Mitja distància

Anar en tren és com estar en el llimbs. La realitat es dissol d’estació en estació, el temps passa amb una estranya cadència a través de la finestra i el món queda lluny, molt lluny, en una altra dimensió. Els viatges en tren no haurien de comptar a l’hora de fer el balanç d’una vida, perquè són temps aturat, hauríem de guardar tots els bitllets que hem anat gastant al llarg de la nostra existència per poder lliurar-los a la mort i que ens fes un bon descompte.

Només hi ha un temps més aturat encara, que és el temps d’espera a les estacions, entre les pampallugues dels fluorescents i els avisos sonors que reboten d’un costat a l’altre. Les estacions són espais fonamentalment inhumans, probablement dissenyats per una raça de mutants del passat o del futur, ves a saber. Éssers capaços de viure sota terra durant tota la seva existència i d’alimentar-se únicament amb entrepans plastificats triangulars i sucs de fruita en tetrabrick.

Viatjar en tren és fruir de totes aquestes experiències i d’alguna més. Amb el temps acabes entenent de catenàries i d’altres problemes tècnics que només creies a l’abast dels enginyers ferroviaris. A força d’escoltar converses entre els revisors i els conductors, pots arribar a fer-te una idea clara del seu conveni col·lectiu, dels punts, les hores extres i els seus greuges comparatius i, per poc que escoltis una mica més, de com solucionar la crisi econòmica i, sobretot, de com fer que el Barça guanyi –o perdi– la lliga.

Navegar en un Mitja distància a través del temps i de l’espai, es transmutar-se. Quan arribes al teu homèric destí ja no ets la mateixa persona que en un indeterminat moment va partir del punt de procedència. Les teves molècules s’han desintegrat entre el baf de la calefacció, han voleiat entre les engrunes inclassificables dels seients i el greixós tel que cobreix els vidres. I, finalment, s’han tornat a compondre en una figura més o menys humana, que surt de l’estació i torna a compartir el gris destí dels mortals.