Noves figures del pessebre 5. L’ESPECULADOR

És la peça de la trista figura! En els nadals precedents va omplir el pessebre de casetes i ara no sap què fer-ne. La majoria han quedat a la caixa embolicades tal com havien arribat del mercat de Santa Llúcia i altres, que anaven per rengleres, s’han instal·lat en algun lloc discret, mig tapades amb una mica de molsa doncs no podia ser que hi haguessin més habitatges que personatges en el pessebre.

Uns quants pastors estan de manifestació permanent al seu voltant perquè no poden pagar les hipoteques de les seves cabanyes i fins i tot l’àngel, que mai havia patit per problemes d’allotjament, ara ha deixat les seves ales com a penyora per poder continuar gaudint del seu àtic amb vistes. Però, el pitjor de tot és que amb tant caseta i la verge i el nen han hagut de passar sempre els nadals a la cova.

Entre les queixes d’uns i la poca demanda del sector, l’especulador ja fa temps que ha decidit dedicar-se a altres afers. Amb un parell de caganers han muntat una societat per poder comprar i vendre deute d’altres pessebres i també estan negociant el traspàs dels actius tòxics de la immobiliària celestial a una altra empresa que té per soci principal al dimoni gros dels Pastorets.

Malgrat els seus problemes amb la justícia celestial, l’especulador és una figura que no desapareixerà mai dels nostres pessebres. Ha fitxat a Sant Josep per ajudar-lo en qüestions d’imatge i, sembla ser, que l’esperit sant també l’ajuda de sota mà. L’especulador creix i s’engreixa mentre les altres peces va minvant i es descoloreixen. Segurament arribarà el dia en què podrem fer un pessebre només amb especuladors.

SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR

Un sol matiner, que ha sorgit qui sap com entre les muntanyes, fon la fina capa de gebre que cobreix els camps a l’obaga. Un tel d’hivern s’alça del terrós i les vaques pasturen entre camps pentinats i repentinats per l’arada parsimoniosa d’un pagès, que sembla instal·lat des de sempre en aquest paisatge.

L’església de Falgons dreça un massís campanar a la vora dels xiprers d’un petit cementiri. A l’entrada del temple, a l’empara d’un modest atri, unes quantes cadires semblen esperar uns feligresos que no arriben. El sol dibuixa una estreta escletxa de llum entre les pedres, il·luminant un senzill cartell on es convida a la presentació d’un llibre on sembla ser que s’assegura que a la vall hi ha encara un secret per descobrir.

El canó d’una font, rodejat de molsa, deixa anar un rajolí d’aigua, per recordar als passavolants que la Vall de Campmajor és terra de rieres, de rius i d’estanyols.

Una mica més avall, el castell dels Cartellà ensenya encara les dents d’una torre que senyoreja sobre els masos penjats de les feixes a un i l’altre costat de la riera.

Un ajuntament pintat de colors vius vol ser el centre neuràlgic del poble, però avui tot està desert. El camp de futbol, de gespa natural, sembla un element més del paisatge i, al fons, unes muntanyetes semblen posades per donar un toc de realisme a la contrada. 

El sol ha pujat ja sobre el seu zenit i aviat caurà com una pilota desinflada, la Vall de Campmajor dormirà el seu somni hivernal, el gebre es congriarà novament en els marges i a les cases s’encendran petites espurnes de vida que són realment el secret de la Vall.

Noves figures del pessebre 4. L’IMMIGRANT

De fet són dues peces ben diferents, una que arriba i l’altra que marxa, però tant una com l’altra són subproductes del pessebre, excedents que s’han de recol·locar. La de l’immigrant és una figura polsosa, descolorida i marginal, sempre li toca estar a l’ombra i fer el que els altres no volen fer. Es dedica a tallar llenya quan el llenyataire va de vacances, renta la roba quan la rentadora té classe de pilates i cuida de les ovelles quan els pastors han quedat per fer la costellada.

En canvi la de l’emigrant és totalment diferent, ha fet les maletes per anar a buscar fortuna en un país millor. Espera pacientment que passin els camells del comboi de llarga distància, mentre repassa un llibret de frases fetes amb el llatí que es parla a Alemanya. Somriu amb la seguretat dels sabedors que sempre  podran tornar a casa per Nadal i els esperaran amb una plata de canelons i uns torrons, encara que siguin de marca blanca.

A l’immigrant, quan no té tasques concretes en la part il·luminada del pessebre, generalment se’l relega cap els indrets més discrets, fins i tot més enllà d’on el caganer fa habitualment la seva feina. Són aquells racons on ja no quedava molsa i que s’omplen amb serradures, on el suro es substitueix per cartró i els rius ja no són de plata sinó simplement un guixot fet amb retolador. 

Deixem-ho clar, la de l’immigrant és una figureta de segona o tercera categoria. Mentre vincla la seva esquena en un hort de subsistència, que el pagès de la barretina li ha sotsarrendat, es mira de reüll els patges del rei Baltasar i es pregunta si ells ja hauran arreglat els seus papers i, quan se li apareix l’àngel de l’anunciació amb l’espasa de foc, aixeca els braços i exclama «Sóc innocent sinyor policia!».

Miquel Duran: quan el paisatge és un pessebre

Un país és el que és gràcies a la gent que l’habita, als que cada dia llauren pacientment el seu producte interior brut i paguen religiosament els tributs i els impostos. Un país és el fum de les seves fàbriques, el poder de la seva moneda i el pes específic de la seva economia, de la seva capacitat d’innovació i de la preparació intel·lectual dels seus líders.

Un país és tot això, però també alguna cosa més. Un país és l’olor de la fusta cremada en una petita llar, és la fina capa de boira que cobreix els seus rius cada matí, són els colors d’un mercat a primera hora i el só de bronze de les campanes que s’escampa lliurament pels camins. Probablement sense aquestes altres coses que acabo d’enumerar un país encara seguiria essent un país, però no seria una pàtria.

Una pàtria no és res que es pugui sospesar ni comptar, són anhels, desitjos i somnis. Una pàtria és un paisatge que ens acomboia i que ens diu: «Tu ets d’aquí». Sens dubte, per raons com aquestes, quan arriba Nadal, a les cases del nostre país la gent hi posa un petit paisatge en un racó del menjador o de la saleta. Un paisatge, una pàtria, un pessebre, una bandera que oneja al vent.

Com en tot hi ha gent que són virtuosos del seu art i fins i tot n’hi ha que dediquen una part del seu temps a fabricar pessebres. En Miquel Duran n’és un. En el seu cas segurament no podria ser d’altra manera, perquè ell viu envoltat pel paisatge de la Garrotxa que és la pàtria dels pessebres o, si més no, és la pàtria dels paisatges, que ell també sap captar amb la finor del seu pinzell.

Però un fabricant de pessebres és un fabricant de somnis, un recreador de paisatges, un patriota. En Miquel Duran és tot això i per aquesta raó l’Associació de Pessebristes de Girona l’ha convidat aquest any a exposar els seus pessebres i jo us convido a visitar-los, els seus i els dels altres, perquè en ells hi trobareu l’essència del nostre país i sentireu novament aquella sensació que us recorre la pell quan penseu que, més enllà de les nostres eixorques vides, alguna cosa de nosaltres quedarà per sempre.

SANT MARTÍ, VELL MARTÍ

Les façanes llustroses de les cases més velles de Sant Martí semblen engolides per una plaga de vinya verge que, a aquestes altures de la temporada, projecta en els visitants una sensació d’enrogiment total. Uns grans caquis sobrecarregats de fruits i els rajols d’obra vista dels murs, acaben per fer decantar totalment els colors de la postal cap als tons més càlids de la gamma. 

El terme municipal que engloba l’antiquíssima parròquia de Sancti Martini qui dicunt Vetulo, s’escampa pels contraforts septentrionals de les Gavarres fins al punt més alt de la serra de Vall-lloreda, on s’alça el Santuari dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, un indret sagrat, reminiscència de l’antic culte a la Mare Gran, la deessa Cibele, reciclat i adaptat –com moltes altres coses– en adoració cristiana. 

La blanca ermita dels Àngels i l’hostatgeria que l’acompanya, són un vèrtex culminant de la geografia gironina i lloc preferent de pelegrinatge i d’excursió des de la ciutat dels quatre rius. Des d’aquella alçada, entre boscos d’alzines sureres i bancals amagats de bolets exquisits, es pot contemplar el que és probablement la panoràmica més impressionant de la zona, que abasta del Pirineu fins al Montseny, passant per la badia de Roses, les illes Medes i tot l’Empordà per un costat i el paisatge ondulat i capriciós del terregall que s’estén Ter amunt. 

A l’interior del temple un obscur santcrist i el fosc record del beat Manuel Torras us donen la benvinguda, i a la botiga de l’hostal es poden comprar figuretes d’angelets i marededéus, espelmes votives i números de loteria. 

Noves figures del pessebre 3. EL BANQUER

 Un pastor amb les seves ovelles es mira amb recança l’estrella lluminosa que penja a l’entrada de l’oficina, construïda amb suro de la millor qualitat, i a la vegada consulta de reüll una llibreteta que sembla curulla de petits números vermells. La verge Maria i Sant Josep fa temps que viuen desnonats en la cova, però per sort ja no han de pagar hipoteca, el banquer s’ha fet càrrec de tot, amb l’aval –això sí– de l’àngel. El llenyataire aquest hivern ha rebut menys comandes i està negociant una ampliació de pòlissa, el caganer –amb pinta d’indignat– fa la seva feina a la porta de la petita sucursal i la dona dels ànecs ha alçat una curiosa pancarta on diu: «Pau en la terra i guerra al capital».

La del banquer és una figura menuda, però que ocupa la millor cantonada del pessebre. Llueix una minúscula corbata si representa un mascle o un curiós vestit-jaqueta si és femella. Sense el banquer el pessebre faria fallida: el pagès no podria plantar en el seu hortet les cols menudes com un pèsol i al fuster no li arribaria per il·luminar el seu petit taller. L’home que cada dia intenta pescar en el petit llac de vidre no cobraria la seva jubilació i les casetes de la muntanya haurien de posar-se a la venda en pública subhasta.

Tothom sap que aquest any ha estat difícil, fins i tot pel pobre banquer que ha vist com s’ensorrava el mercat de Betlem. La molsa s’ha reduït en un 50% i la farina que emblanquinava els teulats de les casetes s’ha racionat al màxim, però en la llunyania ja arriben els Tres Reis d’Orient: Gaspar, Baltasar i Merkel amb un crèdit ICO pel nen Jesuset, que podrà tornar en còmodes mensualitats –amb interès variable– en un parell de mil·lennis.

Any dotze

El temps és aquest desig

que ens encalça i ens empeny

entre els marges de l’hivern.

Sota un llençol de gebrada

dorm la rosa de la vida.

Un sol de desembre amida

l’ombra exigua que dansa

entre remors de recança

i les llavors de l’oblit.

Però el temps arriba i esbotza

les portes d’aquest any dotze

amb un somni d’esperança!

Noves figures del pessebre 2. EL POLÍTIC

Què seria d’un pessebre sense el seu polític? És pot prescindir de la molsa, de les muntanyetes de suro, fins i tot de les cases amb el paller, però el somrient estadista amb cara de campanya electoral no pot faltar. Un pessebre és com una petita circumscripció electoral i tots sabem que, en política, la mida no importa.

Tot s’ha de dir: és una figura complexa perquè s’ha de moure molt i en un menut naixement domèstic no hi encaixa un cotxe oficial, encara que sigui de llautó. Cada dia se l’ha de posar en un lloc diferent: avui amb els pastors compartint costelles i botifarra, demà amb les rentadores del riu i fent petons a les criatures, demà passat reunit amb l’àngel de l’anunciació...

Un polític, en el seu pessebre, és un personatge amb l’agenda repleta. Ha d’estar per tot, s’ha de cuidar de negociar les entrevistes amb la sagrada família, ha de supervisar el pressupost alimentari del bou i la mula, ha de fer declaracions als pastors dels mitjans de comunicació i ha de preparar a consciència el discurs que haurà de pronunciar el dia de l’arribada de ses majestats els Reis d’Orient. Ja se sap que les qüestions internacionals no es poden deixar a la primera figureta que passi, ni que fos una de porcellana fina. En canvi, això sí, la del polític no cal que hagi estat modelada amb cap material noble, inclús hi ha qui pensa que millor si són de plàstic.

La figura pessebrística del polític, sobretot la del polític més nostrat, està emparentada de molt aprop amb la del caganer. Els dos porten barretina, però acaben ensenyant el cul i els dos defequen discretament, però la pudor al final acaba per envair-ho tot. Recomanació útil: si no voleu que es degradi a causa dels farragosos problemes quotidians, d’un any per l’altre guardeu sempre la peça embolicada amb una senyera de bona qualitat.

SANT MARTÍ DE LLÉMENA

Sant Martí de Llémena s’estén allà on la comarca del Gironès comença a perdre el nom, entre els cingles de Sant Roc i el Serrat del Bruguetar. Des de l’antic campanar de Llorà fins al més antic encara de Granollers de Rocacorba, es desplega un terme municipal arrebossat amb els colors més torrats de la paleta.

El Llémena, o la Llémena, un curs fluvial sense sexe definit, serpenteja com una llengua de bou entre els exigus camps, llepant les pedres amb paladar de fang i esclatant de tant en tant amb glops d’escuma blanca. Les fulles grogues dels arbres, que cauen a caprici del vent, floten damunt l’aigua del riu i reposen entre les imatges d’un cel que s’hi reflexa amb vocació de daguerreotip.

Una gran mata de boix grèvol, carregada de fruits rodons i vermells, presideix l’entrada de l’església de Sant Martí i un gat esquerp es resguarda a l’empara d’un portal. Sota la Banya del Boc, una ermita vigila els camins folrats de pedres volcàniques i un cel que es va trenant de núvols, tanca el paisatge com qui tapa una olla.

A la vora dels murs de l’església de Llorà s’hi dreça un cementiri menut resguardat per enormes xiprers i sota el porxo els veïns celebrenel mercat de l’Encantada, iniciant d’aquesta manera les festes de Nadal. El sol pugna per lluir entre els núvols, l’aigua d’un petit safareig refulgeix sota la verdor d’un marge i la blavor elèctrica d’una piscina en un jardí espera que arribin dies més càlids. 

Al vell hostal de Font-Sabeu continuen ressonant les remors d’antics àpats de colla i algú hi ha encara que, al parar-s’hi, ensuma l’olor d’uns calamars llegendaris.

Noves figures del pessebre: 1. EL BOTIGUER

El botiguer és un personatge entranyable que encarna tota una tradició cultural ininterrompuda des de l’època gloriosa dels fenicis fins ara i que mereix figurar amb tots els honors en els pessebres de les nostres cases. Sota un rètol de suro empolsimat de neu artificial, la figura del tender fregant-se les mans s’hauria de posar just al costat del naixement. Quin sentit pot tenir  el Nadal sense l’infatigable comerciant que ofereix als pastors la possibilitat de comprar un present que –ben segur– farà feliç al nen Jesuset?

Tots sabem que si fos per les fúries satàniques dels descreguts, vençudes en just combat electoral, tot seria obscur i silenciós com l’infern, per tant tot bon pessebrista hauria d’instal·lar també una bona il·luminació que ressegueixi el camí fins a la cova i que il·lumini càlidament la porta de la humil botigueta. També seria recomanable instal·lar uns altaveus alimentats contínuament amb cançons de Nadal nostrades, que infonguin al pessebre el to adequat, l’ambientació precisa i el toc de qualitat que els veïns quan ens visitin sabran apreciar.

Entenc que algú, mogut per la bona fe i per la il·lusió del moment, es llanci a omplir de botiguers tots els racons del naixement, però és la meva obligació recordar-li que no és bo posar-n’hi més d’un en un mateix pessebre. De la mateixa manera que no s’ha d’escatimar amb pastors i  llenyataires d’alt poder adquisitiu, de botiguers com menys millor, per allò de la competència. També s’ha d’instruir als més petits de la casa que, igual que van movent les figures dels reis, també s’encarreguin d’obrir i tancar les botiguetes segons els horaris previstos pel Departament de Comerç de la Generalitat de Catalunya.

Ara que encara hi són a temps si us plau no oblidin de posar en el seu pessebre aquesta figureta simpàticament betzarruda que simbolitza, més profundament que altres, l’essència granítica del nostre país.

SANT LLORENÇ DE LA MUGA

Un un  meandre de la Muga dibuixat entre les muntanyes, aigües amunt del pantà de Boadella, s’alça el recinte medieval de Sant Llorenç de la Muga, un poble vingut a més gràcies a les fargues tèxtils i metal·lúrgiques i després vingut a menys a causa de la industrialització i, també, dels grans estralls de la Guerra Gran.

El poble conserva encara un aire senyorial amb nom i dates gravats a les llindes de les portes. Grans reixes guarden l’entrada i la sortida de la vila, un rec il·lumina amb els seus reflexos platejats els murs de pedra i un pont de tres arcades vetlla el pas constant d’unes aigües cristal·lines.

Un cementiri menut, presidit per un parell de xiprers, serva la memòria eterna dels santllorencins traspassats definitivament a l’altre costat del riu i una petita ermita dedicada a Sant Andreu convida als transeünts a l’oració.

El campanar poderós de l’església, bastit amb carreus romànics, assenyala permanentment cap al cel i projecta la seva ombra allargada damunt de la plaça. La gent, reunida en petits grups, aprofita les estretes escletxes de sol i comenta els atzars de la vida, tot alçant el dit curiosament en la mateixa direcció que el vell cloquer.

A aquesta hora les portes del Centre Cultural La Fraternitat resten encara closes, però aviat s’obriran per les vetllades de la Quina i a través de les finestres de les cases segurament s’hi filtraran les olors atàviques dels sofregits de Nadal. Mentrestant, fent tombarelles en les branques nues d’un arbre, un gran lloro de plomatge blau i groc saluda als vianants amb el so agut del seu inextricable llenguatge tropical.

L’epitafi del temps

Diuen que el temps és allò que passa quan no passa res, però la vida passa i el temps ens encalça. Passem els dies i els anys esperant tot i res, però, a vegades passa que la suma de tots els dies ens aporta la saviesa per continuar esperant, un any més, que els instants de felicitat superin amb escreix els altres moments en què el temps passa i no passa i res. El temps  gira constantment al voltant d’aquesta paradoxa.

El temps és la suma del passat, del present i del futur, són les fulles de l’arbre, les que cauen i les que ja reposen damunt la molsa untada de gebre. El temps dura indefinidament i alimenta, amb un tic-tac primordial, els elements mecànics que fan girar la gran esfera de l’univers. El temps és ànima i memòria, és una veritat canviant, però probablement és l’única veritat en la qual podrem creure sempre.

Quan el temps passa i no passa res, diem que és un temps perdut i quan  ens encalça en estat pur, el passat i el present es confonen en el gust d’una magdalena. És el temps recobrat, el temps dels aniversaris, dels records a la vora del foc i de les fotografies que contemplem amb avidesa, abans que no s’esvaeixin definitivament entre la pols de l’oblit, al fons d’una capsa de sabates.

L’Epitafi de Seikilos és la composició musical completa més antiga que es coneix, es va trobar gravada en un una làpida prop d’Efes i va desaparèixer l’any 1922. Més tard la van trobar en un jardí fent de suport a un test. Actualment es conserva en el Museu Nacional de Dinamarca. A la làpida també hi ha aquesta frase: «Enlluerna mentre visquis i no t’afligeixis per res, perquè la vida és curta i el temps et furta les aspiracions».

Felicitat d’entretemps

Si la pluja no ho espatlla, aquests dies d'entretemps sempre són una delícia. El cel dibuixa tons d'aquarel·la damunt els arbres que es desfan entre ocres i grocs. El sol llisca al voltant de les pedres com un gat mandrós que es refrega contra les cames del seu amo i la remor de la gent que feineja sona lluny, molt lluny, perquè els darrers dies de novembre i els primers de desembre estan fets per a ser gaudits sense recança.

Les jornades són curtes, però els anhels són llargs. Els llums de Nadal comencen a il·luminar els carrers i també els somriures dels botiguers, que esperen amb fruïció l'hora en què la gent comenci fer la llista de totes les coses inútils que comprarà per festes. Els aparadors desborden de colors, el mercat s'omple d'olors i els altaveus repeteixen incansablement aquelles melodies que dringuen en el nostre subconscient amb la força del bronze i que ens impel·leixen cap un estat de felicitat forçada.

Ser feliç, etimològicament parlant, vol dir tenir sort. La felicitat no és possible sense la sort i probablement per aquesta raó els venedors de loteria fan el seu agost per Nadal. La gent buida les seves targes de crèdit en els cabassos del supermercat i després encara compra una butlleta de loteria amb l'esperança de recuperar el que ha perdut i encara poder tapar algun forat d'aquells que deixen les hipoteques al seu pas.

Però, durant aquests dies suaus de l'estranya setmana del pont de la constitució i de la immaculada concepció de Maria, l'entorn encara no ens obliga i podem ser feliços a la menuda. Podem passejar a primera hora de la tarda, entre els horts i els pollancres, i veure l'ocàs de la tarda darrere les muntanyes, i tancar els ulls sense esperar res més que un altre dia afegit a la comptabilitat de la vida.

SANT JULIÀ DEL LLOR I BONMATÍ

Lògicament hauria de ser al revés: Bonmatí i Sant Julià del Llor, perquè és a Bonmatí on hi ha el nucli principal del poble: l’ajuntament, la parròquia, les indústries i tots els serveis.

Sant Julià són només quatre cases sota un turó on s’hi dreça una ermita i un cementiri, coronats per una gran antena que sembla com una mena de megàlit metàl·lic alçat per l’home modern en honor i glòria de la tècnica.

Al voltant del turó de Sant Julià s’hi desplega un paisatge de boscos i de cingleres, i de valls traçades i esquinçades per la civilització. La gamma de verds sembla infinita i els blaus es dissolen en la llunyania contra un cel insubornable. El Ter, acompanyat per llargues fileres de pollancres esgrogueïts, brilla sota el sol tardoral i uns núvols arrodonits acaben de donar forma al paisatge. Al fons una pinzellada de muntanyetes emblanquinades és el toc personal que l’artista virtuós sempre sap donar a la seva obra.

Sant Julià del Llor i Bonmatí és un municipi jove, segregat amb dolor l’any 1983 del terme d’Amer. L’entorn destaca per tenir un pont romànic sense riu, una estació de ferrocarril sense tren i unes naus fabrils sense fàbrica.

Una placa de bronze col·locada sobre una mola de pedra, antic vestigi d’un molí fariner, recorda al fundador de la colònia, el senyor Manuel Bonmatí i de Cendra;  unes rengleres de cases unifamiliars, amb monovolums al garatge, representen el present i el pervindre del poble i una xemeneia abandonada, construïda amb rajol vist, és el vestigi i el símbol d’un passat que segurament ja no tornarà mai més.