Aquest segon o tercer hivern de la crisi es fa molt dur de passar i no només per les temperatures, que són de llarg les més gèlides dels darrers anys. La cançó enfadosa dels informatius es fa més feixuga cada dia i comença a ressonar en el nostre cap com aquella maleïda cançoneta de l’estiu, que ens perseguia amb paranoica precisió fins que no era substituïda per una altra de no menys insistent.
El to histèric de la majoria dels tertulians televisius, i el somriure encarcarat d’alguns presentadors de TV3, probablement és el símptoma més clar d’aquesta societat bipolar en la que ens ha tocat viure. De les desgràcies habituals i les notícies terrorífiques es passa a les aventures d’en Messi i les alineacions del Barça sense solució de continuïtat. Tot en el mateix sac, junt i ben barrejat.
Però malgrat tot hi ha notícies que brillen amb una llum pròpia, més enllà del to que s’hi vulgui donar. Per exemple: contemplar i sentir al ministre d’hisenda del Regne d’Espanya amb un to de submissió, parlant de la reforma laboral a un ministre d’un altre país que se’l mira amb cara de resignació, és tot un retrat fidedigne del nostre temps i ens estalvia haver de llegir molts articles d’opinió i editorials dedicats a intentar analitzar l’actualitat.
I, per moltes voltes que s’hi doni a l’assumpte des de l’òptica nacionalista, veure al –ara ja– exjutge Garzón assegut al banc dels acusats i als corruptes donant lliçons als universitaris, és una sensació molt semblant a la de viure en un conte on tot s’explica al revés. Quan en sortirem d’aquest malson? No ho sabem, però ja els ben juro jo que encara ens tocarà patir molts altres telediaris absurds com els que els he explicat. I si mentrestant apaguem la tele?
1 comentaris:
Si poc la mirava, ara cada dia la miro menys, la tele. Tot i així m'arriba el soroll, la cançoneta de l'enfadós.
Publica un comentari