El coratge dels governants

En democràcia guanyar unes eleccions, encara que sigui per majoria absoluta, no surt mai «gratis total». D’entrada s’han de pagar als proveïdors d’eslògans i als escalfadors de titulars de premsa. S’han de tornar les raons deixades en préstec i les veritats hipotecades, s’ha de netejar la capa de bava formada en els passadissos dels partits guanyadors i la pols acumulada darrere de les promeses i les propostes programàtiques.

 Els guanyadors haurien de poder fer unes llargues vacances fins a les properes eleccions, però no: han de governar. I governar, en aquest país, significa haver de treure un dia o l’altre la policia al carrer, amb tot l’equipament de mala llet possible. Com més poder, més policia i com més policia més poder, aquesta és una equació que una determinada classe política d’aquí ensenya als seus hereus generació rere generació.

Deia Jean Jaurès, fa més de cent anys, que «El coratge no consisteix en deixar en mans de la força les disputes que la raó pot resoldre». Per aquesta regla de tres els que utilitzen la força se senten sovint etiquetats com a covards i probablement per una raó com aquesta Jaurès fou assassinat. En democràcia la policia està per evitar aldarulls, no per crear-los, però els governants que ara els dirigeixen no han mamat dels pits de la democràcia sinó de la llet agra de la dictadura.

El coratge dels governants no s’hauria de mesurar per la força de les porres de la policia, ni amb la potència dels tancs, ara que som a les vetlles d’un 23 de febrer convé recordar-ho. En democràcia els governants han de tenir el doble de coratge, perquè s’han de carregar de raons i d’idees, altrament es trobaran aviat en un carreró sense sortida i els seus noms cauran en el capítol de l’oblit que la història ofereix als necis.