És un poble allargassat, ajagut mandrosament damunt del llom d’un petit puig de pedra picada. Un meandre del Fluvià l’amanyaga i la línia del ferrocarril el travessa de dalt a baix.
Rodejat d’antics alzinars i pinedes, Sant Mori sembla flotar en un espai de ningú, entre la terra i el cel, entre un vell Empordà pentinat pel vent i la història, i un cel poderós que enrogeix puntualment cada capvespre, quan atrapa al sol i el comprimeix entre els núvols i l’horitzó.
En la silueta hivernal del poble, el campanar de l’església de Sant Maurici amb prou feines sobresurt, al costat del cos potent del castell. Un carrer o dos serveixen per ordenar gairebé la totalitat de les cases, que es miren les unes a les altres a través de finestres mig closes. Darrere de determinats murs s’intueixen interiors de disseny, decorats professionalment i probablement habitats per barcelonins amb recursos. Amagats per alts xiprers i tanques, es dissimulen jardins arrebossats de gespa i piscines d’un blau escrupolós.
Als encontorns del poble el paisatge es apamat i relativament net d’elements estranys. Els tractors deixen profundes petjades en els camps i les vinyes despullades creixen ordenadament entre la via i la carretera.
Sant Mori és un poble que fa olor de vell, te l’imagines amb cadires de balca a les portes de les cases i amb càntirs als dentells. Un rastre de sofregit et transporta en el temps, et sembla escoltar encara l’etern clapoteig dels esclops i les ferradures i, quan surt la lluna, una sentor de fusta cremada lliga l’aire que penja de xemeneia en xemeneia.
0 comentaris:
Publica un comentari