinats» en moments excepcionals, només per intentar demostrar a les visites uns dots culinaris que ara semblen reservats únicament als grans xefs amb estrelles Michelin.

Però per cuinar, igual que per cantar o fer l’amor, no es necessita cap permís especial, ni un currículum especialitzat en la matèria, amb màster inclòs de la universitat del Bulli. Tots podem cuinar, i mal m’està dir-ho pels que es dediquen al ram de la restauració, però cada vegada més haurem de tornar als hàbits sostenibles dels nostres avis. Només cal que s’hi fixin una mica en les pel·lícules americanes i veuran com allà a l’hora de dinar tothom menja de «tupperware».

SANT CLIMENT SESCEBES

2011-09-01T02:30:00.000+02:00

Sant Climent és un poble empordanès per excel·lència. Una plaça flanquejada per dues fileres de plàtans i dedicada al record de l’hisendat Carles Cusí de Miquelet, conté tot allò que pot necessitar l’empordanès autèntic: l’ajuntament, la farmàcia, la sucursal de la Caixa i el casino.

El municipi s’estén a la riba d’una vall solcada per diversos torrents i per la riera d’Anyet, un afluent de l’Orlina, que alhora és afluent també del Llobregat d’Empordà, afluent de la Muga, un riu, aquest sí, que acaba desembocant fatigosament al golf de Roses, entre els aiguamolls de l’Empordà i Empuriabrava.

Els nens del poble juguen en un espai, al costat de l’església, que abans havia servir de cementiri parroquial. Sobre el teulat de la casa consistorial, obra d’un arquitecte aimant de les formes romboïdals, s’hi dreça una sirena de vuit botzines, probablement per avisar a la població dels perills de la vida moderna.

Una cooperativa agrícola aplega als recol·lectors de vi del poble, una carnisseria i una fleca ofereixen els seus productes al carrer d’Espolla i un parell de restaurants acullen amb els seus menús, a la gent que té gana.

Però el principal equipament del poble és una base militar, on hi van fer el servei generacions i generacions de gironins, de catalans i d’altres reclutes provinents de la resta de l’estat espanyol. Antics locals d’esbarjo, ara ja en desús, encara denoten el record d’aquells soldats que cada dia sortien de passeig pel poble. Ara, la base, ha quedat tancada en si mateixa i els soldats professionals tenen altres necessitats.

Quadern d’estiu (La tornada)

2011-08-31T01:00:00.000+02:00

Tot s’acaba, som éssers temporals i el temps és la mida de totes les coses. Els calendaris ens apressen, assedegats de sang i de glòria. Cau la fulla del darrer dia d’agost i tothom torna a encarar la vista cap al futur, un indret imprecís, situat més enllà del vidre de la finestra, que no té forma, ni cara, però que està disposat a engolir-nos d’una sola mossegada. S’acaben les vacances, fins i tot pels que no treballen.

Arriba l’hora de mirar-nos al mirall amb ulls crítics i de provar-nos la roba d’entretemps. Ens posem aquella camisa que no portem per primavera perquè no ens escalfa prou i que pel setembre ens escalfa massa. Guixem amb gargots abstractes l’agenda que descansava tranquil·lament en un calaix i ens adonem que els deures superen amb escreix la columna de l’haver. Comencen a entrar cartes a la bústia que el carter guardava a la seva bossa i ens adonem que el banc encara no s’ha oblidat de nosaltres.

Aviat els nens tornaran a l’escola. És temps d’acaparar llibres escolars i paciència per quan arribi el dia 12 i novament conflueixin en un mateix indret de l’univers tots els pares, tots els nens i tots els mestres, amb totes les seves alegries i les seves angoixes, amb totes les seves il·lusions i les seves rutines i amb tots els automòbils circulant en direccions oposades i aparcant damunt de les voreres. «És només un minut, he de deixar els nens...».

El temps és una roda que gira per impulsos cinètics. Quan arriba la fi de l’estiu la vida ens dona una puntada de peu al cul i ens empeny cap endavant. Aleshores ens adonem que la morenor de la nostra pell és efímera i que aquella pose d’heroi homèric, que havíem adoptat entre les roques del mar i la sorra de la platja, ja no ens serveix absolutament per a res. Ara cal tornar a la realitat, el món ens espera i no podem defraudar-lo. Ulisses torna a Ítaca, però la història no s’acaba perquè encara tot està per fer.

Quadern d’estiu (La migdiada)

2011-08-27T02:30:00.000+02:00

La migdiada és com una mena d’obligació estival, no es poden entendre les tardes d’estiu sense la perceptiva becaina, mentre el sol intenta foradar les persianes de l’habitació amb els raigs furibunds de la canícula. Durant les hores de més forta insolació cal reduir l’esforç corporal al mínim, sobretot després d’un àpat lleugeret, amb peix fregit, amanides, carns a la brasa, meló amb pernil, fruites i gelats, tot regat –evidentment– amb un vinet fresc i licors amb glaçons.

Els nostres pares i avis dormien acomboiats pel tentineig dels plats a la cuina i per la cridòria llunyana de les criatures al pati. Ara les coses han canviat, les dones s’han emancipat i els plats es deixen a l’aigüera –ja els rentarem més tard–. Els nens estan en una espècie de silenci concentrat, amb els seus auriculars i els comandaments dels videojocs, que no deixen ni per vacances, no fos cas que perdessin el costum.

Després de la migdiada el món es veu d’una manera radicalment diferent. Durant aquells moments de somnolència han passat tota mena d’imatges i de sensacions pel teu cap que, banyades amb uns litres de suor, esdevenen com una mena destil·lat del coneixement humà. Mentre els plats bruts continuen intactes en seu lloc, es comença a pensar en el berenar-sopar i en les converses sorgeixen ja els grans temes filosòfics que es debatran en la llarga vetllada a la fresca.

L’estiu és tot això i alguna cosa més, però bàsicament el que s’enyora més són les migdiades. Acabaran de passar els daurats dies de setembre, començaran les grisors de la tardor, arribarà el fosc hivern i els eterns estiuejants tancaran els ulls i, entre la fredor hivernal, sorgiran les imatges càlides d’aquells moments en què l’home se sent totalment realitzat en el seu rol adàmic, de l’Adam d’abans de la poma.

SANT ANIOL DE FINESTRES

2011-08-25T01:00:00.000+02:00

És un terme municipal encaixat al fons d’una vall on hi neix la Llémena i sota la serra de Finestres, uns espadats d’un verd molsut que l’anomena.

El gruix de la població, amb l’ajuntament i la resta de serveis, viu al petit nucli de Sant Esteve de Llémena. Els habitants de la vall es dediquen a l’agricultura, fabriquen embotits i embotellen l’aigua mineral d’una deu que segurament ja era coneguda a l’inici de la nostra era.

Sota l’absis de l’església de Sant Aniol, hi descansen les restes del que probablement fou un temple romà, vora el castell de Finestres el senyor Riuró hi va descobrir un poblat ibèric i el Doctor Oliva hi va documentar un dolmen, i un jaciment neolític a prop del Roc de la Melca.

Sant Aniol i Sant Esteve, i potser també Sant Martí de Llémena, són en si mateixos les restes d’una vall que fou profusament poblada fins fa només un segle. Ara, els escassos habitants de les cases disseminades, segurament podrien ser acollits en un petit hotelet de la Costa Brava. Aquesta és la història de tots els petits poblets de muntanya i també d’alguns de la plana, la gent fuig cap a la ciutat i només torna per posar-hi un peu en forma de segona residència.

Però, al contrari que a la costa, aquí sempre queda el patrimoni del paisatge, els roquers penjats de les muntanyes i l’aigua de la Llémena baixant entre els roures. Sempre queden els camps d’un verd suau, encaixats entre la història d’un país tan antic com les pedres, tan alt com un cel que sembla que sorgeixi de les muntanyes i tan ample com els somnis de tots els que hi han viscut.

Quadern d’estiu (La cançó)

2011-08-24T01:25:00.000+02:00

Els records dels estius de la meva infantesa van acompanyats inevitablement per unes tonades que sonaven impunement en les ràdios de l’època. Un rayo de sol, Vacaciones de verano, Canta y sé feliz... han quedat gravats en el meu inconscient a sang i foc, i ara, quan encara per error les escolto, m’evoquen aquella ja distant època de les nostres vides en què jugàvem a la platja untats amb Nivea, mentre els avis parlaven de les seves coses enfundats en una samarreta imperi.

Probablement l’estiu més terrible fou aquell en què Manolo Escobar ens va castigar contínuament amb el Y viva España! Els turistes alemanys, ebris de cervesa i de futbol la cantaven a totes hores i el transistor de la meva àvia trontollava com un animal poruc cada vegada que sonava. Aquelles cançons de l’estiu eren la constatació sonora del poder absolut, i gairebé etern, del règim franquista.

Ara les coses han canviat. Aquella Ràdio Nacional ja no campa impunement entre la xafogor dels nostres dies i el PP encara no ha guanyat per majoria absoluta. No hi ha una única cançó de l’estiu, de la mateixa manera que no hi ha una única emissora de ràdio, ni un únic canal de televisió, però, això sí, t’arrisques que a cada moment et salti a la cara, com un gat escaldat, un grup pseudomusical cantant una tonada estival acompanyat de noies en biquini.

I, per si no en teníem prou, els gironins que ens passegem sota les banderoles que anuncien el Festival de Cap Roig, encara hem d’aguantar la mirada d’en Julio Iglesias, del Duo Dinámico, d’en Miguel Rios o d’en Raphael, com si la transició democràtica encara estigués per començar. Aquesta mena de coses proven, als que somiàvem que un món millor era possible, que aquest planeta encara és un indret imperfecte.

Quadern d’estiu (La nit)

2011-08-20T01:00:00.000+02:00

Durant l’estiu la pesada llosa de la calor es liqua en una espècie de grum espès que s’enganxa a la pell i als llençols. Els somnis més bojos de la gent es passegen desesperadament d’un costat a l’altre sense poder sortir, sense destí ni esperança. Les estrelles semblen flotar en un cel asfaltat i el soroll salvatge dels televisors s’escapa per les finestres esbatanades d’unes cases que anhelen una mica de frescor.

Pels que volen dormir la nit es fa llarga, tot se’ls gira en contra. Al nostre país l’estiu no és, malgrat les vacances, una estació apta pel descans. Però en el fons no és un problema únicament de climatologia, és una qüestió de convivència i d’educació. No hem estat educats per poder suportar aquestes pressions ambientals. La canícula ens pressiona i fa esclatar tota mena de passions. L’estiu és l’estació de les passions i la nit és el seu escenari predilecte.

Hi ha gent que només se sap divertir durant les hores en què la lluna regna sobre el seu cap, entenent per diversió disbauxa i soroll. Per aquesta raó durant les nits estivals esclaten tota mena de batalles, en les quals –com en totes les guerres– els que hi tenen més a perdre són precisament els que no hi participen directament. De matinada la gent acaba fent cua a les urgències hospitalàries o a la comissaria dels mossos més propera per a posar una denúncia.

Però les nits d’estiu són una molèstia que hem de deixar passar. Val més carregar-se de paciència i prémer el botó del ventilador al màxim. Aviat arribaran temps millors, quan arribi la tardor començarà a refrescar i els més impetuosos activistes de la nit hauran de tornar als quarters d’hivern. Quedaran ferides, això és evident, però segurament quan arribi el proper estiu ja no les recordarem i tot començarà de nou fins a la fi dels segles.

SANT ANDREU SALOU

2011-08-18T05:00:00.002+02:00

És amb prou feines una lleu ondulació en el mapa, entre el Gironès i la Selva. Un turonet rodejat de rieres que desguassen a l’Onyar. És un campanar quadrat que s’eleva discretament entre el groc torrat dels camps de blat i d’ordi, entre el verd polsós d’arbres que creixen guerxos en els marges. Els camins neixen i moren entre les cases, disseminades capriciosament en el paisatge.

El sol d’agost tarda dotze hores en traçar un arc perfecte sobre el cel del municipi, però els rellotges de sol encara marquen les hores amb la parsimònia del temps de pagès, els gossos borden amb un idioma après de generació en generació per a espantar als passavolants i els gats dormen a l’ombra de les eres i dels garatges amb la seguretat dels que descansen perquè es senten imprescindibles.

Un cor de veïns i de forasters es reuneix en el local social per cantar un dia a la setmana i un grup amateur hi assaja obres teatrals. Els andreuencs celebren la seva festa major el primer diumenge de setembre i per Nadal organitzen una quina.

En una moderada llunyania s’albira, embolcallat en una mena de calitja, el perfil allargat de les Gavarres i la blancor lluent de les cases de Cassà de la Selva. A la plaça de l’església només hi ha aparcat un tractor amb el seu remolc i, guardat per una vintena de xiprers, un cementiri de façana blanca a la vora de la carretera sembla la fita ineludible del poble.

Sant Andreu Salou són escassament un centenar i mig d’ànimes mortals i unes quantes més d’immortals, arrapades a una terra fecunda que segurament els acomboiarà per sempre.

Festa Major de Gràcia

2011-08-17T17:35:00.000+02:00

Festa Major de Gràcia

Quadern d’estiu (La calor)

2011-08-17T01:25:00.000+02:00

La calor és una constant dels mesos d’estiu vinculada estretament amb el primer principi de la termodinàmica, principi segons el qual en un sistema la variació de la propietat termodinàmica extensiva –anomenada energia interna– és igual a la calor absorbida més el treball extern efectuat sobre el sistema. O sigui, el sol surt aviat, salta com una bola de pingball incandescent sobre el cel del migdia i irradia durant tota la jornada una calor insuportable que fa suar fins i tot les pedres.

L’estiu, per definició, és calor i escalfor. L’aire de la ciutat a mitja tarda esdevé com una mena de gelatina que cal anar tallant amb un ganivet afilat per tal de poder avançar pel carrer. Hi ha gent que aprofita l’estiu per a quedar-se refugiats en el seu lloc de treball aprofitant els aires condicionats de les empreses, i d’altres que es passegen amunt i avall incansablement pels passadissos dels productes refrigerats del supermercat de la cantonada.

Però no només el sol produeix escalfor, totes les andròmines mecàniques també i això sense tenir en compte la calor generada en el cos com a resultat d’una frenètica activitat metabòlica. En comptes d’hivernar durant l’estiu, la raça humana ha desenvolupat una activitat suïcida que l’impel·leix a efectuar tota mena d’exercicis a l’aire lliure precisament durant els mesos d’estiu. El resultat de tot això és un escalfament global que està fonent irremissiblement l’oceà polar Àrtic.

Només per posar un exemple, podem assegurar que el nivell del mar puja cada vegada que algú –durant l’estiu– juga a tennis a mig matí. Aquests inconscients haurien d’adonar-se que els litres de suor que exhalen no poden ser mai compensats del tot amb l’aigua mineral que beuen. Però, igual que aquell escorpit de la faula, aquesta és la naturalesa dels humans i estem condemnats a seguir fil per randa el nostre destí i tot per culpa de no voler hivernar durant l’estiu.

Damià Escuder i Lladó in memoriam

2011-08-16T17:03:00.002+02:00

Concentració de Joves papistes a Girona

2011-08-16T11:08:00.000+02:00

Quadern d’estiu (La ciutat)

2011-08-13T01:00:00.001+02:00

Durant el mes d’agost les ciutats del nostre país prenen el mateix aspecte que aquells pobles de les pel·lícules de l’oest. És un panorama desolat, el sol rebrega l’asfalt, les diligències passen de llarg, el xerif dorm a l’ombra d’un bar, el barber esmola inútilment les seves eines i l’amo del diari local intenta omplir com pot l’única fulla de la seva publicació amb notícies que de tant en tant encara ragen del telègraf.

Al llarg d’aquestes setmanes d’agost, la ciutat no és ni de lluny com la coneixem la resta de l’any. Aquells amics i coneguts que saludem habitualment han desaparegut totalment del mapa, la botiga del barri ha penjat un rètol de «Tancat per vacances» i ens quedem palplantats amb cara de babaus durant llargues estones contemplant el telèfon, que sembla haver emmudit per sempre.

Malgrat tot aquesta situació també ofereix contrapartides: per fi pots aparcar el cotxe en el teu carrer, pots passejar per les voreres sense haver de fer gimcana i els carrers no s’omplen de mainada emprenyadora a les hores d’entrada i sortida de les escoles. El Sensurround de la tele dels veïns està de vacances i, fins i tot, els regalets que deixava el seu gos davant del portal de casa han desaparegut per uns dies.

Però tot passa, els regals del gos apareixeran damunt la vorera, el so de la tele farà trontollar novament els plats de la cuina, els nens tornaran a l’escola, els carrers s’ompliran de gent que anirà desesperadament amunt i avall, el cotxe haurà de buscar-se la vida i l’aparcament molt lluny de casa, el telèfon tornarà a sonar en els moments més inesperats i en Clint Eastwood apareixerà implacablement en l’escena final, abans que surtin els títols de crèdit i arribi de sobte la tardor.

Here comes the sun

2011-08-12T16:48:00.001+02:00

Primera platja d'Empúries (Catalonia)

SALT

2011-08-11T01:27:00.002+02:00

Salt comença en un indret molt determinat del nostre inconscient col·lectiu. És tot allò que no volíem ser i que malgrat tot som i serem. Salt és un poble que crida i que resa, que acull i que rebutja, que perdura més enllà de tots els terratrèmols humans, però que trontolla constantment perquè ha crescut sobre una capa tectònica en moviment continu.

Salt és un poble que neix cada dia i que es reinventa ell mateix. Els carrers semblen rius profunds, entre muntanyes de pisos, on hi passa l’aigua d’una vida diferent, joiosa i inquietant. Salt commou i espanta, perquè és el gresol on es forja la història, entre espurnes i cops de mall.

El cel s’estén damunt dels seus teulats amb la mateixa blavor que en els pobles del voltant i els arbres hi floreixen amb els mateixos colors que en altres jardins, però Salt és un poble diferent, tots ho sabem. Salt de Can Tona a Can Pixera, entre un carrer Major llarg i prim i un Passeig d’Olot que sembla voler fugir cap a Bescanó. Dues esglésies vetllen per l’ànima dels cristians i una mesquita a cada cantonada prega per la dels musulmans.

El Ter passa de llarg, lluny, entre els alts arbres de les Deveses i les hortes les rega l’aigua d’una sèquia. La majoria de saltencs ja no recorda per on passava la Massana, abans de ser desviada per l’autopista, ni perquè al vell mig d’una avinguda encara hi ha una estació que espera inútilment un tren que mai arriba.

Salt probablement és això: un poble que recorda en excés un passat que s’esfumà fa molt de temps i que espera sense ganes un futur que ja ha arribat.

Capvespre

2011-08-10T11:28:00.000+02:00

Girona (Catalonia), sunshine. Leica M9 / summicron 50mm

Quadern d’estiu (Els rodríguez)

2011-08-10T01:00:00.000+02:00

Cada època crea els seus mites i omple amb fantasies els buits que la consciència és incapaç de farcir amb una realitat que, tocada de prop, ens sembla massa banal i avorrida com per ser glosada en els cantars de gesta. Els escriptors sempre han distorsionat una mica els fets reals per poder fer digeribles unes històries que, si fossin totalment ajustades a la realitat, serien completament increïbles.

Els rodríguez són un d’aquests mites sorgits en la voràgine dels anys seixanta. Aleshores –mira quina cosa!– els homes no en feien prou amb un sou per tirar endavant i havien de procurar-se allò que se’n deia un «sobresueldo», o sigui una altra feina que arrodonís el sou per poder anar pagant les lletres del siscents, de la nevera i del pis. Les senyores es quedaven a casa fent, tal com constava en el carnet d’identitat, «sus labores».

Quan arribava el temps de les vacances, la senyora agafava les criatures i anava a la platja, en un apartamentet que el senyor pagava amb algun dels sobresous que, com podia, anava compaginant durant la temporada. D’aquests que es quedaven a casa mentre la senyora estiuejava, en deien «els rodríguez», als quals se’ls suposava uns dies de tranquil·litat conjugal i de vida dissoluta, mentre la parentela era lluny de casa.

Ara d’aquests ja en queden ben pocs, sigui perquè la dona també treballa, sigui perquè ara ja tothom té un cotxe i va amunt i avall sense les constriccions d’abans (hem de suposar que ara les carreteres són millors), els rodriguez han anat desapareixent del mapa. Ara els rodriguez fan la viu-viu al Facebook i al Twitter, són cosa dels temps que corren i val més que deixi aquí aquest article, ves a saber tu què diran en el futur dels mites del nostre temps...

2011-08-09T11:40:00.001+02:00

Girona (Catalonia), Devesa Garden. Leica M9 / summicron 50mm

Quadern d’estiu (El restaurant)

2011-08-06T01:00:00.001+02:00

L’estiu és la temporada de la mandra, tot allò que fem de natural durant l’any, quan arriba el temps de les vacances se’ns fa feixuc, ni que només sigui per greuge comparatiu. L’escombra sembla que pesi més, els plats queden apilonats sense rentar –ja ho farem després–, engegar la rentadora sembla una tasca de titans i, fins i tot, aguantar el diari sembla una aventura sobrenatural. Potser serà per aquesta raó que els diaris són més prims durant l’estiu?

Per tant, a l’hora de dinar, qui més qui menys, un dia o l’altre, se’n va de restaurant. Tampoc és cosa de deixar-hi un dineral, una cosa senzilleta, una fonda de poble... d’aquelles que la resta de l’any no hi aniries ni a vomitar. Però per vacances tot s’hi val i si és barat, millor que millor. Una amanideta amb moltes olives, ou dur i tomates de l’hort, res, una cosa lleugera i després carn a la graella, un gelat i cafè amb gel. Ep! I macarrons pels nens!

Tot servit en una taula de plàstic de color llampant, sobrevolada constantment per mosques que semblen avions de la Guerra Civil i entre els crits desaforats dels parroquians. De fons no hi pot faltar també una banda sonora musical generalment inidentificable i ni falta que fa. Durant un parell d’hores es viu en estat de felicitat estiuenca, presidit pel dubtós lema: «Qualsevol cuina a casa, podent anar al restaurant!».

Quan arriba la carn a la graella un ja no recorda haver-se menjat l’amanida i quan apareix el gelat ja fa una hora i mitja que els nanos han devorat els macarrons i ves a saber on paren. Amb el cafè arriba el compte i aquí la il·lusió ja es dilueix una mica. Després d’un encreuament de mirades amb la parella i/o les altres parelles, es fa una divisió mental i es posen uns bitllets a sobre la taula amb aquell enyorament de no tornar-los a veure mai més. I aleshores cal tornar a casa, o a l’apartament, a dormir la migdiada, però aquesta ja és una altra història.

La columna

2011-08-05T11:18:00.006+02:00

S'admeten opinions sobre aquesta columna (que no és una columna d'opinió).

SALES DE LLIERCA

2011-08-04T01:25:00.000+02:00

Són gairebé només un grapat de cases escampades entre pins roures i alzines, sota l’ombra venerable de la Mare de Déu del Mont. Les masies formen part del paisatge des de temps immemorials i un sol pagesívol, que intenta esgarrapar els núvols, les il·lumina d’una en una i per torns. Ja se sap que a muntanya només es té el que s’estalvia.

Un ajuntament de pedra picada s’alça a la vora d’una església de campanar rabassut. Uns jocs per infants, que semblen nous de trinca, esperen uns usuaris més teòrics que pràctics i uns xiprers esplendorosos, més alts que el campanar, creixen alimentats per la terra d’un cementiri, on potser hi descansen més morts, que vius en el padró municipal.

Unes llagostes petites salten entre l’herba, sota els meus peus, i les figueres comencen a covar uns fruits de tardor que potser ningú recollirà.

Una remor somorta de grills emmarca el panorama sonor del municipi. Sales de Llierca són cinc esglésies de muntanya, un oratori i un castell ferreny, mig menjat per les heures i per la presència ectoplàsmica d’un fantasme anomenat “La por”.

Mentrestant a Sadernes, l’aigua del Llierca es desagna lentament entre les roques aspres. Terra de carlins irreductibles. A Can Galceran encara guarden el record de l’estada, una nit de desembre de 1872, d’Alfons Carles de Borbó i Maria de les Neus de Bragança.

Un ocell bat discretament les seves ales entre les branques dels arbres, com qui vol demostrar que hi ha vida més enllà d’una quietud que sembla imposada per la història i pel destí.

Quadern d’estiu (El càmping)

2011-08-03T01:00:00.001+02:00

Un càmping és com un microcosmos, un sistema ecològic aïllat, una república independent amb les seves lleis, les seves costums i la seva història. Sota les lones de les tendes, o els sostres de les rulots, l’aire es condensa i es liqua, i el temps corre a una velocitat diferent. Els dies s’estiren i s’arronsen a voluntat, perquè passar les vacances en un càmping vol dir viure d’una manera diferent.

Els campistes són una raça específica d’estiuejants perquè viuen en comunitat. Renten els plats uns al costat dels altres, es dutxen i es renten tots en el mateix indret i, a l’hora de dinar, les olors del menjar es barregen en un únic núvol que conté tota la saviesa gastronòmica de l’univers conegut. Probablement la vida en un càmping és el que més s’acosta a una utopia socialista, on tothom viu en harmonia i, pràcticament, en igualtat de condicions.

Evidentment, com en totes les utopies, el càmping no és una societat perfecta. Hi ha les enveges i els rancors, diferències entre veïns, disputes territorials i plets que s’allarguen d’un any a l’altre, perquè, això sí, els campistes són fidels al seu càmping. És com una mena de patriotisme sense bandera o amb bandera i tot. Un càmping no és una afinitat escollida, és el càmping qui tria al campista.

El càmping és una opció de vida que es concreta durant uns determinats dies d’estiu, però que s’allarga tot l’any. En el cor dels campistes hi nia una llumeta que no s’apaga mai i que brilla a través dels seus ulls al llarg de tot l’any. Quan el campista torna a ciutat, comença a fer plans per a la temporada següent, hiverna durant els llargs mesos de tardor i d’hivern, però es desperta amb els primers sons de la primavera, fins que novament torna al càmping i les seves pituïtàries tornen a funcionar sota les branques d’uns arbres que semblen immortals.

Quadern d’estiu (Les tempestes)

2011-07-30T01:25:00.000+02:00

Les tempestes es congrien entre els penyals de les muntanyes més altes, s’inflen com globus immensos, però discretament, sobre els barrets dels excursionistes que contemplen el paisatge i les daines que salten de roca en roca. Els núvols rebenten a migdia o just després de dinar, damunt dels pobles de muntanya. De vegades, però, s’ajuntem amb fronts tempestuosos vinguts de lluny i sumen les forces per arribar fins a la línia de costa, amarant de tardor els para-sols d’estiu.

Les tempestes cauen sobre les cases i els camps, les gotes regalimen entre les fulles del blat de moro i es condensen en bases de color cafè amb llet al mig dels camins. Els rius i les rieres s’omplen de sobte i els cotxes s’aturen en el moment menys oportú. A les ciutats els portals serveixen de sopluig i, els més afortunats, s’ho miren des de la finestra. Els paraigües sembla que sorgeixin del no res i sempre hi ha alguna senyora que es cobreix la permanent amb una bossa de plàstic.

Durant aquests curts, però intensos moments, les mares intenten arrecerar els seus fills al voltant de l’escalfor dels televisors, on l’estiu continua desenvolupant-se amb tota normalitat, i els botiguers escampen serradures per apaivagar les humitats sobrevingudes. Els turistes intenten orientar-se amb els plànols turístics mig desfets per la pluja, mentre els automòbils esquitxen a tort i a dret quan trepitgen els bassals de la voravia.

Un estiu sense tempestes seria com un pessebre sense neu o com una coca sense sucre, perquè, en el fons, l’aigua al nostre país sempre ha estat un bé escàs que cal saber agrair encara que ens faci mal. Després d’una tronada, el paisatge torna a la calma i l’equilibri ecològic sembla que es restableixi, l’aire es fa respirable, els turistes tornen a sortir com els cargols i les senyores poden lluir els seus pentinats amb la joia de viure un estiu més sota el sol d’unes vacances que ara encara semblen inesgotables.

L’OLIVERA DE RUPIÀ

2011-07-28T01:00:00.005+02:00

Hi ha pobles a l’Empordà que semblen haver viscut des de sempre, tal és el cas de Rupià, que arrela la seva història més enllà de la capacitat memorística de les pedres. Només en el cor de la soca de l’olivera grossa de Mas Llorà es podria trobar amb exactitud el secret de l’origen d’aquest poble.

Rupià és un recinte quadrat, que ha conservat la seva forma ancestral fins i tot després d’haver perdut les seves muralles. Les seves cases ornades amb escuts episcopals conserven encara un aire senyorial, que a pagès sovint es perd entre els fems de les vaques i els trastos rovellats.

Però ara Rupià ja no depèn dels bisbes de Girona, els senyors venen de Barcelona. Arreglen les cases amb aquell bon gust de les revistes de moda, reguen la gespa amb adobs biològics i omplen les piscines dels seus jardins amb un líquid blau que sembla sorgit directament d’una postal acolorida. Arriben amb els seus Audis fins allà on poden i van a comprar el pa amb calça curta i mànigues de camisa, perquè en el fons són gent normal, només faltaria!

Sota un porxo s’hi arrengleren una trentena de bústies deleroses de rebre la correspondència dels bancs i de les caixes d’estalvi i, en un carreró sense sortida, dos rètols enquistats en el mur anuncien una “plazuela del Hospital” i una “Casa de Beneficencia” que ja fa temps han deixat de tenir sentit. Una riera coberta de vegetació rega els lledoners i les acàcies i, més enllà, els camps s’estenen fins allà on el campanar d’un altre poble ho permet. Però probablement no serà un poble com Rupià, perquè aquí sempre hi ha hagut una olivera prodigiosa.

Quadern d’estiu (Les colònies)

2011-07-27T01:25:00.000+02:00

Quan arriba el solstici, després de Sant Joan; quan ja ja has paït les coques i els braços han començat a agafar aquell color torrat que s’acaba sobtadament allà on comença la samarreta; quan els columnistes dels diaris ja no saben què escriure perquè fins i tot les notícies se’n van de vacances; quan els préssecs han començat a madurar i les xíndries ja prenen forma en els horts de la plana; aleshores arriba l’hora d’enviar els nens a les colònies d’estiu.

El primer any, la separació sempre és dolorosa; les mares ploren i els pares adopten una actitud d’emoció continguda. El nen se’ls mira amb ulls de gat abandonat i els monitors han de separar-los com poden. “Nen, porta’t bé”, “No perdis res”, “Vigila, no facis bestieses”... són les frases més utilitzades, que els pares van repetint com una salmòdia fins a perdre definitivament la criatura de vista.

Els anys següents l’emoció es relaxa i finalment els pares es limiten a deixar-lo en la casa de colònies gairebé sense parar el cotxe. Deixen anar un “Apa afanya’t, que faràs tard” i premen l’accelerador a fons, no fos cas que el nen canvii sobtadament d’opinió i no es vulgui quedar. Quinze dies o un mes sense el refotut antisistema a casa són com mitges vacances que cal aprofitar com sigui.

Sense les colònies d’estiu no hi hauria família que durés unida més de dues temporades. No ha d’estranyar que abans aquestes activitats d'estiu les organitzessin gairebé exclusivament les entitats religioses, era l’única vàlvula d’escapament en una època en què les cases de putes i els orfenats ja començaven a estar mal vistos. Les colònies d’estiu són a la família, el mateix que el gelat de vainilla en el menú del dia, una llaminadura que cal aprofitar perquè va inclosa en el preu.

Quadern d’estiu (No fer res)

2011-07-23T01:00:00.000+02:00

No fer res en el fons també cansa, és una feina feixuga que no tothom és capaç de suportar. Paradoxalment el silenci i la quietud no són activitats aptes pels soferts urbanites, acostumats al brogit i al moviment constants. Per arribar a estar en sintonia amb un mateix, cal saber-se escoltar i palpar-se les emocions en un estat natural, aïllat de pertorbacions estranyes. En el fons aquesta és la filosofia de les vacances, però molt pocs són capaços de portar-la a terme.

El no fer res és el súmmum del pensament natural de l’home i, si hi sumem el tenir-ho tot pagat, també del pensament català. S’ha de tenir molta capacitat de concentració per passar-se tota una tarda estirat en una gandula –fabulós artefacte que amb el nom ja paga–, escoltant de lluny el rebombori somort dels nens jugant al pati, el dringar suau dels plats a la cuina que algú neteja i el remoreig de la tele amig volum.

Només els grans esperits poden quedar-se estirats durant hores a la platja amb una gran novel·la històrica oberta sobre el rostre a mode de para-sol, només els pocs escollits que s’han preparat durant milers d’hores de llargues sobretaules poden guardar l’equilibri de la cadira en les dues potes del darrere mentre, amb els ulls en blanc, escolten les interminables històries dels que tenen realment coses a dir.

És difícil trobar literatura sobre el tema, ja ho sé, però s’ha de comprendre que els grans experts no estan per la feina i rarament s’accepten lliçons de neòfits. Espero que ara, amb tot això de la crisi, per fi sorgeixen –lentament– els que han d’omplir definitivament de contingut el buit immens d’aquesta àrea del coneixement. Jo, per la meva part, només puc acabar donant-los un consell, no acabin de llegir el diari, és massa llarg i poc interessant per malbaratar el temps preciós que la vida ens dona per a descansar.

ROSES, SORRA FINA

2011-07-21T01:00:00.002+02:00

No sé si serà per casualitat o per una decisió meditada, que la serralada pirinenca posa els seus peus en remull just a la badia de Roses. Serà que a les velles muntanyes segurament els agrada encara aquest indret, amb Roses en un extrem, perquè sembla una palangana plena d’aigua salada.

Roses, més enllà d’altres apreciacions històriques i culturals, és simplement un poble de la costa, de la Costa Brava, amb els seus pescadors, els seus turistes i els seus empresaris de la construcció. Roses, i els rosincs, han construït la seva història, com la majoria dels pobles de la costa, just a sobre de les seves restes monumentals, han edificat en les seves reserves naturals i si no han asfaltat la badia serà perquè no han pogut o per pura manca d’imaginació.

Després ha quedat el que ha quedat, una platja de sorra fina que l’ajuntament intenta netejar cada matí, unes prestigioses postes de sol que els rosencs admiren amb un deix de melancolia, una ciutadella amb aires fantasmals i embastada amb sargits de darrera hora, i quatre cases amb encant que intenten sobreviure com poden entre els alts edificis sense ànima que els rosetans van permetre construir anys enrere.

Poca cosa queda d’aquell Roses de fa cinquanta o cent anys, enterrat sota el somni de la gallina dels ous d’or del turisme. S’havia de servir en safata el que fos, per tal de complaure als assedegats fills del nord, que venien amb moneda forta i amb ganes de sol. Ara el mal ja està fet i l’ajuntament només pot anar untant pacientment amb crema les llagues, mentre els Pirineus continuen esbandint-se els peus en la badia de Roses.

Quadern d’estiu (Els esportistes)

2011-07-20T01:25:00.000+02:00

Un esportista no és una persona qualsevol, és algú que s’ha superat a si mateix, que ha corregut més enllà d’on pot arribar l’alè dels altres mortals. Són gent que dediquen tota la seva vida a l’esport i que somien amb els llorers de la glòria i amb l’or de les medalles olímpiques. Se’ls reconeix de lluny perquè els segueix una aureola de vitalitat i d’admiració, els esportistes són l’encarnació, en carn humana, dels déus de l’Olimp.

Els esportistes d’estiu no són exactament això, són només semidéus, déus a mitja jornada. Només busquen la glòria efímera d’una tarda a la piscina o el llautó d’un trofeu de festa major. Dediquen a l’esport les hores que els altres passen prenent el sol o bevent cerveses al xiringuito de la platja. Només llevar-se del llit, quan les gallines del poble encara dormen, ja pugen a la bicicleta o es posen a fer fúting.

Dediquen moltes hores intentant adaptar el seu cos a les fundes de neopré dels submarinistes o a comprendre el sentit filosòfic dels nusos de mariner. No en tenen prou en vestir-se de golfistes, han de posar la piloteta a tots els forats d’una tirada i, quan cal jugar a petanca, s’han de fer volar totes les boles dels competidors. Armats de valor i de paciència, surten a pescar peixos tant grans que no hi ha càmera que pugui fotografiar-los sencers i juguen al tennis amb ànims de Grand Slam.

S’ha reconèixer que ser esportista d’estiu no és cosa fàcil, un ha preparar-se a consciència durant tot l’any, sacrificant hores i hores a la família i a la feina, per poder arribar a les vacances amb aquell punt òptim de forma, que els permetrà ser els millors del càmping, de la urbanització o de l’hotel i podran ser admirats, durant tota una temporada més, pels seus amics i coneguts.

Quadern d’estiu (Els viatges)

2011-07-16T01:25:00.000+02:00

Últimament el tren era cosa de pobres, de gent sense recursos, en canvi, ara els pobres viatgen en Ryanair. El tren, en recorreguts de mitja distància europea, ofereix una comoditat que els ortopèdics seients dels avions i les sales d’espera dels aeroports els hi neguen. Josep Pla deia que el viatge comença a Elna, o sigui en la primera estació de França després de la frontera i Salvador Dalí sempre va assegurar que el centre del món era ni més ni menys que en la estació de Perpinyà.

Però encara ara hi ha molta gent que s’entesta en voler agafar un avió. Sembla mentida, però segurament tenen les seves raons. Sempre hi ha algú que decideix viatjar a destins rars, d’aquells on abans t’has de vacunar preventivament de malalties infeccioses que de petit només havies sentit parlar en les pel·lícules d’aventures. Són aquella mena de gent que es passen tot l’any amb els braços recolzats en un despatx de funcionari i que necessiten emocions fortes per poder-les anar explicant durant les llargues vetllades d’hivern a la vora de la cafetera de l’oficina.

Si descomptem els ferris, gairebé la resta d’embarcacions marines només són a l’abast de parelles amb diners i temps. Un no s’embarca en un vaixell si no té com a mínim tres setmanes de vacances i el pressupost equivalent a tres mesos del sou mínim interprofessional. També, és evident, se suposa que no han de ser susceptibles als marejos i als inconvenients de la mar oceànica i ser capaços de suportar la companyia continuada de tot un grup de passatgers amb ganes de gresca i de lluir el margalló.

Però les famílies, o sigui la majoria dels que surten de casa seva per passar un dies de vacances, són usuaris de la carretera, ja sigui en cotxe, furgoneta, auto caravana, moto o qualsevol mena de vehicle a motor. En aquest cas, l’estiu està fet bàsicament per passar-lo a la carretera o l’autopista i un acaba coneixent totes les estacions de servei i les àrees de descans. El paisatge es concreta en la part posterior del maleït camió que no hi ha maneres d’avançar i en aquella escalfor que sorgeix de l’asfalt i que es dilueix en el miratge d’unes vacances que acaben de la mateixa manera que van començar: en cotxe.

RIUMORS DISCRETAMENT

2011-07-14T01:00:00.000+02:00

Riumors és un poble discret, de cases que semblen arrenglerades a la vora dels carrers per no haver de fer nosa als passavolants. El carrisqueig dels grills es superposa discretament a la piuladissa dels ocells i les campanes toquen amb un deix gairebé vergonyós, per no haver de molestar gaire. Les orenetes xerriquen i volen esgarriadament, acabant de trencar el silenci en l’aire espès del migdia i esquivant miraculosament la silueta afilada de les cases i els cables que pengen impúdicament una mica per tot arreu.

Dues calaveres riuen en l’escut del poble i, en record de la Santa Missió, una pesada creu de pedra –muntada sobre una no menys feixuga columna– guarda l’entrada de l’església de Sant Mamet, que s’imposa en el paisatge com una fita ineludible, entre la conca del Fluvià i la de la Muga.

Els camps que envolten el municipi semblen les peces acolorides d’un puzle impossible, però que sempre acaba encaixant a la perfecció gràcies als pagesos que, cada dia del calendari, llauren pacientment els valors parcel·laris del cadastre.

En una finestra ribetejada de groc, un veí ha penjat tota mena de petits objectes curiosos, coronats per una bandereta amb les quatre barres.

Com no podia ser menys, als patis de les cases hi floreixen flors discretes, de colors campestres, i s’alcen algunes palmeres datileres que esberlen les seves branques sobre el blau del cel, com coets de festa major. Les heures viuen cofoies, ben arrapades als murs de pedra i els xiprers creixen orgullosos, imitant la forma de la tiara erecta d’un bisbe.