Rebel·lar-se és dir sí

«Què és un rebel? És algú que diu no. Però negar no és renunciar, és també dir sí». Això ho deia Albert Camus i afegia: «No tot valor implica la rebel·lia, però tot moviment de rebel·lió invoca tàcitament un valor». Vivim en una època en què la nostra percepció de la realitat ens porta a dir NO en majúscules, a rebel·lar-nos contra un sistema que ens angoixa, contra un poder que només vetlla pel seus interessos.

La rebel·lia no només és un dret, és una obligació moral. L’ésser humà és l’única criatura que es nega a ser el que és i, per tant, rebel·lar-nos és afirmar la nostra naturalesa. Però aquesta rebel·lió no pot assentar-se només en la negació, en l’horitzó sempre hi ha d’haver un SÍ. Aquest és el nostre problema, ens han descarregat de raons, i ens fan viure immersos en un món cada vegada més virtual que real.

No podem continuar sortint al carrer sense aquest «sí» a la butxaca. El moviment dels indignats va ser una esperança en aquest sentit, perquè portava implícit en el seu origen la recerca d’aquesta afirmació, però va fracassar fins i tot abans de començar. És evident que ha quedat alguna cosa de tot allò, però més en les formes que en el fons. Ens falta sobretot la voluntat de carregar-nos de raons, en front d’un enemic al que no li calen raons, ni idees, perquè només busca el poder pel poder.

Rebel·lar-se és un acte individual, però només pren realment sentit quan s’emmarca en un àmbit més ampli. De la suma de totes aquestes actituds de rebel·lia és d’on en podem treure una força ordenada per seguir endavant. I acabo l’article tal com he començat, citant Albert Camus: «Crear és donar forma al teu destí», perquè reaccionar simplement negant la injustícia no serveix per a res, rebel·lar-se és dir sí.

Absurditats

En aquest planeta tot és relatiu. Els més infeliços d’entre els humans són els que es dediquen tothora a buscar-li un sentit a la vida, perquè la vida és tal com és i només podem ser feliços estimant-la. El sentit només es pot trobar per comparació, relacionant-ho amb una altra cosa i més enllà de la vida només hi ha la mort. La vida no és un enigma, ni és absurda, només és –tal com afirmava Arthur Adamov– difícil, molt difícil.

L’absurd és la desconstrucció d’una certesa. No és l’absència de sentit en si mateixa, hi ha coses que no volen dir res i no necessàriament són absurdes. Luigi Pirandello deia que «La vida està plena d’absurds que tenen el desvergonyiment de semblar veritats» i es preguntava: «saps perquè?, perquè tots aquests disbarats són reals». Entenem per absurd tot allò que intenta trasbalsar la nostra percepció de la realitat.

Passejar per una ciutat a vegades és recórrer un infern d’absurditats: senyals que no assenyalen, portes que no menen enlloc, manyocs de cables que ballen inútilment entre les cases, rètols que han quedat desfasats i cotxes que passen rabent per intentar encalçar un temps que ens depassa a tots. I és que el privilegi de l’absurditat –i això és de Thomas Hobbes– està reservat només a la criatura humana.

Però el brou on realment hi bullen tota mena d’absurds és la política. Sobretot perquè els polítics tot sovint es veuen abocats a intentar argumentar el que no té explicació possible. Un polític en campanya electoral és el paradigma del que intento explicar en aquest article, perquè és just aleshores quan la separació entre els termes de la comparació, que fa possible l’absurd, augmenta desproporcionadament. En aquest planeta tot és relatiu, però en política, on tot és absolutament relatiu, és paradoxalment on busquem inútilment l’origen de totes les certeses.

Cultura? No, gràcies!

Quan et trobes pel carrer algun personatge esventat d’aquells que es dediquen a la cultura, sempre penses: «i aquest realment de què viu?», perquè en general es fa difícil pensar que algú pugui guanyar-se la vida amb feines tant fútils com escriure, pintar, ballar, actuar o cantar. I en el suposat cas que l’individu en qüestió visqui realment d’això, el següent pensament que corre entre les nostres neurones és: «I qui és el burro que li paga un salari per fer aquestes coses?».

Durant aquests darrers anys molts dels barbuts i barbudes de la cultura han viscut, més o menys, del diner públic, fins que un dia algú va decidir que era millor retallar-los les subvencions abans que tancar hospitals. El temps ha passat, les subvencions a la cultura han caigut en picat i, en darrer terme però no menys important, també s’han tancat quiròfans i s’ha acomiadat personal sanitari.

Mentrestant la gent de la cultura –gent que fa poesia, que practica la dansa, que modela escultures, que fotografia o que simplement pensa– continuen caminant per la vorera amb aquella estranya sensació de sentir-se sobrers. Primer que passin els imprescindibles, faltaria més! Fins i tot hi ha qui voldrà exigir-los que tornin tots els diners que han rebut a fons perdut i que segurament s’han gastat en ves a saber tu què...

En aquest país, durant els anys de bonança, les institucions han gastat en cultura la meitat del que gasten per persona els països nòrdics, però és igual, la sensació és que hem gastat massa i la realitat deixem-la de banda, no sigui que ens espatlli un moment de bones sensacions. Friedrich Hölderlin, un senyor alemany que es va dedicar tota la vida al –sembla ser– inútil conreu de la cultura, va deixar dit que «la veritat la funden els poetes», serà per això que en el nostre país hi regna la mentida?

Viatge a Ítaca

La humanitat constantment s’ha sentit fascinada per l’horitzó, aquella línia finíssima que separa el cel de la terra i que es mou a la mateixa velocitat en què nosaltres avancem. L’horitzó és l’indret on hi han dipositades totes les nostres esperances i el sender per arribar-hi és tant llarg com llarga pugui ser la nostra vida. L’horitzó és un objectiu inassolible, però tot i així mai deixem de pensar-hi, ni de lluitar per poder-hi arribar.

El goig està en el viatge, els humans ho sabem bé, perquè som conscients del nostre fat mortal. En el viatge és on ens trobem amb la vida i quan arribem, per molt feliç que sigui el nostre destí, tot acaba dissolt en el no-res. En aquest periple de la vida és on ens trobem amb nosaltres mateixos i amb els altres, però nit i dia amb la mirada posada en un horitzó que ens transcendeix i que ens reclama constantment.

Evidentment hi ha hagut tants viatges com éssers damunt la terra, però el periple fundacional de la nostra civilització mediterrània és el d’Ulisses, amb les seves fites i les seves etapes, les seves aventures i, sobretot el seu objectiu final. Amb l’arribada del viatger a Ítaca es clou aquella odissea, però comença una història que durant segles ha alimentat el nostre imaginari. Kavafis amb el seu poema, Carles Riba amb una traducció classica i Lluís Llach amb la seva interpretació musical han acabat d’arrodonir-ho.

«Hem de pregar que el camí sigui llarg» aquest és el missatge, i això serveix pels nostres projectes vitals, però també pels col·lectius. Un país, un poble, inclús una llengua o un moviment polític, sempre han d’estar permanentment en el camí, perquè l’horitzó, per molt lluminós que sigui, és inassolible per definició. Ens ha tocat viure en un planeta rodó que gira constantment al voltant d’una estrella errant i el nostre destí és indefugible, però nosaltres sempre tindrem al cor la idea d’Ítaca.

Esperant els bàrbars

El pessimisme sempre ha estat més una idea de futur que de present, la inevitabilitat de la vellesa i de la mort, i la tendència natural cap a la decadència, ens han fet veure el pervindre amb una mirada obscura. Probablement per raons com aquesta les religions i els moviments ideològics sempre han volgut combatre el pessimisme amb promeses de progrés i d’esperança, ja sigui en un món millor i més just o en una vida eterna, de felicitat completa en el paradís. 

L’actualitat és feixuga i hostil, les coses més terribles sempre passen en present, sí, però el futur serà l’hòstia! El problema és que ara el pessimisme ho està envaint tot sense aturador, com una mena de càncer del pensament modern. La contemporaneïtat és negra, l’avenir també i fins i tot aquell passat que alguns creien millor s’està empastifant amb aquest fang enganxós del pessimisme.

No ens queda cap escletxa per a la il·lusió, tot queda encarcarat en un anar passant, anar fent, anar tirant. El nostre dia a dia s’ha encallat en notícies tràgiques de tants per cents financers, de previsions pressupostàries i dèficits fiscals, com si el món depengués únicament dels números abstractes que es couen en el ventre digital dels ordinadors i en la panxa goluda dels economistes.

Hem deixat de ser amos del present per deixar-lo definitivament en mans dels àugurs, igual que els antics romans abandonaven en les seves mans el seu futur. En un famós poema de Kavafis, Esperant als bàrbars, es descriu la sensació d’inevitabilitat dels ciutadans de Roma davant de l’arribada imminent dels conqueridors. Al final aquells enemics no arriben, però la sensació encara és pitjor: «I què serà ara de nosaltres sense bàrbars? Aquesta gent alguna cosa bé resolia». Ens hem quedat enganxats al pessimisme i ja no en sabrem prescindir mai més?

La bandera espanyola

Vivim amb els símbols a flor de pell, semblen coses sense importància i en realitat la tenen i molta. Les banderes són el símbol per excel·lència, ho hem vist recentment en la primavera àrab o en els països de l’est. El primer que es fa quan hi ha un canvi de règim és hissar noves ensenyes que el poble pugui acceptar com a seves i que simbolitzin la nova via que s’ha decidit encarar.

A Espanya vam fer una transició sense molts escarafalls, alguns n’hi van haver, no ho oblidem, però el preu que en vam pagar va ser baix, molt baix. El que passa és que amb el temps veiem com comprar barat a la llarga t’acaba passant factura. La transició espanyola no va fer net, els jutges del franquisme van quedar tots incòlumes i també la policia i l’exèrcit. Ara en veiem les conseqüències i el partit que ens governa en treu uns rèdits.

La transició tampoc va voler tocar els símbols i van quedar un himne i una bandera que a hores d’ara molt poca gent accepta. A Catalunya costa molt trobar algú que realment se’ls senti com a seus. La bandera i l’himne són com una mena de crosta que embolcalla un passat que ja voldríem haver oblidat per sempre. Una Espanya federal, democràtica i moderna hauria de saber revisar en profunditat aquesta simbologia.

Si no ho fem hi haurà sempre una bona part del país que es sentirà agreujada i alimentarà un sentiment d’oposició. A mi ja em perdonaran, però a falta d’altra alternativa només em puc sentir identificat amb la senyera i l’himne de Catalunya i suposo que això també passa a la majoria de catalans. Comprenc que els ajuntaments per imposició legal hagin de posar la bandera monàrquico-franquista al balcó, però comprenc també als que batallen per treure-la.

Paisatge de març

L’hivern agonitza penjat de les branques d’un arbre nu. El sol es desperta cada dia més aviat i els núvols, errabunds, van d’un costat a l’altre sense saber deixar ni una sola gota en l’indret adient. El temps navega amb velocitat de creuer cap a la primavera, el vent s’omple de remors que fan trontollar el paisatge i la vida batega discretament en la saba que circula silenciosament a través dels teixits vasculars de les plantes.

El paisatge és com un animal viu, que desplega els seus tentacles amb forma de fractals, entre els colors de la natura i la grisor formigonada de les construccions dels humans. Viatja a la mateixa velocitat que els automòbils i els ferrocarrils, i s’atura quan els humans s’asseuen a reposar. El paisatge s’ofega en la blavor del mar i es desborda en la claredat de les hores en què el sol brilla sense aturador.

A vegades cal deixar-se portar pel paisatge i per les hores exhaustes del mes de març. Encara que a primera vista ens pugui semblar una experiència banal, són unes imatges i unes sensacions que impregnaran durant dies les pàgines ermes de la nostra existència. Després desapareixeran els colors esvaïts i les formes primordials de la natura, els arbres no ens deixaran veure el bosc i les flors ens encegaran amb els seus colors primaris.

L’hivern serà només un record llunyà i trepitjarem amb força un present de vida renovada, fins que arribi l’escalfor de l’estiu i ens desfaci definitivament les esperances. La primavera esclatarà amb totes les seves fanfàrries i ja no serem capaços de dominar les nostres emocions, però el record del fum discret d’una llar, recargolant-se sobre els teulats de les cases, segurament perdurarà per sempre.

Mitja distància

Anar en tren és com estar en el llimbs. La realitat es dissol d’estació en estació, el temps passa amb una estranya cadència a través de la finestra i el món queda lluny, molt lluny, en una altra dimensió. Els viatges en tren no haurien de comptar a l’hora de fer el balanç d’una vida, perquè són temps aturat, hauríem de guardar tots els bitllets que hem anat gastant al llarg de la nostra existència per poder lliurar-los a la mort i que ens fes un bon descompte.

Només hi ha un temps més aturat encara, que és el temps d’espera a les estacions, entre les pampallugues dels fluorescents i els avisos sonors que reboten d’un costat a l’altre. Les estacions són espais fonamentalment inhumans, probablement dissenyats per una raça de mutants del passat o del futur, ves a saber. Éssers capaços de viure sota terra durant tota la seva existència i d’alimentar-se únicament amb entrepans plastificats triangulars i sucs de fruita en tetrabrick.

Viatjar en tren és fruir de totes aquestes experiències i d’alguna més. Amb el temps acabes entenent de catenàries i d’altres problemes tècnics que només creies a l’abast dels enginyers ferroviaris. A força d’escoltar converses entre els revisors i els conductors, pots arribar a fer-te una idea clara del seu conveni col·lectiu, dels punts, les hores extres i els seus greuges comparatius i, per poc que escoltis una mica més, de com solucionar la crisi econòmica i, sobretot, de com fer que el Barça guanyi –o perdi– la lliga.

Navegar en un Mitja distància a través del temps i de l’espai, es transmutar-se. Quan arribes al teu homèric destí ja no ets la mateixa persona que en un indeterminat moment va partir del punt de procedència. Les teves molècules s’han desintegrat entre el baf de la calefacció, han voleiat entre les engrunes inclassificables dels seients i el greixós tel que cobreix els vidres. I, finalment, s’han tornat a compondre en una figura més o menys humana, que surt de l’estació i torna a compartir el gris destí dels mortals.