Quadern d’estiu (Les tempestes)

Les tempestes es congrien entre els penyals de les muntanyes més altes, s’inflen com globus immensos, però discretament, sobre els barrets dels excursionistes que contemplen el paisatge i les daines que salten de roca en roca. Els núvols rebenten a migdia o just després de dinar, damunt dels pobles de muntanya. De vegades, però, s’ajuntem amb fronts tempestuosos vinguts de lluny i sumen les forces per arribar fins a la línia de costa, amarant de tardor els para-sols d’estiu.

Les tempestes cauen sobre les cases i els camps, les gotes regalimen entre les fulles del blat de moro i es condensen en bases de color cafè amb llet al mig dels camins. Els rius i les rieres s’omplen de sobte i els cotxes s’aturen en el moment menys oportú. A les ciutats els portals serveixen de sopluig i, els més afortunats, s’ho miren des de la finestra. Els paraigües sembla que sorgeixin del no res i sempre hi ha alguna senyora que es cobreix la permanent amb una bossa de plàstic.

Durant aquests curts, però intensos moments, les mares intenten arrecerar els seus fills al voltant de l’escalfor dels televisors, on l’estiu continua desenvolupant-se amb tota normalitat, i els botiguers escampen serradures per apaivagar les humitats sobrevingudes. Els turistes intenten orientar-se amb els plànols turístics mig desfets per la pluja, mentre els automòbils esquitxen a tort i a dret quan trepitgen els bassals de la voravia.

Un estiu sense tempestes seria com un pessebre sense neu o com una coca sense sucre, perquè, en el fons, l’aigua al nostre país sempre ha estat un bé escàs que cal saber agrair encara que ens faci mal. Després d’una tronada, el paisatge torna a la calma i l’equilibri ecològic sembla que es restableixi, l’aire es fa respirable, els turistes tornen a sortir com els cargols i les senyores poden lluir els seus pentinats amb la joia de viure un estiu més sota el sol d’unes vacances que ara encara semblen inesgotables.

L’OLIVERA DE RUPIÀ

Hi ha pobles a l’Empordà que semblen haver viscut des de sempre, tal és el cas de Rupià, que arrela la seva història més enllà de la capacitat memorística de les pedres. Només en el cor de la soca de l’olivera grossa de Mas Llorà es podria trobar amb exactitud el secret de l’origen d’aquest poble.

Rupià és un recinte quadrat, que ha conservat la seva forma ancestral fins i tot després d’haver perdut les seves muralles. Les seves cases ornades amb escuts episcopals conserven encara un aire senyorial, que a pagès sovint es perd entre els fems de les vaques i els trastos rovellats.

Però ara Rupià ja no depèn dels bisbes de Girona, els senyors venen de Barcelona. Arreglen les cases amb aquell bon gust de les revistes de moda, reguen la gespa amb adobs biològics i omplen les piscines dels seus jardins amb un líquid blau que sembla sorgit directament d’una postal acolorida. Arriben amb els seus Audis fins allà on poden i van a comprar el pa amb calça curta i mànigues de camisa, perquè en el fons són gent normal, només faltaria!

Sota un porxo s’hi arrengleren una trentena de bústies deleroses de rebre la correspondència dels bancs i de les caixes d’estalvi i, en un carreró sense sortida, dos rètols enquistats en el mur anuncien una “plazuela del Hospital” i una “Casa de Beneficencia” que ja fa temps han deixat de tenir sentit. Una riera coberta de vegetació rega els lledoners i les acàcies i, més enllà, els camps s’estenen fins allà on el campanar d’un altre poble ho permet. Però probablement no serà un poble com Rupià, perquè aquí sempre hi ha hagut una olivera prodigiosa.

Quadern d’estiu (Les colònies)

Quan arriba el solstici, després de Sant Joan; quan ja ja has paït les coques i els braços han començat a agafar aquell color torrat que s’acaba sobtadament allà on comença la samarreta; quan els columnistes dels diaris ja no saben què escriure perquè fins i tot les notícies se’n van de vacances; quan els préssecs han començat a madurar i les xíndries ja prenen forma en els horts de la plana; aleshores arriba l’hora d’enviar els nens a les colònies d’estiu.

El primer any, la separació sempre és dolorosa; les mares ploren i els pares adopten una actitud d’emoció continguda. El nen se’ls mira amb ulls de gat abandonat i els monitors han de separar-los com poden. “Nen, porta’t bé”, “No perdis res”, “Vigila, no facis bestieses”... són les frases més utilitzades, que els pares van repetint com una salmòdia fins a perdre definitivament la criatura de vista.

Els anys següents l’emoció es relaxa i finalment els pares es limiten a deixar-lo en la casa de colònies gairebé sense parar el cotxe. Deixen anar un “Apa afanya’t, que faràs tard” i premen l’accelerador a fons, no fos cas que el nen canvii sobtadament d’opinió i no es vulgui quedar. Quinze dies o un mes sense el refotut antisistema a casa són com mitges vacances que cal aprofitar com sigui.

Sense les colònies d’estiu no hi hauria família que durés unida més de dues temporades. No ha d’estranyar que abans aquestes activitats d'estiu les organitzessin gairebé exclusivament les entitats religioses, era l’única vàlvula d’escapament en una època en què les cases de putes i els orfenats ja començaven a estar mal vistos. Les colònies d’estiu són a la família, el mateix que el gelat de vainilla en el menú del dia, una llaminadura que cal aprofitar perquè va inclosa en el preu.

Quadern d’estiu (No fer res)

No fer res en el fons també cansa, és una feina feixuga que no tothom és capaç de suportar. Paradoxalment el silenci i la quietud no són activitats aptes pels soferts urbanites, acostumats al brogit i al moviment constants. Per arribar a estar en sintonia amb un mateix, cal saber-se escoltar i palpar-se les emocions en un estat natural, aïllat de pertorbacions estranyes. En el fons aquesta és la filosofia de les vacances, però molt pocs són capaços de portar-la a terme.

El no fer res és el súmmum del pensament natural de l’home i, si hi sumem el tenir-ho tot pagat, també del pensament català. S’ha de tenir molta capacitat de concentració per passar-se tota una tarda estirat en una gandula –fabulós artefacte que amb el nom ja paga–, escoltant de lluny el rebombori somort dels nens jugant al pati, el dringar suau dels plats a la cuina que algú neteja i el remoreig de la tele amig volum.

Només els grans esperits poden quedar-se estirats durant hores a la platja amb una gran novel·la històrica oberta sobre el rostre a mode de para-sol, només els pocs escollits que s’han preparat durant milers d’hores de llargues sobretaules poden guardar l’equilibri de la cadira en les dues potes del darrere mentre, amb els ulls en blanc, escolten les interminables històries dels que tenen realment coses a dir.

És difícil trobar literatura sobre el tema, ja ho sé, però s’ha de comprendre que els grans experts no estan per la feina i rarament s’accepten lliçons de neòfits. Espero que ara, amb tot això de la crisi, per fi sorgeixen –lentament– els que han d’omplir definitivament de contingut el buit immens d’aquesta àrea del coneixement. Jo, per la meva part, només puc acabar donant-los un consell, no acabin de llegir el diari, és massa llarg i poc interessant per malbaratar el temps preciós que la vida ens dona per a descansar.

ROSES, SORRA FINA

No sé si serà per casualitat o per una decisió meditada, que la serralada pirinenca posa els seus peus en remull just a la badia de Roses. Serà que a les velles muntanyes segurament els agrada encara aquest indret, amb Roses en un extrem, perquè sembla una palangana plena d’aigua salada.

Roses, més enllà d’altres apreciacions històriques i culturals, és simplement un poble de la costa, de la Costa Brava, amb els seus pescadors, els seus turistes i els seus empresaris de la construcció. Roses, i els rosincs, han construït la seva història, com la majoria dels pobles de la costa, just a sobre de les seves restes monumentals, han edificat en les seves reserves naturals i si no han asfaltat la badia serà perquè no han pogut o per pura manca d’imaginació.

Després ha quedat el que ha quedat, una platja de sorra fina que l’ajuntament intenta netejar cada matí, unes prestigioses postes de sol que els rosencs admiren amb un deix de melancolia, una ciutadella amb aires fantasmals i embastada amb sargits de darrera hora, i quatre cases amb encant que intenten sobreviure com poden entre els alts edificis sense ànima que els rosetans van permetre construir anys enrere.

Poca cosa queda d’aquell Roses de fa cinquanta o cent anys, enterrat sota el somni de la gallina dels ous d’or del turisme. S’havia de servir en safata el que fos, per tal de complaure als assedegats fills del nord, que venien amb moneda forta i amb ganes de sol. Ara el mal ja està fet i l’ajuntament només pot anar untant pacientment amb crema les llagues, mentre els Pirineus continuen esbandint-se els peus en la badia de Roses.

Quadern d’estiu (Els esportistes)

Un esportista no és una persona qualsevol, és algú que s’ha superat a si mateix, que ha corregut més enllà d’on pot arribar l’alè dels altres mortals. Són gent que dediquen tota la seva vida a l’esport i que somien amb els llorers de la glòria i amb l’or de les medalles olímpiques. Se’ls reconeix de lluny perquè els segueix una aureola de vitalitat i d’admiració, els esportistes són l’encarnació, en carn humana, dels déus de l’Olimp.

Els esportistes d’estiu no són exactament això, són només semidéus, déus a mitja jornada. Només busquen la glòria efímera d’una tarda a la piscina o el llautó d’un trofeu de festa major. Dediquen a l’esport les hores que els altres passen prenent el sol o bevent cerveses al xiringuito de la platja. Només llevar-se del llit, quan les gallines del poble encara dormen, ja pugen a la bicicleta o es posen a fer fúting. 

Dediquen moltes hores intentant adaptar el seu cos a les fundes de neopré dels submarinistes o a comprendre el sentit filosòfic dels nusos de mariner. No en tenen prou en vestir-se de golfistes, han de posar la piloteta a tots els forats d’una tirada i, quan cal jugar a petanca, s’han de fer volar totes les boles dels competidors. Armats de valor i de paciència, surten a pescar peixos tant grans que no hi ha càmera que pugui fotografiar-los sencers i juguen al tennis amb ànims de Grand Slam.

S’ha reconèixer que ser esportista d’estiu no és cosa fàcil, un ha preparar-se a consciència durant tot l’any, sacrificant hores i hores a la família i a la feina, per poder arribar a les vacances amb aquell punt òptim de forma, que els permetrà ser els millors del càmping, de la urbanització o de l’hotel i podran ser admirats, durant tota una temporada més, pels seus amics i coneguts.

Quadern d’estiu (Els viatges)

Últimament el tren era cosa de pobres, de gent sense recursos, en canvi, ara els pobres viatgen en Ryanair. El tren, en recorreguts de mitja distància europea, ofereix una comoditat que els ortopèdics seients dels avions i les sales d’espera dels aeroports els hi neguen. Josep Pla deia que el viatge comença a Elna, o sigui en la primera estació de França després de la frontera i Salvador Dalí sempre va assegurar que el centre del món era ni més ni menys que en la estació de Perpinyà.

Però encara ara hi ha molta gent que s’entesta en voler agafar un avió. Sembla mentida, però segurament tenen les seves raons. Sempre hi ha algú que decideix viatjar a destins rars, d’aquells on abans t’has de vacunar preventivament de malalties infeccioses que de petit només havies sentit parlar en les pel·lícules d’aventures. Són aquella mena de gent que es passen tot l’any amb els braços recolzats en un despatx de funcionari i que necessiten emocions fortes per poder-les anar explicant durant les llargues vetllades d’hivern a la vora de la cafetera de l’oficina.

Si descomptem els ferris, gairebé la resta d’embarcacions marines només són a l’abast de parelles amb diners i temps. Un no s’embarca en un vaixell si no té com a mínim tres setmanes de vacances i el pressupost equivalent a tres mesos del sou mínim interprofessional. També, és evident, se suposa que no han de ser susceptibles als marejos i als inconvenients de la mar oceànica i ser capaços de suportar la companyia continuada de tot un grup de passatgers amb ganes de gresca i de lluir el margalló.

Però les famílies, o sigui la majoria dels que surten de casa seva per passar un dies de vacances, són usuaris de la carretera, ja sigui en cotxe, furgoneta, auto caravana, moto o qualsevol mena de vehicle a motor. En aquest cas, l’estiu està fet bàsicament per passar-lo a la carretera o l’autopista i un acaba coneixent totes les estacions de servei i les àrees de descans. El paisatge es concreta en la part posterior del maleït camió que no hi ha maneres d’avançar i en aquella escalfor que sorgeix de l’asfalt i que es dilueix en el miratge d’unes vacances que acaben de la mateixa manera que van començar: en cotxe.

RIUMORS DISCRETAMENT

Riumors és un poble discret, de cases que semblen arrenglerades a la vora dels carrers per no haver de fer nosa als passavolants. El carrisqueig dels grills es superposa discretament a la piuladissa dels ocells i les campanes toquen amb un deix gairebé vergonyós, per no haver de molestar gaire. Les orenetes xerriquen i volen esgarriadament, acabant de trencar el silenci en l’aire espès del migdia i esquivant miraculosament la silueta afilada de les cases i els cables que pengen impúdicament una mica per tot arreu.

Dues calaveres riuen en l’escut del poble i, en record de la Santa Missió, una pesada creu de pedra –muntada sobre una no menys feixuga columna– guarda l’entrada de l’església de Sant Mamet, que s’imposa en el paisatge com una fita ineludible, entre la conca del Fluvià i la de la Muga. 

Els camps que envolten el municipi semblen les peces acolorides d’un puzle impossible, però que sempre acaba encaixant a la perfecció gràcies als pagesos que, cada dia del calendari, llauren pacientment els valors parcel·laris del cadastre.

En una finestra ribetejada de groc, un veí ha penjat tota mena de petits objectes curiosos, coronats per una bandereta amb les quatre barres.

Com no podia ser menys, als patis de les cases hi floreixen flors discretes, de colors campestres, i s’alcen algunes palmeres datileres que esberlen les seves branques sobre el blau del cel, com coets de festa major. Les heures viuen cofoies, ben arrapades als murs de pedra i els xiprers creixen orgullosos, imitant la forma de la tiara erecta d’un bisbe.

Quadern d’estiu (Les festes majors)

Quan arriben les primeres calorades de l’estiu, en els pobles comencen a bullir aires de festa major. L’ajuntament instal·la fràgils banderetes de colors que duren penjades el que permeten els agents atmosfèrics i els nanos del poble que, d’ofici, despengen tot allò que penja. El dia del sant patró, des de la balconada de la Casa de la Vila, es llegeix el pregó i s’inicia la festa, que és més lluïda sempre en funció del pressupost municipal.

Totes les senyores encarreguen hora a la perruqueria el dia abans, per poder lluir pentinat a l’hora del ball, o a la missa, i a les cases encara hi ha gent que prepara guisats i platillos per celebrar la festa. Als pobles més grans hi arriben tota mena d’atraccions itinerants i s’aprofita la diada per jugar un partit de futbol contra un equip de gran rivalitat que, per un dia, segur que es deixa guanyar.

Durant la festa, per molt que diguin que s’esllangueixin les tradicions, sempre es troba un moment per ballar sardanes entre els plàtans del passeig. La cobla inicia el tiru-liru i tothom comença a puntejar amb aquella dringadissa de monedes a les butxaques i aquell balanceig de faldilles prisades que cap crisi mundial és capaç d'apaivagar.

A punta de capvespre comencen a il·luminar-se els envelats i les cobles, transmutades en grans orquestres, van tocant les cançons de moda, però amb aquell deix de música immortal que molts anys després les parelles reconeixeran com la seva música de sempre. Les festes majors de poble són una part important de les nostres vides, perquè tots, si més no alguna vegada, hem estat feliços en el aquell breu lapse de temps en què puja i esclata coet multicolor.

Quadern d'estiu (Els turistes)

Són gent rara, venen de fora i parlen un llenguatge incomprensible. Els agrada el sol, l’alcohol i els tòpics. S’alimenten d’arrossos que semblen pizzes i de pizzes que semblen estovalles de paper. Compren postals com si no sabessin que ja fa temps algú va inventar el correu electrònic i es passegen pels carrers amb un plànol mal plegat a les mans, mirant constantment els rètols amb cara d’haver-se perdut.

Es fotografien en els indrets més impensats, fent posats ridículs, com si pretenguessin aguantar l’Arc de Triomf amb l’esquena, punxar-se amb els campanars de la Sagrada Família o ballar amb una estàtua de la plaça de Catalunya. Sembla que combinin els colors dels seus vestits de manera totalment aleatòria i porten barrets que en el seu país només els posarien a l’ase més ase.

Viuen en hotels barats, on el maitre cobra menys que el pobre del seu poble, o en càmpings que semblen un campament de desplaçats en una guerra fratricida. N’hi ha que es porten la casa a sobre i dormen a les àrees de descans de les autopistes, compartint el sopar amb els camioners i glopejant aigua d’una font per rentar-se les dents. Com a mínim una vegada durant les seves vacances s’emborratxen i algun es deixa caure pel celobert d’una pensió de Lloret de Mar.

Però ser turista no és un estat permanent, quan tornen a casa es transmuten novament en europeus preocupats per la crisi, llegeixen la premsa groga dels seus països, esmorzen cereals davant de la tele i quan algú els pregunta per les vacances recorden vagament un país assolellat, habitat per gent festiva i cridanera que, en no poder vendre ja duros a quatre pessetes, intenten vendre pisos que no comprarà mai ningú.

RIUDELLOTS DE LA SELVA

Allà on un grapat de rieres aboquen discretament les seves aigües a l’Onyar; allà on la plana madura amb tots els colors del paisatge; allà on en el ventre de la terra encara s’hi coven històries en la pedra; allà emergeix, rodejat de coloms que el vetllen, el campanar hirsut de l’església de Riudellots de la Selva.

És un poble d’antiga tradició agrícola, que s’ha enriquit poderosament gràcies als seus polígons industrials. És un terme municipal d’accés fàcil, en el rovell de l’ou de les comarques més actives de Girona. 

L’edifici de l’ajuntament, sembla la seu d’un organisme internacional i les seves banderes onegen al vent amb el mateix orgull que les faldilles de les pubilles el dia de la festa major. Gràcies a uns ingressos que, fins ara, semblaven inesgotables, s’ha construït un gran pavelló poliesportiu, un centre de dia, una escola, una piscina amb totes les comoditats i un camp de futbol reglamentari i amb gespa artificial, on hi juga el CF Riudellots, un equip del grup 16è de Segona Territorial.

Un rètol a la carretera anuncia “vivendes de disseny”, els nois del poble han decorat un pas soterrat amb grafits a la moda i, al Centre de Serveis El Lliri Blau, han organitzat un taller d’estimulació cognitiva, destinat a les persones majors de 65 anys. Entre la pineda que dona ombra al pavelló i a la piscina, i els lledoners i els freixes de Can Masgrau, enmig d’un gran camp de blat a punt de segar, ha florit una mata de gira-sols que no saben cap on dirigir els seus pàmpols grocs, perquè al seu voltant el sol reverbera constantment entre les espigues.

Recordatori: Miquel Pairolí

“La lectura és una de les formes de la felicitat. Un bon llibre es gaudeix al moment de llegir-lo i crea en la memòria un clos particular i càlid al qual, passat el temps, sempre s’hi pot tornar.”

Exploracions, notes i converses de literatura (Curbet Edicions 2006)

Miquel Pairolí (1955-2011)

Quadern d’estiu (El riu)

Els estius a la vora del riu semblen haver passat a la història. Els rius ja no són el que eren, baixen bruts i assedegats, els pobles els han donat l’esquena amb tot el que això comporta. Només uns quants aventurers, amants dels esports de risc, encara gosen baixar amb piragües i caiacs pels cursos fluvials d’alta muntanya, però per a la resta, els rius del nostre país són només una ornamentació necessària del paisatge que no cal mirar amb molt de detall.

Ja només són cosa del record aquells estius a la fresca d’una gorga, pescant truites amb una canya i esperant veure com creixia l’herba als prats assolellats i sota els boscos de ribera. Al nostre país, un riu ja no és un atractiu turístic de primera magnitud i en molts casos ja ni s’ensenya en els prospectes turístics, sinó que obertament s’amaga, no fos cas que algun turista despistat s’hi acostés i acabés denunciant al consell comarcal de torn per algun inconvenient de les seves aigües.

Però a més, i això és el pitjor de tot, és que han perdut el glamur. Avui en dia ja no queda bé dir que has anat a passar l’estiu a la vora d’un riu. Actualment la Costa Brava no és que sigui el súmmum, però encara hi va un ventall prou ampli de gent com per quedar-hi camuflada la teva pobresa de mitjans. En canvi, anar de vacances al riu és sinònim de cutreria, no es pot caure més baix. 

Els rius només serveixen per justificar l’existència d’aquell pont amb encant o la evidència d’algun topònim lligat amb un determinat curs fluvial. Els turistes es limiten a fotografiar-los –quan porten aigua– o a passar de llarg per anar cap a la piscina municipal, on segurament hi trobaran aigua tractada, un bar per comprar-hi cocacoles i patates fregides i, sobretot, un socorrista jove i de bon veure.

Cita de fantasmes

“Un fantasma és algú que s’ha esfumat per mort, per absència o per falta de costum.” (James Joyce)

Quadern d’estiu (La muntanya)

Anar de vacances a muntanya és com enfilar cap al passat. En algun indret dels nostres gens hi ha un bufarut que ens recorda, més enllà de les pinzellades civilitzadores, el nostre origen en la seguretat de les coves i en els prats on pasturava el menú del dia en forma de mamut o de cérvol. La muntanya és un indret sagrat on encara hi ressonen els càntics llegendaris i les històries dels nostres rebesavis.

A muntanya no s’hi va a buscar sol i xivarri, els turistes que prefereixen anar terra endins són gent calmada i amb fills en edat d’anar en bicicleta. Els agrada la vida natural, menjar amanides amb verdura de marge i aquella pluja que cada tarda obliga a anar de passeig amb un paraigües a la mà i un jersei penjat de l’esquena. Les vacances a muntanya són un estil de vida alternatiu.

Els pobles rurals, com el seu qualificatiu indica, són rústecs i la gent que hi viu, en principi, també. Es miren amb un deix d’indiferència als forasters, igual que les vaques, i continuen fent la seva vida com si el turisme no existís. Però aquesta displicència, lluny de desanimar als estiuejants, encara els esperona i arriben a pensar que ells mateixos també formen part del paisatge. El turista de muntanya és fidel al seu poble de vacances igual que una oreneta ho és al seu niu d’estiu.

Però a muntanya també s’hi va per caminar, per fer excursions o per practicar esports que no requereixen vastes extensions aigua. Els turistes arriben calçats amb botes que semblen haver de caminar soles i motxilles amb tota mena de guarniments. Quan tornen de la caminada beuen una cervesa en el bar de la plaça major, s’ensenyen els uns als altres les fotografies fetes amb les seves càmeres digitals i, a punta de fosc, miren cap al cel, assenyalen una estrella i expliquen històries que els seus descendents repetiran de generació en generació.

Cita planiana

«Passem per la vida sense saber qui som –i deu ser per això que hi ha tantes sorpreses.» Josep Pla (La vida amarga)