Ego te absolvo?

Ja fa molts anys que vaig deixar de creure en Déu i no només per una reacció contra els seus representants terrenals, sinó a causa d’una evolució mental normal cap a la lògica, el realisme i el relativisme. Però els he de confessar que quan veig que l’Església no paga IBI em venen ganes de tornar a creure que hi ha alguna mena de força omnipotent que els empara.

D’acord, hi ha regnes que no són d’aquest món, però l’Església Catòlica no és un d’ells. Des del moment en què Jesucrist va dir a sant Pere allò de «Damunt d’aquesta pedra edificaré la meva església», que l’església de Crist ha esdevingut un regne terrenal immensament ric. Pedra a pedra han anat amassant una incomptable fortuna en bens terrenals, rústics i urbans, artístics i sumptuaris de tot tipus, que per un d’aquells capricis de la nostra història no tributen cap mena d’impost.

Durant massa temps els agents del cadastre han passat de puntetes per aquelles parcel·les marcades amb el sagrat rètol de «Propietat de Déu Nostre Senyor». Han arribat temps on a tothom se’ns exigeix col·laborar al màxim per treure el nostre país del forat on el capitalisme ens ha enfonsat i ha arribat també el moment d’exigir als que no paguen que ho facin i l’Església Catòlica, si no vol caure en un error històric, també ho ha de fer.

Estaria bé que ho fes per pròpia voluntat, ens estalviaria a les properes generacions, en altres contexts polítics, exigir-ho de maneres més contundents, com ja ha passat altres vegades en la història del nostre país. És millor que ho fem ara d’una manera consensuada perquè, al final, ja ho saben vostès, sempre acaben pagant justos per pecadors. L’Església del Papa i dels seus majordoms ha de pagar l’Impost de Béns Immobles, per totes les seves propietats –catedrals incloses– només faltaria. És llei de vida, llei de la història i la religió de la caritat i de l’amor al proïsme no en pot quedar al marge.

Zàping

Les necrològiques són una secció dels diaris amb un públic fidel i no només pels que busquen noms coneguts, les necrològiques serveixen per a recordar personatges que ja estaven pràcticament oblidats i, a vegades, fins i tot hi descobreixes biografies de gent que no sabies de la seva existència. Han estat personatges anònims fins que la mort, per una raó o l’altra, ens els fa avinents.

Tal és el cas d’Eugene Polley, un enginyer de la companyia Zenith i que ara, després de la seva mort als 96 anys, s’ha reconegut com l’inventor del comandament a distància. Sembla ser que el mateix Polley ja en les darreres etapes de la seva vida va deixar dit que «El lavabo és potser l’invent més important de la civilització, però el comandament a distància és el següent, gairebé tant important com el sexe».

Home, jo no ho hagués dit exactament d’aquesta manera, però, en el fons, el senyor Polley tenia raó, perquè la importància d’aquest petit aparell que ens va permetre canviar de canal sense aixecar-nos del sofà, no només va canviar uns hàbits domèstics, sinó que ha revolucionat la manera de pensar de tota una generació. Nosaltres, però sobretot els nostres fills i les generacions que venen, han adoptat el «zapping» en la seva manera de ser i de fer.

El zàping, aquesta facilitat de saltar d’una cosa a l’altra, ha modificat substancialment la capacitat de concentració dels nens, ara ja neixen amb el comandament a distància integrat al cervell: quan una cosa no els acaba d’agradar, canvien de canal, ja sigui en la televisió, en la lectura o a l’escola. Actualment el zàping és el fil conductor del comportament social. No hi ha res, no es fa res, des d’un diari fins a qualsevol acte públic que no es plantegi des del supòsit que la majoria ja no som capaços de mantenir l’atenció més de 30 segons seguits.

Obediència deguda

No és cap novetat dir que estem passant temps extremadament difícils, però la qüestió és que a hores d’ara les crisis s’apilonen. No és només un terratrèmol financer, és un col·lapse econòmic, però també és una crisi de lideratge i fins i tot de poder. Sí senyor, el poder, allò que sempre hem anomenat «El Poder» i que ens semblava una força inqüestionable, ha entrat definitivament en crisi. Si no fos perquè a l’altre costat tampoc hi ha res, diríem que estem passant per una fase revolucionària.

El poder ha desaparegut com a tal, o, com a mínim, han desaparegut d’escena els que visibilitzavem com a poder. Els nostres governants semblen personatges secundaris d’una comèdia de classe B, en la qual fins i tot el director signa amb pseudònim. Qui mana? Sembla ser que el poder està en mans d’això que anomenen «els mercats», una entelèquia perquè tothom sap que els mercats no són res tangible.

Cada dia que passa estic més convençut que aquests «mercats» no són altra cosa que una excusa, una coartada que s’estan preparant uns quants per eludir responsabilitats, igual que va passar al final de la Segona Guerra Mundial, en què els principals criminals de guerra nazis van utilitzar per defensar-se –davant del tribunal de Nuremberg– l’estratagema de les ordres d’obligat compliment, «l’obediència deguda».

No sé si al final d’aquesta Tercera Guerra Mundial, que alguns encara anomenem «crisi», hi haurà també un tribunal que exigeixi responsabilitats als que, per activa o per passiva, s’han supeditat a la voluntat del mercaders i dels especuladors, en tot cas la guerra no ha acabat, no sabem encara qui té les de guanyar i els nostres drets i llibertats, que tant ens havia costat guanyar, els estan incinerant en els camps de la mort del liberalisme econòmic.

Girona, temps de twits

Girona és una ciutat que viu del seu prestigi cultural, el pòsit enraonat de les seves pedres la fa diferent en molts sentits i transporta als que la visiten a un estadi superior de la vida que alguns anomenen bellesa. La llum de les tardors la il·lumina amb una grogor serena i els flaixos de sol entre les nuvolades de primavera l’omplen de colors i de vida, que es resumeixen sota el lema de «Temps de Flors».

La història d’aquest esdeveniment ciutadà és recent, històricament parlant. 57 anys no són res si ho comparem amb els més de 700 de les Fires de Sant Narcís, però són els suficients com per haver-se assentat definitivament en el calendari local, com una més de les activitats tradicionals de la ciutat. «Girona, temps de flors» és un moment esperat tant pels gironins com pels forasters.

La ciutat vella s’engalana discretament, de fet no fan falta gaires garlandes per embellir unes pedres que la humitat i la història han cisellat a la perfecció. Una floreta en un racó o uns simples plàstics acolorits serveixen per fer embadalir a una legió d’admiradors que, armats amb tota mena de càmeres estan disposats a fotografiar el que sigui, perquè el temps de flors també és temps de fotografies.

Però ara, a més, aquesta «Fira de les flors» gironina ha transcendit la realitat per assentar-se definitivament, gràcies a les noves tecnologies, en una realitat virtual molt poderosa, en la qual no és tant important el que és tangible com el que queda fixat en les noves xarxes de relació social. Temps de flors a partir d’ara serà també «Temps de twits», esperem que això sigui simplement un valor afegit i que una cosa no tregui l’altra.

En el primer aniversari de la mort d'en Jaume

LA VÀNOVA I LES ROSELLES

Encara és diumenge. Omples de llum

el meu esguard i la vida batega

encara molt suaument en el teu pit.

Demà serà dilluns en boca d’altres

hi haurà amor, neguits, la pluja caurà

sobre els marges infestats de roselles.

Però el teu dèbil alè ja s’haurà fos

entre els replecs d’una vànova grisa

com la bandera d’un exèrcit mort

que la mare brodà amb dits de modista.

El temps s’atura, obres els ulls, somrius

ja ho has dit tot, t’has buidat de paraules.

Tot està escrit, tot està perdonat

la pluja ha deixat un tel de basses

i el temps s’encongeix en un breu instant

que perdura en la llavor del teu somni

embolicat amb les teves raons

llaurades en aquella vànova

sembrada de roselles.

EL EDREDÓN Y LAS AMAPOLAS

Aún es domingo. Llenas con tu luz

mi mirada y la vida continua

latiendo en silencio en tu corazón.

Mañana todo será como siempre

habrá amor, se derramará la lluvia

en los campos ya rojos de amapolas.

Y tu suspiro se quebrantará

entre los pliegues de un edredón

que nuestra madre tejió para ti

bandera de un ejército vencido.

El viento ya huye de la razón

pero el tiempo se para en tu sonrisa.

Todo está escrito y todo perdonado

la lluvia dejará un vello de charcos

mientras el tiempo se encoge, renace 

y perdura en la semilla del sueño

envuelto para siempre en tus razones

labradas en ese edredón

sembrado de amapolas.

Parlar i escoltar

M’he acostumat a parlar només quan algú m’escolta, comprengui’n doncs que parli poc. Escoltar és una feina feixuga, que esgota, probablement per aquesta raó la gent tendeix més a parlar que a escoltar. Quan et trobes amb algú és fàcil discernir ja d’entrada si és un espècimen del primer ordre o del segon. Semblaria que d’entrada fos més un problema d’intel·ligència o d’educació –i és això– però també té a veure amb el caràcter de cadascú.

Però si ho hem de reduir només a una causa, deixem-ho en què és un problema d’educació. De la mateixa manera que hem aprés a menjar amb forquilla i ganivet i a posar-nos desodorant sota l’aixella després de dutxar-nos, també es pot aprendre a escoltar, o, si més no, a intentar fer veure que s’escolta. Quedaràs bé, podràs meditar mentrestant el següent discurs que li engaltaràs a l’interlocutor, respiraràs millor i guanyaràs amistats.

Quan es tracta d’un diàleg entre més de dues persones la cosa es pot complicar fins a l’infinit. En tenim l’exemple més clar en moltes tertúlies, radiofòniques o no, que acaben essent com una mena de garbuix sonor en el qual guanya sempre el que més crida. La majoria tenim un discurs més o menys estructurat i quan tenim ocasió el deixem anar, vingui o no a compte del que se suposa que s’esperi escoltar de nosaltres. I si aquest discurs xoca frontalment contra alguna evidencia, l’única manera de superar-ho és saltant per sobre del nivell sonor mitjà.

Quan la realitat ens aclapara l’anomenem destí, però el destí està teixit de moltes voluntats. La vida en aquest planeta no és fruit de la decisió d’uns pocs i el món no gira sobre el dit de cap déu omnipotent. El destí el forgem cada dia entre tots, entre els que parlen i els que escolten, entre els que parlen i haurien de callar i els que escolten i haurien de parlar.

Fotògrafs i fotografies

La fotografia és una mirada congelada a una centèsima de segon. És la mirada del que mira i del que és contemplat, la fotografia és un arma de doble fil, talla pels dos costats. Diuen que és un art menor, perquè en una fotografia no s’hi pot condensar la riquesa discursiva dels grans artistes que, amb el lent pòsit de capes superposades, van obtenint el subtil somriure del retrat.

Però la fotografia és una veritat que ens somriu, una trista i dolorosa veritat moltes vegades, però sempre val més aquesta pobre veritat que una pobre mentida. Tot això els fotògrafs ho saben perfectament. Saben que en l’interior de la seva bossa hi ha alguna cosa més que càmeres i objectius, trespeus i flaixos, ells saben que en algun racó també hi ha el germen de molts instants d’eternitat.

Diuen que tot allò que viu bruteja i la fotografia, que és testimoni de la vida, també ho és d’aquesta brutícia intrínseca de la realitat. Més enllà de l’ofici –que el té–, el fotògraf sap que la seva professió és també una funció, alguna cosa que s’ha de fer i que ell fa. El fotògraf és testimoni del seu temps i de la realitat que l’envolta, i –tal com afirmava Cartier-Bresson– fotografiar és una actitud, una manera de ser, una manera de viure.

Però, a més, la fotografia és també una professió de risc, que exigeix al que la practica un desplaçament constant, per una realitat que no es sempre amable pels que la gosen torbar. Steve McCurry, que ara exposa les seves mirades en una exposició excepcional a la Casa de Cultura de Girona, n’és un exemple i la tràgica sort d’en Jordi Velasco, lligat al seient d’una avioneta enfonsada al golf de Roses, n’és un altre. Ells ens han deixat, d’una manera inesborrable, la infinita riquesa de la realitat, congelada en la mirada de la fotografia.

Temps de valors

Quan arriba el mes de maig alguna cosa nova ja s’ha instal·lat definitivament en les nostres vides. Tot sembla anar en la direcció adequada, perquè, en el fons, els nostres cors han estat dissenyats per a bategar amb el ritme compassat de les primaveres. Provenim de societats agrícoles i sedentàries, per a les quals el verd sempre ha estat el color de l’esperança, el verd que anuncia la bona collita i la floració dels arbres que auguren uns bons fruits.

La natura ens envolta i ens exalta, ens activa i ens empeny. Probablement per això el mes de maig sempre ha estat també germen de grans revoltes socials, de moviments que han volgut canviar la vida i la societat. La primavera és temps de somnis.

Diuen que s’arriba a vell, o a adult, quan es renuncia als somnis i quan ens rendim a la lògica. La lògica és tot el contrari dels somnis, però no sempre hem de fer-ne cas. El mes de maig és una bona època per a rebel·lar-se contra segons quina lògica i contra aquesta mena d’evidències que s’enquisten com el fang en les rodes del carro de la història.

La joventut passa, no hi ha res a fer, però la vida continua i la vida pertany als individus. Cadascú és prou lliure d’intentar canviar el sentit de la seva vida i no és ni més ni menys difícil que canviar la societat. 

En aquesta nova primavera en la que ens trobem immersos, el gran repte no és ja canviar la vida –ha quedat clar que és un repte personal– ni canviar la societat, per a deixar-la molt probablement en mans dels que no creuen en cap canvi. El repte ara consisteix en canviar la política, d’apropiar-nos d’ella per a poder canviar el món, un món en el qual –siguem realistes– no sempre serà primavera. És evident que la política no ens farà mai feliços del tot, perquè aquesta no és la seva finalitat, la política simplement és l’eina que ens ha de permetre lluitar contra la misèria, l’opressió, la injustícia, l’atur, la inseguretat... Si dirigim la política realment envers aquest objectiu, el món serà molt millor que el que ens vam trobar quan vam néixer. 

Retrat de ciutat amb orenetes

Entre la terra i el cel, allà on encara perduren les idees dels humans i els seus esquàlids pensaments que s’evaporen amb el pas del temps; allà, entre la terra i el cel, volen les orenetes i també les esperances insatisfetes i les felicitats engrunades dels que viuen cada dia més embolcallats per l’udol dels despertadors i el silenci inquietant de les tenebres. Una ciutat és un retrat immortal en el qual s’hi emmiralla.

L’esperit d’una ciutat viu en aquest lleu espai de vida, a mercè dels vents i de la llum ingràvida dels capvespres, més enllà de l’estrèpit de les màquines. L’ànima d’una ciutat es dissol i s’engruna cada dia, molt abans que els somnis dels seu habitants hagin encallat entre la suor dels llençols i l’alè fred de les angoixes. Entre els colors gairebé líquids de la tarda, el temps treu el cap i es cargola, com el mecanisme que commou el ventre dels rellotges.

Una ciutat a l’horabaixa ho és tot i no és res; és una llarga història que es destil·la en gotims de tinta sobre el paper d’un llibre vell, són les teules que es preparen pel xoc imminent de la nit, són portes que s’obren i finestres que es tanquen, són els arbres que remenen les branques en el cor de jardins ocults i els núvols que floten en el no-res, com esponges xopes de sang i de melangia.

Precedit per un intens remoreig d’orenetes, finalment cau la nit, de sobte desapareix la ciutat, la realitat es gira com un mitjó, els carrers s’il·luminen amb vapors de mercuri i les ombres es passegen pels murs com serps que llisquen en busca d’una presa. Les ciutats en el seu capvespre tenen la grandesa dels grans naufragis. Girona és una ciutat que naufraga en el seu capvespre, les orenetes en són testimoni.

L’Europa dels criminals?

Europa és un vell continent inundat per la llum d’un milió de crepuscles, les branques dels arbres es gronxen al ritme del mateix vent que insuflà les veles d’Ulisses, les caravel·les de Colom o els afilats drakkars dels reis víkings, el vent de la tempesta de Shakespeare o la fúria no menys literària de les tramuntanades descrites per Josep Pla. Europa és tot això i moltes coses més, però també és el continent on han niat totes les serps, on s’han covat tots els verins.

En la verda Europa de Mozart i de Vivaldi, del Quixot i del Dant, de Leonardo da Vinci i de Vermeer de Delft; en la Europa que inspirà les idees de Kant i d’Einstein, s’assassinà a sang freda milions d’ànimes innocents en nom de la ideologia criminal de la creu gamada. Després de més de sis dècades d’aquell genocidi, a Europa tornen a onejar les banderes de la ignomínia, els estendards de l’horror. 

A França, Àustria i altres països de l’Est els partits d’ultradreta paladegen inèdites quotes de poder, a Espanya i a Itàlia, camuflats entre ensenyes populars, no han acabat mai de desaparèixer del tot i a Alemanya es torna a publicar Mein Kampf, el manual dels exterminadors. El panorama és desolador, sembla que la desmemoria, provocada o encoratjada per la crisi, ens torni a posar a les portes de l’abisme i de la tragèdia.

En política es consideren moderats tots els que intenten allunar-se tant com poden dels extrems i dels fanatismes. Però la moderació, quan intenta ser completament equidistant, es traeix a ella mateixa. No es pot ser equidistant quan en un del extrems hi nia la idea assassina del nazisme, l’espectre tenebrós d’una Europa que no és la de Mozart ni la de Vivaldi, ni la de Kant ni d’Einstein, ni la d’una immensa minoria que creu encara en la possibilitat d’una Europa justa i lliure.