Eurovegas «mon amour»

La memòria és un bé escàs, es dilueix fàcilment entre les nostres neurones com la mantega entre els espaguetis acabats de coure. Però sempre queda alguna cosa i, en el cas dels que escrivim, sempre ens queden els papers i les hemeroteques. A mi, particularment, fa uns anys que em perseguia el fantasma d’un article que vaig escriure sobre la Jonquera i que va provocar una petita controvèrsia amb alguns dels habitants d’aquest benemèrit poble de l’Alt Empordà.

En aquell article, que portava per títol «La Jonquera mon amour», descrivia el panorama amb aquesta frase: «Supermercats d’alcohol, botigues de tabacs, sex shops, bars de meuques i cases de putes. Tot un decorat que sembla més aviat de l’oest americà que de l’Europa neta i civilitzada del segle XXI». En aquell moment em van negar la major, dient que a La Jonquera de prostitució res de res i que tot era una campanya orquestrada per a embrutir la imatge del poble.

Cinc anys després veig com l’actual alcaldessa de la Jonquera declara, en un diari de tirada nacional, la seva impotència davant del fenomen de la prostitució, assegurant a més que aquest negoci no comporta cap mena d’ingressos al poble i que els establiments dedicats a la prostitució paguen el mateix que qualsevol altre. Sembla com si la prostitució hagués arribat del no-res, com si el monocultiu de la venda d’alcohol i de tabac fos el més normal del món i no comportés cap mena de conseqüència.

La prostitució a la Jonquera és la conseqüència directa d’un comerç poc ètic, de la mateixa manera que passarà amb aquest «Eurovegas» que el govern de la Generalitat desitja que s’instal·li a Catalunya. Sembla estrany que governs de dreta –a la Jonquera o a Catalunya– tant arrelats en la tradició cristiana, permetin aquesta agressió a la dignitat de les persones, fomentant directament o indirecta, el joc, l’alcoholisme, el tabaquisme i la prostitució.

Llibres de doble fil

Fa uns dies, a Londres, durant una manifestació els estudiants van alçar llibres com a escuts preventius, per a defensar-se de les forces de l’ordre. Els utilitzaven probablement més pel seu contingut simbòlic que per la seva efectivitat pràctica, malgrat que aquesta tampoc s’ha de descartar del tot. Els llibres tenen també pes i massa, de fet el paper té una resistència física impressionant, més alta –relativament parlant– que la de l’acer.

Ara bé, el seu contingut ja és tota una altra història, perquè la càrrega intel·lectual d’un producte imprès pot ser molt més relativa encara. En general es gasta cada any molta més pasta de paper en imprimir la guia telefònica de la província d’Osca –posem per cas– que per editar les obres completes de qualsevol autor català o castellà, no creguin pas que amb això la incultura faci gaires distincions.

Tampoc voldria que pensessin que tinc res en contra dels personatges que habiten entre els números telefònics de la ciutat d’Osca, ni molt menys dels pobres parlants de l’aragonès oriental. La meva intenció era intentar fer-los notar que quan parlem de llibres no sempre tots pensem en la mateixa cosa. Encara que estiguin impresos de manera semblant i enquadernats amb el mateix tipus de fil de cotó, el seu contingut pot ser radicalment diferent.

De fet, un dels llibres més venuts en la seva època fou –encara el podran trobar vergonyosament posat entre altres que no en tenen cap culpa en llibreries de vell– el Mein Kampf d’Adolf Hitler o, en una època pretèrita, el manual dels inquisidors del benemèrit gironí Nicolau Eimeric. Els llibres podem servir per defensar-nos dels cops de porra de la policia, però també es poden utilitzar com a armes ofensives molt més poderoses que un Panzer.

Europa senil

La setmana passada, durant la seva visita a Catalunya, el cineasta francès d’origen grec Costa-Gavras, director de films d’alt voltatge polític com Z, Estat de setge, Missing o Amen, declarava que «El problema actual no és l’avarícia, és la cobdícia». A hores d’ara aquesta frase a alguns els pot  semblar un obvietat, però no ho és, altrament a mi em sembla un retrat perfecte de la situació per la qual passa el nostre país, però sobretot defineix el que passa a Europa.

La cobdícia és l’amor exagerat pel diner, especialment pels diners que no es tenen, això ho distingeix clarament de l’avarícia, que és precisament l’amor fora de tota lògica pels diners que es volen conservar. Són dues desviacions de la conducta que generalment s’agreugen amb l’edat i Europa, un continent vell i envellit, sembla haver caigut finalment en una fase de demència senil dominada per l’interès malaltís pels diners.

La cobdícia és el que ens ha portat fins al centre d’aquest laberint, del qual ara som incapaços de sortir-ne. Liderats per polítics cecs, dirigents escollits per la voluntat popular però que ja no dirigeixen res, hem arribat a la conclusió que els que ens manen de veritat són els membres dels consells d’administració de les institucions financeres i dels grans bancs, entitats cobdicioses per naturalesa.

El gran problema d’Europa és que no hem sabut donar el gran pas endavant, deixant de banda els orgulls nacionalistes particulars de cadascú, per fundar definitivament la gran Europa-nació, unificada a tots els efectes com els Estats Units d’Amèrica. Ara seria el moment de tirar endavant aquest projecte si no ens encegués la cobdícia. I si comencem a pensar més enllà dels diners? I si deixem de seguir el flautista d’Hamelin?

Hem de pixar asseguts

Ha arribat la fi del món, tots els locutors radiofònics ho diuen cada matí, entre les dades meteorològiques i les inevitables notícies esportives. El món s’enfonsa i no és a causa d’un meteorit gegant, ni d’una guerra nuclear, ni d’un atac d’alienígenes o de terroristes, o d’un Godzilla d’aquells que es menjava els gratacels de Tòquio i espantava els tancs a cops de peu. El món s’acaba a causa d’una guerra financera entre banquers i polítics que semblen més alienígenes que altra cosa.

El món s’acaba, però no és una tragèdia, això ho saben bé els grecs que per alguna cosa van inventar el gènere. No, la fi del món és una comèdia, un sainet d’aquells on els personatges entren i surten constantment de l’escenari, dient coses de les quals immediatament se’n desdiuen o es fan el mut, tal com ho feia el més somrient dels germans Marx.

El món s’acaba, però continua girant, és el que tenen els planetes d’aquesta mena. El seu nucli de ferro massís és indiferent a les cuites de l’espècie de mamífers que habita en la seva fina crosta. Uns petits éssers que mengen i que defequen, sobretot que defequen. Rapaços per naturalesa, els humans no en tenim prou amb acabar amb tot el que ens rodeja que també ens entestem a emmerdar-ho amb el contingut nauseabund de les nostres entranyes.

El món s’acaba, però a Suècia volen iniciar una campanya per a demanar que els homes orinin asseguts. Sembla ser que a les guarderies ja ensenyen als nens a fer-ho d’aquesta manera, per una qüestió sanitària: resulta que, pel que sembla, es redueixen problemes de pròstata i s’aconsegueix, a la llarga, una vida sexual millor i més llarga i, a més, s’aconsegueixen reduir els riscos del «rec per aspersió». El món s’acaba, però –gràcies al suecs– sempre tenim temes nous per a escriure un article de dissabte.

La cultura del desconeixement

Vivim immersos en un procés imparable de globalització. Les notícies volen per les xarxes a la velocitat de la llum i ens apropen fins a la nostra realitat diària altres realitats que, en una altre temps, ens hagués estat impossible assimilar més enllà del nostre context vital habitual. Cada dia tenim a l’abast un immens volum de coneixement, que creix exponencialment cada dia que passa.

En paral·lel a aquest procés, augmenta també el desconeixement de la realitat més propera. Molts de nosaltres ja som incapaços de saber reconèixer els noms dels arbres que ens envolten o dels ocells que canten a l’àmpit de la finestra. El nostre pòsit cultural, els inputs que reboten entre les nostres neurones estan definitivament colonitzats per marques comercials i per informacions prefabricades i pasteuritzades.

Ja ningú és capaç de recitar un poema sense llegir-lo, hem desaprès tots els números telefònics que abans marcàvem de memòria –engolits per la saberuda eficàcia de les agendes dels nostres telèfons mòbils–, ja no podem fer els més senzills càlculs matemàtics sense l’ajuda d’una calculadora i, fins i tot, aviat oblidarem els noms de les persones, perquè ja les reconeixeran els ordinadors per nosaltres. Algú dirà que ara podem utilitzar la nostra capacitat de raonament per a altres qüestions, però això encara està per demostrar.

Mentrestant el 50% de les llengües d’aquest planeta estan en perill d’extinció i cada 15 dies en desapareix una. La quantitat d’informació cultural que ens arriba és cada dia més gran, però, paradoxalment el volum total sembla minvar cada dia que passa. Naveguem amb velocitat de creuer cap al col·lapse, però, això sí, quan arribi el moment del naufragi no necessitarem ja el consol d’una orquestra que toqui fins al final. Quan el vaixell de la nostra intel·ligència s’enfonsi, cadascú de nosaltres podrà escoltar la música que vulgui en el seu reproductor MP3.

La teoria del gintònic

Darrerament ha ressorgit al nostre país la moda del gintònic. Després d’uns anys erràtics en què la gent ha deambulat entre vins, licors i cerveses, ara tornem als fonaments, a les arrels de la noctambulitat discotequera, però ara rodejats d’una aura de bon gust refinat. De la mateixa manera que a l’altre costat de la barra un ja no espera trobar-s’hi al cambrer despentinat i amb samarreta suada que et servia maquinalment, tu tampoc ets un client que demana per demanar.

Evidentment no n’hi ha prou amb exigir un gintònic amb posat d’Humphrey Bogart, com a abans, ara s’ha de fer amb coneixement de causa. S’ha d’especificar la marca de la ginebra i la de la tònica, no s’hi val qualsevol cosa! Te l’han de servir en copa i amb un afegitó vegetal per acabar de fer la cosa. Els grans especialistes en el tema els proven amb els ulls tancats, com qui beu directament de la mel dels déus.

Però el gintònic en el fons és només una excusa, tots ho sabem, és com si diguéssim... l’hòstia consagrada d’una nova comunió social que passa inexcusablement per aquesta mena de rituals. Una vegada vaig escoltar en boca d’un important personatge de la cultura local, una frase que em va fer pensar: «Jo no em refio de ningú amb el qual no pugui anar fer una cervesa».

Evidentment ara hauríem de canviar ‘cervesa’ per ‘gintònic’, però el fons de la qüestió continua inalterable: tu no ets ningú si no et relaciones socialment allà on s’espera que et relacionis. Si no surts de nits i no et tractes braç a braç amb determinada gent, professionalment no seràs mai ningú. Poc importa el teu currículum, la teva vàlua, sempre seràs un sospitós. Per tant, i per molt que el ronyó es queixi i que el cos em demani descansar, aquest estiu de crisi galopant me l’hauré de passar bevent gintònics a dojo si vull sobreviure una temporada més...

Terra d’espavilats

Catalunya és una terra tocada per la gràcia dels déus. Descomptant als nouvinguts, que parlen llengües que només ells entenen i als vinguts de fa més temps però que s’entesten en continuar parlant la seva; descomptant als que paguen impostos, multes i hipoteques; descomptant als que pensen que les lleis dels homes són per ser acatades i les lleis naturals per rebel·lar-s’hi, descomptant als humils, als honrats, als treballadors... descomptant-los tots, podem dir que Catalunya és terra d’espavilats.

La intel·ligència és la capacitat per a resoldre un problema o, dit d’altra manera, per a comprendre la complexitat o la novetat. Evidentment, l’espavilat és intel·ligent, l’únic problema és que la seva intel·ligència no està dirigida cap a fites altruistes. L’espavilat va a la seva, posa els seus diners en una caixa forta per no haver-los de declarar a hisenda, cultiva amistats com qui planta un camp de patates per al consum propi i es compra un cotxe suficientment car com per creure’s amb butlla per a aparcar on vulgui.

 A Catalunya han sorgit al llarg de la seva història grans personatges d’aquest tipus, però és ara quan realment collim els fruïts d’aquesta tradició tant nostrada. Barrejat amb un victimisme nacional amb el qual hem aprés a conviure, els espavilats proliferen a cada cantonada, des del més humil taxista fins al gran empresari, tots tenen com a model al gran estafador, al lladre amb bons advocats, al directiu de l’equip de futbol que s’omple les butxaques o el gran artista que fixa la seva residència a Andorra.

Els espavilats saben que pel sol fet de parlar en català i d’embolcallar-se de tant en tant amb els colors de la senyera –o del Barça– ja n’hi ha prou per fer passar el camell pel forat de l’agulla.

On ets PSC?

S’acosta la calor, la llum dels primers dies de juny comença brunzir damunt d’aquesta terra recremada i devastada pel sol de més de dos mil estius de civilització. Els tambors del desencís retrunyen cada dia en les pàgines dels diaris, dels programes radiofònics i els telenotícies. Ens envaeix a tots plegats la mateixa sensació monocroma que precedeix sempre als grans desastres naturals.

El govern no governa i de les boques dels seus més alts representants només en sorgeixen paraules buides, afirmacions categòriques que perden el sentit automàticament després ser dites. Contemplem impàvids com gent sense escrúpols, delinqüents de baixa estofa, fan i desfan impunement amb els diners que són de tothom. El país s’hipoteca irremissiblement cada dia que passa, hipoteques econòmiques, però sobretot també socials, que hauran de pagar les properes generacions.

I amb tot això que cau, ara que hi penso, em pregunto: on són els polítics que vam votar no fa gaire? On són els diputats i senadors del PSC?, el principal partit de la oposició d’esquerres. D’aquest govern de la dreta m’ho podia imaginar tot i, si els he de ser sincers, no m’han decebut gens, perquè fan exactament el que ja suposava que farien, però el PSC què fa? On és? Qui ens representa a Madrid, denunciant als que s’enriqueixen, denunciant als que prevariquen, denunciant als que enfonsen el país?

Amb quina cara es tornarà a presentar el PSC a les properes eleccions? Com justificaran les seves absències gent com el senador Montilla o la diputada Chacón? A què es dediquen mentre el país s’enfonsa en el fang de la crisi? Les respostes, com sempre, estan en el vent, el que passa és que ara aquest vent ja pren proporcions huracanades. On ets PSC? Si no dones ràpidament senyals de vida, aviat només seràs pols en el vent de la història.