RIUDAURA EN EL MIRALL

Sota el coll de Coubet, entre alzines i roures, faigs, pollancres i verns, corren les aigües lleugerament verdoses de la riera de Riudaura. Els grans còdols de la glera, sorgeixen com calbes blanques i rodones assecades pel sol del migdia, provocant amb el seu xoc constant amb l’aigua, un remoreig que impregna l’ambient d’una agradable bonior.

El poble, instal·lat en un bac vora la muntanya, es despenja per carrers empedrats i sinuosos, fins que arriba als peus de l’església i de la torre de l’antic monestir. 

Seguint una tradició ancestral, una aranya ha teixit la seva trampa entre els braços d’una creu de ferro forjat clavada a la porta del cementiri. Els nínxols d’un blanc resplendent, gairebé semblen fora de lloc entre el verd immaculat d’aquesta vall de la Garrotxa, on encara els nois i les noies dansen el ball del Gambeto amb barret de copa i davantal de seda.

Diuen que fa molts anys, vora el poble, el cavaller Dolcet va matar un drac amb l’ajuda inestimable d’un mirall, on la bestia en veure-s’hi reflectida, va morir d’espant.

Sota un porxo, vora la plaça, un cartell adverteix dels perills dels petards i una màquina expenedora –que compleix la norma EN600– ofereix, per un euro i cinquanta cèntims, tres preservatius, dels quals ja no en podran gaudir ni els dracs i ni els cavallers, perquè ja s’han extingit completament, engolits definitivament pel joc de miralls de la història.

Sota els murs de ferro rovellat del centre cívic, un panell indica la potència en quilowatts del seu sistema fotovoltaic i en el ventre del municipi –diuen– hi reposa una gran bossa de gas i de petroli.

Quadern d’estiu (La platja)

Quan arriba l’estiu, el mar és com una mena de fita inexcusable, un horitzó que omple de sobte tot el paisatge dels dies de vacança. La gent deixa enrere automàticament els dies grisos, pastats amb la rutina dels quefers quotidians. Amb la blavor de l’aigua, sota l’atzur del cel, amb un sol que il·lumina i que dissol les preocupacions i els remordiments, la platja esdevé el més semblant a un paradís terrenal.

Amb la seva escalfor de silici, la sorra de la platja acull gent de tota mena. Entre para-sols, cadires i tovalloles esteses, es creen regnes inexpugnables on les famílies hi viuen amb la mateixa desimboltura, o més, que al menjador de casa seva. Els nens criden, les mares vigilen i els pares dormen. Les noies de més bon veure intenten amagar els seus cuidats atributs i la resta exhibeix impúdicament els greixos acumulats durant l’hivern.

Els dies de platja transmuten als que els viuen. Més enllà dels canvis evidents en la coloració de la pell, introdueixen en els individus altres formes de vestir i de comportar-se en societat. Els pobles de costa  transformen els seus carrers per poder adaptar-se als nouvinguts i esclaten en una festa permanent que dura les vint-i-quatre hores del dia i que l’han de viure tots, perquè la vida és curta i les vacances encara més.

Però allà on es viu el veritable caliu de les vacances a la platja és a la carretera. En les inesgotables cues d’automòbils, a l’anada i a la tornada, és on es viuen realment les relacions afectives de família i on es desenvolupen les habilitats de cadascú en la vida social. A la carretera s’hi pot flairar, d’anada i de tornada, la salabror del mar i l’olor prehistòrica de la gasolina i es pot preveure, o recordar, les mil i una sensacions que els dies de platja poden oferir o ja han ofert.

Diumenge de Corpus

© Quim Curbet 2011

Leica M9 / Summicron 50 mm

El risc de la tecnologia

El món del coneixement humà, estrictament compartimentat i delimitat, ha estat difuminat per l’aparició sobtada de la informàtica. Després de passar per aquest filtre que ens ha imposat la tecnologia, ara tornen a irrompre amb força els conceptes d’universalitat, de multidisciplina i de coneixement enciclopèdic, però banalitzats i vulgaritzats. Tots ens veiem en cor, a través dels ordinadors, de fer qualsevol tasca que abans només la podia concebre un especialista.

Avui en dia tothom pot exercir de comptable, advocat, metge, educador, arquitecte, dissenyador, fotògraf o mil coses més amb un ordinador connectat a la xarxa, amb o sense el coneixement necessari, i aquí radica evidentment el problema sorgit d’aquesta situació, perquè sense aquest coneixement de fons, podem arribar molt fàcilment a conclusions errònies.

La tecnologia ens permet tenir a mà eines que abans només les persones que havien arribat a un nivell molt alt d’especialització podien tenir al seu abast. Avui tots podem indagar, posem per cas, en els símptomes i les causes d’una malaltia rara, que temps enrere només es podien saber a través d’un estudi exhaustiu en una biblioteca especialitzada, o es pot dissenyar tot un edifici de 100 pisos en el mateix lapse de temps que abans tardava un arquitecte en esbossar la caseta del gos.

El mercat de les noves tecnologies, cada vegada més sembla com una mena de fira de les vanitats, on s’ofereixen més que res sensacions i il·lusions, és un mercat ple de venedors de fira, que prometen molt i que compleixen poc, però que venen armes perilloses que en mans inexpertes poden fer més mal que bé. L’avenç de la informàtica en tots els seus aspectes és imparable, però, desgraciadament, l’avenç de l’estupidesa humana també i allò que a primera vista ens podria semblar un pas endavant, ara també ens pot suposar un gran risc.

EL LLOC DE RIUDARENES

És terra d’arbres de fusta blanca i de cases de pagès que miren eternament cap a migdia, de rellotges de sol que marquen les hores imparables, d’un temps que s'estén sobre la terra com un vel de monja de clausura.

Riudarenes és un poble net de cara i probablement també de cor, amb carrers de geometria variable i  de cases acolorides, que semblen fer-se companyia les unes a les altres. El campanar de l’església intenta inútilment aixecar el seu cap punxegut entre els teulats, les terrasses i uns núvols impertinents que voleien com les cortines d’un menjador amb les finestres esbatanades.

Riudarenes és el cor de la Selva, una comarca perduda entre el mar i la muntanya. La seva història es remunta fins a l’inici dels temps, amb capítols que el poble mostra orgullosament, com ferides en la batalla. La llegenda immortal de Riudarenes ha quedat per sempre gravada en la cançó dels Segadors, és la la gesta adolorida d’un poble i d’un país que sempre ha hagut d’alçar-se contra la injustícia dels poderosos i la malvolença dels ocupants. 

A la plaça de la Vila dos nens juguen amb un patinet i una botiga de complements de moda anuncia liquidació per tancament. En l’ampit discret d’una finestra, en una façana pintada d’un blau escandalós, una renglera de geranis han florit amb el vermell reglamentari. De la porta d’una fusteria, que sembla anunciar en el dentell activitat ininterrompuda des de 1694, sorgeixen remors de serra mecànica i, de la solitud d’un llogarret perdut en el bosc m’arriba la solemne remor del vell lledoner de l’Esparra.

La química dels indignats

El passat no sempre pot respondre als nostres interrogants, és més, a vegades ni tant sols pot donar les respostes adients perquè aquestes cal buscar-les en el calaix de les idees, un indret folrat amb una matèria refractària al temps. A vegades em sembla que, amb el grapat escàs d’idees fonamentals que romanen al fons d’aquest calaix, es podria compondre una taula periòdica semblant a la dels elements químics formulada per Mendeléiev.

A partir de les idees fonamentals, tothom elabora les combinacions i formula les seves propostes i, per molt virtuós que se sigui en el tema, ningú serà capaç mai d’anar més enllà de l’estructura atòmica d’aquestes nocions primordials. L’únic que podem fer és combinar els elements, les idees, en el laboratori de la vida i pregar perquè el resultat de l’experiment no ens exploti a les mans.

Encara que, generalment, la perillositat de les idees precisament arriba quan s’hi juga poc, quan no es combinen les unes amb les altres. Les idees primordials com més pures, més inestables. Quan un grup de gent indignada, posem per exemple, surt al carrer amb una sola idea al cap, pot fer detonar el sistema social, el règim polític i pot fer desviar per sempre més el curs de la història, però si en el cap de cadascun dels indignats hi bull una idea diferent, acaba passant el de sempre, o sigui que en el cas de guanyar, tot canvia per seguir igual que abans.

No sé com acabarà tot això d’aquesta revolució dels indignats, per no saber no sé si comptar-m’hi o no, però pel que veig no serà molt diferent d'altres vegades: convenceran, però no venceran, perquè per vèncer s'ha de tenir una sola idea al cap, ben arrelada en el passat —que la majoria ignoren— i projectada cap un futur on hi bulliran les mateixes idees de sempre, en el cap d'altres indignats que renegaran dels d'ara. La vida, ja ho deia Montaigne, puja i baixa.

El llast de la llengua

L’altre dia el conseller de cultura deia que Catalunya és un país amb excedent de talent. Produïm una quantitat immensa d’arquitectes, de dissenyadors, de directors de museu, d’escriptors, d’actors de teatre i de cinema, de periodistes i de tota mena de professionals que després no troben el lloc que els pertoca en el mercat de treball del país, ni el trobaran, perquè el mercat és petit i no creixerà mai suficientment com per encabir-los a tots.

Una solució evident seria intentar produir només aquells professionals que el nostre mercat necessita, però això seria injust i, a la llarga, molt perjudicial, perquè el país ha de fer aflorar aquest talent, és una riquesa que tenim i l’hem d’explotar. Però per fer-ho hem de saber anar pel món i el domini de les llengües estrangeres evidentment no és el nostre fort, sobretot en el sector de la cultura.

Cal dir que en els darrers anys ens hem equivocat fatalment els que hem cregut que tot girava únicament a l’entorn de l’ús i la reivindicació de la nostra llengua; hem lluitat contra la injusta imposició del castellà al nostre país, però hem oblidat també que la nostra llengua mai podria arribar a ser una llengua vehicular fora de les nostres fronteres. És evident que més enllà de 150 quilòmetres al voltant de Barcelona, utilitzant només el català no vas enlloc, et dediquis al què et dediquis.

Però la situació ara encara és pitjor, perquè en aquest context de crisi, necessiten desesperadament exportar i totes les empreses, culturals o no, que han apostat per usar exclusivament el català, ara es troben en un carreró sense sortida. Per un costat el mercat que els seria propi va deixant de comprar els seus productes i el govern ha reduït dràsticament les ajudes per compensar aquest dèficit. La situació és la que és i hem de deixar anar llast. Em sap greu dir-ho perquè fa molts anys que dic el contrari, però el pitjor llast que tenim actualment a Catalunya és el llast de llengua.

RIPOLL, L’AIGUA ES BARREJA

Ripoll s’alça al bell mig de la vall més antiga del país, una terra solcada per dos rius indomables, que baixen amb pressa de la muntanya, el Ter i el Freser.

Les dues corrents d’aigua sembla que pugnin per arribar quan abans millor al seu aiguabarreig, sota les branques d’uns arbres fràgils que es vinclen al seu pas, com probablement feien també els antics habitants de la vila quan l’abat del monestir sortia a beneir la palma el diumenge de rams.

L’aiguabarreig de Ripoll és un punt crucial de la contrada on, a més de trobar-s’hi els dos rius, es creuen les carreteres i el ferrocarril. Just al costat de la via, uns cavallets giren constantment conduits per infants carregats d’il·lusions dominicals. Sota els porxos de la plaça, reposa l’ombra mil·lenària d’un poble que fou bressol del país. Un nen, amb un casc de ciclista al cap, intenta fer piruetes amb una bicicleta que sembla de joguina. M’emmirallo en la porta d’un hostal, contemplo el meu rostre il·luminat pel sol de muntanya i pujo pels carrers estrets que menen cap al monestir de Santa Maria. Pel camí els aparadors de les pastisseries ofereixen tota mena de dolceses als vianants, que acaben asseguts en els bars del cap de la vila, parlant de les seves coses i fent el vermut.

Una senyora que conversa de les seves coses amb unes amistats, em fa pagar tres euros per poder passar sota la bíblica portalada de l’església. A dins m’esperen les tombes dels bisbes i dels comptes, el claustre on encara hi ressonen les passes de l’abat Oliva i el record profund de Guifre el Pilós, que dissenyà, amb primitiu afany, la bandera de Catalunya.

Cita d'urgència

Avui els indignats ens han volgut muntar un altre 23F 

Semprún

Jorge Semprún és un d’aquells personatges irrepetibles, amb el qual hem tingut l’honor de compartir, durant un temps, una mateixa mateixa època. Fill dels ideals de la República, va viure una concatenació d’esdeveniments que el portaren de l’exili a la Resistència, de la Resistència al camp de concentració i d’aquell horror a la militància política. Semprún va viure sota múltiples identitats i viatjà repetidament a Espanya en l’època més dura de la postguerra per a contactar amb la resistència antifranquista.

Fou un dels primers que trencaren totalment amb el Partido Comunista de España i es dedicà frenèticament a escriure. Els seus llibres, i els guions cinematogràfics en els quals col·laborà, volten eternament a l’entorn de la memòria, de la seva i la dels altres, de la memòria real i d’una d’inventada que, quan es parla de literatura, a vegades és més real que l’altra. Però també parlen del compromís.

El compromís de Semprún, a diferència d’altres, no és el compromís d’un intel·lectual amb una ideologia, ni la d’un patriota amb el seu país, ni tant sols la d’un escriptor amb la seva llengua. Va deixar dit que la seva pàtria era el llenguatge i que únicament se sentia ciutadà de Buchenwald, el camp de concentració on li tocà viure tot el pitjor que pot arribar a destil·lar la humanitat, un indret d’Alemania a menys de 8 quilòmetres de la casa natal de Goethe.

Al contrari d’altres, el record dels quals es van perdre com figures de Giacometti en la foscor de la nit, de Semprún sempre en quedaran el seus llibres, la seva memòria i totes les seves identitats. Ens quedarà el seu somriure blanc, immarcescible, i aquella traça d’immortalitat que només deixen al seu pas els que, malgrat totes les adversitats, se senten sempre ciutadans del món.

Cita de dimarts

El personatge que interpreta Audrey Hepburn a Charade diu, molt abans d’existir el Facebook: “Conec a moltes persones i fins que no es mori alguna d'elles no puc conèixer a ningú més”.

Cita de dilluns de nosequè

Avui no sé exactament què celebrem, són coses d’aquesta església catòlica que intenta ficar el nas fins i tot en el calendari. I els indignats què en diuen d’això?

Cita de diumenge a la tarda

"Refés cada dia el jurament de ser feliç." (Alain)

La biblioteca

Una biblioteca és com una representació de l’univers. Els llibres que s’hi guarden, són el resum, l’alfa i l’omega de tot allò que sabem, o que creiem saber, o que ens hem inventat sobre l’infinit que ens rodeja i que ens aclapara. Tenir una bona biblioteca a mà és important, però, no ens enganyem, tenir-hi també uns bons bibliotecaris a dins, encara ho és més, de fet crec que és el més crucial.

Quan els representants de l’administració ens parlen de les biblioteques que gestionen, sempre ens acaben marejant amb xifres, quan, el que és evident és que les biblioteques no es gestionen amb xifres, si es gestionessin d’aquesta manera simplement ja no n’hi hauria i els bibliotecaris s’haurien reciclat en una altra mena de funcionaris amb més profit per a un país com el nostre que viu en la societat de la retallada.

Però, és curiós, les biblioteques continuen obertes i els bibliotecaris continuen amatents en la seva feina. Serà potser que compleixen una funció social? Serà que –com el futbol– serveixen de vàlvula d’escapament de tensions reprimides? Serà que serveixen als polítics per sortir al diari inaugurant alguna cosa que socialment es considera de profit? Segurament serà de tot això una mica.

La nova Biblioteca Provincial és de les poques coses que l’estat construeix actualment a Girona. Serà que és una despesa relativament barata? Serà que era una promesa tant antiga com els mateixos incunables que alberga? Serà que era la única capital de província sense una biblioteca ubicada en un edifici propi? Serà el que sigui, però els gironins aviat tindrem biblioteca nova i bibliotecaris contents, cosa que sempre serà d’agrair en les llargues tardes d’hiverns en crisi que ens esperen.

Cita de divendres

"En el fons, la meva pàtria no és l'idioma -com passa amb la majoria dels escriptors-, sinó el que es diu."
(Jorge Semprun)

Dibuix d'Eduardo Arroyo

RIELLS DEL MONTSENY

El llogarret de Riellos va ser cedit l’any 878 pel rei franc al bisbe Frodoi, des d’aleshores poca cosa ha passat en aquest poble si hem de fer cas dels annals històrics. Riells està situat just allà on la Selva perd el nom i topa contra un rètol al costat de la carretera que anuncia l’aparició d’una altra comarca molt més exòtica, el Vallès Oriental. Malgrat el que ens pugui semblar als que sabem poc del que succeeix més enllà de la Tordera, el contínuum del paisatge és total. De fet el paisatge en si ja fa temps que ha desaparegut, per deixar pas a una constel·lació d’urbanitzacions i de polígons industrials travessats per totes les vies de comunicació que vertebren el país de nord a sud. 

Riells no és res, és només un terme administratiu, una taca en el mapa, un poble que només existeix a les guies telefòniques i poca cosa més. A falta del més imprescindible per a considerar-se un municipi normal, han hagut de posar la placa de “carrer Major” sobre un suport plantat a terra. La sucursal de la Caixa està situada en els baixos d’una caseta presidida per un exigu jardí amb hortènsies i la farmàcia comparteix local amb una ferreteria. Sota la via del tren hi ha un estret pas pels cotxes, sense cap mena d’espai reservat als vianants. Malgrat tot, un cartell adverteix als uns i als altres que la zona és inundable. Davant d’un transformador d’Enher, un altre rètol, que compleix totes les normes gràfiques reglamentàries, demana als transeünts que conservin la zona neta. Amb el que ha costat probablement n’hi hauria prou per arranjar la zona durant un parell d’anys, però a Riells prefereixen pagar pels rètols.

Brams i barretades

Diuen a muntanya que quan la vaca brama surten vedells blancs. En un món com el nostre, quan la societat s’emprenya, apareixen ciutadans  indignats. Jo en sóc un d’ells, ja fa temps que ho proclamo i, encara que només sigui a benefici d’inventari, els deixaré anar unes quantes de les coses que he vingut dient en aquests articles des de que els escric a força de barretades.

Primer. Ara en què la gent gemega per la qüestió aquesta dels pactes per formar govern als municipis: perquè no es canvia d’una vegada per totes la llei electoral? Sobre l’alcalde d’un municipi, sigui gran, mitjà o petit, recau  la responsabilitat de la majoria de decisions. Un alcalde és una màquina de signar decrets i, en canvi, només és elegit per votació indirecta. L’alcalde ha de ser, per llei, el cap de llista de la candidatura més votada i punt.

Segon. En una democràcia els partits han de practicar el mateix joc al qual ens pretenen fer jugar als altres. Per llei s’ha d’imposar que els òrgans de govern de tots els partits siguin escollits per sufragi universal dels seus afiliats. Els partits, agradi o no als capitans que els governen, han de funcionar de manera escrupolosament democràtica i no, tal com ho fan ara, en base a sistemes interns que ja feien pudor quan Stalin encara ens sotjava darrere de les cantonades.

Tercer. En un país com el nostre, governat per un parlament sobirà que es vanta de promulgar centenars de lleis cada legislatura, com és possible que encara no tinguem una llei que reguli les pròpies eleccions al Parlament de Catalunya? Si els membres d’aquesta legislatura no són capaços de fer-la es mereixerien ser mantejats públicament al mig de la plaça de Catalunya. Si volen ho poden fer en una setmana, tenen les propostes sobre la taula i si no ho fan caldrà que ens preguntem definitivament si serveixen per alguna cosa o si, posats a retallar, també podríem prescindir dels seus serveis.

Cita de dilluns

Ahir, en una conferència sobre l’obra de Josep Pla, vaig escoltar en boca de Xavier Pla, professor de Literatura Catalana Contemporània i Teoria de la Literatura a la Universitat de Girona, una afirmació que no per òbvia val la pena repetir-la, sobretot als que –com jo mateix– tendim a fer-nos il·lusions: “Avui en dia pràcticament només els poetes llegeixen poesia”.

El campament

Hi havia una vegada un filòsof xinès que deia: «La pàtria és només un campament en el desert». Doncs bé, un grup de joves ha instal·lat una petita pàtria a la plaça de Catalunya de Girona, seguint la tendència general de la moda imperant. N’hi ha que només hi van a hores convingudes perquè estan enfeinats, però n’hi ha també uns quants que hi habiten permanentment. Segurament no tenen res més a fer, és un dels seus problemes i també un dels problemes més apressants del nostre país.

Els acampats volen solucionar-ho mostrant la seva indignació contra el sistema capitalista, acampats –això sí– en tendes de campanya comprades al Decathlon. Quan el que escriu aquest article pretén fer-los una foto s’hi neguen, probablement tenen por de veure’s identificats quan, en un futur proper, presentin el seu currículum al cap de personal de la Caixa o al mateix Decathlon, si és que volen fer-se uns calerons treballant de temporada, per poder anar de vacances a una destinació exòtica i relaxant.

Avui en dia, en aquest país, gairebé tothom està indignat per una cosa o l’altra: uns perquè no troben feina, altres perquè no troben aparcament; uns perquè amb el seu sou no arriben a final de mes, altres perquè no es poden canviar el cotxe amb l’alegria que ho feien abans; uns perquè no veuen cap mena de futur en l’horitzó de la seva vida, altres perquè no tenen cobertura al mòbil o perquè els partits del seu equip de futbol els transmeten en un canal de pagament.

Aquest país és així, no ho solucionaran pas ni els uns ni els altres, ho solucionarem els de sempre, els que hem optat per buscar-nos la vida cada dia de la nostra existència, els que continuem trescant amunt i avall, mentre altres estan acampats a la plaça, amb les tendes de campanya que després utilitzaran per anar de càmping o els que, emparats sempre en els seus privilegis, continuen vivint a costa dels demés.

RIBES I EL FRESER

El Freser és un riu inquiet que recull les aigües fresques dels cims pirinencs. El Freser pren força definitivament a Riobes gràcies a l’aportació del Segadell i el Rigard. Nerviós i elèctric, passa per Ribes deixant una estela  de roques pelades i arrodonides que semblen ous enormes d’animals prehistòrics.

El Freser dona nom i caràcter al poble, que d’altra manera seria només un embull de carrers sense lògica. Uns carrers que, gràcies a la deixadesa municipal, estan ocupats gairebé en la seva totalitat per automòbils aparcats i vehicles en trànsit. Ribes no és un poble per als vianants, els excursionistes que pugen i baixen de Núria amb el cremallera no tenen necessitat de creuar el poble a peu, simplement es limiten a deixar el cotxe a l’entrada o a passar de l’estació del tren convencional a la del de muntanya.

Un petit passeig vora el riu, flanquejat per xalets antics, és l’únic encant del poble. L’església, reconstruïda sobre restes romàniques, està totalment desproveïda de gràcia tant per fora com per dins. Els aparadors de les botigues estan carregats d’embotits de tota mena, de formatges rodons i petits, bolets de textura surosa, mel de colors ambarins i licors d’aparença espesa i consistent. Els restaurants han aprés a omplir els plats amb el menjar que agrada als diumengers i a buidar-los la butxaca amb preus de festa major.

Ribes és el Freser i el Freser passa de llarg, només resta un soroll que acomboia i el record d’aquell que hi va caure un dia i que tothom invoca quan et pregunten “com estàs?”. Anem tirant, com en Met de Ribes...

Els malucs de la realitat

Aviat farà un any d’aquell 10 de juliol de 2010 en què ens vam reunir una bona colla de catalans al Passeig de Gràcia de Barcelona per a prendre el sol. D’aquella morenor de dissabte a la tarda ja en queda ben poca cosa, en un any el temps ha passat com si fos una piconadora sobre els anhels de tots nosaltres. No vull dir pas que ja no quedi res de tot allò, simplement que s’han anat superposant estrats i estrats de realitat sobre el que en el seu moment ens semblava que seria un punt determinant de la nostra història.

La realitat és una capa bituminosa, que s’elabora bàsicament en les seccions d’esports dels diaris i a través del material pesant amb què els programes televisius asfalten allò que diuen “actualitat”. Aquests darrers dies el món ha girat al voltant del Barça i dels indignats, la setmana entrant es constituiran els ajuntaments i es parlarà de pactes i, una mica més enllà, ja tothom pensarà en les vacances, en les seves i en les dels famosos, en els biquinis de la parenta i en els malucs de la Shakira.

De fet, penso que sort en tenim de la realitat, d’aquesta realitat institucionalitzada, perquè sinó el nostre planeta probablement es disgregaria en el no res. A vegades se’ns fa feixuga, però és necessària, ho avalen els milers de revistes que reposen apilonades en els racons més transitats de les perruqueries, en les sales d’espera dels metges i sobre el taulell dels bars de barriada. Això és la realitat real i no el que ens pensem els quatre desgraciats que de tant en tant sortim al carrer a cridar consignes o a votar quan ens ho permeten unes eleccions.

La realitat és el conjunt de coses i esdeveniments, el conjunt de tot allò que esdevé i que dura. La veritat, en canvi, no esdevé ni dura. La veritat, si realment ho és, és permanent. Quan la realitat muda de pell, la veritat en què es fonamentava continua essent vàlida. Però la veritat, en un món on només compten les mentides, té un valor escàs i l’única veritat que quedarà d’aquests darrers dies és la veritat dels malucs de la Shakira ondulant sinuosament davant dels ulls mig marejats d’en Piqué.