Entre l’ombra imposant de la serra Cavallera i la Via Romana que serpenteja cap al Capsacosta, s’estén un poble fonamentalment gris, envoltat sempre pel baf que deixa al seu pas el Ter, amb l’embranzida que li dóna la muntanya.
Però Sant Pau és un poble de temperatures extremes i d’ombres contrastades, durant els mesos d’hivern hi ha carrers on el gebre és endèmic. Les cases del nucli antic han quedat plantades a la vora del riu, entre dos ponts de gairell que el travessen i el tornen a travessar, en canvi les edificacions més modernes s’estenen al llarg de la carretera. En una placeta presidida per una gran avet hi ha el casal del Molí, amb un gran plafó a l’entrada on s’hi acumulen els cartells.
L’antiga església de Sant Pau Vell s’amaga darrere dels roures d’un càmping. Enlairada i solitària, mai no ha acabat de formar part del nucli urbà, però la nova parròquia també ha quedat camuflada entre edificis moderns. Pintada de groc i taronja, una torre amb un rellotge senyoreja damunt de l’ajuntament, competint en alçada amb un dipòsit d’aigua; i quatre cases mal comptades conformen el veïnatge de la Ral, al voltant del petit temple de Santa Maria de la Gràcia.
En la història del poble hi plana la llegenda del mariner, un home desgraciat que ho va perdre tot en una tempesta i que decidí retirar-se terra endins. Els santpauencs, ignorants de tot el relatiu als aparells marins, confongueren el seu rem amb una pala de forner i ell, complagut de trobar-se ja a resguard de les desgràcies de la mar, s’hi quedà per sempre més.
0 comentaris:
Publica un comentari