A quatre passes de Figueres s’alça amb feines i treballs el campanar de Santa Llogaia d’Àlguema que, com una llança enmig de la plana, lluita bravament contra l’ímpetu immemorial dels núvols, que corren embranzits per la tramuntana.
Davant del modest edifici de l’ajuntament, un gos petaner em mira encuriosit, com si no hagués vist mai un foraster, i jo passo arraulit per la fredor d’un hivern que a l’Empordà es pateix com una fuetada a la cara.
Dels murs arrebossats amb ciment sorgeixen algunes pedres nobles, restes d’un passat feudal que la vida de pagès ha anat engolint sense pietat al llarg dels anys.
Una gata esquerpa treu el nas entre les reixes d’un portal, aprofita un raig de sol que s’esvairà a punta de tarda i que es fondrà com un líquid vermell entre els xiprers i les figueres.
El talús del tren d’Alta Velocitat ha partit definitivament per la meitat el paisatge, a l’altre costat ha quedat amagat un cementiri menut, que sembla habitat per ànimes pietoses, i per un fons de muntanyes enfarinades que emmarquen la comarca. Un camp clapejat de brots verds, cimbreja a caprici del vent mentre un pagès, embolicat amb jerseis i bufandes, torna cap a casa a velocitat de motocultor. Probablement l’espera el dinar parat damunt d’unes estovalles d’hule.
Santa Llogaia d’Àlguema és un d’aquells pobles discrets, que passen de puntetes per la història d’aquest país, però a falta dels quals quedaria incompleta, perquè, com l’arc de volta d’una església, necessita de totes les peces per aguantar-lo.
0 comentaris:
Publica un comentari