Quadern d’estiu (La tornada)

Tot s’acaba, som éssers temporals i el temps és la mida de totes les coses. Els calendaris ens apressen, assedegats de sang i de glòria. Cau la fulla del darrer dia d’agost i tothom torna a encarar la vista cap al futur, un indret imprecís, situat més enllà del vidre de la finestra, que no té forma, ni cara, però que està disposat a engolir-nos d’una sola mossegada. S’acaben les vacances, fins i tot pels que no treballen.

Arriba l’hora de mirar-nos al mirall amb ulls crítics i de provar-nos la roba d’entretemps. Ens posem aquella camisa que no portem per primavera perquè no ens escalfa prou i que pel setembre ens escalfa massa. Guixem amb gargots abstractes l’agenda que descansava tranquil·lament en un calaix i ens adonem que els deures superen amb escreix la columna de l’haver. Comencen a entrar cartes a la bústia que el carter guardava a la seva bossa i ens adonem que el banc encara no s’ha oblidat de nosaltres.

Aviat els nens tornaran a l’escola. És temps d’acaparar llibres escolars i paciència per quan arribi el dia 12 i novament conflueixin en un mateix indret de l’univers tots els pares, tots els nens i tots els mestres, amb totes les seves alegries i les seves angoixes, amb totes les seves il·lusions i les seves rutines i amb tots els automòbils circulant en direccions oposades i aparcant damunt de les voreres. «És només un minut, he de deixar els nens...».

El temps és una roda que gira per impulsos cinètics. Quan arriba la fi de l’estiu la vida ens dona una puntada de peu al cul i ens empeny cap endavant. Aleshores ens adonem que la morenor de la nostra pell és efímera i que aquella pose d’heroi homèric, que havíem adoptat entre les roques del mar i la sorra de la platja, ja no ens serveix absolutament per a res. Ara cal tornar a la realitat, el món ens espera i no podem defraudar-lo. Ulisses torna a Ítaca, però la història no s’acaba perquè encara tot està per fer.

Quadern d’estiu (La migdiada)

La migdiada és com una mena d’obligació estival, no es poden entendre les tardes d’estiu sense la perceptiva becaina, mentre el sol intenta foradar les persianes de l’habitació amb els raigs furibunds de la canícula. Durant les hores de més forta insolació cal reduir l’esforç corporal al mínim, sobretot després d’un àpat lleugeret, amb peix fregit, amanides, carns a la brasa, meló amb pernil, fruites i gelats, tot regat –evidentment– amb un vinet fresc i licors amb glaçons.

Els nostres pares i avis dormien acomboiats pel tentineig dels plats a la cuina i per la cridòria llunyana de les criatures al pati. Ara les coses han canviat, les dones s’han emancipat i els plats es deixen a l’aigüera –ja els rentarem més tard–. Els nens estan en una espècie de silenci concentrat, amb els seus auriculars i els comandaments dels videojocs, que no deixen ni per vacances, no fos cas que perdessin el costum.

Després de la migdiada el món es veu d’una manera radicalment diferent. Durant aquells moments de somnolència han passat tota mena d’imatges i de sensacions pel teu cap que, banyades amb uns litres de suor, esdevenen com una mena destil·lat del coneixement humà. Mentre els plats bruts continuen intactes en seu lloc, es comença a pensar en el berenar-sopar i en les converses sorgeixen ja els grans temes filosòfics que es debatran en la llarga vetllada a la fresca.

L’estiu és tot això i alguna cosa més, però bàsicament el que s’enyora més són les migdiades. Acabaran de passar els daurats dies de setembre, començaran les grisors de la tardor, arribarà el fosc hivern i els eterns estiuejants tancaran els ulls i, entre la fredor hivernal, sorgiran les imatges càlides d’aquells moments en què l’home se sent totalment realitzat en el seu rol adàmic, de l’Adam d’abans de la poma.

SANT ANIOL DE FINESTRES

És un terme municipal encaixat al fons d’una vall on hi neix la Llémena i sota la serra de Finestres, uns espadats d’un verd molsut que l’anomena.

El gruix de la població, amb l’ajuntament i la resta de serveis, viu al petit nucli de Sant Esteve de Llémena. Els habitants de la vall es dediquen a l’agricultura, fabriquen embotits i embotellen l’aigua mineral d’una deu que segurament ja era coneguda a l’inici de la nostra era.

Sota l’absis de l’església de Sant Aniol, hi descansen les restes del que probablement fou un temple romà, vora el castell de Finestres el senyor Riuró hi va descobrir un poblat ibèric i el Doctor Oliva hi va documentar un dolmen, i un jaciment neolític a prop del Roc de la Melca. 

Sant Aniol i Sant Esteve, i potser també Sant Martí de Llémena, són en si mateixos les restes d’una vall que fou profusament poblada fins fa només un segle. Ara, els escassos habitants de les cases disseminades, segurament podrien ser acollits en un petit hotelet de la Costa Brava. Aquesta és la història de tots els petits poblets de muntanya i també d’alguns de la plana, la gent fuig cap a la ciutat i només torna per posar-hi un peu en forma de segona residència.

Però, al contrari que a la costa, aquí sempre queda el patrimoni del paisatge, els roquers penjats de les muntanyes i l’aigua de la Llémena baixant entre els roures. Sempre queden els camps d’un verd suau, encaixats entre la història d’un país tan antic com les pedres, tan alt com un cel que sembla que sorgeixi de les muntanyes i tan ample com els somnis de tots els que hi han viscut.

Quadern d’estiu (La cançó)

Els records dels estius de la meva infantesa van acompanyats inevitablement per unes tonades que sonaven impunement en les ràdios de l’època. Un rayo de sol, Vacaciones de verano, Canta y sé feliz... han quedat gravats en el meu inconscient a sang i foc, i ara, quan encara per error les escolto, m’evoquen aquella ja distant època de les nostres vides en què jugàvem a la platja untats amb Nivea, mentre els avis parlaven de les seves coses enfundats en una samarreta imperi.

Probablement l’estiu més terrible fou aquell en què Manolo Escobar ens va castigar contínuament amb el Y viva España! Els turistes alemanys, ebris de cervesa i de futbol la cantaven a totes hores i el transistor de la meva àvia trontollava com un animal poruc cada vegada que sonava. Aquelles cançons de l’estiu eren la constatació sonora del poder absolut, i gairebé etern, del règim franquista.

Ara les coses han canviat. Aquella Ràdio Nacional ja no campa impunement entre la xafogor dels nostres dies i el PP encara no ha guanyat per majoria absoluta. No hi ha una única cançó de l’estiu, de la mateixa manera que no hi ha una única emissora de ràdio, ni un únic canal de televisió, però, això sí, t’arrisques que a cada moment et salti a la cara, com un gat escaldat, un grup pseudomusical cantant una tonada estival acompanyat de noies en biquini.

I, per si no en teníem prou, els gironins que ens passegem sota les banderoles que anuncien el Festival de Cap Roig, encara hem d’aguantar la mirada d’en Julio Iglesias, del Duo Dinámico, d’en Miguel Rios o d’en Raphael, com si la transició democràtica encara estigués per començar. Aquesta mena de coses proven, als que somiàvem que un món millor era possible, que aquest planeta encara és un indret imperfecte.

Quadern d’estiu (La nit)

Durant l’estiu la pesada llosa de la calor es liqua en una espècie de grum espès que s’enganxa a la pell i als llençols. Els somnis més bojos de la gent es passegen desesperadament d’un costat a l’altre sense poder sortir, sense destí ni esperança. Les estrelles semblen flotar en un cel asfaltat i el soroll salvatge dels televisors s’escapa per les finestres esbatanades d’unes cases que anhelen una mica de frescor.

Pels que volen dormir la nit es fa llarga, tot se’ls gira en contra. Al nostre país l’estiu no és, malgrat les vacances, una estació apta pel descans. Però en el fons no és un problema únicament de climatologia, és una qüestió de convivència i d’educació. No hem estat educats per poder suportar aquestes pressions ambientals. La canícula ens pressiona i fa esclatar tota mena de passions. L’estiu és l’estació de les passions i la nit és el seu escenari predilecte.

Hi ha gent que només se sap divertir durant les hores en què la lluna regna sobre el seu cap, entenent per diversió disbauxa i soroll. Per aquesta raó durant les nits estivals esclaten tota mena de batalles, en les quals –com en totes les guerres– els que hi tenen més a perdre són precisament els que no hi participen directament. De matinada la gent acaba fent cua a les urgències hospitalàries o a la comissaria dels mossos més propera per a posar una denúncia.

Però les nits d’estiu són una molèstia que hem de deixar passar. Val més carregar-se de paciència i prémer el botó del ventilador al màxim. Aviat arribaran temps millors, quan arribi la tardor començarà a refrescar i els més impetuosos activistes de la nit hauran de tornar als quarters d’hivern. Quedaran ferides, això és evident, però segurament quan arribi el proper estiu ja no les recordarem i tot començarà de nou fins a la fi dels segles.

SANT ANDREU SALOU

És amb prou feines una lleu ondulació en el mapa, entre el Gironès i la Selva. Un turonet rodejat de rieres que desguassen a l’Onyar. És un campanar quadrat que s’eleva discretament entre el groc torrat dels camps de blat i d’ordi, entre el verd polsós d’arbres que creixen guerxos en els marges. Els camins neixen i moren entre les cases, disseminades capriciosament en el paisatge.

El sol d’agost tarda dotze hores en traçar un arc perfecte sobre el cel del municipi, però els rellotges de sol encara marquen les hores amb la parsimònia del temps de pagès, els gossos borden amb un idioma après de generació en generació per a espantar als passavolants i els gats dormen a l’ombra de les eres i dels garatges amb la seguretat dels que descansen perquè es senten imprescindibles.

Un cor de veïns i de forasters es reuneix en el local social per cantar un dia a la setmana i un grup amateur hi assaja obres teatrals. Els andreuencs celebren la seva festa major el primer diumenge de setembre i per Nadal organitzen una quina.

En una moderada llunyania s’albira, embolcallat en una mena de calitja, el perfil allargat de les Gavarres i la blancor lluent de les cases de Cassà de la Selva. A la plaça de l’església només hi ha aparcat un tractor amb el seu remolc i, guardat per una vintena de xiprers, un cementiri de façana blanca a la vora de la carretera sembla la fita ineludible del poble.

Sant Andreu Salou són escassament un centenar i mig d’ànimes mortals i unes quantes més d’immortals, arrapades a una terra fecunda que segurament els acomboiarà per sempre.

Festa Major de Gràcia

Photo © Quim Curbet 2011

Festa Major de Gràcia

Quadern d’estiu (La calor)

La calor és una constant dels mesos d’estiu vinculada estretament amb el primer principi de la termodinàmica, principi segons el qual en un sistema la variació de la propietat termodinàmica extensiva –anomenada energia interna– és igual a la calor absorbida més el treball extern efectuat sobre el sistema. O sigui, el sol surt aviat, salta com una bola de pingball incandescent sobre el cel del migdia i irradia durant tota la jornada una calor insuportable que fa suar fins i tot les pedres.

L’estiu, per definició, és calor i escalfor. L’aire de la ciutat a mitja tarda esdevé com una mena de gelatina que cal anar tallant amb un ganivet afilat per tal de poder avançar pel carrer. Hi ha gent que aprofita l’estiu per a quedar-se refugiats en el seu lloc de treball aprofitant els aires condicionats de les empreses, i d’altres que es passegen amunt i avall incansablement pels passadissos dels productes refrigerats del supermercat de la cantonada.

Però no només el sol produeix escalfor, totes les andròmines mecàniques també i això sense tenir en compte la calor generada en el cos com a resultat d’una frenètica activitat metabòlica. En comptes d’hivernar durant l’estiu, la raça humana ha desenvolupat una activitat suïcida que l’impel·leix a efectuar tota mena d’exercicis a l’aire lliure precisament durant els mesos d’estiu. El resultat de tot això és un escalfament global que està fonent irremissiblement l’oceà polar Àrtic.

Només per posar un exemple, podem assegurar que el nivell del mar puja cada vegada que algú –durant l’estiu– juga a tennis a mig matí. Aquests inconscients haurien d’adonar-se que els litres de suor que exhalen no poden ser mai compensats del tot amb l’aigua mineral que beuen. Però, igual que aquell escorpit de la faula, aquesta és la naturalesa dels humans i estem condemnats a seguir fil per randa el nostre destí i tot per culpa de no voler hivernar durant l’estiu.

Damià Escuder i Lladó in memoriam

Photo © Quim Curbet 1976

Concentració de Joves papistes a Girona

Leica M9 / Summicron 50 mm - Photo © Quim Curbet

Quadern d’estiu (La ciutat)

Durant el mes d’agost les ciutats del nostre país prenen el mateix aspecte que aquells pobles de les pel·lícules de l’oest. És un panorama desolat, el sol rebrega l’asfalt, les diligències passen de llarg, el xerif dorm a l’ombra d’un bar, el barber esmola inútilment les seves eines i l’amo del diari local intenta omplir com pot l’única fulla de la seva publicació amb notícies que de tant en tant encara ragen del telègraf.

Al llarg d’aquestes setmanes d’agost, la ciutat no és ni de lluny com la coneixem la resta de l’any. Aquells amics i coneguts que saludem habitualment han desaparegut totalment del mapa, la botiga del barri ha penjat un rètol de «Tancat per vacances» i ens quedem palplantats amb cara de babaus durant llargues estones contemplant el telèfon, que sembla haver emmudit per sempre.

Malgrat tot aquesta situació també ofereix contrapartides: per fi pots aparcar el cotxe en el teu carrer, pots passejar per les voreres sense haver de fer gimcana i els carrers no s’omplen de mainada emprenyadora a les hores d’entrada i sortida de les escoles. El Sensurround de la tele dels veïns està de vacances i, fins i tot, els regalets que deixava el seu gos davant del portal de casa han desaparegut per uns dies.

Però tot passa, els regals del gos apareixeran damunt la vorera, el so de la tele farà trontollar novament els plats de la cuina, els nens tornaran a l’escola, els carrers s’ompliran de gent que anirà desesperadament amunt i avall, el cotxe haurà de buscar-se la vida i l’aparcament molt lluny de casa, el telèfon tornarà a sonar en els moments més inesperats i en Clint Eastwood apareixerà implacablement en l’escena final, abans que surtin els títols de crèdit i arribi de sobte la tardor.

Here comes the sun

Photo © Quim Curbet 2011

Primera platja d'Empúries (Catalonia)

SALT

Salt comença en un indret molt determinat del nostre inconscient col·lectiu. És tot allò que no volíem ser i que malgrat tot som i serem. Salt és un poble que crida i que resa, que acull i que rebutja, que perdura més enllà de tots els terratrèmols humans, però que trontolla constantment perquè ha crescut sobre una capa tectònica en moviment continu.

Salt és un poble que neix cada dia i que es reinventa ell mateix. Els carrers semblen rius profunds, entre muntanyes de pisos, on hi passa l’aigua d’una vida diferent, joiosa i inquietant. Salt commou i espanta, perquè és el gresol on es forja la història, entre espurnes i cops de mall.

El cel s’estén damunt dels seus teulats amb la mateixa blavor que en els pobles del voltant i els arbres hi floreixen amb els mateixos colors que en altres jardins, però Salt és un poble diferent, tots ho sabem. Salt de Can Tona a Can Pixera, entre un carrer Major llarg i prim i un Passeig d’Olot que sembla voler fugir cap a Bescanó. Dues esglésies vetllen per l’ànima dels cristians i una mesquita a cada cantonada prega per la dels musulmans.

El Ter passa de llarg, lluny, entre els alts arbres de les Deveses i les hortes les rega l’aigua d’una sèquia. La majoria de saltencs ja no recorda per on passava la Massana, abans de ser desviada per l’autopista, ni perquè al vell mig d’una avinguda encara hi ha una estació que espera inútilment un tren que mai arriba.

Salt probablement és això: un poble que recorda en excés un passat que s’esfumà fa molt de temps i que espera sense ganes un futur que ja ha arribat.

Capvespre

Girona (Catalonia), sunshine. Leica M9 / summicron 50mm

Photo © Quim Curbet

Quadern d’estiu (Els rodríguez)

Cada època crea els seus mites i omple amb fantasies els buits que la consciència és incapaç de farcir amb una realitat que, tocada de prop, ens sembla massa banal i avorrida com per ser glosada en els cantars de gesta. Els escriptors sempre han distorsionat una mica els fets reals per poder fer digeribles unes històries que, si fossin totalment ajustades a la realitat, serien completament increïbles.

Els rodríguez són un d’aquests mites sorgits en la voràgine dels anys seixanta. Aleshores –mira quina cosa!– els homes no en feien prou amb un sou per tirar endavant i havien de procurar-se allò que se’n deia un «sobresueldo», o sigui una altra feina que arrodonís el sou per poder anar pagant les lletres del siscents, de la nevera i del pis. Les senyores es quedaven a casa fent, tal com constava en el carnet d’identitat, «sus labores».

Quan arribava el temps de les vacances, la senyora agafava les criatures i anava a la platja, en un apartamentet que el senyor pagava amb algun dels sobresous que, com podia, anava compaginant durant la temporada. D’aquests que es quedaven a casa mentre la senyora estiuejava, en deien «els rodríguez», als quals se’ls suposava uns dies de tranquil·litat conjugal i de vida dissoluta, mentre la parentela era lluny de casa.

Ara d’aquests ja en queden ben pocs, sigui perquè la dona també treballa, sigui perquè ara ja tothom té un cotxe i va amunt i avall sense les constriccions d’abans (hem de suposar que ara les carreteres són millors), els rodriguez han anat desapareixent del mapa. Ara els rodriguez fan la viu-viu al Facebook i al Twitter, són cosa dels temps que corren i val més que deixi aquí aquest article, ves a saber tu què diran en el futur dels mites del nostre temps...

Girona (Catalonia), Devesa Garden. Leica M9 / summicron 50mm

Photo © Quim Curbet

Quadern d’estiu (El restaurant)

L’estiu és la temporada de la mandra, tot allò que fem de natural durant l’any, quan arriba el temps de les vacances se’ns fa feixuc, ni que només sigui per greuge comparatiu. L’escombra sembla que pesi més, els plats queden apilonats sense rentar –ja ho farem després–, engegar la rentadora sembla una tasca de titans i, fins i tot, aguantar el diari sembla una aventura sobrenatural. Potser serà per aquesta raó que els diaris són més prims durant l’estiu?

Per tant, a l’hora de dinar, qui més qui menys, un dia o l’altre, se’n va de restaurant. Tampoc és cosa de deixar-hi un dineral, una cosa senzilleta, una fonda de poble... d’aquelles que la resta de l’any no hi aniries ni a vomitar. Però per vacances tot s’hi val i si és barat, millor que millor. Una amanideta amb moltes olives, ou dur i tomates de l’hort, res, una cosa lleugera i després carn a la graella, un gelat i cafè amb gel. Ep! I macarrons pels nens!

Tot servit en una taula de plàstic de color llampant, sobrevolada constantment per mosques que semblen avions de la Guerra Civil i entre els crits desaforats dels parroquians. De fons no hi pot faltar també una banda sonora musical generalment inidentificable i ni falta que fa. Durant un parell d’hores es viu en estat de felicitat estiuenca, presidit pel dubtós lema: «Qualsevol cuina a casa, podent anar al restaurant!».

Quan arriba la carn a la graella un ja no recorda haver-se menjat l’amanida i quan apareix el gelat ja fa una hora i mitja que els nanos han devorat els macarrons i ves a saber on paren. Amb el cafè arriba el compte i aquí la il·lusió ja es dilueix una mica. Després d’un encreuament de mirades amb la parella i/o les altres parelles, es fa una divisió mental i es posen uns bitllets a sobre la taula amb aquell enyorament de no tornar-los a veure mai més. I aleshores cal tornar a casa, o a l’apartament, a dormir la migdiada, però aquesta ja és una altra història.

La columna

S'admeten opinions sobre aquesta columna (que no és una columna d'opinió).

SALES DE LLIERCA

Són gairebé només un grapat de cases escampades entre pins roures i alzines, sota l’ombra venerable de la Mare de Déu del Mont. Les masies formen part del paisatge des de temps immemorials i un sol pagesívol, que intenta esgarrapar els núvols, les il·lumina d’una en una i per torns. Ja se sap que a muntanya només es té el que s’estalvia.

Un ajuntament de pedra picada s’alça a la vora d’una església de campanar rabassut. Uns jocs per infants, que semblen nous de trinca, esperen uns usuaris més teòrics que pràctics i uns xiprers esplendorosos, més alts que el campanar, creixen alimentats per la terra d’un cementiri, on potser hi descansen més morts, que vius en el padró municipal.

Unes llagostes petites salten entre l’herba, sota els meus peus, i les figueres comencen a covar uns fruits de tardor que potser ningú recollirà. 

Una remor somorta de grills emmarca el panorama sonor del municipi. Sales de Llierca són cinc esglésies de muntanya, un oratori i un castell ferreny, mig menjat per les heures i per la presència ectoplàsmica d’un fantasme anomenat “La por”.

Mentrestant a Sadernes, l’aigua del Llierca es desagna lentament entre les roques aspres. Terra de carlins irreductibles. A Can Galceran encara guarden el record de l’estada, una nit de desembre de 1872, d’Alfons Carles de Borbó i Maria de les Neus de Bragança.

Un ocell bat discretament les seves ales entre les branques dels arbres, com qui vol demostrar que hi ha vida més enllà d’una quietud que sembla imposada per la història i pel destí.

Quadern d’estiu (El càmping)

Un càmping és com un microcosmos, un sistema ecològic aïllat, una república independent amb les seves lleis, les seves costums i la seva història. Sota les lones de les tendes, o els sostres de les rulots, l’aire es condensa i es liqua, i el temps corre a una velocitat diferent. Els dies s’estiren i s’arronsen a voluntat, perquè passar les vacances en un càmping vol dir viure d’una manera diferent.

Els campistes són una raça específica d’estiuejants perquè viuen en comunitat. Renten els plats uns al costat dels altres, es dutxen i es renten tots en el mateix indret i, a l’hora de dinar, les olors del menjar es barregen en un únic núvol que conté tota la saviesa gastronòmica de l’univers conegut. Probablement la vida en un càmping és el que més s’acosta a una utopia socialista, on tothom viu en harmonia i, pràcticament, en igualtat de condicions.

Evidentment, com en totes les utopies, el càmping no és una societat perfecta. Hi ha les enveges i els rancors, diferències entre veïns, disputes territorials i plets que s’allarguen d’un any a l’altre, perquè, això sí, els campistes són fidels al seu càmping. És com una mena de patriotisme sense bandera o amb bandera i tot. Un càmping no és una afinitat escollida, és el càmping qui tria al campista.

El càmping és una opció de vida que es concreta durant uns determinats dies d’estiu, però que s’allarga tot l’any. En el cor dels campistes hi nia una llumeta que no s’apaga mai i que brilla a través dels seus ulls al llarg de tot l’any. Quan el campista torna a ciutat, comença a fer plans per a la temporada següent, hiverna durant els llargs mesos de tardor i d’hivern, però es desperta amb els primers sons de la primavera, fins que novament torna al càmping i les seves pituïtàries tornen a funcionar sota les branques d’uns arbres que semblen immortals.