La tribuna dels convidats

Les lleis humanes no són bones ni dolentes per naturalesa. Són justes perquè se suposa que ens les autoimposem entre tots. Les lleis de la naturalesa de fet no existeixen, són només una sèrie de fets fàcilment observables, la naturalesa no és suficientment lliure com per poder obeir unes lleis. Si existeixen lleis és a causa de la nostra llibertat, som lliures de transgredir l’ordre que ordim secretament des de les entranyes del poder. 

En canvi no som lliures per transgredir la llei de gravitació universal i, en canvi, si l’assassinat no fos possible tampoc seria necessària cap llei per a prohibir-lo. Les lleis –ho deia Montesquieu– són les relacions necessàries que es deriven de la naturalesa de les coses. Però la racionalitat és silenciosa i les lleis són cridaneres, desgranen enunciat rere enunciat i, a vegades, fins i tot es superposen lleis a altres lleis.

Els drets humans són lleis morals, però haurien d’estar per sobre de les altres lleis, haurien de ser lleis universals i aconseguir-ho és probablement uns dels reptes que la humanitat té plantejats en aquest moment. Quan aquests drets humans universals xoquen frontalment amb la llei domèstica és que alguna cosa va molt malament al nostre país. Aquest és el cas dels desnonaments hipotecaris i de la gent que s’hi oposa.

En aquest cas, oposar-se als desnonaments, és, més enllà d’una aparent desobediència, una obligació moral i, quan des del govern es vol imposar les seves raons per la força bruta, encara ens ho deixa molt més clar. L’altre dia veient la sessió del Parlament de Catalunya per televisió, em va semblar que per un moment la veritable veu del poble s’expressava precisament des de la tribuna de convidats.

Llibres, cavallers, roses i dracs

Després de sant Jordi les roses comencen una lenta agonia, els pètals cauen d’un en un al voltant dels gerros, l’aigua dels quals van agafant el to macilent que pren l’àcid acetilsalicílic quan es barreja amb la saba de roser. La festa dels llibres s’esvaeix aviat en la pluja d’aquests dies de primavera, que s’escola pels embornals com la cua d’un drac que torna rabent cap a la seva cova.

Els llibreters, amb una mà compten amb avidesa semítica les monedes d’un euro i els bitllets de cinc, mentre amb l’altra empaqueten novament els exemplars que no han venut. Els volums, avesats a viatjar, s’ho prenen amb calma i mantenen diàlegs interculturals entre ells. Els d’autoajuda parlen amb els de poesia i els assajos literaris murmuregen salmodies que les novel·les s’escolten amb indiferència. Els llibres de memòries es queden en blanc i els de viatges fan cara de tornar de tot.

Els productes editorials es mouen constantment de magatzem en magatzem, les roses es marceixen d’ofici i els editors estan en crisi, és llei de vida des que el món és món, o, com a mínim des que Gutemberg inventà la llista dels títols més venuts, una espècie de llimbs en el qual hi roman eternament la saviesa oblidada dels autors recomanats en els telenotícies del mes d’abril.

Després de sant Jordi la vida en aquest planeta sembla diferent, més lluminosa, els camps esclaten entre grogors de colza i vermellors de rosella, els punts de lectura avancen amb parsimònia entre les pàgines feixugues dels llibres regalats i el ruixat s’esvaeix ràpidament amb un potent raig de sol que sembla sorgit del no-res, com l’alè ardent d’un drac o l’espurneig vibrant de l’espasa niquelada del cavaller de guàrdia.

Desconstruir l’educació

Educar és transformar. La llibertat no ens ve donada de naixement, és a través de l’adquisició de la raó que esdevenim lliures. Educar és transmetre aquesta raó i el progrés de la raça humana està lligat intrínsecament amb el progrés de l’educació. Més enllà de fets i noms més o menys coneguts, podríem dir que la història de la civilització és precisament la història de la lluita per una educació cada vegada més justa i universal.

De l’any 1977 ençà, aquest país on ens ha tocat viure, ha anat teixint un sistema educatiu bàsic, gratuït, universal i obligatori, reprenent el que tot just va poder començar a assajar aquella república de 1932, tant criticada en molts aspectes, però summament modèlica en la vessant educativa. Els valors republicans –quan parlem de república ens referim a alguna cosa més que un model d’estat– sorgeixen i s’arrelen sempre al voltant de l’educació.

Vuitanta anys després de la república i 35 de democràcia, ara uns nous governants –a Espanya, però també a Catalunya– han decidit revertir aquest procés amb l’excusa de la crisi econòmica. Aquests nous governants, però vells coneguts de tothom, representen la dreta més radical, no creuen en aquest model educatiu, ni molt menys en els valors republicans en què se sustenta. Han decidit desconstruir el sistema educatiu, reduint el seu finançament i augmentant les ràtios alumne/professor.

Sempre s’ha dit –i fins i tot la dreta radical que ens governa ho ha repetit– que invertir en educació és invertir en futur. Deixant d’invertir en educació ens han deixat clar que ja no creuen en el nostre futur. Per a ells només existeix el present, el present dels mercats financers i del benefici a curt plaç. Ens estan desmuntant el més bàsic i ara ja no en tenim prou en dir «això ja ho arreglarem en unes properes eleccions», hem de sortir al carrer i fer-los avinent, ara, que aquest no és el camí.

Poetes i poetaris

La poesia és una mania, un vici, relativament estès al nostre país. Hi ha gent que ho practica d’amagatotis i d’altres que ho fan obertament. En tot cas, com a editor que sóc, els puc assegurar que n’hi ha més que n’escriu que no pas que en llegeix. Aquesta paradoxa es deu probablement al fet que la pràctica d’escriure cada vegada es veu com un fet alliberador en si mateix i, en canvi, el llegir es pren cada vegada més com una obligació social.

Però la poesia, malgrat tot, persisteix: la poesia que hem escrit, la que hem llegit i, també, la que hem sentit, la poesia que vola d’un costat a l’altre i que no sabem amb exactitud com acaba residint permanentment en el nostre subconscient. Anem caminant per la vorera de la vida en prosa, però en algun racó obscur del nostre cos alguna cosa sempre flueix en forma de poema i acaba sorgint de la manera més inesperada.

Aquest dissabte es presenta a Girona Poetari, una revista que vol prendre la paraula en aquest àmbit tant relliscós de la poesia en català, la poesia reconsagrada i la popular, la poesia canònica i la de cantonada, la poesia dels premis literaris i la de l’Horiginal, la dels poetes publicats i la dels inèdits i, ara també, la dels que han decidit fundar una nova paraula que vol significar la unió de la voluntat d’escriure amb l’afany de compartir, l’encaix de la voluntat d’actuar amb la de transcendir.

Són gent que salten en paracaigudes fora del somni, són homèrics, però tornen a casa cada dia. Viuen en un estat permanent d’infantesa mental, creen artificis, però sempre a partir d’una matèria primera que és la vida. I ara, a més, tenen una casa que els aixopluga i que els acull. Abecedari, bibliotecari, breviari, calendari, costumari, diari, diccionari, dietari, escenari, glossari, lapidari, literari, necessari, planetari i avui també: POETARI.

Abril

Com sempre torna a aparèixer el mes d’abril en l’horitzó gris dels nostres calendaris, amb una llum carregada de colors d’aigua. Les glicines floreixen  en els vells murs descarnats i les roselles semblen ferides sagnants en els camps. El país torna de cop a la vida, els nostres paisatges no s’han dissenyat pensant en les grisors de l’hivern, ni en les ardents calorades de l’estiu, som gent d’entretemps.

De fet els dos punts més brillants de la nostra agenda són el dia de sant Jordi i la diada de l’11 de setembre, sant Joan ens serveix per acomiadar-nos de la primavera i sant Narcís, a Girona, és la culminació de la tardor. Catalunya és terra de primaveres i tardors, no som partidaris dels excessos meteorològics ni ens agraden gaire els colors primaris dels extrems. Som gent de rebeca descordada i suèter a les espatlles.

Abril és un mes carregat d’incerteses, ho deia Shakespeare a Els dos cavallers de Verona i ho reblà Joan Sales. Incerta glòria, incerts camins. La terra flonja s’enfonsa sota els peus, el cel s’esquerda deixant pas a capvespres rogencs i els camps de colza, escampats entre les arbredes, donen un tomb definitiu al paisatge. Sembla que els planti un pintor inspirat. 

Som gent d’abrils i d’octubres, fills de la pluja i el fang, hereus d’una cultura basada en el pa i l’oli, en el vi i la carn. Per nosaltres abril és el mes de la vida, el mes de les hores lliscants, dels dies que s’allarguen i de campanes que retrunyen contra els marges i els murs. Som gent de llum i de vida, de certeses i afanys, i quan arriba aquest temps sense fissures alcem la vista cap al cel, per implorar al déu del nostre mil·lenni que del llorer floreixi la glòria, incerta però glòria al cap i a la fi, d’una albada nova i un nou destí.

Un altre article sobre la crisi

S’han acabat els dies de Quaresma, han passat les penitències de Setmana Santa i l’esperança espiritual de la Pasqua catòlica, però els ciris de la crisi continuen cremant. Jesucrist ha ressuscitat i aviat pujarà al cel i ocuparà el seu lloc a la dreta del Pare, però nosaltres continuarem traginant la pesada creu del dia a dia, intentant trobar la sortida d’un laberint en el qual no sabem encara ben bé com hi hem entrat.

Arribats a aquest punt, envejo profundament als cristians, perquè creure en una possible resurrecció a hores d’ara és l’únic que ens pot esperonar a llevar-nos cada dia del llit. Realment el panorama és desolador, sobretot tenint en compte la falta de lideratge –i moltes vegades simplement la mala fe– dels nostres governants i la poca envergadura moral d’una majoria que només mira pels seus interessos particulars.

 Un llibre de George Orwell va alimentar durant molts anys el mite del «Gran Germà», com a metàfora de la tirania absoluta, una barreja del nazisme i de l’estalinisme, però perfeccionada: un partit únic, una neollengua ideada per capgirar el sentit de les paraules, l’abolició de l’esfera privada, reeducació i rentat de cervell permanent i una policia secreta capaç de sufocar qualsevol temptativa d’oposició.

Realment a hores d’ara podem dir que fins aquest punt no hi hem arribat, però l’amenaça continua i el pitjor de tot és que ara, a través de la xarxa i de les noves tecnologies, podem caure en les mateixos paranys però a través de mètodes «civils», sense necessitat d’una dictadura. Ens estem deixant vèncer –i convèncer– per les mentides que entre tots hem anat ordint. No serà que la crisi, tal com ens la creiem cada matí nosaltres mateixos, és només una d’aquestes quimeres?

La veritat

Si no existís la veritat no hi hauria cap discurs vàlid, no existiria la raó ni la desraó. La veritat és una abstracció, però en aquest cas és una abstracció necessària que generalment només la valorem en comparació amb la mentida, però no sempre és així, per exemple: el silenci és una veritat quan realment és silenciós, quan no, deixa de ser una veritat per passar a ser simplement una cosa diferent. 

En aquesta època en què la majoria tenim a l’abast coneixements que haurien deixats astorats als científics de fa dos o tres segles, paradoxalment la veritat no deixa de ser una il·lusió, una pregunta plantejada ja fa més de dos mil anys i que encara no ha trobat una resposta plausible. Com a valor, la veritat és un bé escàs, probablement per aquesta raó Manuel Vázquez Montalban deia que «La Verdad es solo un diario de Murcia». 

De fet un dels problemes de l’home modern és que està aïllat de la realitat i només la percep a través d’uns mitjans que la filtren i la trien, i per tant ara més que mai ens és molt difícil discernir el que realment és veritat del que no ho és. Fins i tot ens assabentem dels fenòmens meteorològics abans per la televisió que per una constatació directa al carrer –ja de per si un indret amb microclima especial– o a la natura.

La veritat, lluny d’altres expressions del coneixement humà, no respon exactament als mateixos criteris que les matemàtiques: dues mitges veritats no fan mai una veritat sencera; la veritat no obeeix cap mena d’autoritat, ni és deixa esclavitzar per cap mena de tirania –això ho deia Alain–, la veritat no ens obeeix perquè és eterna. En un món mortal com és el nostre sempre sempre ens sorprendrà que existeixi la veritat, una veritat més enllà de la esquizofrènia de la nostra època. 

Setmana Santa

Els colors d’aquests dies són variables, es mouen entre els morats i els verds, la intensitat dels quals depèn de si Setmana Santa cau abans o després. En general són tons que pugnen per sorgir d’entre les ombres, que es fonen amb l’escalfor dels ciris i es barregen amb els reflexes de les càmeres dels turistes. Però la fotografia bàsica d’aquests dies és en un blanc i negre a vegades acolorit artificiosament, encara que la seva base primordial sigui monocroma, perquè són dies de penitència i els colors, ja se sap, fan festa.

Setmana Santa abans era un temps de silencis, silencis compassats i ben repartits entre tocs de campanes i bufecs de trompeta, entre el pas esmorteït dels penitents i les botes llustroses dels soldats. Ara són dies com els altres, la remor de fons de la vida no trenca la seva rutina diària per res i el silenci s’hi ha de sobreposar. Els temps han canviat i la fe és només una escrostonada capa de vernís sobre la fusta aglomerada de la vida moderna.

Setmana Santa són uns dies de vacances de primavera, els que abans es mudaven per sortir al balcó mentre passava la processó dels Dolors, ara aprofiten per anar a esquiar. Les processons són simplement un atractiu turístic més, una tradició pintoresca, talment com la dansa de la pluja de les tribus Cherokees, la celebració de l’any nou xinès o la festa de la cervesa a Baviera.

 Però l’església catòlica ho continua celebrant com si no hagués passat res, com si tot continués girant a l’entorn dels seus capricis, amb una litúrgia antiquada i desarrelada ja completament de la lògica del món en què vivim. Però tot i així –serà que ho portem a l’ADN?– continuem menjant bunyols, ens agrada portar els nens a beneir el palmó i els padrins continuen regalant mones trufades de barrufets i de messis que pels nens, ara que ho penso, venen a ser el mateix, no?