Oh, la pluja!

La pluja, quan cau ordenadament, és com una mena de bàlsam que t’ajuda a dormir i a pensar. Si, a més, el calendari ens marca ja ostensiblement els darrers dies d’octubre, del tamborineig de les gotes en pot sorgir qualsevol cosa. Sobretot els records d’altres pluges, de dies llunyans i d’hores definitivament passades. La pluja, quan sap ploure, és una de les meravelles més preuades al nostre país.

Tot és començar a ploure i els boletaires surten dels seus amagatalls. De la mateixa manera que els antics egipcis i les cultures ameríndies eren adoradors del sol, els boletaires són adoradors de la pluja i de les humitats profundes dels alzinars i de les pinedes. La pluja és vida i és riquesa; més enllà dels índexs borsaris, al producte interior brut dels països s’hi hauria de sumar el cabal dels seus rius i la precipitació mitjana anual.

Però, i això ja ens ho advertia Raimon, la pluja al nostre país no sempre sap ploure i –el que encara és més important– no sempre sabem valorar els riscos i els paranys que el clima mediterrani tradicionalment ens imposa. Construïm en llocs on l’aigua s’entesta en voler-hi passar de forma torrencial i a més la gent continua intentant travessar amb els seus vehicles per indrets on no s’hi pot navegar ni en barca.

Sembla ser que aquest clima que ens ha tocat en la loteria geogràfica de les nacions, no només no sap ploure, sinó que ens amara contínuament de tossuderia. Sort n’hi ha dels poetes i de quatre il·luminats que ens recorden de tant en tant la influència benèfica de la pluja, perquè sinó algú a hores d’ara ja li hauria posat un plet. 

SANT JOAN DE LES ABADESSES

Sant Joan de les Abadesses és l’arc d’un pont sobre el riu, és una vall gerda i fressada profundament per la història, són les pastures a les coromines d’uns masos arrapats als roures i als faigs, és la silueta imarcescible del Taga i el llom de la Serra Cavallera untat de núvols greixosos.

Sant Joan de les Abadesses és un monestir de pedra picada, antic com el país, que guarda la imatge de santa Maria la Blanca i del canonge beat Miró de Tagamanent. Són els records de la treballadora abadessa Emma i de la dissoluta Ingilberga, l’ombra allargada del comte Arnau i el perfil afinat de Joan Maragall.

Sant Joan és una vila de gent industriosa i pacient, que ballen sardanes els diumenges al passeig i que criden al camp de futbol.

La carretera de Sentigosa serpenteja sobre els teulats i la d’Ogassa s’enfila sobre l’antiga estació. Els carrers del barri antic, dibuixats amb tiralínies, s’escampen entre el monestir i el riu, entre les restes de l’església de Sant Pol i el pont restaurat sobre el Ter.

Una ermita menuda vora el cementiri veu passar als santjoanins que inexorablement hi fan via i la figura fosca d’una marededéu va passant lentament el rosari sobre els caps dels que acudeixen els diumenges al mercat, en un plaça on de tant en tant hi sóna l’himne dels Estats Units Mexicans, del qual en fou autor un fill del poble.

Sant Joan de les Abadesses és un poble flanquejat per antigues colònies industrials, que llangueixen de crisi en crisi. El tren ja fa temps que no hi arriba i els automòbils platejats dels barcelonins passen de llarg per anar cap a les pistes d’esquí.

Girona, el temps de Fires

Quan el relat de l’any arriba als capítols de conclusió, a Girona és temps de Fires. Les fulles dels arbres de la gran devesa vora el Ter es posen d’acord per caure totes a una i els colors de la ciutat deriven de sobte cap als torrats, els taronges, els ocres i tota la gamma de rovellats. El cel, en canvi, sembla haver perdut la saturació tonal i només deixa entreveure uns quants tons de gris i para de comptar.

Durant uns dies, de sant Narcís a Tots Sants, el temps només avança al ritme que imposa la gran nòria que gira entre les capçades dels vells plàtans. Al llarg del dia, a la gran esplanada de la Copa, refulgeixen entre gotes d’humitat els vidres trencats a bocins de les ampolles de cervesa i de nit el recinte s’omple de vibracions gegantines, que fan caure dels arbres les poques fulles que encara quedaven enganxades a les branques.

Un àngel de bronze, al capdamunt del campanar de la catedral, s’ho mira tot amb l’aire de qui ha vist passar molts octubres i molts novembres, i un exèrcit de policies municipals intenta posar ordre en la lògica caòtica dels automòbils, que arriben incessantment dels pobles del voltant. La ciutat, a vista d’àngel, sembla un formiguer embogit, il·luminat per milers de cuques de llum epilèptiques.

Les Fires de Girona, més enllà d’una simple festa major local, són una categoria del calendari, que s’imposa per sobre de la senzilla denominació dels mesos i de les estacions. El temps de Fires és un lapse d’eternitat en la immortal cadència vital dels gironins. Les mosques prenen possessió del seu llegendari regne i les aigües enfangades dels rius circulen lentament per les venes d’una ciutat que desperta quan les altres llangueixen.

És dilluns...

Temps sense retorn i colors fecunds.

Dies d’ombres i llavors de dilluns.

A vegades la pau

A vegades ens emboliquem amb disquisicions inútils –n’hi ha algun que ha passat la setmana comentant i opinant sobre la llengua que empra en Gerard Quintana a casa seva– i ens omplim la boca amb les declaracions d’algun entrenador de futbol, com si d’això en depengués el destí de la humanitat. Però el món gira i la història es continua escrivint, i l’escriuen precisament els que se la treballen.

Aquest any, els pobles d’uns quants països del nord d’Àfrica, han canviat radicalment el rumb de la seva història. Primer va ser Tunísia, després Egipte i ara Líbia. Això sí, hi ha encara encara uns quants dictadors en actiu, però ja fa temps que han començat a tremolar i la fotografia de Gaddafi ensangonat probablement encara els posarà més nerviosos. Però aquests processos són imparables.

Ara també hem vist com finalment al País Basc arribava la pau, una pau esperada i anhelada per tots. A més de la pau alguns també desitgen altres coses: uns volien veure la foto dels terroristes derrotats com un Gaddafi qualsevol i els altres ens intenten vendre la seva derrota com una victòria. Evidentment no s’imposaran aquestes raons marginals perquè la història sempre va pel mig.

A vegades ens pensem que vivim en el pitjor dels mons possibles, ens atabalem per qualsevol cosa, ens embrutim els dits amb els titulars més negres dels diaris i amb els comentaris, contaminats de sofregit radioactiu, de les porteres, però el món gira malgrat les nostres misèries quotidianes i continuarà girant, impulsat per una força que ens depassa, fins molt després que tots hàgim desaparegut de la faç de la terra.

A vegades la pau també és possible

Això és el que vaig publicar el 22 de març de 2006 i finalment ha arribat el dia...

Potser vindrà el dia en què sabrem comptar els morts, tots els morts. Potser vindrà el dia en què sabrem abraçar-nos sobre la terra verda i podrem comptar, definitivament, tots els colors del verd. Potser vindrà el dia en què sabrem pronunciar tots els noms, sense recança, sense por, en pau i amb el cor sencer. Potser vindrà el dia en què l’esperança vencerà i tots sabrem estar en el nostre lloc i alçar la vista i aguantar la mirada. Potser aquest dia vindrà, avui sabem que serà possible.

SANT JAUME DE LLIERCA

És un poble de la Garrotxa, desdibuixat i escabellat per l’urbanisme més incompetent. 

Les seves cases desiguals s’arrepleguen en un lleu repetjó, just allà on es troben, si us plau per força, en un definitiu aiguabarreig, les aigües i les sorres del Llierca i del Fluvià.

La carretera d’Olot s’ha anat menjant de mica en mica el territori i ha acabat per ocupar tota la plana, amb un embull de vies que semblen haver de girar eternament sobre si mateixes. El talús que separava el poble del seu cementiri ha quedat definitivament tapat i ara els morts no han d’anar a donar la volta per la carretera.

Un prestigiós heraldista i genealogista català afirma que la paraula “Llierca” té un origen cèltic i que ve a significar una cosa així com: “riu en forma de faixa ondada”. Probablement aquesta complexa definició, condensada en un sol mot, ve a demostrar també l’origen ètnic del gust per la concisió, característic dels pobles de muntanya.

Sant Jaume de Llierca, abans de dir-se com es diu ara, s’anomenà durant molts anys Palau de Montagut, per a passar fugaçment a denominar-se Poble de Llierca i acabar prenent el nom de la parròquia, que ja l’any 940 estava dedicada a Sancti Jacobi.

Els aquarel·listes de la contrada quan han de pintar el poble, generalment fan abstracció de la carretera i d’algunes de les construccions més característiques del poble i embolcallen l’església en un paisatge eternament tardoral, rodejat de muntanyes menudes i d’arbredes rogenques. Deixem-ho estar així, perquè, si no és veritat, en el fons també és ben trobat.

Som Raimon

Som el que mamem i el que mengem, som el que tenim i el que anhelem. Som fets de la mateixa pasta que els nostres somnis i que les il·lusions. Som un reflex en la nit, som una petjada en la sorra, som un fil de fum que serpenteja entre els núvols baixos. Som la llengua que parlem, som el país on vivim, som el que són els nostres fills i el que han estat els nostre pares. Som vent d’eternitat i pols de present.

Som totes aquestes coses i probablement també moltes altres, però, els que vam viure intensament durant el darrer quart del segle passat a Catalunya, també, d’alguna manera podem dir que som Raimon. Som les seves cançons i la seva veu que s’escampa imparablement per tots els intersticis de la nostra vida. És probable que també siguem altres coses, però fonamentalment som Raimon.

Raimon representa una manera de ser i una sensibilitat que va molt més enllà dels tòpics nacionals i que s’escampa com una taca d’oli pels voravius que traça, a vegades, la intel·lectualitat. Raimon és part fonamental de la nostra història, però també forma part de nosaltres mateixos, perquè sense ell ara no seriem el que som. Som Raimon, el Raimon d’abans i el d’ara, el que cantava Diguem no i el que continua cantant-lo.

Raimon és un personatge irrepetible, igual que irrepetibles són les empreses particulars i col·lectives dels humans. Quan ell desaparegui és probable que mai més sorgeixi una figura comparable, mentrestant en nosaltres recau l’honor de compartir la mateixa època amb ell i el privilegi, quan s’escau, d’escoltar novament la seva veu, una veu que també és la nostra, perquè tots nosaltres som Raimon.

és dilluns...

Només el mar, amb l’embat constant de les onades, pot trencar la força tel·lúrica d’un dilluns d’octubre.

La cotització de l’esperança

Hi ha desastres naturals, incontrolables, impredictibles i inevitables. Terratrèmols, sequeres, inundacions o erupcions volcàniques submarines, com és el cas ara a l’illa del Hierro. Davant d’aquestes demostracions de força de la natura, els humans no podem fer altra cosa que fugir, perquè, al contrari que els déus mitològics, els nostres poders són limitats. L’escorça geològica d’aquest planeta, navegant en un mar de magma, va a la seva, per molt que ens entestem en pensar el contrari.

En canvi, hi ha d’altres desastres provocats, aquests sí, per la pura incompetència de la raça de bípedes que habita aquest racó de l’univers. Ens passegem per ciutats amb l’aire enverinat, hem de netejar l’aigua dels rius que nosaltres mateixos embrutem i ens passem la vida intentant solucionar conflictes que provoquem reiteradament per la falta de coneixement i d’enteniment. Sembla com si fos part intrínseca de la nostra manera de ser, però en el fons tots sabem que no és així.

Que tots els problemes dels humans tenen solució, ho venen a dir actes com el que organitza anualment l’associació LiberPress, premiant, com ha estat ara el cas, la solidaritat, la memòria, la intel·ligència i la lluita per la pau. Personificats en personatges com són, entre altres, l’editor Josep M. Castellet, la directora cinematogràfica Agnès Varda o el fotògraf Steve McCurry autor, perquè ens entenguem, de la famosa fotografia de la noia afganesa que fou portada i icona recurrent del National Geographic Magazine.

Els de LiberPress ens demostren que els desastres provocats per nosaltres mateixos no només són pal·liables, sinó que també es poden prevenir amb el poder incommensurable de la solidaritat, amb la força tel·lúrica de la memòria –personificada en les filles i les netes de les 17 roses de Guillena–, amb l’empenta inesgotable de la intel·ligència i la inqüestionable utilitat de la lluita per la pau. Ara, en aquests moments de sensació de derrota i de crisis, sempre ens va bé recordar que l’esperança i la felicitat són bens primordials que haurien de cotitzar constantment en la borsa de les nostres vides.

SANT HILARI SACALM

L’alta vila de Sacalm és terra de fusta i d’aigua. Els castanyers creixen ufanosos a la vora de les rieres i l’aigua brolla en els indrets més impensats. Els hilariencs, orgullosos de les propietats medicinals de les seves fonts, les proclamen en un gran rètol a la mateixa plaça on els diumenges hi fan el mercat i, en un marbre a les escales de l’església, es vanten de tenir-ne un centenar.

 Són fonts de vida i d’històries: la Font Vella, la del Pic, del Cirerer, del Parc, d’en Jover, del Petrinxo, del Serrat, d’en Quim Gassol, d’en Rocosa, del Ferro i la font Picant. Però, a més, Sant Hilari també és la capital de les Guilleries i els seus carrers conserven els aires de gran casa pairal. 

A l’aparador de la pastisseria Fornés s’hi exhibeixen les caixes blanques i blaves dels Jaumets i una mica més amunt, a Can Torrent, aviat començaran a fer els torrons de Nadal. El nucli antic, s’acomboia al voltant de l’antiga església que dona nom al terme municipal des de l’any 922 i que, segons s’indica en la llinda, és la casa de Déu i la porta de cel per a tots els feligresos que la franquegin, com a mínim suposo, els dies de festa de guardar.

Un gran monument de formigó commemora la vida i la tràgica mort del general Moragues, heroi de la Guerra de Successió i fill il·lustre de la vila; en una pedra enginjolada de blaugrana es proclamen les simpaties de la gent del poble pel Futbol Club Barcelona i, prop la Miranda, s’alça la Pedra Llarga, peça d’un pont sobre el Ter que construïa el dimoni i que, sembla ser, va deixar clavada en aquell indret perquè tocaven les dotze i era hora d’anar a dinar.

12 d’octubre

En el meu record, el 12 d’octubre sempre era una dia passat per aigua. Semblava com si la grisor del règim franquista regalimés per les canaleres i pels televisors. El dia de la Hispanidad, o de la Raza, o del que fos, era  essencialment en blanc i negre i la gent es passejava pel carrer sota el paraigües d’una realitat estranya, mirant de reüll l’aigua bruta que baixava pels embornals i que omplia les rieres i els rius menuts del nostre país, sempre disposats a desbordar-se per a inundar les cases dels més dèbils.

Ja per naturalesa octubre és un mes bromós, tot i que aquest any ens han tocat uns dies assolellats, suposo que a compte dels dies de pluja del mes de juliol. Durant els 31 dies d’octubre el temps decanta ràpidament cap a la foscor, fins a l’1 de novembre en què ja s’oficialitza la tardor amb tots els seus ets i uts, i el dia dos en què se celebra, com en una mena d’aquelarre de la tristor, el dia dels difunts.

Però ara, a més, l’esperit d’aquest mes corre en paral·lel amb l’esperit de la crisis que s’ha instal·lat en el nostre país, com un fantasma en el seu castell. No sé com ho hem fet, però ara la vida, els telenotícies i tot plegat, torna a semblar en blanc i negre. Només falta que guanyin els de PP perquè les gavines transformin el seu plomatge i s’assemblin definitivament a les àligues del NO-DO.

Però avui és 12 d’octubre i encara no s’esperen núvols sobre el nostre cel, els que fan festa podran gaudir d’un dia de descans entre setmana, els que no en fan podran sortir a demostrar el seu enuig, les Pilars podran celebrar el dia de la seva onomàstica sense mullar-se els peus i les gavines podran reposar en l’aigua dels nostres rius sense por d’enfangar-se. Tot arribarà...

és dilluns...

Dilluns, oh dilluns, la teva ambició neix de la llum dels diumenges i mor en les tenebres dels dies feiners.

Jobs en el núvol

D’Amèrica les notícies sempre arriben de matinada, embolicades amb els farcells i les sedes de l’imperi, amb els rebufs i les garlandes del Twitter o del Facebook. Quan el sol encara no gosa treure el nas pels intersticis de la persiana, ja comencen a entrar els titulars del New York Times, carregats amb la tinta més fosca d’aquests temps globalitzats que ens ha tocat compartir.

Avui, entre el traços redibuixats de les helvètiques i les verdanes del meu iPad, ha sorgit la notícia de la mort d’Steve Jobs. És una mort llunyana, i fins a cert punt esperada, la mort d’algú que no coneixes, que només has percebut boirosament en la fredor de les pantalles i en el laberint tipogràfic dels diaris. És la mort d’una celebritat, un nom d’aquells que amb el temps farciran de contingut els reculls de citacions i els llibres d’història.

Però Steve Jobs, en el meu cas i en el de molta gent, ha estat alguna cosa més, ha estat també una presència més íntima, perquè la nostra vida no seria el que és sense la irrupció fulgurant dels ordinadors de la poma en el curs vacil·lant de la nostra existència. 

Probablement hi haurà gent, més gran i més jove, que no sabrà captar el matís d’aquest meu sentiment, uns per falta i els altres per excés d’informació. Però, per sobre d’altres consideracions, podem estar fàcilment d’acord en el fet que Steve Jobs ha estat el visionari de la nostra generació, ha estat aquell que ha sabut veure més enllà i que ens ha posat a les mans les eines per a canviar el món. El temps dirà si ho hem sabut aprofitar, mentrestant només ens queda dir-li arreveure, perquè suposo que algun dia ens trobarem tots plegats en el núvol.

LA PLANA DE SANT GREGORI

Sota el puig de Sant Grau s’estén una plana que, vorejant el Ter, arriba fins a les portes de Girona. El Llémana, una riera amb pretensions de riu, anomena la Vall que arrenca sota la serra de Finestres i que ve a morir just en aquest indret.

Sant Gregori és un poble d’origen rural, vingut a més per la seva proximitat a la capital. Uns carrers nous, dibuixats amb els tiralínies dels arquitectes, acomboien tot un seguit de cases adossades, amb jardins de gespa insultantment verda i amb automòbils potents aparcats al garatge.

L’església vella ha quedat apartada en un barri allunyat del nucli modern, que s’ha anat conformant al voltant de la carretera que mena fins a Les Planes d’Hostoles. Al capdamunt d’un campanar de coll ample, un penell amb cua de mitja lluna assenyala la direcció del vent i unes campanes arrapades amb força a unes bigues de fusta, esperen el moment precís per a conformar el temps amb repics de bronze.

Amagat darrere de les alzines que cobreixen la muntanya de Sant Grau, hi descansa el santuari dedicat a Santa Afra, una antiga prostituta pagana convertida a la fe dels cristians per Sant Narcís. Santa Afra, juntament amb la muntanya d’Els Àngels i el blanc santuari que la corona, és un dels indrets sagrats dels gironins.

Allà on la plana comença a ondular-se hi reposen racons amagats, entre camps salpebrats de masies de pedra picada i acolorits amb els grocs de palla seca i els verds de pomera de Cartellà i Sant Medir, de Domeny i Taialà. Mentrestant el Ter, en la llunyania flueix suaument cap a Girona.

La bombolla discursiva

Les cerimònies civils, inauguracions, lliuraments de premis i tota mena d’actes públics, es farceixen sovint de discursos més o menys buits de contingut. Es deixen anar frases fetes, refranys i es repeteixen sense fi els tòpics que algú ja ha dit abans i que, generalment, no aporten absolutament res al desenvolupament de l’acte en si mateix. La majoria d’aquestes cerimònies les podrien executar tranquil·lament un grup de mims o uns orangutans vestits amb americana i corbata, o vestit-jaqueta si és el cas.

Des que el món és món, i que algú va inventar els micròfons, els actes comencen entre les distorsions provocades pels altaveus que sempre estan descompensats i si la cosa requereix de suport audiovisual difícilment funciona com ha de funcionar. Els oradors arriben en l’ordre invers al seu rang i al seu catxet mediàtic; un presentador televisiu o un polític de primer ordre, per exemple, es poden permetre el luxe d’arribar amb un retard de trenta minuts o més i encara, quan entren a la sala, els aplaudeixen.

Els més vells i bregats en aquesta mena de coses procuren parlar molt per no haver de dir res i els més novells parlen del que poden per venir a dir més o menys el mateix. Quan són actes culturals tots s’omplen la boca amb cites caçades al vol, quan són actes polítics es procura citar amb una miqueta de gràcia les consignes de la campanya de torn i quan es barreja la cultura amb la política el millor sempre és posar cara d’anar segar cadenes.

Sempre és millor anar a segar cadenes que haver d’anar a segar un camp de blat, posem per cas, perquè la palla va cara i les cadenes sempre es poden segar amb un parell de frases i es queda la mar de bé. En aquest país faríem bé de tancar la boca tots plegats durant un temps, i jo m’hi compto el primer, perquè sinó arribarà el dia en què la bombolla discursiva esclatarà igual que ha esclatat la bombolla immobiliària.

Poesia i filosofia

L’altre dia, per una d’aquelles casualitats de la vida, vaig aterrar a l’Espai Mallorca de Barcelona, on es desenvolupava la presentació del llibre El pensament català, del qual en són autors Xavier Fossas i Jordi Puigdomènech. Aquesta obra, que té per objectiu oferir un petit tast del que han estat les grans figures del pensament català de tots els temps, l’ha publicat Documenta Balear i per tant ocupaven el lloc que els pertoca en l’ambaixada cultural de Mallorca a Catalunya.

Just en l’instant d’entrar en la sala, en Xavier Fossas pronuncià una frase que em va corprendre i que m’obligà a quedar-me fins al final en un acte que fins aquell moment no m’anava ni em venia. Va dir: «la filosofia, igual que la poesia és un impuls del cor». No sé si tots els filòsofs poden estar d’acord amb aquest axioma, però els poetes segur que sí, perquè la filosofia i la poesia han seguit viaranys paral·lels al llarg de la història.

També recentment, en boca de la poeta gironina Rosa Font, vaig poder escoltar aquesta definició del llenguatge poètic: «la poesia –deia– és anar teixint la vida amb paraules» i la filosofia la podríem definir gairebé en els mateixos termes, perquè no deixa de ser també una manera d’anar entrellaçant la vida però amb pensaments, amb idees. La filosofia i la poesia intenten estar al mig del món i s’interpel·len contínuament.

Tant el poeta com el filòsof han d’escriure, i de pensar, amb la porta oberta. Han de deixar que el món entri i es barregi amb la seva obra i que la paraula i el pensament vagin ordint de mica en mica aquesta xarxa imprescindible que ens ha d’aguantar a tots plegats, com una espècie de funàmbuls que som, quan intentem travessar l’espai buit de les nostres vides, sobre el fil tensat del temps que ens ha tocat viure.