EL TORN DE SANT FERRIOL

Un alcalde, quatre regidors i una secretària municipal governen sobre els quaranta-dos quilòmetres quadrats de boscos ondulants, serpentejats per rius i rieres, que omplen l’espai comprès entre Besalú i Mieres, entre el santuari del Collel i el santuari de Sant Ferriol, el qual anomena el terme municipal que agrupa unes quantes parròquies disperses.

L’edifici de l’ajuntament és en una punta i l’únic nucli urbà, digne d’aquest nom –El Torn–, a l’altra. La població ha anat davallant fins a una sisena part del que era fa cent cinquanta anys, les cases de pagès van deixar ja fa temps de produir bordegassos i han acabat poblades per pagesos de cap de setmana, que han repicat al seu gust les parets, per deixar a la vista els rierencs que en una altra època es tapaven amb estuc.

Darrere de les seves pedres fosques, el Santuari de la Mare de Déu del Collel guarda els secrets adolescents de molts gironins que passaren per l’antic internat i d’un succés tràgic que inspirà una novel·la de gran èxit fa uns anys.

Des de l’hostatgeria de Sant Ferriol, a 366 metres d’alçada, es contempla un panorama inèdit de Besalú i del seu entorn, emmarcat entre les capçades dels arbres i per uns núvols prims que semblen buscar un indret on poder deixar anar la seva càrrega en forma de plugim. Darrere del santuari hi ha una plaça rodona com una sardana, rodejada d’oliveres castigades pel pas del temps i, suposo, per les glaçades. En l’espai dedicat al pícnic s’anuncia que a partir del 19 de setembre només s’hi podrà accedir previ permís del consistori municipal que governa en aquestes contrades.

Elits i minories

Sovint es diu que la cultura és elitista. Ho diuen alguns amb el to agre dels que no comprenen o no volen comprendre, o bé amb ganes de justificar la poca audiència dels productes estrictament culturals, entenent la cultura des del punt de vista del seu origen, o sigui el de la creació.

Però els creadors no pertanyen a una elit, ja els agradaria pobrets, ells simplement formen part d’una minoria intel·lectual. Les elits –em sembla a mi– són una altra cosa, una casta diferent, escollida fonamentalment pel seu nivell adquisitiu. Per exemple: els que poden gaudir dels restaurants guardonats amb estrelles Michelin i regentats pels «millors cuiners del món», són una elit; els que es dediquen a la dansa, la poesia, la filosofia o al teatre són simplement una minoria.

Al nostre país la cultura creativa, allò que des d’algun dels seus aspectes es denomina «d’autor», és sistemàticament titllada d’avorrida i és apartada dels canals naturals per on hauria de donar-se a conèixer. Les grans editorials estan deixant de publicar col·leccions de poesia, els distribuïdors no programen pel·lícules de cinema independent i quan algú gosa aixecar el nas entre la boirosa grisor de les elits, és apartat ràpidament cap al racó de la història que li pertoca.

Els creadors, els que es volen allunyar de formules i receptes i volen aportar amb entusiasme alguna cosa nova al pòsit cultural del nostre país, es bandegen ràpidament perquè no són bon negoci. Únicament les elits econòmiques poden decidir el que és bon o mal negoci, en funció dels seus interessos, i la resta es menja el que li donen, amb la ceguesa i el conformisme que algun dia ens portarà al desastre.

La tardor, la democràcia i altres articles de temporada

De cop i volta la temperatura s’ha anat adaptant al calendari, el sol ha deixat de brillar amb aquella insolència de l’estiu i els núvols van dibuixant animalets llanuts en el cel. Per fi ens hem pogut posar la roba d’entretemps i hem deixat de semblar guiris indocumentats. Els colors del paisatge inicien una decantació irresistible cap als ocres i els ambarins, els trens tornen a carretejar treballadors i estudiants i les voreres s’omplen de gent amb aspecte atrafegat.

Aviat canviaran l’hora i els dies decauran inevitablement cap a la depressió lumínica, que arriba al seu punt més baix pels volts de Nadal. A les fruiteries començaran a lluir novament els productes saborosos de l’estació, els gossos passejaran amb la cua dreta i la corretja tibada i, finalment, arribaran les eleccions. Serà temps d’escoltar discursos i contra-discursos, de valorar somriures i ganyotes i d’escoltar, com sempre, les interessades valoracions dels sondejos i dels resultats, dels uns i dels altres.

Però aquesta tardor ens envaeix el dubte, sobretot als que encara recordem aquelles «primeres eleccions democràtiques» de 1977, en què hi vam dipositar tantes il·lusions i esperances. Tots aquells ara hem començat a témer que aquestes siguin les «darreres eleccions democràtiques» i que a partir d’aquí s’inicii una nova era «més enllà de la democràcia», que a partir d’ara es vagi valorant més els sondejos que els vots i que finalment manin més «els mercats» que els polítics.

Tot això pot passar perquè, de fet, ja està passant. De la mateixa manera que abans de la crisi tots vèiem clar que algun dia esclataria la bombolla, avui tots tenim clara aquesta situació i la qüestió és que cap de nosaltres fa res per evitar-ho. Malgrat la crisi, tothom està instal·lat en unes comoditats a les que ningú vol, o no pot, renunciar. El futur té la fastigosa mania d’anar a la seva, però per una vegada hauríem d’intentar collar-lo com sigui, si no volem que s’esvaeixi en el vent com el pet d’un gos gandul.

Apple shadow

SANT FELIU DE PALLEROLS

El Brugent és un riu fosc i profund, les seves aigües llisquen discretament sota els alts murs de les cases, que li donen l’esquena impúdicament.  Sant Feliu de Pallerols és un poble que balla la Mulassa i que passa de puntetes sobre un riu que li fa nosa.

Malgrat tot, la gran llegenda d’aquesta vila garrotxina gira al voltant precisament del Brugent. Una figura, vora el pont que dona entrada al nucli antic, recorda als forasters la història d’aquell santfeliuenc que una vegada va voler pescar la lluna amb un cove. Però els pescallunes han anat fent créixer el poble i ara s’estén en forma d’estrella de cinc puntes per la Vall d’Hostoles. 

La casilla del peó caminer ha quedat engolida en el nucli urbà i acull un centre social. A la plaça del Firal cada dissabte fan mercat i la gent aprofita per prendre un refresc i per anar parlant de les seves coses, a les taules parades sota els plàtans i vora una font molsuda, i un pèl excessiva, que expulsa tímidament rajolins d’aigua per tots els costats.

El campaneret esprimatxat de la capella del Roser rivalitza amb la torre feixuga de l’església parroquial, la façana de la qual està marcada per la cicatriu inquietant –amb forma d’esquerda– d’un terratrèmol i per la impostant creu de pedra que, malgrat la seva simbologia religiosa, intenta recordar a tots els caiguts en la guerra civil.

El Santuari de Nostra Senyora de la Font de la Salut presideix el poble des de dalt de la muntanya. Allà, en un mirador vora la capella, es pot contemplar tota la vall i, més enllà del poble, les incontables cases de pagès amagades entre roures, faigs i alzines.

Anacronismes

La crònica de la nostra civilització és una rècula de conflictes que, mirada des del present, es perd en la foscúria dels temps més remots. Les guerres, les epidèmies, els terratrèmols, les revoltes i els genocidis són la base i el fil argumental de la narració humana. Una narració a voltes embellida amb noms de grans personatges i amb un estofat de llorers que va fent xup-xup en els llibres d’història.

El temps és la gran màquina trituradora que s’ho menja tot, es menja fins i tot la veritat, que acaba digerida en els intestins del present. D’aquests detritus en diem «anacronismes» i a vegades ens els presenten com si fossin menges suculentes. Fires medievals, recreacions històriques, representacions escèniques, fetes amb més o menys pressupost i amb molta Il·lusió.

A vegades els anacronismes només afecten a la pell de l’assumpte i, sovint, són acceptats conscientment per tothom. Però n’hi ha d’altres que són més complexos i que arriben fins al moll de l’ós de la història, són aquells fets que plantegem des del present, amb la perspectiva actual, sobre un passat fonamentat en bases radicalment diferents de les que ara ens aguanten.

Evidentment com més reculem en el passat, més probabilitats tenim de trepitjar aquest terreny enfangat i perillós, però el perill hi és sempre i no per pensar que de determinats fets, relativament recents, en podem tenir relats directes, fins i tot el fet de ser-ne testimonis directes, ens vacunem automàticament dels anacronismes. 

Quan girem la mirada cap al passat, sempre ho hem de fer amb la intenció de comprendre i mai amb la voluntat de canviar-lo. I, per exemple, quan a Girona parlem dels setges, hem de plantejar-ho fonamentalment des de la perspectiva absolutament dramàtica amb què es van desenvolupar aquests fets i no banalitzant-ho com a vegades es fa.

Girona Napoleònica

Heus aquí la sempre difícil tasca dels repòrters de guerra en les guerres fictícies...

Busquem en la llum

Hi ha històries que es perden en la nit dels temps i que es repeteixen en totes les cultures amb petites variacions i Jean-Claude Carrière les recull admirablement en els seus Contes filosòfics. Una de les quals és la d’aquell home que es mira al mirall amb ells ulls closos. La seva dona estranyada li pregunta perquè ho fa i ell respon el següent: «vull veure quina cara faig quan dormo».

És com un acudit, no et fa esclatar de riure, però et fa pensar. Igual que aquell gag clàssic del clown que busca quelcom al mig de la pista i, al ser interpel·lat pel pallasso seriós, diu que està buscant la cartera que ha perdut al camerino. La qüestió és que si ho ha perdut al camerino perquè ho busca a la pista? Doncs la resposta és molt senzilla: perquè a la pista hi ha llum...

De fet buscar allà on hi ha llum no és cap rucada, probablement no trobaràs precisament allò que busques, perquè evidentment no ho has perdut en aquell indret, però en la llum tens l’oportunitat de trobar alguna cosa i en la foscor segur que no hi trobaràs mai res de res. Al nostre país hem d’aprendre a conviure amb el paradigma del clown i en temps de crisi hem de començar a buscar el que sigui, aprofitant els punts de llum que encara ens queden.

Oblidem d’una vegada tot allò que hem perdut en la foscor i deixem de banda als que seguixen mirant la realitat amb els ulls clucs. No hem de deixar que «els mercats», impúdicament, implacablement, escriguin per nosaltres la història. No hem de fer com en aquella història de Nashredin Hodja, en la qual caminava a mitjanit al voltant de casa seva amb els braços endavant i responent als crits d’alerta del seu veí li contestà: «silenci! La meva dona diu que sóc somnàmbul i si em despertes em pots trasbalsar».

Plany de tardor

Desig de tardor,

llavors de quintana.

Desig de magrana,

llavors de cançó.

SANT FELIU DE GUÍXOLS

Diumenge és dia de mercat a Sant Feliu de Guíxols. La plaça exhala atàviques olors de verdura i de fruita. Les tomates llueixen en els cabassos de les pageses, els enciams encara semblen tocats per les gotes de rosada dels horts i les xíndries semblen objectes siderals caiguts directament de la galàxia d’Andròmeda. Passejar-se pel mercat de Sant Feliu és com navegar a través d’un temps aturat permanentment en diumenge.

Però el temps no s’atura mai, els guixolencs ho saben bé. El sol sorgeix cada dia del fons de la seva blava badia i es pon feixugament entre els pins escardalencs i les roques del Massis de les Cadiretes. Mentrestant els vells han tingut temps de passar tot un matí, o tota una tarda, asseguts al Casino dels Nois i els joves han anat i han tornat de Girona, fent cua a Llambilles o a Cassà.

Sant Feliu de Guíxols és un món a part, no pertany a cap comarca natural, els seus empresaris paguen quota en una Cambra de comerç autòctona i els guixolencs es reclamen els inventors del concepte “Costa Brava”. De la Punta dels Canyerets fins a la platja de Sant Pol, s’estén un mur de roques que, de fet, si no és una definició visual completa de la Costa Brava, s’hi sembla molt.

Els guixolencs passegen incansablement vora la platja, del racó de Garbí al racó de Llevant, dels jardins d’en Garreta a la rambla d’en Vidal, de la Porta Ferrada al Salvament i, si cal, caminen pels camins de ronda. No ho fan només per gust, és la seva manera de ser i, quan acaben la jornada, si és diumenge i hi ha sardanes, s’instal·len al passeig sota els plàtans i parlen de la vida i del temps.

El tatuatge

Darrerament s’han posat de moda els tatuatges, abans només eren cosa de mariners i de legionaris, gent ruda i de pell gruixuda. Ara, qui més qui menys, tothom va amb alguna cosa tatuada en les parts visibles de l’anatomia. Són coses de les modes, que comencen ves a saber com i acaben amb tota la patuleia seguint al flautista de torn, com la mena de ratolins embadalits que som.

El cas és que aquests dies s’ha parlat molt d’una notícia que m’ha fet pensar. Es tracta d’una dona de 81 anys, veïna del comtat de Norfolk, que per estalviar-se feixugues anades i vingudes a cal notari, ha optat per fer-se tatuar al pit aquesta frase: «No em ressusciteu» i, no fos cas de quedar en el moment decisiu d’esquena, també s’ha tatuat un «Si us plau doni’m la volta» a l’espatlla. D’això se’n diu ser pràctic.

 Segurament a partir d’ara les cases de tatuatges obriran una nova via de negoci: els tatuatges de darrera voluntat. No està malament, sempre ens diuen que per sortir de la crisi hem d’innovar, no? De fet a mi no em sembla malament, serà curiós veure els avis passejar-se orgullosos pel carrer amb l’adreça del geriàtric tatuada al braç, el telèfon de casa estampat a la cama o, les més agosarades, un «sempre t’he estimat Pepito» al voltant del llombrígol.

Com ja es poden imaginar, jo mateix ja he demanat pressupost al tatuador del meu barri per gravar-me, en un indret que no diré, aquesta frase: «No parlar de política, ni de religió, ni de futbol», per a recordar-me, entre article i article, del que a partir d’ara no he de parlar. Jo també hi volia incloure «ni d’economia», però el senyor de la botiga de tatuatges m’ha dit que abans m’hauria de fer una operació d’allargament del penis i que això és molt dolorós.

Les cigonyes i la crisi

Les cigonyes són aus de nas potent, de coll sinuós i cames llargues. Sobrevolen pausadament els campanars de l’Empordà, esquivant com poden les capçades punxegudes dels xiprers i els serrells retorçats dels cables elèctrics. Són ocells migratoris, que tornen sempre al mateix niu d’on havien sortit, carregades amb un mocador de fer farcells al bec on hi porten els encàrrecs usuals de les pageses. Sovint les capçaleres dels llits dels nadons estan il·lustrades amb imatges de cigonyes, que les mares utilitzen com a metàfora per a explicar-los l’obscur origen de la vida.

L’altre dia, en una grua de Girona, s’hi van reunir una cinquantena d’individus d’aquest plomatge. El seu perfil angulós rivalitzava directament amb l’estructura industrial on es recolzaven i la seva blancor poderosa ressaltava sense competència amb el fons de núvols que s’acostava lentament per llevant. No lluny d’aquell indret un quiosquer oferia als seus clients els suplements dominicals d’una realitat arrebossada de conceptes extrems i d’ultimàtums que, per repetitius, la gent acaba acceptant com una mena de rutina diària.

Des de la pàgina d’un diari, amagat en la seva secció de cultura, treia el cap la imatge pansida i envellida de Harold Bloom, dient a tothom que el volia escoltar, entre cometes i en negreta, que al cap i a la fi «Tots temem la soledat, la bogeria i la mort». Després de tantes i tantes lectures, aquest crític literari ha arribat al mateix punt mental on han arribat tots els mortals des que el món és món. Molt a prop seu, al mateix diari, Stéphane Hessel als seus 94 anys veu el vas mig ple i assegura que «Estimo la vida, les dones i les ciutats».

En la suma dels dos probablement hi podem trobar la síntesi del pensament modern, una visió clarivident del present, fonamentada en l’experiència i el coneixement. Mentrestant nosaltres continuem el nostre camí cap al no-res, embadalits entre la boira d’una crisi que provoquem amb el nostre propi alè i les cigonyes continuen el seu viatge, descansant sobre les grues que hem alçat tots plegats com a monument a la nostra pròpia imbecil·litat.

SANT FELIU DE BUIXALLEU

L’antiga església parroquial de Sant Feliu de Buixalleu s’alça a 402 metres d’altura, al centre d’un terme municipal abrupte, de cases escampades entre boscos d’alzines sureres i castanyers. A l’altre costat de la riera d’Arbúcies, es dreça la silueta poderosa del castell de Montsoriu, ara presidit per una gran grua, una mica desdibuixada pels núvols que baixen del Montseny.

Les parets emblanquinades de la petita ermita de Santa Bàrbara es retallen clarament contra un cel que anuncia l’arribada imminent de la tardor i ressalten, al capdamunt d’una muntanya, contra el verd fosc dels arbres i el verd suau d’un prat, on la gent dels voltants hi celebren aplecs que segurament sempre acaben entre els efluvis de la carn rostida i del vi espès d’una bota.

Allà on la muntanya i el bosc perden el nom comença la urbanització de Rio Park i a baix, a la plana, a les portes d’Hostalric, hi bullen les fàbriques i les naus industrials vora l’autopista i la via del tren, però els paratges de Buixalleu de la Selva, són encara terra d’antics bosquetaires, comerciants de suro i caçadors. Els camins, que serpentegen erràticament a través del paisatge, només són aptes pels vehicles amb tracció a les quatre rodes, pels senglars i les guilles. 

De les xemeneies de les cases encara hi surt el fum de la vida, el fum de moltes històries explicades de generació en generació. Històries germinades entre la molsa i les falgueres, sota les fulles seques dels arbres i entre les escletxes rocoses de la muntanya. Són les històries d’un país que ha viscut a l’obaga de la història.

Fantasmes

Un fantasma recorre els carrers del nostre país. Udola per les cantonades, gemega en les planures, arrossega el cadenam pels camins polsosos, barreja el seu alè amb l’aire viciat dels túnels del metro i amb el fum pudent dels automòbils. Va vestit encara amb amb pantalons curts i samarreta, calça espardenyes de plàstic i amaga el rostre darrere d’unes ulleres fosques. És el fantasma de la tornada a l’escola.

Els pares i les mares comencen a tremolar, atabalats pel pes dels llibres, de les despeses i de les matrícules. Van com bojos intentant quadrar els horaris del col·legi amb les activitats extraescolars i l’horari de la feina amb el dels avis. I tot això sense deixar de pensar en la crisi, en la situació política internacional, en la pressió dels mercats i que l’univers s’expandeix ineluctablement.

Els nens, després d’un parell de mesos de campar al seu aire, ara pugen per les parets com animals engabiats. Les PlayStation ja gairebé han donat tot el suc que podien donar i les criatures pràcticament ja han vist tots els devedés haguts i per haver. La tele plora desconsoladament en un racó del menjador, el gos ja fa dies que s’ha amagat esporuguit sota el safareig i la llibreta amb els deures d’estiu qui sap on para.

I els mestres, pobrets, ploren desconsoladament en les xarxes socials per una morenor que es desfà ràpidament com la crosta de sucre cremat d’una crema catalana. Aviat arribarà el dia de tornar a l’escola, els carrers s’ompliran novament de pares i mares atrafegats, de nens hiperactius i de mestres atabalats, però és la vida, és el món gira 360 graus per acabar com sempre a la posició d’inici. Aviat tornarà a girar i nous fantasmes sorgiran a cada cantonada.

Menjar per viure

Tot va començar ja fa anys, quan un dia vam decidir que al nostre país ja érem prou rics com per anar a menjar d’hostal dia si i dia també. Els nostres pares i, sobretot, els nostres avis només visitaven un restaurant en dies comptats, era un luxe que la majoria no es podia permetre. A ciutat, aquesta mena d’establiments, eren freqüentats únicament per la burgesia local i per la gent amb possibles que estaven de pas.

La resta, quan es sortia fora de casa, generalment es portaven el menjar en una carmanyola. Encara recordo un viatge amb els meus avis en què extraordinàriament vam fer parada en una modesta pensió de Castelló de la Plana. La meva àvia materna, estalviadora de mena, va embolicar un tall de carn empanada que havia sobrat del sopar i me’l va donar l’endemà al matí per esmorzar. En el seu codi genètic hi havia inscrit que aquella carn sobrant s’havia d’aprofitar com fos.

Ara tothom es permet el luxe d’anar a dinar de restaurant, encara que sigui un menú del dia a vuit euros incomestible. A vegades sembla que menjar a casa és cosa de marginats socials. En general s’ha perdut el gust per les habilitats culinàries familiars. En les olles domèstiques solament s’hi fan «cuinats» en moments excepcionals, només per intentar demostrar a les visites uns dots culinaris que ara semblen reservats únicament als grans xefs amb estrelles Michelin.

Però per cuinar, igual que per cantar o fer l’amor, no es necessita cap permís especial, ni un currículum especialitzat en la matèria, amb màster inclòs de la universitat del Bulli. Tots podem cuinar, i mal m’està dir-ho pels que es dediquen al ram de la restauració, però cada vegada més haurem de tornar als hàbits sostenibles dels nostres avis. Només cal que s’hi fixin una mica en les pel·lícules americanes i veuran com allà a l’hora de dinar tothom menja de «tupperware».

SANT CLIMENT SESCEBES

Sant Climent és un poble empordanès per excel·lència. Una plaça flanquejada per dues fileres de plàtans i dedicada al record de l’hisendat Carles Cusí de Miquelet, conté tot allò que pot necessitar l’empordanès autèntic: l’ajuntament, la farmàcia, la sucursal de la Caixa i el casino.

El municipi s’estén a la riba d’una vall solcada per diversos torrents i per la riera d’Anyet, un afluent de l’Orlina, que alhora és afluent també del Llobregat d’Empordà, afluent de la Muga, un riu, aquest sí, que acaba desembocant fatigosament al golf de Roses, entre els aiguamolls de l’Empordà i Empuriabrava.

Els nens del poble juguen en un espai, al costat de l’església, que abans havia servir de cementiri parroquial. Sobre el teulat de la casa consistorial, obra d’un arquitecte aimant de les formes romboïdals, s’hi dreça una sirena de vuit botzines, probablement per avisar a la població dels perills de la vida moderna.

Una cooperativa agrícola aplega als recol·lectors de vi del poble, una carnisseria i una fleca ofereixen els seus productes al carrer d’Espolla i un parell de restaurants acullen amb els seus menús, a la gent que té gana.

Però el principal equipament del poble és una base militar, on hi van fer el servei generacions i generacions de gironins, de catalans i d’altres reclutes provinents de la resta de l’estat espanyol. Antics locals d’esbarjo, ara ja en desús, encara denoten el record d’aquells soldats que cada dia sortien de passeig pel poble. Ara, la base, ha quedat tancada en si mateixa i els soldats professionals tenen altres necessitats.