Monarquia o República

A Espanya vivim actualment en una monarquia constitucional, un sistema polític en el qual el rei no és el sobirà, és només un símbol, de la mateixa manera que ho és en altres països el president de la República, com és el cas d’Alemanya, d’Itàlia o de Portugal. Són caps d’Estat representatius, amb més o menys paper protocol·lari i amb un nul·la funció legislativa.

Però els sistemes polítics no es caracteritzen només pel seu més alt representant, ja sigui un president o un monarca. Avui en dia la majoria de les democràcies són fonamentalment republicanes, fins i tot Espanya ho és. La constitució espanyola de 1978 en essència és més republicana que monàrquica. I dic en essència perquè el que falta per ser republicana és un únic detall: que el poble no pot decidir en l’elecció del monarca. És un detall, però un detall molt important.

El problema és que la república tampoc ho soluciona tot i el canvi de règim sempre és perillós. Hi ha molta gent que davant del dilema entre Monarquia i República, responen: «democràcia» i francament tenen molta raó, perquè realment el  més important és viure en democràcia, però els falta un punt de raó, perquè per viure totalment en democràcia també hem de ser capaços de poder escollir el nostre cap d’estat i això a Espanya no passa.

Abans hi havia una dita popular que deia: «al final només quedaran cinc reis: els quatre de la baralla i la reina d’Anglaterra», perquè difícilment els anglesos abdicaran d’una reialesa fonamentalment ornamental que, ara per ara, és un dels seus principals actius turístics, però en la resta de països la monarquia és una anomalia política en fase d’extinció. 

El fotoperiodisme, patrimoni de tots

Quan ja feia més de 50 anys que Joseph Nicéphore Niépce havia pres la que sempre s’ha considerat com la primera imatge fotogràfica, el Daily Graphic de Nova York publicava la primera fotografia. Des del 1880 fins ara tots els diaris del món han anat omplint cada vegada més d’imatges les seves pàgines. Els nous sistemes de reproducció i d’impressió van permetre gradualment anar incorporant aquesta mirada, la del reporter gràfic, entre els feixucs pans de lletres de plom que produïen incansablement les linotípies.

La fotografia expressa una realitat subjectiva, que hem acabat acceptant com a objectiva perquè els fotoperiodistes han sabut desenvolupar un llenguatge propi, transcendint el que la tècnica pretén igualar. La fotografia congela en el temps i en l’espai moments precisos que expliquen per ells mateixos realitats que l’escriptura moltes vegades és incapaç d’interpretar i que es dilueixen fàcilment en la, tot sovint, tova expressivitat del vídeo i del cinema.

El fotògraf de premsa ha estat, d’ofici, en la punta de llança de la informació. És el soldat de la infanteria periodística que lluita a primera línia. Probablement per aquesta raó les baixes entre les seves files  han estat considerables, sempre hi ha hagut una bala o una mina que han portat inscrit el nom d’un fotoperiodista. Des de Gerda Taro o Robert Capa, fins a les més recents morts a Líbia o Síria, la quantitat de víctimes seria incomptable.

En l’actualitat, aquests fotògrafs han de lluitar no només contra aquests imponderables, sinó també contra la incomprensió d’uns mitajns de comunicació cada vegada més propensos a utilitzar les imatges enllaunades per les grans agències internacionals o les imatges fàcils i barates que obtenen a través de les xarxes socials. Probablement el problema del fotoperiodisme no prové tant de la «foto» com del «periodisme», una professió que ha caigut en una greu crisi d’identitat. No hem de deixar que el llenguatge fotoperiodístic es desintegri en una mal anomenada «modernitat» perquè a hores d’ara ja és un patrimoni irrenunciable de la humanitat.

El coratge dels governants

En democràcia guanyar unes eleccions, encara que sigui per majoria absoluta, no surt mai «gratis total». D’entrada s’han de pagar als proveïdors d’eslògans i als escalfadors de titulars de premsa. S’han de tornar les raons deixades en préstec i les veritats hipotecades, s’ha de netejar la capa de bava formada en els passadissos dels partits guanyadors i la pols acumulada darrere de les promeses i les propostes programàtiques.

 Els guanyadors haurien de poder fer unes llargues vacances fins a les properes eleccions, però no: han de governar. I governar, en aquest país, significa haver de treure un dia o l’altre la policia al carrer, amb tot l’equipament de mala llet possible. Com més poder, més policia i com més policia més poder, aquesta és una equació que una determinada classe política d’aquí ensenya als seus hereus generació rere generació.

Deia Jean Jaurès, fa més de cent anys, que «El coratge no consisteix en deixar en mans de la força les disputes que la raó pot resoldre». Per aquesta regla de tres els que utilitzen la força se senten sovint etiquetats com a covards i probablement per una raó com aquesta Jaurès fou assassinat. En democràcia la policia està per evitar aldarulls, no per crear-los, però els governants que ara els dirigeixen no han mamat dels pits de la democràcia sinó de la llet agra de la dictadura.

El coratge dels governants no s’hauria de mesurar per la força de les porres de la policia, ni amb la potència dels tancs, ara que som a les vetlles d’un 23 de febrer convé recordar-ho. En democràcia els governants han de tenir el doble de coratge, perquè s’han de carregar de raons i d’idees, altrament es trobaran aviat en un carreró sense sortida i els seus noms cauran en el capítol de l’oblit que la història ofereix als necis.

Article de preprimavera

Encara falta un mes per a l’inici de la primavera i ja tothom l’espera amb candeletes. Vivim en una terra d’il·lusions primaverals i estiuenques, els hiverns i les tardors ens produeixen recança, tot i que són molt més clements que les dels països que tenim més al nord. Serà pel que sigui, però ens passem mig any somiant amb la primavera que ens omplirà els parterres de floretes i l’estiu que ens permetrà lluir el palmito a la terrassa d’un bar de platja.

A hores d’ara ja fa dies que els aparadors de les botigues de roba llueixen maniquins abillats amb aquella mena de «roba d’entretemps» que tots comprem i que a l’hora de la veritat no trobem mai el moment de posar-nos, perquè sempre fa massa fred o calor. Per anar vestits amb concordança al temps que ens anuncien els meteoròlegs a cada hora, hauríem de tenir un guarda-roba immens i canviar-nos de vestit com a mínim quatre vegades al dia.

Generalment sempre és complicat fer prediccions, perquè el futur és voluble per naturalesa, però crec que no m’equivocaré gaire si els dic que ens espera una primavera i un estiu moguts. A la gent li costarà menys sortir al carrer per protestar pel que sigui i les places s’ompliran novament de pancartes i de reivindicacions. Diuen que són mals temps per a la lírica, però ens haurem d’armar amb les eines que ens ofereix per lluitar contra la retòrica dels que pretenen encaminar-nos cap un hivern sense esperances.

Trobar el vestit adient per a cada moment ja hem vist que és impossible, tothom sap que no podem tenir de tot, sobretot en aquesta època de retallades i de pressupostos gairebé de guerra. Haurem de fer vaga i manifestar-nos amb aquells vells jerseis estil «Camacho», que ens cordàvem amb la cremallera fins al nas si calia i que algú encara guarda com una relíquia. Segur que ara tornaran a fer-nos favor i s’imposarà novament la moda del jersei multiús.

Símptomes i realitats

Aquest segon o tercer hivern de la crisi es fa molt dur de passar i no només per les temperatures, que són de llarg les més gèlides dels darrers anys. La cançó enfadosa dels informatius es fa més feixuga cada dia i comença a ressonar en el nostre cap com aquella maleïda cançoneta de l’estiu, que ens perseguia amb paranoica precisió fins que no era substituïda per una altra de no menys insistent.

El to histèric de la majoria dels tertulians televisius, i el somriure encarcarat d’alguns presentadors de TV3, probablement és el símptoma més clar d’aquesta societat bipolar en la que ens ha tocat viure. De les desgràcies habituals i les notícies terrorífiques es passa a les aventures d’en Messi i les alineacions del Barça sense solució de continuïtat. Tot en el mateix sac, junt i ben barrejat.

Però malgrat tot hi ha notícies que brillen amb una llum pròpia, més enllà del to que s’hi vulgui donar. Per exemple: contemplar i sentir al ministre d’hisenda del Regne d’Espanya amb un to de submissió, parlant de la reforma laboral a un ministre d’un altre país que se’l mira amb cara de resignació, és tot un retrat fidedigne del nostre temps i ens estalvia haver de llegir molts articles d’opinió i editorials dedicats a intentar analitzar l’actualitat.

I, per moltes voltes que s’hi doni a l’assumpte des de l’òptica nacionalista, veure al –ara ja– exjutge Garzón assegut al banc dels acusats i als corruptes donant lliçons als universitaris, és una sensació molt semblant a la de viure en un conte on tot s’explica al revés. Quan en sortirem d’aquest malson? No ho sabem, però ja els ben juro jo que encara ens tocarà patir molts altres telediaris absurds com els que els he explicat. I si mentrestant apaguem la tele?

Vampirisme municipal

Al nostre país, en general, hi ha dues menes de municipis: els que viuen dels seus propis recursos i els que xuclen dels municipis veïns. Ja sé que això que acabo d’afirmar és gairebé una caricatura de la realitat, però només gairebé. Tant sols han de passejar-se una mica per la nostra geografia per adonar-se’n, no cal ser geògraf, ni llicenciat en ciències socials, la realitat entra pels ulls.

Hi ha municipis que, per una raó o l’altra, s’han anat engreixant i han arribat a ocupar tot el seu sòl disponible. Quan les construccions arriben als límits del terme evidentment s’aturen abruptament. És en aquest punt on els ulls de l’alcalde d’un poble veí s’obren com dos sols: «I perquè no construïm un polígon industrial?» o «Perquè no urbanitzem uns quants camps d’userda?».

I quin és el resultat? Doncs una urbanització o un polígon adossats al poble veí, molt allunyats del petit nucli al que pertanyen i que només serveixen per a xuclar recursos al poble més gran. Amb aquest calerons construeixen pavellons, sales polivalents, teatres, piscines i tota mena d’equipaments que un poble del seu nivell no es podria permetre mai de la vida. I em diran: «Oh, però això també comporta despeses...», d’acord, però no moltes, perquè els habitants d’aquestes urbanitzacions porten els seus nens a l’escola del poble més gran i quan han d’anar al metge també es dirigeixen cap al poble del costat. 

Però el que encara fa més gràcia és que quan es parla de reequilibrar el territori o de la ineficàcia dels consells comarcals, els alcaldes d’aquests pobles vampirs sempre són els primers d’alçar la veu i d’esquinçar-se les vestidures. En aquest país no anirem bé fins que no ens decidim a reduir el nombre de municipis d’una manera dràstica. En uns moments en què el Govern està disposat a retallar tantes coses, potser farien bé en començar per aquí.

Girona sota zero

Si els dic que fa fresca, a hores d’ara segurament no els descobriré gran cosa, tots anem per la vorera arraulits i tremolosos. Fa una fred que pela, una temperatura sensiblement baixa i bàsicament femenina, tal com l’entenem i la pronunciem els gironins. Perquè fins hi tot la gelabror és diferent aquí que en altres llocs, és una sensació palpable, nostrada i embetumada amb el baf de quatre rius que planen perpètuament pel damunt de la nostra singularitat climàtica. 

Girona sense aquestes mena de coses no seria res, amb prou feines una catedraleta i unes quantes imatges de postal, la resta l’hem d’omplir amb llegendes, amb estadístiques i amb una rècula de personalitats que han tingut la sort o la desgràcia de néixer aquí. Girona viu d’aquestes rendes i, fins i tot, es pot permetre el luxe d’organitzar una exposició de flors on gairebé hi ha de tot menys ornaments naturals.

Però tornem al cas, no ens desviem del tema. Fa fred, però a Girona no només és una fred amb sexe, la fred gironina també té color: és negra. Jaume Ministral deia que: «a l’hivern, la Ciutat quedava garrotada pel que allí s’anomena “fred negre”. Les boires que pugen del riu estoven les lloses de pedra i els carrers suen humitat gelada. La nit és tètrica al pic de l’hivern. La tramuntana talla com un ganivet i s’esmuny per totes les escletxes, penetra a les cases i les converteix en una gelera».

Reproduint aquest fragment de Ciutat petita i delicada, ja no em queda  res per afegir, crec que ho defineix a la perfecció. Els gironins, per sobre del qualsevol altra consideració, som aquests éssers obscurs, afectats d’una mena de melangia climatològica. No sé què espera l’ajuntament per promocionar la ciutat des d’aquesta seva peculiar característica. Els proposo un lema per aquesta nova promoció turística: «Girona sota zero».

La independència passa pel federalisme

Mai he estat clarament partidari de la independència, m’ha semblat sempre un dispendi d’esforços i un luxe intel·lectual, com a mínim en l’època que ens ha tocat viure fins ara. En canvi sempre he estat dels que han buscat la manera de donar sentit, de trobar l’encaix que li correspon al nostre país a Europa i a Espanya i, malgrat tot, la paraula màgica per a mi ha estat i segueix essent federalisme.

Federalisme? Doncs això mateix, perquè si no tenim clar que la nostra posició com a país sempre haurà d’encaixar-se en un context més ampli, anirem fent ballar la perdiu sense caçar absolutament res. Del que es tracta és de trobar aquest camí, sinuós i estrany, però per terra ferma. El federalisme, al contrari que l’independentisme, no és una panacea, és un projecte polític que s’ha de concretar i això suposa aquest esforç intel·lectual que molts es volen estalviar.

El futur d’Europa passa per una unió federal, però qui construirà aquesta Europa? Els estats? Les regions? Les cultures? Al voltant de la resposta que es doni a aquesta pregunta hi ha la clau del futur de Catalunya. Nosaltres ja som part d’Europa i aquest és el debat en el qual hem d’esmerçar tots els esforços i no fer voleiar banderes inútilment. Només serem realment independents en un context europeu, a menys que la unió europea exploti en una crisi que a hores d’ara, malgrat el que està caient, sembla improbable.

Cal que els partits polítics catalans tornin a parlar de federalisme sense por. No es tracta d’una marca registrada, ni d’una estratègia ideològica de ningú, el federalisme pot representar –en el seu sentit més ampli– una opció política que aglutini a molta més gent de la que ens imaginem i si per fer-ho hem de fer onejar banderes estelades, que siguin amb les estrelles d’Europa.

Ni Chacón, ni Rubalcaba

Sóc socialista, ho reconec, no he sabut ser mai altra cosa; en aquests terrenys relliscosos de les ideologies, quan t’hi enfangues de jove quedes travat fins al coll. Sóc socialista però no practico una fidelitat partidària, encara que quan se’m demana el vot segueixo votant bàsicament als que sempre han ostentat la paraula «socialista» en el seu logotip. També els he de confessar que darrerament ho he anat fent una mica per una qüestió de mandra mental.

 M’havia imaginat, ingenu de mi, que després del seu darrer congrés les coses canviarien. Pensava que amb tres derrotes consecutives a les espatlles, finalment els militants optarien per un canvi radical de rumb i per una renovació a fons dels seus dirigents. No ha estat així, ni molt menys; o com a mínim aquesta és la percepció que en tinc. I no parlem ja del terreny de les idees perquè això a can PSC continua essent tabú.

Ara, a més, pretenen imbuir-nos en un fals debat entre Chacón i Rubalcaba, un debat on no ens pertoca opinar. Sóc socialista, però mai m’he sentit identificat amb el PSOE, un partit molt allunyat de les idees i els principis que portaren a la fundació del primer PSC l’1 de novembre de 1976, però sobretot un partit de funcionament opac i no democràtic, just el contrari del que el socialisme pretén i, no cal dir, molt allunyat també del discurs federal que el PSC proclamava.

No sé quan vindrà el dia en què els socialistes catalans s’adonaran del seu error. El PSC ha de ser un partit completament sobirà i ha de tornar a les seves arrels democràtiques, d’altra manera no té cap sentit. Fins ara encara podia continuar alimentant-se d’inèrcies electorals, però això ja s’ha acabat i, de persistir en el seu error, pot veure’s abocat a la marginalització. I, si em permeten, acabaré aquest article insistint –per si encara no m’han entès– amb un consell dirigit als dirigents del PSC: deixin-se estar de Chacons i de Rubalcabas i encetin d’una punyetera vegada el debat de les idees, abans que no sigui massa tard. Sóc socialista, però ser socialista no és sinònim de ser idiota.