Allà on acaba el mar dels nostres avantpassats, comença una terra vetllada per una llenca de sorra molt fina. Allà on s’esgoten tots els blaus, sorgeixen els tons terrosos i els verds dels aiguamolls i dels prats de les closes.
El Fluvià, exhaust i mans, desemboca les seves aigües en aquest indret del món, entre pagesos i campistes. Com un mirall que serpenteja entre els camps, el cel de l’Empordà s’hi reflexa impudorosament i els joncs es vinclen al seu pas en senyal de sotmetiment.
Dues dones amb abrics negres, caminen decidides cap a l’església perquè avui és dia de festa gran i la coral del poble canta sota domassos del mateix color que la volta celeste. Més enllà dels acords de la cançó que ressona entre els murs del temple, les muntanyes del Canigó llueixen en l’horitzó fresques i regalades.
El campanar massís de Sant Pere sembla una fita en el temps i en l’espai i senyoreja damunt dels caps dels santperencs, entre les fonts d’aigua potable, els forns de pa i les pizzeries.
Al carrer de Sant Sebastià un petit gat abandonat menja el contingut d’una llauna que algú li ha deixat, em mira amb ulls vidriosos i s’amaga entre les parets d’un edifici en runes.
Quatre altes torres, farcides d’apartaments, s’interposen entre el poble i el mar. Ni els grans xiprers de les closes poden amagar la lletjor eterna del formigó. La seva silueta dentelluda mossega impunement el paisatge que adolorit es retira terra endins. Probablement els arquitectes, venuts als encants d’un Faust de la construcció, ara purguen els seus pecats en la part de l’infern que els pertoca.
0 comentaris:
Publica un comentari