La bandera espanyola

Vivim amb els símbols a flor de pell, semblen coses sense importància i en realitat la tenen i molta. Les banderes són el símbol per excel·lència, ho hem vist recentment en la primavera àrab o en els països de l’est. El primer que es fa quan hi ha un canvi de règim és hissar noves ensenyes que el poble pugui acceptar com a seves i que simbolitzin la nova via que s’ha decidit encarar.

A Espanya vam fer una transició sense molts escarafalls, alguns n’hi van haver, no ho oblidem, però el preu que en vam pagar va ser baix, molt baix. El que passa és que amb el temps veiem com comprar barat a la llarga t’acaba passant factura. La transició espanyola no va fer net, els jutges del franquisme van quedar tots incòlumes i també la policia i l’exèrcit. Ara en veiem les conseqüències i el partit que ens governa en treu uns rèdits.

La transició tampoc va voler tocar els símbols i van quedar un himne i una bandera que a hores d’ara molt poca gent accepta. A Catalunya costa molt trobar algú que realment se’ls senti com a seus. La bandera i l’himne són com una mena de crosta que embolcalla un passat que ja voldríem haver oblidat per sempre. Una Espanya federal, democràtica i moderna hauria de saber revisar en profunditat aquesta simbologia.

Si no ho fem hi haurà sempre una bona part del país que es sentirà agreujada i alimentarà un sentiment d’oposició. A mi ja em perdonaran, però a falta d’altra alternativa només em puc sentir identificat amb la senyera i l’himne de Catalunya i suposo que això també passa a la majoria de catalans. Comprenc que els ajuntaments per imposició legal hagin de posar la bandera monàrquico-franquista al balcó, però comprenc també als que batallen per treure-la.