El fotoperiodisme, patrimoni de tots

Quan ja feia més de 50 anys que Joseph Nicéphore Niépce havia pres la que sempre s’ha considerat com la primera imatge fotogràfica, el Daily Graphic de Nova York publicava la primera fotografia. Des del 1880 fins ara tots els diaris del món han anat omplint cada vegada més d’imatges les seves pàgines. Els nous sistemes de reproducció i d’impressió van permetre gradualment anar incorporant aquesta mirada, la del reporter gràfic, entre els feixucs pans de lletres de plom que produïen incansablement les linotípies.

La fotografia expressa una realitat subjectiva, que hem acabat acceptant com a objectiva perquè els fotoperiodistes han sabut desenvolupar un llenguatge propi, transcendint el que la tècnica pretén igualar. La fotografia congela en el temps i en l’espai moments precisos que expliquen per ells mateixos realitats que l’escriptura moltes vegades és incapaç d’interpretar i que es dilueixen fàcilment en la, tot sovint, tova expressivitat del vídeo i del cinema.

El fotògraf de premsa ha estat, d’ofici, en la punta de llança de la informació. És el soldat de la infanteria periodística que lluita a primera línia. Probablement per aquesta raó les baixes entre les seves files  han estat considerables, sempre hi ha hagut una bala o una mina que han portat inscrit el nom d’un fotoperiodista. Des de Gerda Taro o Robert Capa, fins a les més recents morts a Líbia o Síria, la quantitat de víctimes seria incomptable.

En l’actualitat, aquests fotògrafs han de lluitar no només contra aquests imponderables, sinó també contra la incomprensió d’uns mitajns de comunicació cada vegada més propensos a utilitzar les imatges enllaunades per les grans agències internacionals o les imatges fàcils i barates que obtenen a través de les xarxes socials. Probablement el problema del fotoperiodisme no prové tant de la «foto» com del «periodisme», una professió que ha caigut en una greu crisi d’identitat. No hem de deixar que el llenguatge fotoperiodístic es desintegri en una mal anomenada «modernitat» perquè a hores d’ara ja és un patrimoni irrenunciable de la humanitat.