Lectures d’estiu

El temps s’estira i s’arronsa, suposo que hi ha una relació directa entre la densitat de l’aire, l’escalfor de l’ambient, la invasió lumínica, la remor ambiental... però la qüestió és que l’estiu és un temps propici a la lectura. Els llibres s’acosten a nosaltres com gats enjogassats i obren les seves tapes esperant que els nostres ulls es perdin pels viaranys de les paraules i de les històries.

L’estiu indueix a la lectura, els que llegeixen habitualment augmenten la seva dosi i els que no sempre tenen la temptació d’obrir les pàgines d’algun llibre, ho fan encara que sigui per mimetitzar-se momentàniament en el context general. Durant les vacances els llibres cobren nova vida. Aquells volums que han estat criant pols durant l’hivern en alguna lleixa del menjador, en algun racó de la llibreria de la cantonada o en algun prestatge dels llibres recomanats de la biblioteca del barri, ara es passegen tot eixerits entre la tovallola de la piscina i el pot de la crema solar.

Després molts d’ells tornaran al seu punt d’origen, gairebé incòlumes, i restaran oblidats qui sap si per sempre més. Però alguna cosa sempre queda: el regust d’una història que ens commou entre el clapoteig dels nens a la platja, el dringar d’uns versos que ballen de neurona en neurona al ritme dels altaveus del xiringuito, o simplement el tacte d’unes cobertes contra una pell estranya, l’olor del paper imprès a l’hora de la migdiada o aquella simple presència al nostre costat que ens il·lumina encara que sigui per osmosi.

Diuen que la vida és un cúmul d’experiències que queden atrapades entre la xarxa dels nostres records. Els llibres ens serveixen per abocar material en aquesta xarxa i, encara que només sigui d’estiu a estiu, per afegir més vida a la vida.

Refranys en crisi

Vivim un estiu inquietant, estem immersos en una crisi de la qual no en veiem la sortida i a més el cel ens castiga amb un sol de deu mil dimonis. Ens llevem cada dia amb un deix de repugnància, tot fa pudor de cremat, per la cendra que ens cau literalment del cel, però també per la que rellisca de les pàgines dels diaris. Cendra, escombraries i caspa. Aquella dita de «A l’estiu tota cuca viu» sembla ara més que mai cosa del passat.

També diuen que tot el que no mata engreixa, tot el que no acaba amb nosaltres ens enforteix. No sé si aquesta màxima nietzchieana encara està vigent en els manuals de filosofia aplicada dels instituts i les universitats, però de ser certa –si sobrevivim a aquest estiu horribilis– és evident que tindríem fortalesa assegurada per anys i panys.

Al desastre econòmic ara s’hi superposa la desgràcia mediambiental produïda per una burilla a La Jonquera. Una petita cigarreta mal apagada gairebé tan potent com un míssil balístic, però la pregunta que ens ve immediatament al cap és si serem capaços d’extreure’n les lliçons pertinents, després de tot això sabrem ser millors? Si hem de fer cas  d’experiències similars en el passat, hem de respondre clarament que no. L’únic refrany que continuarà vigent al nostre país per sempre és: «Qui dies passa, anys empeny».

En aquesta dita, repetida a cau d’orella, de pares a fills, d’avis a néts, generació rere generació, s’hi resumeix tot el coneixement empíric popular català. La qüestió és anar fent, anar tirant, que pensin els altres i «de diners i de bondat, la meitat de la meitat». Però ara els diners s’han acabat, de bondat no n’hi ha hagut mai un excedent important i, per poc que ens descuidem, tots plegats podem acabar fent la fi del cagaelàstics.

Dilluns de cendra (2)

Dissabte, mentre conduïa cap a La Vajol entre els boscos que flanquegen la carretera d’Agullana, una veueta anava cantussejant dins del meu cap: «Quan temps tardarà tot això en ser cremat?». Només calia una espurna, una cigarreta, un cul d’ampolla; el sol i la tramuntana ja fan la resta.

Diumenge va culminar la tragèdia, una obra que havia començat ja fa dos anys amb una nevada que va trencar arbres i boscos sencers, que va vinclar torres d’alta tensió com si fossin de mantega. Les línies elèctriques es van arreglar en qüestió de dies, de setmanes com a màxim, però els boscos no. La llenya es va assecar i aviat quedà disposada per a la gran foguera.

Quan passen aquestes coses sempre sorgeix el tema de les causes, de la competència dels bombers o del conseller de torn, i ningú es fa les preguntes que caldrien d’una bona resposta. Per què ningú va fer netejar els boscos? Per què pobles que estan rodejats de massa forestal no tenen els mínims recursos per afrontar una emergència?

Les respostes, com moltes vegades però especialment ara, se les ha endut el vent. Ahir escoltava a la ràdio el lament d’un alcalde que no tenia mangueres per a humitejar els marges i les parets dels edificis més propers al foc, un lament legítim, però també s’hauria de preguntar ell mateix per què el poble no s’ha preocupat per obtenir aquests recursos abans? Molts alcaldes semblen ànimes en pena esperant que els bombers els vinguin a apagar focs dels quals ells també són responsables.

L’Alt Empordà serà durant una dècada un paisatge calcinat i qui sap si demà ho serà també la Selva, o les Gavarres. El foc és el desastre natural per excel·lència del nostre país, però és un desastre evitable, cal una política de neteja intensiva de boscos, d’aportar recursos als que estan més a prop de les flames, però també de la conscienciació d’aquests darrers.

Dilluns de cendra

Ho he vist a Internet!

Fa molt i molt de temps, quan encara els telèfons anaven lligats a un fil que s’endollava a la paret i el Fax era el súmmum de la tecnologia, quan els diaris encara es llegien sobre paper i el producte típic d’Osona era la llonganissa en comptes de la pizza, quan els ordinadors eren cosa de pel·lícules de ciència-ficció i Hollywood encara no havia esgotat la imaginació, aleshores, en aquella reculada època, quan algú havia de posar un grau de credibilitat en la conversa, acabava exclamant: «és que ho he vist a la tele!».

Actualment haver-ho vist a la tele és poca cosa, a més s’ha de veure també al YouTube o, per extensió, a Internet. «Ho he vist a Internet» és la frase de moda en totes les converses, si no ho has vist «a Internet» no ho has vist enlloc i si ho has vist «a Internet» és que realment existeix. Paradoxalment la realitat virtual ha reemplaçat la realitat tangible i ja vivim en una mena de «Matrix» de facto.

Però el problema és que dir que ho has vist a Internet no és el mateix que «veure-ho a la tele», perquè quan dèiem això ens referíem només als dos, tres, quatre o quaranta canals de TV, una televisió manipulada, però més o menys creïble. Ara, quan parlem d’Internet ens referim a milions i milions de pàgines web, la gran majoria de les quals tenen un grau de credibilitat que no arriba ni a la sola d’una espardenya comprada en un xino.

«Ho he vist a Internet»... Faríem bé de desterrar com més aviat millor aquesta expressió del nostre diccionari particular de frases fetes, refranys i locucions, si més no en les converses serioses perquè, a hores d’ara, ja és sinònim de dir «en realitat no sé pas d’on carai he tret aquesta bestiesa». Internet és el pou de la saviesa, però també la claveguera més nauseabunda.

18 de juliol

L’estiu està en el seu punt àlgid, el rostoll està farcit de cigales que fan vibrar l’aire espès per l’assolellada. L’aire de les ciutats bull entre bafarades d’asfalt i d’escombraries, els nens corren pels carrers sense destí concret i les platges, curulles de gent, es desborden a causa del principi que descobrí Arquimedes. A mitjan juliol les fulles del calendari cremen per combustió espontània.

En el record d’una generació que ara ja s’extingit gairebé completament –la generació dels meus avis–, el record del 18 de juliol, d’aquell 18 de juliol de 1936, havia quedat gravat amb precisió fotogràfica en la seva memòria. Tots els que van viure aquell dia, i el següent, eren capaços de descriure minut a minut els esdeveniments que visqueren, de por, de neguit, de frustració, però també d’esperança.

Durant més de 40 anys, el règim franquista va celebrar amb orgull aquest dia, com l’inici que va ser d’una llarga època de foscor i de desgràcia. Però aquell dia la història encara no estava del tot escrita i molts intentaren encara escriure-la a favor de les classes populars, defensant amb coratge tot allò que més els importava: les reformes econòmiques, educatives, culturals, socials i polítiques que la República havia iniciat.

L’Antònia Adroher, que després va ser la primera dona regidora a l’ajuntament de Girona, sempre ens explicava que aquell 18 de juliol era dia de ball a la piscina de la Devesa, un ball que va quedar estroncat a causa de les notícies que anaven arribant. Un ball que ja mai més es tornaria a reprendre. Ara, 76 anys després, en aquest juliol de 2012, hem tornat a sentir l’esgarip d’una història que es vol tornar a escriure en contra del poble. Alguna cosa haurem de fer si no volem que les properes generacions ens acusin de covardia.

Els serrells de l’alcalde

Després d’uns quants anys a l’oposició, a l’ajuntament i al parlament, l’actual alcalde de la ciutat de Girona continua habitant sota un serrell esbarriat. En Carles Puigdemont somriu amb el gest insegur dels que caminen per la vida amb un peu a cada costat de l’escletxa. Ha de trepitjar el camí movedís dels altres i el camp minat pels seus, i s’ha de recolzar en el bastó inquietant del PP, que en qualsevol moment pot transformar-se en una biliosa serp.

En Carles és un batlle atabalat, amb prou feines se’l veu pels actes que organitza afanyadament la Girona cultural. Reconstruir una ciutat sobre les runes del nadalisme i forjar els ciments d’un estat independent no són poca cosa, sobretot si s’ha d’utilitzar la palla podrida del PP en la barreja. Però la ciutat i el país són el primer i la ideologia, quan n’hi ha, ja no està de moda i tampoc és qüestió de perdre’s en detalls sense importància.

Però l’altre dia, mentre el president del govern espanyol, presoner de no sabem ben bé quines pressions –qui hi ha per sobre d’ell? El rei?–, anunciava una retallada dramàtica en les prestacions socials, una diputada del seu partit –filla del seu pare– va cridar «Que se jodan!», una exclamació que a molts ens ha deixat l’ànima glaçada i ens ha fet recordar aquell «Viva la muerte!» que va deixar anar en Millán Astray el 12 d’octubre de 1936 davant de l’Unamuno.

Ja sé que la feina d’alcalde és dura i que sota el seu serrell hi remuguen bones idees, però faria bé, ens faria bé a tots plegats, si s’allunyés al més possible de la figura betzarruda de la líder del PP gironí. Hi ha dues catalunyes, de la mateixa manera que hi ha dues espanyes, això ara per ara no ho arreglarem pas, però no em faci triar senyor alcalde, no em faci triar...

Estat de lamentació

Vivim immersos en una mena d’estat de lamentació constant. Tenim identificats els agents provocadors –els polítics, els banquers, etc.– i anem fent el ploricó com si el nostre destí estigués gravat amb ferro roent damunt de les nostres natges. Ens llevem amb aquesta coïssor al cul i anem tot el dia gratant-nos l’entrecuix amb les notícies de la prima de risc. No seria hora de fer alguna cosa?

On són els indignats? Tenim un govern que no governa, una oposició que no exerceix, uns sindicats que dormen i tots plegats hem decidit anar de vacances. Però la realitat és com és i mentre nosaltres ens lamentem, ja sigui  sota el para-sol a la platja o amb un gintònic en la barra d’un bar, ells van fent la seva com han fet sempre, amb un puro en una mà i la bandera de la «roja» a l’altra (o la del Barça, que tant li fa).

És evident que lamentar-nos no serveix de gran cosa, hem d’actuar individualment i col·lectiva, alçant el nas per sobre de les pàgines dels diaris i de les pantalles dels televisors. Hem de sortir al carrer, parlar i, sobretot, intentar pensar què podem fer per treure’ns de sobre aquesta llosa de por i d’angoixa que ens paralitza. Si ells juguen amb les nostres pors individuals, nosaltres hem de jugar amb la nostra força col·lectiva.

Lamentar-se és mirar cap al passat, les lamentacions sempre van lligades a una determinada noció de nostàlgia, però ara no es tracta d’això, no podem quedar encarcarats en un present sense fi, hem de mirar cap al futur, un futur que encara està per escriure. Si diem que els partits polítics no ens representen, haurem d’inventar-nos-en de nous i si el sistema econòmic no funciona, haurem de fer-lo funcionar. La gent d’esquerres fins ara dèiem que «un altre món és possible», ara ha quedat clar que «un altre món és indispensable» i l’hem de començar a construir entre tots. 

Dublín, un llibre de records

Tothom sap que el títol no fa la cosa, però hi ajuda. Si James Joyce hagués titulat la seva obra mestra «Ulises» amb aquest «Dublín, un llibre de records» amb què encapçalo aquest article, probablement no hauria canviat res substancial del seu contingut i la gran majoria dels seus lectors haurien continuat llegint-lo com l’obra universal que és. 

Tal com deia l’altre dia en Narcís Comadira, al «Girona, un llibre de records» de Josep Pla només li falta el monòleg final per estar a l’altura del llibre de Joyce. Però d’això –en va quedar encarregat– ja se’n cuidarà de fer-ho algun dia en Josep Maria Fonalleras. En l’acte de presentació de la reedició d’aquest clàssic de la literatura catalana –que va tenir lloc en la Llibreria 22– el mateix Comadira comentà: «Es tracta d’un llibre excepcional, un dels millors textos, no en tinc cap mena de dubte, de Josep Pla».

Però, malgrat tot, aquest «Ulises» de Josep Pla encara és vist per molta gent simplement com el que s’exposa en el seu títol sense tenir en compte aquesta dimensió universal, aquesta voluntat literària absolutament reeixida que traspua en totes i cadascuna de les seves pàgines. Xavier Pla –heterònim del gran escriptor de Llofriu– ho recalcà a l’inici d’aquest acte i després en reblà el clau Josep Maria Castellet.

Castellet, que l’any 1952 va escriure una de les primeres crítiques del llibre, expressà la seva admiració incondicional a l’obra de Pla i va citar el capítol en què l’autor descriu les emocions que li produeix el laberint de pedra de la catedral de Girona: «He sentit el pes de les seves pedres en totes les fibres de la meva vida, fins i tot de la meva vida inconscient».

Josep Pla s’amagà darrere de l’artifici de posar el seu llibre en boca d’un altre, no per emmascarar records ni vivències, sinó precisament per poder deixar anar lliurement la seva dimensió literària. Quan Castellet acabà la seva intervenció citant Carlo Ginzburg quan diu allò de «La veritat de la memòria no és la veritat dels fets» vaig pensar que la veritat de Pla és la veritat de la seva escriptura.

L’ofici de llibreter

Hi ha oficis de tota mena, professions que demanen als que les exerceixen coneixements específics o esforços físics concrets, però pocs com l’ofici de llibreter exigeixen l’exhibició d’una tal panòplia d’aptituds. Un llibreter ha de conèixer el que ven –ha de llegir–, ha de tenir un coneixement personalitzar del client –ha de saber el que llegeix–, ha de tenir un contacte directe amb el proveïdor –ja sigui el distribuïdor, l’editor o el mateix escriptor–, ha de lluitar contra una competència ambiental que considera el llibre com un producte prescindible i ha de tenir prou força de braços per carretejar un gènere que no coneix el sentit de la frase «El saber no pesa».

Però, malgrat totes les dificultats, el llibreter persisteix i ho fa perquè sap que el seu paper –mai tan ben dit– és imprescindible en una societat que  fonamenta en la cultura les seves arrels més profundes. Les llibreries són les portes i les finestres de la casa del coneixement i el llibreter és el que ens obre aquestes portes, que aireja la casa badant les finestres i que ens permet passejar-nos per totes les habitacions sense demanar altra cosa que de tant en tant comprem algun llibre.

L’any passat els llibreters gironins van decidir instaurar la diada del seu ofici coincidint amb sant Pere i no per casualitat Pere és precisament el patronímic del que fou durant tota la seva vida llibreter de Can Geli i, per excel·lència, model dels llibreters gironins. El Memorial Pere Rodeja ha de servir a partir d’ara per a premiar els llibreters que, més enllà del que estrictament exigeix el seu deure comercial, excel·leixin en la seva professió, tal com ho va fer en Pere i per recordar-nos a tots plegats, però sobretot als que viuen permanentment instal·lats en un present envaït per les noves tecnologies, que un futur sense llibres no mereix ser viscut.

Filosofia d’estiu

Als països de clima mediterrani l’estiu sempre ha menjat a part. És temps de temperatura extrema i ens obliga a buscar l’aixoplug en la frescor de les valls de muntanya, o a banyar-nos en les acomboiants aigües del mar, o a arrecerar-nos en la fredor tecnificada dels aires condicionats. L’estiu ens fa baixar el ritme vital i, a vegades, ens atueix fins a deixar-nos mig estabornits, sobretot en les hores d’intensa insolació.

Quan el sol sembla que ho ha de fondre tot, la vida es redueix al mínim comú denominador possible. Els carrers es buiden i l’entorn ens obliga a reflexionar, a tancar-nos en nosaltres mateixos durant les hores de més escalfor. Després, cap al vespre, el discurs, fins i tot la reflexió filosòfica, sorgeix fàcilment entre cervesa i cervesa o amagat entre la dolça concupiscència dels gelats.

L’estiu és una època propícia per a la filosofia, qualsevol que durant la resta de l’any no és capaç ni d’articular un pensament, encara que sigui sobre el Barça, quan arriba l’estiu es converteix en un apassionat teòric de l’existencialisme. Les converses de sobretaula acaben indefectiblement com una mena de congrés anual de filòsofs i les idees més profundes es barregen amb tota mena de receptes per arreglar el món. Encara falta temps per tornar a parlar de futbol, de la crisi o de la tornada a l’escola i ara els pensaments volen a una altura considerable.

El notable psiquiatra i filòsof alemany Karl Jaspers deia que l’home només pren consciència del seu ésser quan es troba en situacions límit. Segur que Jaspers no pensava exactament en els nostres estius ni en l’eixordadissa dels grills quan plantejava aquesta qüestió, ni crec que els nostres filòsofs de sobretaula pensin en Jaspers, ni crec tampoc que el món s’arregli d’aquesta manera, però l’estiu és així i d’alguna manera hem de passar-lo, no?