[barretades.cat]

Zapping

2012-05-26T08:00:00.000+02:00

Les necrològiques són una secció dels diaris amb un públic fidel i no només pels que busquen noms coneguts, les necrològiques serveixen per a recordar personatges que ja estaven pràcticament oblidats i, a vegades, fins i tot hi descobreixes biografies de gent que no sabies de la seva existència. Han estat personatges anònims fins que la mort, per una raó o l’altra, ens els fa avinents.

Tal és el cas d’Eugene Polley, un enginyer de la companyia Zenith i que ara, després de la seva mort als 96 anys, s’ha reconegut com l’inventor del comandament a distància. Sembla ser que el mateix Polley ja en les darreres etapes de la seva vida va deixar dit que «El lavabo és potser l’invent més important de la civilització, però el comandament a distància és el següent, gairebé tant important com el sexe».

Home, jo no ho hagués dit exactament d’aquesta manera, però, en el fons, el senyor Polley tenia raó, perquè la importància d’aquest petit aparell que ens va permetre canviar de canal sense aixecar-nos del sofà, no només va canviar uns hàbits domèstics, sinó que ha revolucionat la manera de pensar de tota una generació. Nosaltres, però sobretot els nostres fills i les generacions que venen, han adoptat el «zapping» en la seva manera de ser i de fer.

El zapping, aquesta facilitat de saltar d’una cosa a l’altra, ha modificat substancialment la capacitat de concentració dels nens, ara ja neixen amb el comandament a distància integrat al cervell: quan una cosa no els acaba d’agradar, canvien de canal, ja sigui en la televisió, en la lectura o a l’escola. Actualment el zapping és el fil conductor del comportament social. No hi ha res, no es fa res, des d’un diari fins a qualsevol acte públic que no es plantegi des del supòsit que la majoria ja no som capaços de mantenir l’atenció més de 30 segons seguits.

ELS COLORS DE TORRENT

2012-05-24T08:00:00.000+02:00

Al final de la tarda, uns moments abans del capvespre, quan el sol decideix deixar d’il·luminar la plana baixempordanesa, les pedres dels murs de Torrent es tenyeixen de colors torrats, tons que van de l’albercoc al beix, del canyella al coure, de l’ocre al panotxa. Els arbres s’acomboien en la frescor del rierol i l’heura, d’un verd maragda, es despenja com un domàs sota els finestrals.

A la plaça Major un tinglado d’obra, especialment adaptat per a les cobles, espera el seu moment de glòria sardanista. Damunt del campanar, dues campanetes estan a punt d’assenyalar l’hora baixa amb el seu toc i, al costat de l’església, els nínxols emblanquinats del cementiri miren permanentment la creu que presideix el recinte.

El sol va lliscant lentament darrere dels arbres i els teulats, ja només queda un pedaç irregular de llum sota l’arcada. Pinzellades de groc, clapejat de verd d’olivera, omplen un paisatge presidit per la torre de Pals i pel mugró del Montgrí en la llunyania.

Una vegada a l’any s’hi celebra la Fira del Brunyol, les dones fan un sopar i els homes un esmorzar, es reuneixen en aplec a l’ermita de Sant Llop i a vegades contemplen com s’omple d’aigua la closa d’en Serra.

Torrent és un poble que ha passat de puntetes per la història d’aquest país. Tres ratlles serveixen per explicar el seu origen feudal i el patiment de la seva gent durant el temps de la pesta. Més enllà res més, només l’alenar del temps que ha anat modelant silenciosament Torrent i els torrentins, sota la llum d’un sol que deixa al seu pas colors d’ambre i ametista.

Obediència deguda

2012-05-23T08:00:00.000+02:00

No és cap novetat dir que estem passant temps extremadament difícils, però la qüestió és que a hores d’ara les crisis s’apilonen. No és només un terratrèmol financer, és un col·lapse econòmic, però també és una crisi de lideratge i fins i tot de poder. Sí senyor, el poder, allò que sempre hem anomenat «El Poder» i que ens semblava una força inqüestionable, ha entrat definitivament en crisi. Si no fos perquè a l’altre costat tampoc hi ha res, diríem que estem passant per una fase revolucionària.

El poder ha desaparegut com a tal, o, com a mínim, han desaparegut d’escena els que visibilitzavem com a poder. Els nostres governants semblen personatges secundaris d’una comèdia de classe B, en la qual fins i tot el director signa amb pseudònim. Qui mana? Sembla ser que el poder està en mans d’això que anomenen «els mercats», una entelèquia perquè tothom sap que els mercats no són res tangible.

Cada dia que passa estic més convençut que aquests «mercats» no són altra cosa que una excusa, una coartada que s’estan preparant uns quants per eludir responsabilitats, igual que va passar al final de la Segona Guerra Mundial, en què els principals criminals de guerra nazis van utilitzar per defensar-se –davant del tribunal de Nuremberg– l’estratagema de les ordres d’obligat compliment, «l’obediència deguda».

No sé si al final d’aquesta Tercera Guerra Mundial, que alguns encara anomenem «crisi», hi haurà també un tribunal que exigeixi responsabilitats als que, per activa o per passiva, s’han supeditat a la voluntat del mercaders i dels especuladors, en tot cas la guerra no ha acabat, no sabem encara qui té les de guanyar i els nostres drets i llibertats, que tant ens havia costat guanyar, els estan incinerant en els camps de la mort del liberalisme econòmic.

Girona, temps de twits

2012-05-19T08:34:00.000+02:00

Girona és una ciutat que viu del seu prestigi cultural, el pòsit enraonat de les seves pedres la fa diferent en molts sentits i transporta als que la visiten a un estadi superior de la vida que alguns anomenen bellesa. La llum de les tardors la il·lumina amb una grogor serena i els flaixos de sol entre les nuvolades de primavera l’omplen de colors i de vida, que es resumeixen sota el lema de «Temps de Flors».

La història d’aquest esdeveniment ciutadà és recent, històricament parlant. 57 anys no són res si ho comparem amb els més de 700 de les Fires de Sant Narcís, però són els suficients com per haver-se assentat definitivament en el calendari local, com una més de les activitats tradicionals de la ciutat. «Girona, temps de flors» és un moment esperat tant pels gironins com pels forasters.

La ciutat vella s’engalana discretament, de fet no fan falta gaires garlandes per embellir unes pedres que la humitat i la història han cisellat a la perfecció. Una floreta en un racó o uns simples plàstics acolorits serveixen per fer embadalir a una legió d’admiradors que, armats amb tota mena de càmeres estan disposats a fotografiar el que sigui, perquè el temps de flors també és temps de fotografies.

Però ara, a més, aquesta «Fira de les flors» gironina ha transcendit la realitat per assentar-se definitivament, gràcies a les noves tecnologies, en una realitat virtual molt poderosa, en la qual no és tant important el que és tangible com el que queda fixat en les noves xarxes de relació social. Temps de flors a partir d’ara serà també «Temps de twits», esperem que això sigui simplement un valor afegit i que una cosa no tregui l’altra.

ELS CIRERERS DE TERRADES

2012-05-17T08:00:00.000+02:00

Com altres pobles de l’Alt Empordà, Terrades fou primer escenari de batalles cruentes durant les guerres contra el francès i després completament devastat al final de la Guerra Civil. De l’antiga església sembla que no en quedi ni una engruna i pels carrers del poble encara s’hi poden trobar traces de l’antiga ferida provocada per l’esclat del polvorí, el 3 de febrer de 1939.

El nou temple, dedicat també a Santa Cecília, no té cap mena de gràcia i s’alça tímidament entre els teulats de les cases que s’agrupen temoroses al centre de la vall. Un cementiri discret, habitat per vells xiprers, acull les restes dels terradencs traspassats a millor vida o a pitjor, que això encara ho tenen per demostrar.

Dels patis de les cases en sorgeixen figueres i ametllers, als murs hi floreixen les roses i s’hi emparren les vinyes. Els terrenys que envolten el municipi estan dedicats fonamentalment al cultiu dels cirerers, que amb les seves flors emblanquinen les primaveres del poble.

La Roca de la Penya és la fita més original del paisatge i el Santuari de la Mare de Déu de la Salut, sota el cim de Santa Magdalena, n’és el lloc de pelegrinatge de la comarca.

Masies disperses acaben d’omplir discretament el panorama i entre els boscos frondosos de les muntanyes del voltant, s’hi escolten habitualment els trets dels caçadors de senglars.

Un famós pintor de la contrada immortalitzà el poble, il·lustrant-lo amb una lluna instal·lada sobre el seu cel que, amb la seva llum argentada, il·lumina permanentment els camps de cirerers.

En el primer aniversari de la mort d'en Jaume

2012-05-16T09:49:00.002+02:00

LA VÀNOVA I LES ROSELLES

Encara és diumenge. Omples de llum

el meu esguard i la vida batega

encara molt suaument en el teu pit.

Demà serà dilluns en boca d’altres

hi haurà amor, neguits, la pluja caurà

sobre els marges infestats de roselles.

Però el teu dèbil alè ja s’haurà fos

entre els replecs d’una vànova grisa

com la bandera d’un exèrcit mort

que la mare brodà amb dits de modista.

El temps s’atura, obres els ulls, somrius

ja ho has dit tot, t’has buidat de paraules.

Tot està escrit, tot està perdonat

la pluja ha deixat un tel de basses

i el temps s’encongeix en un breu instant

que perdura en la llavor del teu somni

embolicat amb les teves raons

llaurades en aquella vànova

sembrada de roselles.

EL EDREDÓN Y LAS AMAPOLAS

Aún es domingo. Llenas con tu luz

mi mirada y la vida continua

latiendo en silencio en tu corazón.

Mañana todo será como siempre

habrá amor, se derramará la lluvia

en los campos ya rojos de amapolas.

Y tu suspiro se quebrantará

entre los pliegues de un edredón

que nuestra madre tejió para ti

bandera de un ejército vencido.

El viento ya huye de la razón

pero el tiempo se para en tu sonrisa.

Todo está escrito y todo perdonado

la lluvia dejará un vello de charcos

mientras el tiempo se encoge, renace

y perdura en la semilla del sueño

envuelto para siempre en tus razones

labradas en ese edredón

sembrado de amapolas.

Parlar i escoltar

2012-05-16T08:29:00.002+02:00

M’he acostumat a parlar només quan algú m’escolta, comprengui’n doncs que parli poc. Escoltar és una feina feixuga, que esgota, probablement per aquesta raó la gent tendeix més a parlar que a escoltar. Quan et trobes amb algú és fàcil discernir ja d’entrada si és un espècimen del primer ordre o del segon. Semblaria que d’entrada fos més un problema d’intel·ligència o d’educació –i és això– però també té a veure amb el caràcter de cadascú.

Però si ho hem de reduir només a una causa, deixem-ho en què és un problema d’educació. De la mateixa manera que hem aprés a menjar amb forquilla i ganivet i a posar-nos desodorant sota l’aixella després de dutxar-nos, també es pot aprendre a escoltar, o, si més no, a intentar fer veure que s’escolta. Quedaràs bé, podràs meditar mentrestant el següent discurs que li engaltaràs a l’interlocutor, respiraràs millor i guanyaràs amistats.

Quan es tracta d’un diàleg entre més de dues persones la cosa es pot complicar fins a l’infinit. En tenim l’exemple més clar en moltes tertúlies, radiofòniques o no, que acaben essent com una mena de garbuix sonor en el qual guanya sempre el que més crida. La majoria tenim un discurs més o menys estructurat i quan tenim ocasió el deixem anar, vingui o no a compte del que se suposa que s’esperi escoltar de nosaltres. I si aquest discurs xoca frontalment contra alguna evidencia, l’única manera de superar-ho és saltant per sobre del nivell sonor mitjà.

Quan la realitat ens aclapara l’anomenem destí, però el destí està teixit de moltes voluntats. La vida en aquest planeta no és fruit de la decisió d’uns pocs i el món no gira sobre el dit de cap déu omnipotent. El destí el forgem cada dia entre tots, entre els que parlen i els que escolten, entre els que parlen i haurien de callar i els que escolten i haurien de parlar.

Fotògrafs i fotografies

2012-05-12T09:20:00.000+02:00

La fotografia és una mirada congelada a una centèsima de segon. És la mirada del que mira i del que és contemplat, la fotografia és un arma de doble fil, talla pels dos costats. Diuen que és un art menor, perquè en una fotografia no s’hi pot condensar la riquesa discursiva dels grans artistes que, amb el lent pòsit de capes superposades, van obtenint el subtil somriure del retrat.

Però la fotografia és una veritat que ens somriu, una trista i dolorosa veritat moltes vegades, però sempre val més aquesta pobre veritat que una pobre mentida. Tot això els fotògrafs ho saben perfectament. Saben que en l’interior de la seva bossa hi ha alguna cosa més que càmeres i objectius, trespeus i flaixos, ells saben que en algun racó també hi ha el germen de molts instants d’eternitat.

Diuen que tot allò que viu bruteja i la fotografia, que és testimoni de la vida, també ho és d’aquesta brutícia intrínseca de la realitat. Més enllà de l’ofici –que el té–, el fotògraf sap que la seva professió és també una funció, alguna cosa que s’ha de fer i que ell fa. El fotògraf és testimoni del seu temps i de la realitat que l’envolta, i –tal com afirmava Cartier-Bresson– fotografiar és una actitud, una manera de ser, una manera de viure.

Però, a més, la fotografia és també una professió de risc, que exigeix al que la practica un desplaçament constant, per una realitat que no es sempre amable pels que la gosen torbar. Steve McCurry, que ara exposa les seves mirades en una exposició excepcional a la Casa de Cultura de Girona, n’és un exemple i la tràgica sort d’en Jordi Velasco, lligat al seient d’una avioneta enfonsada al golf de Roses, n’és un altre. Ells ens han deixat, d’una manera inesborrable, la infinita riquesa de la realitat, congelada en la mirada de la fotografia.

LA TALLADA D’EMPORDÀ

2012-05-10T08:20:00.000+02:00

Els pagesos de La Tallada sempre han sabut que el temps és relatiu. A la plana empordanesa els dies es compten per capvespres i les hores són només com una mena de picor al clatell. Probablement per aquesta raó, i també per donar un toc de modernitat al poble, des de l’any 1937 un rellotge de la casa J. Fabra presideix el cloquer de l’església.

Les restes d’un castell perduren escampades pel poble i en els patis de les cases hi arrelen les figueres i els avellaners, xiprers de punta estofada i magraners xaparruts. Els rosers floreixen arrapats als murs i la vinya verge esclata amb pàmpols d’un verd tendre.

A la porta de les cases els testos exhibeixen tota mena de flors que han sobreviscut a les tramuntanades i un gat de tarannà pagesívol es mira passar els estranys i es grata el clatell amb una pota per demostrar a tothom que ell també sap que, a La Tallada, el temps és relatiu.

Cables de tota mena es creuen sobre les teulades, dibuixant fines formes geomètriques que contrasten amb el blau d’un cel xispejat de núvols. En un plafó l’ajuntament anuncia edictes i horaris d’atenció al públic, adverteix dels impostos sobre vehicles de tracció mecànica i les taxes d’escombraries i cementiris del poble i els seus agregats. Uns cartells acolorits anuncien una festa dedicada a la gent gran i una cursa en bicicleta. I també un grup de veïns, a través d’un rètol, demana ajuda per a una campanya d’esterilització dels gats de carrer.

A La Tallada el temps és relatiu, però ni els gats s’escapen de les regulacions d’aquesta època que els ha tocat viure

Temps de valors

2012-05-09T08:00:00.000+02:00

Quan arriba el mes de maig alguna cosa nova ja s’ha instal·lat definitivament en les nostres vides. Tot sembla anar en la direcció adequada, perquè, en el fons, els nostres cors han estat dissenyats per a bategar amb el ritme compassat de les primaveres. Provenim de societats agrícoles i sedentàries, per a les quals el verd sempre ha estat el color de l’esperança, el verd que anuncia la bona collita i la floració dels arbres que auguren uns bons fruits.

La natura ens envolta i ens exalta, ens activa i ens empeny. Probablement per això el mes de maig sempre ha estat també germen de grans revoltes socials, de moviments que han volgut canviar la vida i la societat. La primavera és temps de somnis.

Diuen que s’arriba a vell, o a adult, quan es renuncia als somnis i quan ens rendim a la lògica. La lògica és tot el contrari dels somnis, però no sempre hem de fer-ne cas. El mes de maig és una bona època per a rebel·lar-se contra segons quina lògica i contra aquesta mena d’evidències que s’enquisten com el fang en les rodes del carro de la història.

La joventut passa, no hi ha res a fer, però la vida continua i la vida pertany als individus. Cadascú és prou lliure d’intentar canviar el sentit de la seva vida i no és ni més ni menys difícil que canviar la societat.

En aquesta nova primavera en la que ens trobem immersos, el gran repte no és ja canviar la vida –ha quedat clar que és un repte personal– ni canviar la societat, per a deixar-la molt probablement en mans dels que no creuen en cap canvi. El repte ara consisteix en canviar la política, d’apropiar-nos d’ella per a poder canviar el món, un món en el qual –siguem realistes– no sempre serà primavera. És evident que la política no ens farà mai feliços del tot, perquè aquesta no és la seva finalitat, la política simplement és l’eina que ens ha de permetre lluitar contra la misèria, l’opressió, la injustícia, l’atur, la inseguretat... Si dirigim la política realment envers aquest objectiu, el món serà molt millor que el que ens vam trobar quan vam néixer.

Retrat de ciutat amb orenetes

2012-05-05T07:00:00.000+02:00

Entre la terra i el cel, allà on encara perduren les idees dels humans i els seus esquàlids pensaments que s’evaporen amb el pas del temps; allà, entre la terra i el cel, volen les orenetes i també les esperances insatisfetes i les felicitats engrunades dels que viuen cada dia més embolcallats per l’udol dels despertadors i el silenci inquietant de les tenebres. Una ciutat és un retrat immortal en el qual s’hi emmiralla.

L’esperit d’una ciutat viu en aquest lleu espai de vida, a mercè dels vents i de la llum ingràvida dels capvespres, més enllà de l’estrèpit de les màquines. L’ànima d’una ciutat es dissol i s’engruna cada dia, molt abans que els somnis dels seu habitants hagin encallat entre la suor dels llençols i l’alè fred de les angoixes. Entre els colors gairebé líquids de la tarda, el temps treu el cap i es cargola, com el mecanisme que commou el ventre dels rellotges.

Una ciutat a l’horabaixa ho és tot i no és res; és una llarga història que es destil·la en gotims de tinta sobre el paper d’un llibre vell, són les teules que es preparen pel xoc imminent de la nit, són portes que s’obren i finestres que es tanquen, són els arbres que remenen les branques en el cor de jardins ocults i els núvols que floten en el no-res, com esponges xopes de sang i de melangia.

Precedit per un intens remoreig d’orenetes, finalment cau la nit, de sobte desapareix la ciutat, la realitat es gira com un mitjó, els carrers s’il·luminen amb vapors de mercuri i les ombres es passegen pels murs com serps que llisquen en busca d’una presa. Les ciutats en el seu capvespre tenen la grandesa dels grans naufragis. Girona és una ciutat que naufraga en el seu capvespre, les orenetes en són testimoni.

SUSQUEDA ÉS UN PAISATGE

2012-05-03T07:53:00.000+02:00

Susqueda no és exactament el que entenem per un poble normal amb els seus carrers vorejats d’automòbils aparcats i senyores que deambulen amb la bossa del supermercat, no hi ha una plaça on els vilatans hi puguin jugar a la petanca, ni un bar on els forasters prenguin tranquil·lament una cervesa, ni el pati d’una escola on els nens aprenguin a jugara a la pilota. Susqueda no té res d’això, Susqueda és un paisatge.

És una terra de pagesies escampades per un territori difícil, només consistent en la textura plana dels mapes. En la pràctica s’han de realitzar grans marrades pels municipis veïns per anar d’un costat a l’altre.

Des del calm enlairat de Sant Martí, el riu Ter, que entra novament en terres de Girona, s’intueix al fons, cruspit per la verdor feréstega de la vall. Les muntanyes dibuixen una línia continua a l’entorn i la cinglera immensa del Far s’imposa com la proa del gran vaixell del Collsacabra, entre els camps d’alfals i el cel d’un blau intens, clapejat de núvols i d’aus rapinyaires.

Sant Martí Sacalm és d’alguna manera l’únic que queda de l'antiquíssim poble de Susqueda, ara colgat completament en la seva vall per les aigües verdoses del pantà, guardades darrere d’un colossal ventre de formigó, que digereix l’aigua per a convertir-la en energia elèctrica. En temps de sequera la punta encara afilada del campanar de la vella església, i a vegades fins i tot l’arc menut del pont sobre el Ter, apareixen entre boires fantasmals per a recordar-nos temporalment l’existència d’un passat que es nega a desaparèixer del tot.

L’Europa dels criminals?

2012-05-02T08:11:00.003+02:00

Europa és un vell continent inundat per la llum d’un milió de crepuscles, les branques dels arbres es gronxen al ritme del mateix vent que insuflà les veles d’Ulisses, les caravel·les de Colom o els afilats drakkars dels reis víkings, el vent de la tempesta de Shakespeare o la fúria no menys literària de les tramuntanades descrites per Josep Pla. Europa és tot això i moltes coses més, però també és el continent on han niat totes les serps, on s’han covat tots els verins.

En la verda Europa de Mozart i de Vivaldi, del Quixot i del Dant, de Leonardo da Vinci i de Vermeer de Delft; en la Europa que inspirà les idees de Kant i d’Einstein, s’assassinà a sang freda milions d’ànimes innocents en nom de la ideologia criminal de la creu gamada. Després de més de sis dècades d’aquell genocidi, a Europa tornen a onejar les banderes de la ignomínia, els estendards de l’horror.

A França, Àustria i altres països de l’Est els partits d’ultradreta paladegen inèdites quotes de poder, a Espanya i a Itàlia, camuflats entre ensenyes populars, no han acabat mai de desaparèixer del tot i a Alemanya es torna a publicar Mein Kampf, el manual dels exterminadors. El panorama és desolador, sembla que la desmemoria, provocada o encoratjada per la crisi, ens torni a posar a les portes de l’abisme i de la tragèdia.

En política es consideren moderats tots els que intenten allunar-se tant com poden dels extrems i dels fanatismes. Però la moderació, quan intenta ser completament equidistant, es traeix a ella mateixa. No es pot ser equidistant quan en un del extrems hi nia la idea assassina del nazisme, l’espectre tenebrós d’una Europa que no és la de Mozart ni la de Vivaldi, ni la de Kant ni d’Einstein, ni la d’una immensa minoria que creu encara en la possibilitat d’una Europa justa i lliure.

La tribuna dels convidats

2012-04-28T21:07:00.000+02:00

Les lleis humanes no són bones ni dolentes per naturalesa. Són justes perquè se suposa que ens les autoimposem entre tots. Les lleis de la naturalesa de fet no existeixen, són només una sèrie de fets fàcilment observables, la naturalesa no és suficientment lliure com per poder obeir unes lleis. Si existeixen lleis és a causa de la nostra llibertat, som lliures de transgredir l’ordre que ordim secretament des de les entranyes del poder.

En canvi no som lliures per transgredir la llei de gravitació universal i, en canvi, si l’assassinat no fos possible tampoc seria necessària cap llei per a prohibir-lo. Les lleis –ho deia Montesquieu– són les relacions necessàries que es deriven de la naturalesa de les coses. Però la racionalitat és silenciosa i les lleis són cridaneres, desgranen enunciat rere enunciat i, a vegades, fins i tot es superposen lleis a altres lleis.

Els drets humans són lleis morals, però haurien d’estar per sobre de les altres lleis, haurien de ser lleis universals i aconseguir-ho és probablement uns dels reptes que la humanitat té plantejats en aquest moment. Quan aquests drets humans universals xoquen frontalment amb la llei domèstica és que alguna cosa va molt malament al nostre país. Aquest és el cas dels desnonaments hipotecaris i de la gent que s’hi oposa.

En aquest cas, oposar-se als desnonaments, és, més enllà d’una aparent desobediència, una obligació moral i, quan des del govern es vol imposar les seves raons per la força bruta, encara ens ho deixa molt més clar. L’altre dia veient la sessió del Parlament de Catalunya per televisió, em va semblar que per un moment la veritable veu del poble s’expressava precisament des de la tribuna de convidats.

SIURANA D’EMPORDÀ

2012-04-26T08:00:00.000+02:00

Emergeix de sobte sota un cel carregat de núvols primaverals, allà on l’Empordà es perd entre camps d’userda i de colza, camins retorçats per la força tel·lúrica del cadastre, entre vinyes joves i oliveres antigues, entre un Fluvià que empeny i una Muga que remuga.

Siurana és un poble menut, amb prou feines un campanar, quatre cases i una creu de terme al capdamunt d’un pujolet. És un terme municipal més petit que els grans icebergs que es desprenen de l'Antàrtida i un pèl més gran que moltes illes de la micronèsia. Podria cabre perfectament en la caldera d’un volcà d’Islàndia o sota les aigües de la presa de Monción a la República Dominicana. No és més gran que els terrenys de Nerverland –la casa de Michael Jackson– ni més petit que l'àrea urbana d’Hiroshima que quedà arrasada per la primera bomba atòmica.

Siurana d’Empordà és un poble menut situat en un racó oblidat del paradís, tendre per dins i aspre per fora, com un pa de tres crostons. Tords i grives busquen sopluig sota les branques dels bedolls i en la llunyania brilla la llum inesgotable del golf de Roses.

El petri recinte de l’església de Santa Coloma acull el deler pietós dels seus feligresos, que surten de missa de dotze amb alegria i amb l’intima satisfacció d’haver connectat de nou la seva ànima directament amb un cel que, damunt del turó, avui sembla més baix encara. Una carretereta es deixa caure fins a Baseia i una altra mena cap a Vilamalla, però a Siurana ja no hi passa ni el futur ni el passat, només un present encastat entre els marges.

Llibres, cavallers, roses i dracs

2012-04-25T08:00:00.000+02:00

Després de sant Jordi les roses comencen una lenta agonia, els pètals cauen d’un en un al voltant dels gerros, l’aigua dels quals van agafant el to macilent que pren l’àcid acetilsalicílic quan es barreja amb la saba de roser. La festa dels llibres s’esvaeix aviat en la pluja d’aquests dies de primavera, que s’escola pels embornals com la cua d’un drac que torna rabent cap a la seva cova.

Els llibreters, amb una mà compten amb avidesa semítica les monedes d’un euro i els bitllets de cinc, mentre amb l’altra empaqueten novament els exemplars que no han venut. Els volums, avesats a viatjar, s’ho prenen amb calma i mantenen diàlegs interculturals entre ells. Els d’autoajuda parlen amb els de poesia i els assajos literaris murmuregen salmodies que les novel·les s’escolten amb indiferència. Els llibres de memòries es queden en blanc i els de viatges fan cara de tornar de tot.

Els productes editorials es mouen constantment de magatzem en magatzem, les roses es marceixen d’ofici i els editors estan en crisi, és llei de vida des que el món és món, o, com a mínim des que Gutemberg inventà la llista dels títols més venuts, una espècie de llimbs en el qual hi roman eternament la saviesa oblidada dels autors recomanats en els telenotícies del mes d’abril.

Després de sant Jordi la vida en aquest planeta sembla diferent, més lluminosa, els camps esclaten entre grogors de colza i vermellors de rosella, els punts de lectura avancen amb parsimònia entre les pàgines feixugues dels llibres regalats i el ruixat s’esvaeix ràpidament amb un potent raig de sol que sembla sorgit del no-res, com l’alè ardent d’un drac o l’espurneig vibrant de l’espasa niquelada del cavaller de guàrdia.

Desconstruir l’educació

2012-04-21T08:00:00.000+02:00

Educar és transformar. La llibertat no ens ve donada de naixement, és a través de l’adquisició de la raó que esdevenim lliures. Educar és transmetre aquesta raó i el progrés de la raça humana està lligat intrínsecament amb el progrés de l’educació. Més enllà de fets i noms més o menys coneguts, podríem dir que la història de la civilització és precisament la història de la lluita per una educació cada vegada més justa i universal.

De l’any 1977 ençà, aquest país on ens ha tocat viure, ha anat teixint un sistema educatiu bàsic, gratuït, universal i obligatori, reprenent el que tot just va poder començar a assajar aquella república de 1932, tant criticada en molts aspectes, però summament modèlica en la vessant educativa. Els valors republicans –quan parlem de república ens referim a alguna cosa més que un model d’estat– sorgeixen i s’arrelen sempre al voltant de l’educació.

Vuitanta anys després de la república i 35 de democràcia, ara uns nous governants –a Espanya, però també a Catalunya– han decidit revertir aquest procés amb l’excusa de la crisi econòmica. Aquests nous governants, però vells coneguts de tothom, representen la dreta més radical, no creuen en aquest model educatiu, ni molt menys en els valors republicans en què se sustenta. Han decidit desconstruir el sistema educatiu, reduint el seu finançament i augmentant les ràtios alumne/professor.

Sempre s’ha dit –i fins i tot la dreta radical que ens governa ho ha repetit– que invertir en educació és invertir en futur. Deixant d’invertir en educació ens han deixat clar que ja no creuen en el nostre futur. Per a ells només existeix el present, el present dels mercats financers i del benefici a curt plaç. Ens estan desmuntant el més bàsic i ara ja no en tenim prou en dir «això ja ho arreglarem en unes properes eleccions», hem de sortir al carrer i fer-los avinent, ara, que aquest no és el camí.

SILS, ESTANYS I ESPERITS

2012-04-19T08:26:00.003+02:00

Al bell mig de la comarca de la Selva la terra s’enfonsa en una mena de depressió en forma de cul d’olla. En comptes de buscar el cabal d’un riu o el desguas natural cap al mar, les rieres de la contrada es despisten i aboquen les seves aigües cap a Sils.

La història d’aquest poble selvatà va lligada íntimament amb la lluita constant contra l’acumulació lacustre que, en èpoques remotes, venia a ser més important fins i tot que la del llac de Banyoles. L’estany de Sils avui en dia és com una mena de bassa controlada, rodejada de miradors construïts especialment per als contempladors d’ocells aquàtics.

L’església s’alça entre aquest estany i l’espesa boira que a vegades s’hi congrega al seu voltant, i els innombrables arbres que l’envolten. El nucli modern del municipi s’allargassa en direcció a Riudarenes, en terres més altes però també més aspres. La línia del ferrocarril i l’autopista s’encreuen just a l’entrada del poble i la carretera Nacional, eternament en obres, dibuixa un fragment d’arc entre la col·lecció de granotes de l’hostal del mateix nom i la de cotxes antics de l’hostal del Rolls.

Sils, Vallcanera i Mallorquines, terra de malures endèmiques i de curanders, en aquest terme s’hi aplega l’alfa i l’omega de la comarca, el millor i el pitjor, terra de pas i de vida, poblada des dels temps més reculats per tota classe de genis i esperits que boleien sempre a l’entorn de la raça humana.

El record de Pere Porter, que baixà als inferns a través de la llacuna, plana encara sobre Sils. Ell fou el primer en adonar-se’n que l’infern està regit bàsicament pels registradors de la propietat.

Poetes i poetaris

2012-04-18T09:46:00.000+02:00

La poesia és una mania, un vici, relativament estès al nostre país. Hi ha gent que ho practica d’amagatotis i d’altres que ho fan obertament. En tot cas, com a editor que sóc, els puc assegurar que n’hi ha més que n’escriu que no pas que en llegeix. Aquesta paradoxa es deu probablement al fet que la pràctica d’escriure cada vegada es veu com un fet alliberador en si mateix i, en canvi, el llegir es pren cada vegada més com una obligació social.

Però la poesia, malgrat tot, persisteix: la poesia que hem escrit, la que hem llegit i, també, la que hem sentit, la poesia que vola d’un costat a l’altre i que no sabem amb exactitud com acaba residint permanentment en el nostre subconscient. Anem caminant per la vorera de la vida en prosa, però en algun racó obscur del nostre cos alguna cosa sempre flueix en forma de poema i acaba sorgint de la manera més inesperada.

Aquest dissabte es presenta a Girona Poetari, una revista que vol prendre la paraula en aquest àmbit tant relliscós de la poesia en català, la poesia reconsagrada i la popular, la poesia canònica i la de cantonada, la poesia dels premis literaris i la de l’Horiginal, la dels poetes publicats i la dels inèdits i, ara també, la dels que han decidit fundar una nova paraula que vol significar la unió de la voluntat d’escriure amb l’afany de compartir, l’encaix de la voluntat d’actuar amb la de transcendir.

Són gent que salten en paracaigudes fora del somni, són homèrics, però tornen a casa cada dia. Viuen en un estat permanent d’infantesa mental, creen artificis, però sempre a partir d’una matèria primera que és la vida. I ara, a més, tenen una casa que els aixopluga i que els acull. Abecedari, bibliotecari, breviari, calendari, costumari, diari, diccionari, dietari, escenari, glossari, lapidari, literari, necessari, planetari i avui també: POETARI.

Abril

2012-04-14T07:00:00.000+02:00

Com sempre torna a aparèixer el mes d’abril en l’horitzó gris dels nostres calendaris, amb una llum carregada de colors d’aigua. Les glicines floreixen en els vells murs descarnats i les roselles semblen ferides sagnants en els camps. El país torna de cop a la vida, els nostres paisatges no s’han dissenyat pensant en les grisors de l’hivern, ni en les ardents calorades de l’estiu, som gent d’entretemps.

De fet els dos punts més brillants de la nostra agenda són el dia de sant Jordi i la diada de l’11 de setembre, sant Joan ens serveix per acomiadar-nos de la primavera i sant Narcís, a Girona, és la culminació de la tardor. Catalunya és terra de primaveres i tardors, no som partidaris dels excessos meteorològics ni ens agraden gaire els colors primaris dels extrems. Som gent de rebeca descordada i suèter a les espatlles.

Abril és un mes carregat d’incerteses, ho deia Shakespeare a Els dos cavallers de Verona i ho reblà Joan Sales. Incerta glòria, incerts camins. La terra flonja s’enfonsa sota els peus, el cel s’esquerda deixant pas a capvespres rogencs i els camps de colza, escampats entre les arbredes, donen un tomb definitiu al paisatge. Sembla que els planti un pintor inspirat.

Som gent d’abrils i d’octubres, fills de la pluja i el fang, hereus d’una cultura basada en el pa i l’oli, en el vi i la carn. Per nosaltres abril és el mes de la vida, el mes de les hores lliscants, dels dies que s’allarguen i de campanes que retrunyen contra els marges i els murs. Som gent de llum i de vida, de certeses i afanys, i quan arriba aquest temps sense fissures alcem la vista cap al cel, per implorar al déu del nostre mil·lenni que del llorer floreixi la glòria, incerta però glòria al cap i a la fi, d’una albada nova i un nou destí.

SETCASES DE PEDRA I MEL

2012-04-12T18:34:00.003+02:00

És un municipi extens, instal·lat en una vall del Ripollès en forma de semicercle, que abraça des del Bastiments fins al Costabona. Els pics es vesteixen sovint de blanc i les cases grises semblen llaurades directament en la roca fosca de la muntanya.

A Ulldeter hi neix el riu que rega les terres d’Osona i de Girona i que desemboca exhaust, després de 167 quilòmetres de giragonses, en la placidesa de la sorra d’una platja del mediterrani, sembrada pels derelictes que ha anat recollint durant el seu recorregut.

Els carrers de Setcases s’enfilen cap amunt i conflueixen fins als peus de la porta d’una església xaparra, vigilada per un sant angelical vestit amb faldilles i capa. A dalt del campanar, una campana del mateix color que la pedra espera el moment de marcar l’hora de la vall i un penell amb forma de creu intenta esbrinar la direcció d’un vent canviant.

Uns guixaires que treballen en una casa de la plaça, esperen arrecerats que acabi de caure el xàfec de mitja tarda i un setcasenc escombra amb fruïció les escorrialles d’un carregament de llenya al garatge de casa seva.

Hi ha portes corcades pel temps que semblen tancades per sempre i testos amb flors escarransides que esperen l’escalfor del sol de primavera per treure el cap entre les fulles seques.

Les aigües del Ter baixen impacients entre pedres arrodonides i branques que es vinclen al seu pas, en una raconada encara s’hi acumulen petits montículs amb la neu dels darrers dies i els teulats regalimen gotes d’una pluja que sembla tenir la mateixa consistència que la mel de la vall.

Un altre article sobre la crisi

2012-04-11T08:00:00.000+02:00

S’han acabat els dies de Quaresma, han passat les penitències de Setmana Santa i l’esperança espiritual de la Pasqua catòlica, però els ciris de la crisi continuen cremant. Jesucrist ha ressuscitat i aviat pujarà al cel i ocuparà el seu lloc a la dreta del Pare, però nosaltres continuarem traginant la pesada creu del dia a dia, intentant trobar la sortida d’un laberint en el qual no sabem encara ben bé com hi hem entrat.

Arribats a aquest punt, envejo profundament als cristians, perquè creure en una possible resurrecció a hores d’ara és l’únic que ens pot esperonar a llevar-nos cada dia del llit. Realment el panorama és desolador, sobretot tenint en compte la falta de lideratge –i moltes vegades simplement la mala fe– dels nostres governants i la poca envergadura moral d’una majoria que només mira pels seus interessos particulars.

Un llibre de George Orwell va alimentar durant molts anys el mite del «Gran Germà», com a metàfora de la tirania absoluta, una barreja del nazisme i de l’estalinisme, però perfeccionada: un partit únic, una neollengua ideada per capgirar el sentit de les paraules, l’abolició de l’esfera privada, reeducació i rentat de cervell permanent i una policia secreta capaç de sufocar qualsevol temptativa d’oposició.

Realment a hores d’ara podem dir que fins aquest punt no hi hem arribat, però l’amenaça continua i el pitjor de tot és que ara, a través de la xarxa i de les noves tecnologies, podem caure en les mateixos paranys però a través de mètodes «civils», sense necessitat d’una dictadura. Ens estem deixant vèncer –i convèncer– per les mentides que entre tots hem anat ordint. No serà que la crisi, tal com ens la creiem cada matí nosaltres mateixos, és només una d’aquestes quimeres?

La veritat

2012-04-07T07:00:00.000+02:00

Si no existís la veritat no hi hauria cap discurs vàlid, no existiria la raó ni la desraó. La veritat és una abstracció, però en aquest cas és una abstracció necessària que generalment només la valorem en comparació amb la mentida, però no sempre és així, per exemple: el silenci és una veritat quan realment és silenciós, quan no, deixa de ser una veritat per passar a ser simplement una cosa diferent.

En aquesta època en què la majoria tenim a l’abast coneixements que haurien deixats astorats als científics de fa dos o tres segles, paradoxalment la veritat no deixa de ser una il·lusió, una pregunta plantejada ja fa més de dos mil anys i que encara no ha trobat una resposta plausible. Com a valor, la veritat és un bé escàs, probablement per aquesta raó Manuel Vázquez Montalban deia que «La Verdad es solo un diario de Murcia».

De fet un dels problemes de l’home modern és que està aïllat de la realitat i només la percep a través d’uns mitjans que la filtren i la trien, i per tant ara més que mai ens és molt difícil discernir el que realment és veritat del que no ho és. Fins i tot ens assabentem dels fenòmens meteorològics abans per la televisió que per una constatació directa al carrer –ja de per si un indret amb microclima especial– o a la natura.

La veritat, lluny d’altres expressions del coneixement humà, no respon exactament als mateixos criteris que les matemàtiques: dues mitges veritats no fan mai una veritat sencera; la veritat no obeeix cap mena d’autoritat, ni és deixa esclavitzar per cap mena de tirania –això ho deia Alain–, la veritat no ens obeeix perquè és eterna. En un món mortal com és el nostre sempre sempre ens sorprendrà que existeixi la veritat, una veritat més enllà de la esquizofrènia de la nostra època.

Setmana Santa

2012-04-04T07:00:00.000+02:00

Els colors d’aquests dies són variables, es mouen entre els morats i els verds, la intensitat dels quals depèn de si Setmana Santa cau abans o després. En general són tons que pugnen per sorgir d’entre les ombres, que es fonen amb l’escalfor dels ciris i es barregen amb els reflexes de les càmeres dels turistes. Però la fotografia bàsica d’aquests dies és en un blanc i negre a vegades acolorit artificiosament, encara que la seva base primordial sigui monocroma, perquè són dies de penitència i els colors, ja se sap, fan festa.

Setmana Santa abans era un temps de silencis, silencis compassats i ben repartits entre tocs de campanes i bufecs de trompeta, entre el pas esmorteït dels penitents i les botes llustroses dels soldats. Ara són dies com els altres, la remor de fons de la vida no trenca la seva rutina diària per res i el silenci s’hi ha de sobreposar. Els temps han canviat i la fe és només una escrostonada capa de vernís sobre la fusta aglomerada de la vida moderna.

Setmana Santa són uns dies de vacances de primavera, els que abans es mudaven per sortir al balcó mentre passava la processó dels Dolors, ara aprofiten per anar a esquiar. Les processons són simplement un atractiu turístic més, una tradició pintoresca, talment com la dansa de la pluja de les tribus Cherokees, la celebració de l’any nou xinès o la festa de la cervesa a Baviera.

Però l’església catòlica ho continua celebrant com si no hagués passat res, com si tot continués girant a l’entorn dels seus capricis, amb una litúrgia antiquada i desarrelada ja completament de la lògica del món en què vivim. Però tot i així –serà que ho portem a l’ADN?– continuem menjant bunyols, ens agrada portar els nens a beneir el palmó i els padrins continuen regalant mones trufades de barrufets i de messis que pels nens, ara que ho penso, venen a ser el mateix, no?

Rebel·lar-se és dir sí

2012-03-31T08:00:00.000+02:00

«Què és un rebel? És algú que diu no. Però negar no és renunciar, és també dir sí». Això ho deia Albert Camus i afegia: «No tot valor implica la rebel·lia, però tot moviment de rebel·lió invoca tàcitament un valor». Vivim en una època en què la nostra percepció de la realitat ens porta a dir NO en majúscules, a rebel·lar-nos contra un sistema que ens angoixa, contra un poder que només vetlla pel seus interessos.

La rebel·lia no només és un dret, és una obligació moral. L’ésser humà és l’única criatura que es nega a ser el que és i, per tant, rebel·lar-nos és afirmar la nostra naturalesa. Però aquesta rebel·lió no pot assentar-se només en la negació, en l’horitzó sempre hi ha d’haver un SÍ. Aquest és el nostre problema, ens han descarregat de raons, i ens fan viure immersos en un món cada vegada més virtual que real.

No podem continuar sortint al carrer sense aquest «sí» a la butxaca. El moviment dels indignats va ser una esperança en aquest sentit, perquè portava implícit en el seu origen la recerca d’aquesta afirmació, però va fracassar fins i tot abans de començar. És evident que ha quedat alguna cosa de tot allò, però més en les formes que en el fons. Ens falta sobretot la voluntat de carregar-nos de raons, en front d’un enemic al que no li calen raons, ni idees, perquè només busca el poder pel poder.

Rebel·lar-se és un acte individual, però només pren realment sentit quan s’emmarca en un àmbit més ampli. De la suma de totes aquestes actituds de rebel·lia és d’on en podem treure una força ordenada per seguir endavant. I acabo l’article tal com he començat, citant Albert Camus: «Crear és donar forma al teu destí», perquè reaccionar simplement negant la injustícia no serveix per a res, rebel·lar-se és dir sí.