Paisatge de març

L’hivern agonitza penjat de les branques d’un arbre nu. El sol es desperta cada dia més aviat i els núvols, errabunds, van d’un costat a l’altre sense saber deixar ni una sola gota en l’indret adient. El temps navega amb velocitat de creuer cap a la primavera, el vent s’omple de remors que fan trontollar el paisatge i la vida batega discretament en la saba que circula silenciosament a través dels teixits vasculars de les plantes.

El paisatge és com un animal viu, que desplega els seus tentacles amb forma de fractals, entre els colors de la natura i la grisor formigonada de les construccions dels humans. Viatja a la mateixa velocitat que els automòbils i els ferrocarrils, i s’atura quan els humans s’asseuen a reposar. El paisatge s’ofega en la blavor del mar i es desborda en la claredat de les hores en què el sol brilla sense aturador.

A vegades cal deixar-se portar pel paisatge i per les hores exhaustes del mes de març. Encara que a primera vista ens pugui semblar una experiència banal, són unes imatges i unes sensacions que impregnaran durant dies les pàgines ermes de la nostra existència. Després desapareixeran els colors esvaïts i les formes primordials de la natura, els arbres no ens deixaran veure el bosc i les flors ens encegaran amb els seus colors primaris.

L’hivern serà només un record llunyà i trepitjarem amb força un present de vida renovada, fins que arribi l’escalfor de l’estiu i ens desfaci definitivament les esperances. La primavera esclatarà amb totes les seves fanfàrries i ja no serem capaços de dominar les nostres emocions, però el record del fum discret d’una llar, recargolant-se sobre els teulats de les cases, segurament perdurarà per sempre.