S’ha acabat el bròquil

Malgrat tots els imponderables, el nostre país ha tornat a la normalitat. Després d’un breu cicle electoral –històricament parlant– en què el socialistes i altres forces d’esquerres han ocupat el poder en diversos estrats institucionals –govern de l’estat, municipis, comunitats autònomes, diputacions i Generalitat– finalment ara tornen a governar els de sempre.

A l’Estat el Partit Popular encarna aquesta idea d’Espanya, difusa per un costat i molt concreta per l’altre, que entronca directament amb la ideologia que ha inspirat a la majoria dels governants espanyols des l’època dels reis catòlics. I a Catalunya, i a la majoria de municipis, governa aquesta coalició de liberals i democratacristians que ha sabut amb gran èxit fer seva una idea de Catalunya i repartir-la entre els seus com si fos una franquícia.

S’ha acabat el bròquil! Ara tornen a manar ells i ens imposen la seva manera de veure el món i –tal com ens deia el senyor Duran– de palpar-se la cartera. S’ha de retallar, i és cert, però casualment les retallades serveixen per impulsar el seu model, un model alternatiu, discutible tant com es vulgui, però molt consistent: si no et va bé la sanitat pública ves a la privada... si vols una educació de qualitat porta els teus fills als Maristes, o als Jesuïtes, o als Germans de La Salle...

Tot està lligat i ben lligat, cap problema és el que vol una majoria que s’ha expressat democràticament a les urnes. Però deixi’m plantejar un problema marginal i modest –i que a mi em toca perquè sóc del ram– i de la cultura què en fem? Per a la resta tenen un model alternatiu, però per a la cultura no. No es poden privatitzar les biblioteques, ni els museus perquè no són ni seran mai rentables i l’empresa privada no els voldrà mai, com ho farem? Ja ho han pensat senyors de la dreta? És un perill perquè si ens quedem sense l’oxigen de la cultura el cervell del país pot morir i, fins i tot vostès, sense cervell no van enlloc.

El poder de la tecnocràcia

A vegades ens pot semblar que vivim en un món irreal. Les noves tecnologies i la irrupció brutal en la nostra quotidianitat d’internet, ens fa ser més vulnerables. Allò que abans vivíem en un anonimat primordial, ara ens costa mantenir-lo en la ratlla de la simple discreció i la nostra vida a voltes se’ns apareix com un relat de fantasia en el qual nosaltres, sorprenentment, som a la vegada protagonistes i espectadors.

Ara, finalment, ja podem anar a la processó i repicar, i fer el que es vulgui. Un alcalde, per posar un exemple, pot estar donant la seva opinió personal pel Twitter mentre parla formalment en un ple sobre el mateix tema i no passa res, són coses de la modernitat. A hores d’ara probablement ja compta més el que es pugui dir a través de la brillantor de les xarxes socials que el que es diu en la bruta i ofuscada realitat.

Fa uns anys, molt pocs, no ens podíem arribar ni a imaginar un futur com en el que ja estem immersos. En un període brevíssim ens hem instal·lat en un estat de revolució permanent, en el quals els fenòmens tecnològics es superposen contínuament els uns damunt dels altres i no ens permeten contemplar res amb la perspectiva que només el pas del temps a escala humana és capaç de decantar.

Des d’aquest punt de vista, el repte que se’ns imposa és intentar acotar i parar aquest tsunami que ens amenaça. No ens hem de deixar dominar per l’imperi de la tècnica i dels tècnics, la tecnocràcia és una forma de barbàrie que pretén sotmetre la política i el dret a l’ordre tecnocientífic: la tirania dels experts. Hem de ser capaços d’utilitzar la tecnologia d’una manera que no ens domini i per fer-ho haurem de saber rebel·lar-nos constantment contra el seu poder.

SANT JULIÀ DE RAMIS

És un terme municipal divers i dispers, al voltant de la silueta arrodonida d’una muntanyeta que l’anomena i que el separa d’ell mateix. Arrecerats entre les pedres i els arbres hi han viscut santjulianecs des de l’inici dels temps i, entre el congost del Ter i el collet de Costa-roja, han vist passar amunt i avall gairebé tota la història del nostre país i bona part de la d’Europa.

Per qualsevol que no estigui avesat a les subtileses i als capricis de la geografia gironina, pot arribar a ser molt difícil distingir on comença Sant Julià i on acaba Sarrià de Ter i, fins i tot, diferenciar aquests dos en el garbuix de la conurbació gironina.

Sant Julià bàsicament és terra de pas. La gent passa per l’autopista, per la vetusta carretera nacional o s’ho mira de lluny des de les finestres emboirades dels ferrocarrils de mitja distància i de les cortinetes inquietants dels talgos.

Per alguns Sant Julià és només un campaneret enmig dels arbres de la muntanya, per altres és un castell abandonat dalt del cim. Alguns pensen que el poble és només un camp de golf al caire de la carena o unes quantes fàbriques i magatzems escampats de qualsevol manera per la plana. Però Sant Julià, evidentment, és alguna cosa més, perquè el terme municipal també abasta –més enllà del puig dels Sants Metges– fins a l’imponent castell de Medinyà, amb la seva església i la seva llegendària rectoria i la no menys mítica casa, amagada darrere d’un immens xiprerar i que obre les seves portes cada dia als camioners i tota mena de gent amb ganes de gresca, sota un rètol presidit per una escotorida coloma blanca.

Més enllà

Totes les religions han volgut interpretar el que hi ha a l’altre costat de la vida, la vida després de la mort. Els antics es formaven sovint una visió espantosa del que anomenaven «el regne de les ombres». No deixava de ser un plantejament força realista perquè, mitologies a part, el regne de la mort no ha estat mai il·luminat per la llum del coneixement empíric.

Aquestes teories d’ultratomba les venim arrossegant des de temps immemorials. Naveguen de les piràmides als mausoleus, dels cementiris als crematoris. Són visions contrastades: salvació i paradís contra infern i condemna. La vida és eterna i en qualsevol cas ens toca anar amunt i avall amb el pes feixuc d’una ànima immortal lligada al turmell de les nostres conviccions.

Són bàsicament visions tranquil·litzadores, la vida dels éssers estimats perdura més enllà de les oscil·lacions terrenals i la nostra pròpia existència adquireix un caràcter transcendental. Després de Jo, continua el meu Jo, més jove i atlètic, saltant de núvol en núvol i contemplant els pobres desgraciats que, arran de terra, continuen bregant amb les seves hipoteques i amb els seus telenotícies carregats de crisi i de sang.

I tot per no haver d’afrontar la realitat, l’evidencia del no-res. Després de la vida –i abans tampoc!– no hi ha res, per no haver no hi ha ni mort, la mort és un clic, un instant, després res. És com un somni però sense somni, un monòleg sense protagonista. La vida és la única idea tangible, el cel i l’infern els vivim en l’espai de temps del qual en gaudim entre un no-res i l’altre. Fer d’aquesta vida un espai de felicitat és ja en si mateix un repte prou important com per dedicar més esforços en pensar en hipòtesis impossibles, a pensar en un més enllà quan ja som al caire de l’abisme.

La crisi de la democràcia

Evidentment hi ha dates que són història, el 20 de novembre hi va passar per mèrits propis l’any 1975. Amb la mort del dictador s’inicià al nostre país una transició política que culminà amb l’adveniment de la democràcia, un sistema fràgil i imperfecte, però que ens ha aportat uns decennis de prosperitat i de benestar sense punt de comparació amb cap altre període històric anterior.

No sé quin dia serà en què haurem de recordar la pèrdua definitiva de la democràcia, evidentment espero que no sigui demà. Vaja, n’estic segur, perquè demà, surti el que surti de les urnes, serà un resultat democràtic i encara que un partit d’antecedents poc fiables com el PP es faci amb la majoria absoluta, el resultat des d’aquest punt de vista és inqüestionable.

En canvi és més preocupant el que acaba de passar a Grècia i a Itàlia, on els governs democràtics han caigut i s’han substituït per altres no se sap ben bé per qui. Ens trobem en una situació de cop d’estat virtual, com una mena de 23F –una altra data a recordar– però aquesta vegada orquestrat pels especuladors i altres delinqüents internacionals anònims i poderosos.

Actualment el poder ja no el tenen els militars, ni la burgesia, ni l’aristocràcia, ara és d’això que en diem «els mercats». La democràcia està de baixa, ha entrat en crisi i aquesta serà encara molt més dramàtica, perquè aquí no només ens hi juguem els diners o l’estat del benestar, aquí ens hi juguem les llibertats, unes llibertats que ha costat molts anys i molts esforços guanyar-les. No ens equivoquem pensant que hi ha altres sortides a la crisi, l’única sortida possible i desitjable és la democràcia.

SANT JORDI DESVALLS

Vist des de la plana és un racó discret, el campanar de l’església amb prou feines gosa despuntar entre un ondulant paisatge. Els arbres, escalonats damunt d’unes quantes feixes, semblen voler amagar alguna cosa important, però el poble, impertèrrit, s’ajup entre les pedres gairebé carnoses dels murs i el verdet immortal de les teules.

La silueta eruginosa d’un molí de vent i un grapat d’antenes desdibuixades per la boira, són la única concessió a la modernitat d’una batllia que fa més de 300 anys que es manté gairebé amb la mateixa quantitat d’habitants.

Sant Jordi Desvalls és un municipi de l’Empordanet, segrestat per una divisió territorial que el deixà dins dels dubtosos límits de la comarca del Gironès. El Ter s’amaga vergonyós darrere de les argentades pollancredes de Sobirànigues i sorgeix de nou després de traçar un gran meandre per Sant Llorenç de les Arenes.

Vora el carrer de Colomers, la sucursal de la Caixa és probablement el veritable punt de trobada del poble. Al voltant del caixer automàtic han aprofitat per plantar-hi tota mena de cartells d’activitats i anuncis de serveis. Darrere dels murs d’un jardí tancat, hi esclaten les branques exuberants d’una gran palmera, un petit taronger ha començat a exhibir els seus fruits i a la nova plaça de l’Ajuntament una vella alzina proveeix d’ombra als passavolants.

Vora la via del ferrocarril, sota un soberg plàtan de fulles daurades, s’alça l’antiga estació mig enrunada. Ara els pocs viatgers que agafen el tren esperen sota l’inquietant empara d’un baixador de ciment arrebossat de grafits. 

Lartsinim

Hi ha èpoques en què la història se’ns apareix amb colors difuminats o directament en blanc i negre. Els anys cinquanta del segle passat era un temps en què el món es llepava encara les ferides d’una guerra que havia acabat amb l’esclat de la bomba d’Hiroshima. Aïllat i vençut interiorment, al nostre país hi sonava constantment el disc ratllat del franquisme, les pel·lícules aptes per a tots els públics i les novel·les de 90 cèntims de l’editorial Molino.

El gato persa, Idolos robados, El baron von Kaz, Un tejano en Canadá, La ferocidad de Shaitan, El hombre de paja, El caso de los dados falsos... eren alguns dels títols d’aquells quaderns grocs, vermells i blaus, que omplien els quioscs i que feien volar la imaginació molt més enllà d’on permetia un panorama feixuc i fonamentalment en el blanc i negre del No-Do i del Boletín Oficial de Notícias del Movimiento.

Jaume Ministral era un gironí immers en la seva època i, com tothom, desitjava surar per sobre del líquid viscós d’aquells anys. Però ell tenia una eina poderosa per fer-ho, l’escriptura. En Ministral ens va llegar una obra escrita molt diversa: Ciutat petita i delicada, Nosaltres els mestres, Tramuntana boja, un seguit d’articles a Presència i a molts altres mitjans de comunicació i també els seus guions radiofònics i televisius, sobretot en la seva darrera etapa de col·laboració amb Joan Capri.

Però hi ha un Ministral oblidat que torna a veure la llum gràcies a l’empeny del figuerenc Joan Manel Soldevilla, el Ministral autor de novel·les d’intriga que publicava precisament en aquella editorial Molino, uns llibres que signava amb el seu cognom al revés: Lartsinim, un cognom que ara sona amb tonalitats sueques molt a la moda literària actual. Fills del seu temps i d’aquest admirat autor i protagonitzats pel doctor Ludwig von Zigman, aquells llibres els podrem tornar a gaudir en la nostra època i ens serviran, ben segur, per a evadir-nos d’una nova realitat en crisis que ens persegueix i també d’una altra realitat virtual que ens aclapara.

El futur del passat

L’onze de novembre és una data que als catalans d’aquí d’entrada no ens diu res. La tardor ens aclapara i vivim pendents dels panellets, dels bolets i de les torrades a la vora del foc. Els que viuen connectats a Internet, si busquen l’entrada de la Wikipèdia en català dedicada a aquest dia de l’any, trobaran ben poca informació. Sembla ser que l’onze de novembre de 2006 es va presentar la consola Play Station 3 i para de comptar.

Però a l’altre costat de la frontera, a la Catalunya Nord, la sensació és ben diferent perquè a cada poble, i n’hi ha 221, es commemora l’aniversari de l’armistici de la Primera Guerra Mundial. S’ofereixen flors davant dels monuments als caiguts i molts recorden encara amb emoció les ferides deixades en les seves famílies per aquella guerra que havia d’acabar amb totes les guerres, però que acabà de la pitjor de les maneres possibles: amb una pau dèbil que abocà a una altra guerra encara pitjor.

Malgrat tot, aquell armistici significà molt pels francesos, perquè fins  l’11 de novembre de 1918 ja havien mort 8 milions de persones, la majoria dels quals joves entre els 19 i els 25 anys. Aquell carnatge afectà molt profundament a la societat francesa i la deixà marcada per sempre més. Al departament dels Pirineus Orientals, tot i estar físicament allunyat del conflicte, la guerra també es va deixar sentir amb cruesa. Per posar un exemple: a Orellà el 13,41 % de la seva població va morir al front.

Per coses com aquesta, sota els peus del Canigó, tenen molt clara la funció de la memòria. Bernard Josz, president a Perpinyà del memorial encarregat de servar el record d’aquella tràgedia, deia ahir a L’Indépendant que «La memòria és el futur del passat». Això aquí encara no ho hem entès del tot i amb la nostra desmemoria estem renunciant també a una part important del nostre futur.

SANT JOAN LES FONTS

Envoltat de boscos inflamats de tardor, Sant Joan les Fonts és Garrotxa en estat pur. Repartint cases i indústries per la vall, el nucli dur de la població s’ha escampat a partir de l’indret on es troben el senyorial Fluvià i la pagesívola riera de Bianya.

Begudà, que fou sempre cap del municipi, es troba a l’altre costat de la Molera, agrupant com pot quatre masies i, sobretot, les grans indústries de la burgesia olotina. Castellfollit queda arraconat en el seu cingle per la potència del terme municipal de Sant Joan, que sembla voler-se escampar per tota la comarca.

Avui, sota la pluja d’un novembre marcat per la llevantada, les fulles mortes cauen irremissiblement dels arbres, formant una capa groguenca sota els meus peus. Una parella de santjoanencs travessa la plaça, gairebé deserta, sota l’empara d’un paraigües de pastor. Unes banderetes esteses de punta a punta són les restes d’una festa que no ha pogut ser.

El Fluvià passa engrescat sota un pont romànic construït amb llenques de lava volcànica i les cases, penjades en un replà, ensenyen les seves vergonyes posteriors perquè el poble viu d’esquena a la llera. Només un temple, d’aspecte obscur com el pont, gosa plantar cara al riu. Però els dos grans monuments de la vila queden amagats a la vista dels passavolants: l'església del monestir i un gran casalot, l’Estada de Juvinyà, que és l’edifici romànic de caràcter civil més antic del país.

Quan m’acomiado del poble, a la rotonda de la Canya, el pas d’uns ciclistes, amb els mallots xops de pluja, em recorda l’arrelada tradició ciclista de la contrada. 

La campanya

Novament ens veiem envoltats de banderoles, farcides de candidats riallers i de mitges veritats. Que les eleccions s’hagin convertit en una rutina per un costat és bo. És evident que hem aconseguit normalitzar el que durant molts anys fou anormal, però per l’altra banda, com en totes les rutines, ens aboquem tard o d’hora a la temptació d’intentar canviar d’aires i la dificultat sorgeix quan, en el gratacels de la democràcia, no ens podem permetre canviar d’aires sense caure per la finestra.

Em diran conformista, però hi ha el que hi ha i som el que som. No ens podem queixar dels polítics que ens representen, o que ho pretenen, sense fer abans tots examen de consciència. És molt fàcil assenyalar exclusivament als governants quan es parla de corrupció. Tots sabem que és una qüestió de tota la societat, però ens és més fàcil plantar-los a ells la llufa, per allò de «per això els paguem».

El problema és que els polítics no són ni millors ni pitjors que nosaltres, dic que és un problema perquè se suposa que haurien de ser els millors i alçant la mira fins aquesta altura, en el cel de la política del nostre país, a hores d’ara només s’hi poden caçar quatre ànecs de coll verd. La resta son aus de corral i el que es diu volar, volen poc. Però la democràcia funciona d’aquesta manera i, arribats al punt de la tragèdia en què ens trobem, haurem d’aparcar les brometes fàcils per un temps, sobretot quan hem de decidir qui haurà de gestionar el que encara ens queda de l’estat del benestar.

Sembla que aquesta vegada algú ja ha decidit el resultat abans d’hora. Sembla que el PP guanyarà per majoria absoluta, un majoria més àmplia que la que obtingué en el seu dia aquell homuncle anomenat Aznar. Ara, el Mariano de torn, va amb la directa posada, acomboiat pels seus i pels constructors de bombolles. Doncs bé, podran guanyar, però, ben segur que no serà pas gràcies al meu vot i ni per la meva abstenció.

Modest Comadira

Ja sé que és una obvietat i que en aquests articles ho he dit a bastament, però no per repetir-ho és menys veritat: estem instal·lats en el presentisme i no veiem més enllà del que envolta al temps en què vivim. Se’ns fa difícil pensar en horitzons més amplis dels que permeten les estretes pàgines de la nostra agenda i, en alguns casos, més enllà de la fulla diària del calendari del pagès. El present ens aclapara i arribem a pensar que la resta només és fum.

Des de la meva humil talaia, i simplement sumant i restant passats i algun futur, arribes a conclusions simples, però segures. Per exemple: si sumem tot el que han aportat a la cultura gironina i al país sencer personatges com Modest Prats i Narcís Comadira i els projectem cap al futur, el resultat serà X multiplicat per 10. O sigui, en un futur no molt llunyà, aquest dos noms seran un referent importantissim a l’hora de parlar de la nostra època.

Tot això ho dic perquè aquests dies de Fires s’ha homenatjat als dos que acabo de citar. En ambdós casos han estat actes relativament multitudinaris, vull dir en la quantitat relativa en què es poden omplir aquestes reunions que es convoquen des del món de la cultura. Si tenim en compte que el primer dels quals, la presentació del llibre Homilies de Medinyà, fou gairebé una manifestació clandestina, convocada no se sap com, la cosa ja té mèrit.

El segon, l’homenatge a Comadira al Teatre Municipal, va ser organitzat per la ment brillant del director de Temporada Alta i en el qual hi van participar la flor i la nata de la colla teatral barcelonina. Els dos tenen moltes coses en comú entre ells, però sobretot els gironins hem de tenir en compte el que signifiquen i el que significaran. Des d’aquesta perspectiva només em cal afegir que aquests homenatges –per una vegada fets en vida!– potser haguessin merescut una mica més d’interès per part de la societat gironina.

SANT JOAN DE MOLLET

És una franja de terreny, irregular i ondulada que el riu ha anat compactant contra les pedres rogalloses de les Gavarres que, a la vegada, s’enfonsen en els fangs més profunds de l’Empordà.

Sant Joan de Mollet és una mena de terra de ningú entre Flaçà i Bordils; el tren travessa el municipi per aturar-se fugaçment a la Bolla, on hi ha l’estació de Flaçà; la carretera ja fa temps que ha deixat de passar pel poble i ara fa una gran marrada entre els camps, darrere del cementiri.

 El Ter s’intueix discretament més enllà de les deveses d’arbres blancs, que el sol il·lumina de biaix. Els dies de pluja un parell de rieres contribueixen modestament al seu cabal, però el riu passa de llarg com un corredor de fons a punt d’arribar a la meta.

El nucli antic són uns carrers a l’entorn de l’església, on els sentits encara hi poden detectar les olors, els sons i els colors de pagès. Una carnisseria, que també és fleca i botiga de queviures, obre les seves portes en una casa de color groc canari, l’escola s’emmiralla en un pista poliesportiva granatosa i l’ajuntament s’arrauleix tímidament davant d’un pavelló nou de trinca.

Un rellotge amb una sola broca,  a la façana de l’església, sembla assenyalar sempre cap al cel; una creu de pedra, penjada en una cantonada a l’entrada del poble, ha quedat embolicada entre un feix de cables i una font, anomenada La Font, construïda el 1885 i restaurada els anys 1924, 1954 i 1982, espera pacientment una nova restauració. Mentrestant el sol acaba d’anyocar-se per la part de Bordils, tintant d’un vermell més viu encara les parets de rajol vist de les cases i de les granges.

Dia de difunts

La memòria és aquest immens cúmul de records i de despropòsits que els humans atresorem al llarg de la nostra vida, amb la fútil pretensió de ser enterrats algun dia amb ella, o cremats en la seva endomassada nau en alta mar, com els antics adoradors del déu Thor. Però de res en som propietaris eternament i la vida, un dia o l’altre, ens exigeix sense dret a discussió que li sigui retornat tot el que és seu per dret de naturalesa.

Vivim en aquest planeta com una mena de rellogats, sempre a punt de rebre l’ordre de desnonament. De la mateixa manera que els més rics veuen com els seus cabals no serveixen per a res quan arriba el moment d’encarar-se a la mort, els més intel·ligents sucumbeixen també, tard o d’hora, a l’abisme de l’oblit. Naixem nus i morirem nus, serem pols de columbari i els nostres records es perdran inexorablement entre la polseguera dels camins.

Potser perquè som conscients de tot això, quan arriben aquestes dates els cementiris s’omplen de gent que neteja les làpides, que canvia les flors i que deixa caure dolces llagrimetes entre els parterres. De sobte ens urgeix recordar els morts, perquè som d’alguna manera la seva continuació i ens agrada pensar que a nosaltres també ens recordaran, ni que sigui només un dia, de tant en tant, a l’engròs com avui o a la menuda en el clos familiar, de Nadal a Sant Esteve.

La mort i l’oblit són condicions essencials de la vida, qui va dissenyar aquest món no va oblidar el factor de sostenibilitat, tan en boga actualment. Sense mort el dolor seria etern i sense oblit no hi hauria capacitat de superar mai el dolor. El dia dels difunts és una celebració antiga com la humanitat perquè, malgrat tot, els humans més enllà de la nostra futilitat som capaços de fer lliscar, en un pla més alt que ja no és al nostre abast, un antídot a la nostra desmemoria particular que en diem memòria col·lectiva.