Abans i després

La història de la humanitat va plantant de tant en tant fites que, vistes en perspectiva, semblen els merlets d’una muralla. Les guerres, per exemple, formen part clarament d’aquest paisatge i, quan ens hem de referir a una època concreta, ens ajuden a situar-nos en el temps. A casa meva sempre s’utilitzava aquest referent i, en boca dels meus avis, tot quedava ubicat en un “abans de la guerra” o en un “després de la guerra”. Era així de senzill i així de complicat.

Però més enllà de les guerres també hi ha altres referents: “l’any de la Pera”, “el dia en què van matar Kennedy”, “l’any de les eleccions del canvi” o el “23F”, l’“11M” o “l’onze de setembre”, tots són punts de referència que ubiquem ràpidament en la memòria i que representen un abans i un després. Alguns els bategem automàticament en el moments en què es produeixen i d’altres només amb el pas del temps som capaços de fer-ho.

Però encara m’atreviria a dir, que més enllà d’aquestes fites fonamentades en fets que es produeixen al nostre voltant, n’hi ha d’altres que probablement són encara més importants i que són les que realment fan moure els engranatges de la història: són els canvis generacionals, que s’imposen, per sobre de qualsevol altra dinàmica. En aquests moments n’estem vivint un, segurament el més important que s’ha produït des del maig del 1968.

John Le Carré, un escriptor sorgit i bregat en les batalles de la Guerra Freda, deia que «escriure és una mica com estar en una casa buida i esperar que apareguin fantasmes». Escriure articles, com ho faig jo, també ho és. Avui m’han aparegut tots aquests fantasmes de la història quan travessava la plaça de Catalunya i veia els rostres d’aquesta generació, nascuda ja després de la Guerra Freda, que demana pas i que acabarà passant ens agradi o no. Apunteu-vos aquestes dates que estem vivint, algun dia seran una fita que caldrà recordar.

EL DRAC DE REGENCÓS

En un replà encarat cap a migdia, Regencós guarda l’entrada al massís de Begur, igual que ho feia el drac llegendari que custodiava un tresor en el mateix indret. És un poble d’antics fabricants de rajoles i de teules, de bòbiles que es nodrien del seu subsol argilós i també d’agricultors dedicats al cultiu del blat i de les faves.

Vora el camí que mena cap al cementiri encara hi sobreviuen oliveres mil·lenàries, de soca recargolada i fulles d’un verd platejat, i una parella d’espantaocells ventruts vigilen uns rengles d'hortalisses que comencen a enfilar-se pels empostissats de canyes.

El recinte antic del poble està rodejat per un conjunt de cases que han anat deglutint de mica en mica les muralles. Les buguenvíl·lees floreixen en les façanes de dels forasters i els alls tendres en els horts dels reginconencs.

Sota un dels portals de l’antiga muralla, un parell de cadires buides semblen estar esperant el cul amatent dels seus propietaris, que ben segur les ocuparan quan el sol baixi del zenit del seu poder.

L’església de Sant Vicenç es dreça orgullosa un grau per sobre dels teulats de la resta de cases i els ocells campen feliços per un cel, clar com els ulls d’una dama.

Lluny queda el record del drac i del seu tresor imaginari, ara uns miralls en forma d’ulls de bou alerten dels perills als conductors i reflecteixen una realitat còncava, com la història d’aquest poble de l’Empordanet, que sobreviu amb els seus horts i les seves cases, aprop d’un mar al qual es gira d’esquena i de cares a unes muntanyes que, en la llunyania, semblen una pinzellada dibuixada directament sobre el paisatge.

El pes d’un sospir

 Als éssers humans, igual que als iogurts, ens han proveït de data de caducitat. La pell se’ns arruga, els cabells ens cauen, l’alè ens pud i les targes de crèdit sempre acaben rostides amb el foc roent dels números vermells. Res és etern, tot és voluble, avui les eleccions les guanya aquest i demà les perd. Les paraules se les endú el vent, sota les llambordes només hi ha ciment i, tal com deia el savi, la única noció d’infinit és la estupidesa humana.

Els humans, igual que les samarretes del Zara, portem una etiqueta al clatell que, si no es treu, pica. Els vells professors d’abans ho sabien i per aquesta raó dominaven l’antiga tècnica de la clatellada i, a més, ens posaven de cara a la paret i ens feien escriure mil vegades «No hablaré en clase». Però, naturalment, tot era inútil i a classe només apreníem l’art de buscar la paraula “puta”, o “vagina”, en el diccionari Vox.

Les persones, igual que els especuladors en borsa o els seus advocats, som gent normal, que per viure necessitem menjar, que per entretenir-nos mirem per la finestra i que per no sentir-nos sols engeguem el televisor. Ens sentim segurs, emparats en les nostres certeses i en conviccions que canviem sempre que faci falta, i per a cada solució creem un problema que, amb una miqueta de sort, esdevé completament insoluble.

La raça humana, igual que els petits homínids verds d’Andròmeda, ens sentim completament segurs en el nostre inabastable planeta. Ens agrada contemplar el vol dels ocells i el soroll de l’aigua dels rius, però ens emprenya profundament que el veí de dalt pengi els pantalons i que degotin sobre el nostre estenedor. Som fills de les nostres febleses i, quan ens arriba la mort, ens adonem que la nostra existència pesa el que pesa un sospir.

Ha mort Josep Vicente

"Per la virtut insubstituïble de la literatura, el contacte amb una ciutat pot ser un esdeveniment entre màgic i il·lustrat, propiciador d'íntimes experiències (...) Pot ser que el Paradís, que va ser un jardí o parc, sigui en realitat una ciutat: una ciutat on cadascú reconeixeria, ben ordenats i en eternal harmonia, coses i aspectes de les diverses ciutats conegudes i estimades, potser llegides. Per exemple, en un cas concret, hi conviurien Lisboa, Perugia, Venècia, Trieste, Lucca, Barcelona i també Girona."

(Josep Vicente - Les ciutats i els llibres)

Any 1979, Josep Vicente a la Punta de l'Atmetller (St. Feliu de Guíxols), foto: Quim Curbet

L’onada blava

 Més enllà de la finestra obliqua a través de la qual ens mostra el món els mitjans de comunicació, la gent viu ancorada en les seves realitats quotidianes i palpables. Més enllà de la “indignació” d’uns quants, la majoria continua creient en el discurs, o en la falta de discurs, de la dreta. El resultat global d’aquestes eleccions –a Catalunya– avala la política del Govern de CiU que apunta clarament cap a una retallada de les prestacions socials.

A Girona ciutat el tomb és històric, per primera vegada en 35 anys tindrà un govern de dretes, la qual cosa no vol dir molt, simplement s’haurà d’estar a la expectativa del dia a dia, perquè aquest és precisament l’avantatge que representa ser de dretes: no has de donar explicacions i pots anar fent segons el que et convingui. Amb un discurs en blanc es poden guanyar unes eleccions, ho ha anat demostrant gradualment el senyor Mariano Rajoy, l’Artur Mas i, ara, la majoria de candidats de CiU.

En els propers dies veurem com es materialitzen pactes i com es constitueix el govern de la ciutat, però veig especialment alarmant el pes que pren la dreta i la ultradreta en l’àmbit metropolità de Girona. Els joves que es reuneixen a la plaça de Catalunya farien bé en reflexionar-hi, en comptes de pintar consignes fàcils en les pancartes.

Però un diumenge electoral és un diumenge qualsevol, en un país que majoritàriament vol continuar gaudint indefinidament dels seus diumenges a la tarda i la vida es desenvolupa sense fer-se preguntes transcendentals. Ara caldrà veure si aquesta onada blava es consolida o si acaba, com totes les onades, esclafada contra la sorra de la platja, tot dependrà de com evoluciona el discurs d’esquerres. El congrés del PSC d’aquesta tardor es presenta mogut.

La indiferència i la indignació

 Vivim en la societat de la indiferència i probablement per aquesta raó ens sorprenem tant quan veiem que hi ha gent que surt al carrer per expressar sentiments d’indignació, encara que aquests siguin borrosos o s’expressin només per seguir una determinada moda intel·lectual. Sempre és millor la indignació que la indiferència, perquè la primera ens fa moure i la segona ens manté asseguts indolentment al sofà de casa.

Una societat democràtica no pot viure en la indiferència, s’ha de moure constantment i, sobretot, ha de saber insuflar l’esperit que la fonamenta fins al darrer racó del seu cos. La democràcia ha de fluir per les venes de la societat, ni que únicament alimenti el seu cervell polític, la democràcia s’ha de deixar sentir en els centres formatius, en els hospitals i en les empreses, en l’àmbit públic però també en el privat.

Però fer-ho no és fàcil, no n’hi ha prou en sortir al carrer i cridar consignes, s’ha de saber exactament el que es vol i s’ha de tenir molt clar el moment i l’oportunitat per saber a qui aprofiten realment les inèrcies que es produeixen. Hem de tenir clar que l’esperit que ha d’alimentar qualsevol moviment d’indignació ciutadana, ha de partir bàsicament d’un anhel de progrés. La raça humana, en el seu conjunt, només pot avançar si es va reformant constantment.

Aquest esperit de reforma, en un món que canvia molt més ràpidament del que les revolucions del segle passat podien preveure, és el que ens ha d’il·luminar per seguir endavant i els partits d’esquerra –que també s’han de reformar ells mateixos– han de liderar aquest camí inesgotable cap el futur. Jean Daniel, intel·lectual francès que es definia fa poc com a “reformista radical”, deia que «La saviesa consisteix ara en no separar mai els conceptes de llibertat i d’igualtat. La primera sense la segona condueix a la jungla de les competicions. La igualtat sense llibertat porta a la uniformitat i a la tirania. Tampoc s’hauria de separar mai la preocupació per la creació de riqueses de la preocupació pel seu repartiment. L’home continua sent la meta de tota creació».

RABÓS, REFLEXOS D’OR

Només arribar al poble em trobo amb un rètol que no deixa espai pel dubte: “Pueblo de Rabós - Provincia de Gerona - Partido de Figueras - Calle del Puente”. Un reguitzell de flors vermelles han colonitzat el mur i una vinya verge exhibeix un tou de fulles primaveral, alimentat per les pluges dels darrers dies.

Els carrers del poble, aglevats a la vora de l’església, són costeruts i enrevessats, i empedrats de còdols. Uns gats esquerps s’amaguen darrere d’uns testos on hi han florit els geranis i un home feineja enfilat en un teulat, cantussejant entre les dents una tonada que arriba fins a les meves orelles acomboiada pel silenci rural.

El curiós campanar de l’església de Sant Julià i Santa Basilissa, carregat feixugament de campanes, sembla haver estat dibuixat per la mà tremolosa d’un arquitecte amb Parkinson i construït per un manobre afectat de la mateixa malaltia. Un mur, potser d’una granja, dibuixa rengles de rajols vistos i en equilibri precari; vora una petita finestra guardada per una reixa punxeguda, un rètol de plàstic blanc assenyala amb una fletxa: “cartas aquí”.

L’Orlina es un riu que es passeja mandrosament entre els alzinars i les vinyes, entre el matoll i l’olivera, una mica més enllà de les cases i espurnejant imaginàries pinzellades d’or, enmig d’un paisatge fonamentalment aspre.

Damunt d’un serrat hi reposen les pedres de l’antic monestir de Sant Quirze de Colera i d’una colla de dólmens; una mica més amunt, prop del Coll de la Perdiu, un camí baixa serpentejant de l’Albera i arriba just fins al cor de la Marenda.

La vida continua

 En Jaume ja era gran quan en els meus ulls encara bullien els somnis de la infantesa. Era el germà gran que anava i tornava, sempre rodejat d’una corrua inesgotable d’amics, que el seguien amb una fascinada ceguesa pels camins més insospitats. S’imposava en la foscor d’aquells dies ja llunyans, amb una espurna de llum que va prendre en els nostres cors i que probablement no s’esgotarà mai.

En Jaume va comprendre aviat que vivíem en un món injust i que calia canviar-lo. Ell parlava i nosaltres callàvem, ell reia i nosaltres rèiem, ell assenyalava cap al cel i nosaltres miràvem bocabadats el seu dit. El seu somriure fou una eina esmolada i temible, que utilitzà fins al darrer moment per a mantenir-nos a tots plegats en una òrbita constant al voltant del seu sol, un sol que s’apagava, però que encara era el centre del nostre univers.

En Jaume esperava que el món florís sota els astres i nosaltres oloràvem simplement les flors del destí. En Jaume, cal dir-ho sense embuts, fou un home extraordinari, un espècimen rar que la raça humana només proveeix per donar color a la grisor imperant. Els que hem tingut el privilegi de conviure-hi, encara que fos d’ofici, probablement no ho sabrem valorar mai del tot i us preguem que ens ho recordeu sempre que us sigui possible.

Però en Jaume ja no és entre nosaltres i serà aviat com una petita pàtria, que somiarem sencera, més enllà dels exilis de la memòria. Invocarem el seu nom i seguirem el seu camí fins que ens arribi potser una mort com la seva. Però ara, avui i aquí, s’imposa seguir en les rengles del seu darrer exemple, del seu darrer missatge: «Desperteu-vos, perquè la vida continua».

Recordatori

Jaume Curbet Hereu

(Girona, 1952 - 2011)

i la vida continua...

Visca el Barça!

 Vivim en una societat relativament segura, ens preocupa la crisi, la feina, el trànsit i els immigrants, però quan ens demanen que col·laborem diem que això és cosa dels polítics; quan ens ofereixen feina no acceptem res que ens obligui a rebaixar les nostres expectatives laborals; ens preocupa la contaminació, però ens comprem cotxes que treuen fum com mai i a la nostra noia de fer feines equatoriana la paguem amb diner negre, perquè nosaltres no som racistes.

Hem construït una societat relativament segura, no ens preocupen els tsunamis ni els tornados, ni el canvi climàtic ni les polítiques energètiques. Vivim amb pors quotidianes que es solucionen posant policies a cada cantonada, instal·lant càmeres de seguretat i alarmes, contractant vigilants privats i assegurances. Les grans pors, les catàstrofes, són cosa de països llunyans i subdesenvolupats. Les nostres cases són sòlides, els nostres rius estan canalitzats i la meteorologia la tenim controlada pels meteoròlegs de TV3.

Ens sembla impossible que sota els nostres peus es pugui moure la terra, que els nostres edificis puguin trontollar i caure, però, de fet, entra dins del que és possible i previsible. Fa 400 anys la ciutat d’Olot va quedar esborrada del mapa per un terratrèmol i, per la mateixa època, gairebé tots els habitants de Queralbs van morir sota les runes del seu poble. La presa de Susqueda està construïda en un terreny d’alt risc sísmic i tots els veïns dels pobles propers surten espaordits de les seves cases quan el subsol tremola, encara que sigui subtilment.

Però no ens hem de preocupar, demanarem al govern que posi més Mossos d’Esquadra, contractarem assegurances que ens rescabalaran de tots els contratemps, posarem càmeres de seguretat per controlar la contaminació atmosfèrica i vigilants privats que mantinguin als immigrants en els seus guetos, prohibirem les burkes i les demostracions anticatalanes i, quan la merda ens arribi fins al nas, pujarem damunt les espatlles d’altres amb la tècnica afinada dels castellers i onejarem la bandera del Barça amb l’orgull de qui ha guanyat tres lligues seguides.

ELS CAPITELLS DE QUERALBS

L’aigua regalima per la muntanya, entre el verd infinit de les pastures i els boscos; pesadament el fum de les xemeneies sobrevola les teulades de pissarra i llisca entre els murs de pedra; l’olor de fems dels corrals es barreja amb una sentor humida que sorgeix, o ho sembla, dels paravents dels excursionistes que baixen de Núria pel camí dels Enginyers.

Els carrers, recoberts per la pàtina brillant d’una pluja de primavera, serpentegen sense ordre ni concert entre les cases; els rètols que indiquen les distàncies dels itineraris pedestres assenyalen cap a totes les direccions possibles i,  darrere d’una reixa de ferro, els nínxols d’un cementiri, recoberts amb finestretes d’alumini, esperen pacientment que amaini la pluja i que es consumeixi definitivament el temps que és fia als homes per passar la vida fora del seu redós. Unes fonts cobertes deixen anar a raig l’aigua de reflexos argentats que ofereix gratuïtament la terra i el campanar rabassut d’una església romànica deixa anar lleus tocs de campana, per poder comprovar amb el retorn del seu eco, la constància estructural de la vall de Ribes.

Cinc capitells, que tal vegada foren policromats, aguanten sis arcs circulars d’un porxo d’aspecte claustral. Esculpits en la pedra, s’hi exhibeixen rostres de persones i figures d’animals que han resistit tots els avatars del temps, inclòs un fatídic terratrèmol. L’alè obscur de l’església sembla voler sorgir entre els batents d’una porta adovellada, però la capella guarda amb avarícia la seva foscor. Un rètol anuncia que la llum de l’església només funciona amb monedes d’un euro.

Problemes de genètica

 Els filòsofs ens diuen que la genètica, aplicada al coneixement científic, consisteix més en interrogar-se sobre el procés del coneixement que sobre el seu origen o el seu fonament i l’herència, més enllà de les escriptures notarials i les picabaralles familiars, pot fonamentar-se més en un substrat cultural comú que en altres qüestions basades en el PH de la sang o el color i la textura de la pell.

Un no és responsable del que van fer els seus ancestres, ni tant sols dels més directes. Niklas Frank, per exemple, no és responsable dels milions d’assassinats comesos pel seu pare Hans, executat a Nuremberg, ni el senyor Alejo Vidal Quadras té res a veure amb els negocis més aviat obscurs dels seus avantpassats relacionats amb l’esclavatge. Només faltaria, la família no és una afinitat electiva.

Per tant, arribem a la conclusió que, d’entrada, és molt lleig esmentar la parentela als altres, sobretot en el curs d’una campanya electoral, on els arguments haurien de ser uns altres. Però el senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, que a hores d’ara ja no deu tenir vergonya de res, no li tremola ni la ratlla dels pantalons quan ha d’insultar a algú i se’n riu obertament del president del govern espanyol pel fet que el seu avi hagués estat afusellat pels franquistes.

És patètic. Desconec la filiació del senyor Camps que, suposo, alguna en deu tenir, ni tant sols puc dir res del substrat cultural en el qual ha crescut, tot i que me’l puc imaginar fàcilment, però posats a fer i, ja que en aquest país m’obliguen a fer-ho a cada moment, continuaré triant electivament, i afectivament, els meus referents sempre en el bàndol del senyor Zapatero i mai en el de la gasòfia liberal dels populars, liberal en el sentit que li donava Nietzsche quan plantejava aquest aforisme: «Quin és el segell de la llibertat conquerida? No avergonyir-se ja davant d’un mateix».  

Cita de memòria

Hi ha records, indrets, sensacions, olors, que semblaven enterrats en la memòria, fins que un dia sorgeixen de nou, com un tros d’acer entre les cendres.

Quatre candidats

 Les eleccions municipals són les que ens toquen més aprop; més enllà dels grans programes dels partits, van a punxar al moll de l’os de la política. Etimològicament parlant el terme “política” prové d’un mot grec amb el qual es designava l’art de governar les ciutats i a les eleccions locals decidim precisament qui seran els que ho faran. A Girona tenim quatre candidats amb possibilitats de governar a l’ajuntament i, si em permeten, els faré un esbos de cadascun d’ells.

En una ciutat petita, un dia o l’altre, tots ens coneixem, només és qüestió de temps i jo he viscut tota la vida en aquesta ciutat, amb la qual cosa em permeto afirmar que en Joan Olóriz és un home honrat de cap a peus. En la seva mirada s’hi amaga un pòsit de sornegueria i de la seva boca brolla incessantment un discurs unidireccional però molt potent.

En el meu record, la Blanca Palmada sempre serà aquella nena de Banyoles, de cabells llargs i ulls obscurs. La recordo amb la cara esclarida per un somrís, sota els porxos de la Plaça, a l’ombra d’uns arbres que ja no hi són, amb les mateixes inquietuds polítiques que tenia jo a l’època i amb una empenta imparable. Ara ens saludem pel carrer amb un deix de complicitat i de melancolia, és el que fa el pas del temps.

En Carles Puigdemont és un periodista posat a fer política, o sigui: és algú que ha decidit actuar en comptes de simplement explicar-ho. Viu una vida de gironí responsable amb la seva dona i les seves filles, sap posar-se en el lloc que li pertoca en cada moment i et mira sempre amb cara de no haver trencat mai cap plat; segur que aprendrà que, si arriba a l’alcaldia, n’haurà de trencar més d’un.

La Pia Bosch és un somriure indomable, alimentat per un foc intern capaç de fer bullir el vapor d’una locomotora. En ella tot és ambició, però una ambició ordenada. Tot bon polític ha de ser pretensiós i, en aquest sentit, ella és una bona candidata, perquè les ciutats han de saber trobar aquesta justa aspiració que les fa créixer i les fa viure, més enllà del sopor de la història.

La resta de candidats no els conec el suficient com per parlar-ne o, com és el cas de la candidata del partit de les gavines, no en parlaria ni que em punxessin.

QUART, COLOR DE TERRISSA

Entre l’antic terme de Palau-Sacosta –a La Creueta– i l’alzinar de les Gavarres, s’alça un poble que dorm i descansa, aquest dissabte, després d’una setmana de treball a la ciutat.

Poc queda de l’antic nucli terrissaire, només una antiga fàbrica reconvertida en museu i un parell d’artesans que exposen càntirs i testos a la pols de la carretera. Un vell baixador del Carrilet de Sant Feliu, cobert amb un teulat de terrissa, contempla ara els ciclistes que passen per la Via Verda i una alta xemeneia ja en desús, com el dit d’un savi, assenyala permanent cap a un cel per on hi passen un grapat de núvols disposats a fer bones les dites que preveuen, pel maig, cada dia un raig.

Lluny del poble, just allà dalt on brollen les aigües secretes de les rieres, vora el campanar de Sant Mateu de Montnegre, sorgeix d’un marge una alzina mil·lenària que sembla el braç punyent d’un gegant. L’església, rodejada d’acàcies, guarda en els seus murs làpides en un llatí indesxifrable i, en un petit cementiri, encara s’hi drecen unes creus rovellades vora una gran mata de lliris.

A les Gavarres hi tornen a pasturar les vaques entre els troncs de les alzines pelades, els camins s’endinsen en la muntanya com si fossin túnels excavats directament en la vegetació i els rellotges de sol de les masies marquen hores que no han de tornat mai més.

Guardat eternament per les branques híbrides d’un grandiós surolí, el castell de Palol d’Onyar descansa darrere de les seves portes i finestres cegades, només unes campanes, sota els arcs d’un punxegut campanar, continuen desafiant als lladres i als brètols.

El govern dels incapaços

 Aquest divendres comença oficialment la campanya per a les eleccions municipals. Els electors potencials de 947 municipis del nostre país estan cridats a escollir els seus representants i, indirectament, els seus alcaldes i, més indirectament encara, els presidents de les quatre diputacions catalanes. Els carrers i les xarxes socials aniran plens de candidats somrients i d’agitadors professionals amb tota mena de materials promocionals.

No és cap novetat, ja ho sé, però no m’estic d’insistir en el tema: una vegada més es fan a Catalunya unes eleccions sense haver aprovat una llei que desenvolupi i que reguli la divisió territorial del país, novament haurem de tornar a constituir unes diputacions que no serveixen per a res, només per a finançar de sota mà als partits polítics, i, també, haurem de veure com es posposa sine die una normativa clara que reguli el finançament i el funcionament democràtic dels partits polítics.

És trist veure la incapacitat manifesta dels polítics del nostre país per posar-se d’acord, o per tenir la valentia política de tirar endavant ni una d’aquestes coses que acabo d’esmentar. Després de més de trenta anys de democràcia ningú ha estat capaç de posar ordre en cap d’aquests aspectes que afecten tant clarament al funcionament essencial del sistema democràtic. Després de més de trenta anys de democràcia parlamentaria a Catalunya ni tant sols hem estat capaços d’aprovar una llei electoral.

Vist el panorama i, després de comprovar que el nou govern “dels millors” també és incapaç de plantejar solucions a aquests problemes, l’únic que ens queda per esperar és que un tsunami polític ens sacsegi a tots plegats i ens obligui a actuar. El problema d’aquesta mena de sacsejades és que saps com comencen i mai com acaben. Depèn de com vagi aquesta contesa electoral ens podem trobar amb moltes sorpreses, algunes de molt desagradables i la culpa serà, a hores d’ara, de tothom.