A darrera hora de la tarda el sol cau com una bola incandescent sobre el cràter apagat del volcà de Santa Margarida. La silueta cantelluda, formada pel campanar i el castell de Santa Pau, queda retallada per una llum de bronze que, una mica més enllà, es dilueix amb tons de verdet entre els arbres.
Una carretera sinuosa em condueix lentament cap al poble, just abans d’arribar-hi un rètol em convida a parar-me per a retratar el paisatge, però el sol m’enlluern-na i he de baixar la vista. Els meus peus trepitgen la grava volcànica humida i fresca i uns preservatius momificats, restes d’un passat proper que podria haver estat llavor de futur.
Però, tocat per la llum tardana, la visió del poble és extraordinària, les pedres desprenen un color d’eternitat, les finestres de les cases semblen ulls que tot ho miren i una bandera flameja orgullosament al costat de les campanes de l’església.
Sota els majestuosos arcs de la plaça hi flota el silenci precari dels pobles, espatllat a vegades pel motor d’un automòbil que arrenca o pel petarrelleig d’una motocicleta que passa. De fet, a cada arc li toca un cotxe, el Firal dels Bous ara és un aparcament de vehicles. Però els forasters enfoquen les seves càmeres cap amunt i els cotxes segurament desapareixeran del seu record, només els quedarà la imatge bucòlica d’un poble de fesols i embotits, de iogurts i de mel.
Santa Pau batega al cor de la Garrotxa, entre volcans i fagedes, carregat d’història i de futur, i d’un present sobrevolat per globus aerostàtics.
0 comentaris:
Publica un comentari