Oferiu flors als lleials que fracassaren

 L’any 1973 l’escriptor vilanoví Oriol Pi de Cabanyes va publicar una novel·la que havia merescut el premi Bertrana: Oferiu flors als rebels que fracassaren. Més enllà dels mèrits literaris de l’obra, que els té, el llibre ha quedat en l’inconscient periodístic del país com un referent a l’hora d’utilitzar-lo per a tota mena d’articles, com és el cas del meu, que en realitat pretenen parlar de coses ben diferents del que volia originalment l’autor.

Avui, a Girona, és dia de flors i de records, la ciutat s’engalana de primavera, els patis del barri vell s’obren a la vida i els carrers s’omplen amb els colors que només poden sorgir de la imaginació de les flors i de les camises dels turistes. Girona esdevé la ciutat de les flors, una matèria fràgil i perible i que les pedres de la ciutat intenten preservar de la pluja i d’altres elements, com a mínim durant una setmana de maig.

Les flors són fràgils, com també ho són els records i potser per aquesta raó avui uns quants ens reunirem al cementiri vell de Girona per rebre les cendres de l’Antònia Adroher i d’en Carmel Rosa, que per fi descansaran al costat de les d’en Dídac Tarradell, dirigent del POUM que va ser la primera víctima antifeixista a Girona del moviment de juliol de 1936. Tots ells foren rebels de mena, però no van fracassar per la seva rebel·lia sinó precisament per la seva fidelitat.

En Carmel, l’Antònia i molts altres van ser fidels a la República i als valors de l’esquerra revolucionària, uns conceptes que ara ens queden molt lluny. 75 anys són molts, sobretot pels que prediquen l’oblit, un oblit esbiaixat que dibuixa ombres just allà on els interessa. Però avui uns quants els recordarem i farem homenatge a la seva fidelitat, perquè un país no pot viure només del seu present, som fruit d’una decantació de segles, som tots els que han estat i, avui que n’és el temps, els oferirem flors perquè és el nostre deure recordar-los.

Antònia Adroher en la capella ardent de Dídac Tarradell, 26 de juliol de 1936.

EL RETRAT DE LES PRESES

Les Preses és un paisatge imaginari, una fantasia folla, situada entre la serra del Corb i la carretera d’Olot, fruit –sembla ser– del fervor creatiu d’un pintor del poble. Les cases, la gent i els arbres, són com figures de pessebre de colors vius, escampades per una vall amb forma de teula lloca i saturada amb tots els colors i les textures que pot oferir la natura garrotxina.

Baixant pel carrer Major em creuo amb els ulls de l’artista, que confessa el seu deliri i em mostra les proves del delicte: un quadre de 146 x 116, penjat en una paret de casa seva i que, com en un retrat a l’estil de Dorian Gray, conserva perfecta la bellesa del poble.

Els dos campanars bessons d’una església neoclàssica, presideixen una plaça menuda, sotjada per les 304 petges corresponents als diferents noms dels veïns censats en el poble. Els versos d’un poeta de la terra gravats en una placa ens recorden, amb paraules enceses, l’etern ball de les cintes que es trena i destrena any rere any en les festes de la vall.

En els camps, encerclats per parets tosques, els pagesos encara troben  pedres de llamp entre els solcs beneits per la pluja, antigues eines de sílex que la terra torna als presencs, perquè recordin eternament la glòria dels seus orígens.

Els agricultors llauren la terra amb el mateix sentiment amb el qual les mares pentinen els cabells dels seus fills, cada dia abans d’anar a l’escola, i la vinya verge s’enfila ufanosa pels murs cada primavera, amb la mateixa força atàvica amb què els habitants de la vall mantenen encès l’esperit d’un poble carregat de vida, d’il·lusions i d’històries.

Sant Tornem-hi

 Després d’aquests dies lleugerament desenfocats de Setmana Santa i Sant Jordi, ara toca tornar a la normalitat, la dels dies aspres de la crisi que ens estreny i que ens eixuga les butxaques; ara ens toca abocar-nos novament cap al costat obscur d’aquesta primavera, on floreixen les males notícies com flors sanguines entre el verd dels camps, i els núvols semblen carregats d’una pluja cendrosa de mals àugurs.

El govern de la Generalitat continuarà improvisant retallades a tort i a dret, per intentar novament trencar la pinyata d’un estat del benestar que penja d’un fil, i el govern de l’Estat anirà tapant forats d’un vaixell que fa aigües per tots costats, mentre el cap de l’oposició pren tranquil·lament el sol a coberta, tot esperant el seu moment per a agafar definitivament el timó de la nau.

Les eleccions municipals ens esperen a la cantonada, amb uns candidats disposats a barallar-se per les escorrialles de les escorrialles. Saben que hauran de governar municipis endeutats i desil·lusionats, però lluitaran fins al darrer alè perquè, malgrat tot, saben que en la política municipal encara tenen un marge de maniobra per a poder fer alguna cosa pels ciutadans, o pels seus interessos particulars, que de tots n’hi ha.

Però la gent passarà aquests dies que queden de primavera amb la vista posada en els brots vermells del calendari i en les vacances d’estiu, en dies de platja i de cerveses fresques i dels comentaris eterns a l’entorn del futbol. El temps passa, ens consumeix per dins, però la vida s’acomoda i dorm la migdiada, mentre la història, com un vent irrefrenable, va avançant cap a un destí on a nosaltres ja no s’hi ens espera.

Memòria fotogràfica

 A vegades em sembla que tinc memòria fotogràfica, vull dir que únicament recordo el que he fotografiat. Un any, per vacances, vaig agafar una Instamàtic que corria per casa i les dotze fotos, que es podien captar amb aquells rodets compactes, em van sortir suficientment bé com per superar amb escreix els estàndards de qualitat necessaris per ser incloses en l’àlbum de fotos familiar. Després d’aquell èxit inicial pràcticament no vaig deixar ja mai més de fer fotografies ni d’acumular imatges en la meva memòria.

La primera càmera que vaig tenir fou un regal del meu pare. Era una Minolta de pas universal comprada a la botiga del senyor Torres al carrer d’Abeuradors, un aparell que s’anunciava amb aquest lema: “Cuando usted es la cámara y la cámara es usted”. Feliç amb aquell regal i carregat amb el primer rodet, vaig anar a estrenar la meva vocació documentalista. Era un dissabte de primavera i la Rambla de Girona encara es deia “del Generalísimo”.

Aquell dia precisament una comissió ciutadana que demanava la catalanització oficial del nom de la ciutat, havia organitzat una ballada de sardanes per demanar signatures de recolzament. Sí, no s’estranyin, en aquella remota època encara s’organitzaven ballades de sardanes reivindicatives! El fet és que tot m’atreia i fins i tot vaig apuntar l’objectiu a un parell de policies municipals que, vestits amb casc blanc i botes altes, vetllaven per la salvaguarda de l’ordre públic.

Immediatament un dels agents, des dels esglaons més baixos de l’escalafó repressiu del règim franquista, em va cridar l’alto: «Eh tu, ven aquí!». I jo, dòcilment m’hi vaig acostar. «Dame el carrete», m’ordenà l’agent. El policia va estirar tota la pel·lícula, que quedà automàticament inutilitzada i em deixà anar una sentència inoblidable: «Esto para que aprendas a hacer fotos». Aquesta va ser l’única lliçó sobre fotografia que vaig poder rebre de mans d’un expert i la resta del que après sobre el tema, si els he de dir la veritat, a estat per pura intuïció.

Així fou fins que un dia, fa poc, en un viatge a París, vaig poder rebre una altra lliçó magistral, també d’un expert en el tema. Baixava per la Rue Saint Honoré i, en trencar cap els Camps Elisis, alguna cosa em va cridar l’atenció davant mateix de la porta de l’Hotel Crillon. Quan estava a punt de prémer el disparador s’acosta veloç un gendarme, per dir-me tot esverat que allà no es podien fer fotografies. No m’havia adonat que estava just a la porta de l’ambaixada dels Estats Units i, obedientment, vaig guardar la càmera.

Aleshores, alguna neurona rebel va començar a moure’s pel meu cervell fotogràfic. Com era possible? Quin lligam hi podia haver entre aquests dos fets crucials en la meva vida? Què em volien dir en realitat aquells agents de l’autoritat, amb una distància temporal de més de 30 anys? I la resposta va sorgir d’immediat, les lliçons que em donaven eren les següents: primera, intenta fer fotos sense ser vist i, segona, amb la fotografia sempre s’hi capta una realitat més enllà del que veuen els teus ulls. Ves amb compte que et pot explotar a les mans o a dins del cap, que és molt pitjor, sobretot si tens memòria fotogràfica...

PORTBOU SOTA LA CÚPULA

Sembla com si el temps s’hagués aturat entre els arbres de la Rambla, com si cada matí sonés la mateixa cançó en els mateixos altaveus i que el gos de la senyora Maria alleugués el contingut de la seva bufeta sempre en la mateixa cantonada. 

Els rètols dels comerços exhibeixen tipografies dels anys cinquanta, colors denerits i escrostonats, en els idiomes que parlaven els estrangers abans de la mundialització: “Habitaciones - Chambres - Zimmer - Rooms”.

Quan un diumenge a la tarda arribes a Portbou, t’adones que el món una vegada fou en blanc i negre, que la història generalment viatja amb bitllet de tercera i s’alimenta d’entrepans de formatge amb pernil dolç. Esperes trobar-te un Guardia Civil a cada cantonada, amb el tricorni i el subfusell reglamentaris, disposat sempre a donar l’”alto” al fugitiu d’alguna guerra d’aquelles on encara es lluitava pel que era evident. 

Els portbouencs són fills de moltes llets i han vist passar la vida durant molts anys pel terraplè del ferrocarril, però ara la gent et mira com si arribessis d’un altre món, més enllà de la cúpula de vidre on els ha tocat viure.

Portbou descansa eternament al fons d’una badia, que impregna d’un blau tramuntanat la postal encarcarada. Les gavines sobrevolen els terrats de les cases i les merles fan niu sobre la gran coberta de l’estació.

Vora el cementiri, com una llenca en la llicorella, un memorial acull l’ombra que deixà al seu pas un filòsof que va preferir morir abans de rendir les seves idees a l’enemic. Les onades, al fons, espeteguen contra les roques.

Nou dies de primavera

 La Setmana Santa és la festa més important del calendari cristià, són uns dies de primavera que oscil·len segons els capricis del calendari lunar. Del diumenge de Rams al dilluns de Pasqua, els catalans anem de corcoll amb tortells, mones, brunyols i bacallans amb panses. Els carrers s’inunden de penitents que ofereixen el seu perfil més fotogènic als flaixos de les càmeres digitals i les carreteres s’infesten d’automòbils que van i tornen dels indrets més impensats.

Abans eren jornades d’encens i cendra, de tambors i silencis, però ara les reminiscències religioses ja han passat a la història i tot el que es fa, de cares a la galeria, és per a consum de turistes i de creients 2.0, o sigui, per a una nova fornada de cristians als quals els hi sona el mòbil fins i tot a l’hora de combregar. La Setmana Santa ha passat a engruixir la nòmina de costums i tradicions pintoresques que serveixen per a donar color a les guies turístiques.

Tot això no és bo ni es dolent, simplement és així. Hauria de ser bo pels que viuen de l’oci i del turisme i hauria de ser dolent pels creients, que veuen trepitjades les seves celebracions per les espardenyes mundanes dels forasters i les calces curtes dels diletants. Però no crec que a hores d’ara això importi gaire a una església més preocupada per omplir com sigui les esglésies i les celebracions que de la qualitat espiritual de les mateixes. Per plantar cara al laïcisme rampant tot s’hi val.

En uns famosos experiments de psicologia animal, amb ratolins de laboratori, s’exposava al grup a unes descàrregues elèctriques, sempre que algun volia agafar el contingut d’una determinada menjadora. Els animalons s’anaven canviant fins que finalment ja no en quedava cap que hagués experimentat personalment cap descàrrega, però tot i així la comunitat ratera havia aprés a no tocar aquell bocí de formatge. La religió es fonamenta en experiències com aquesta: som ratolins i continuem celebrant alegrement la festa de la mort durant nou dies de primavera.

El mannà no baixa d’Internet

 L’any 1918, Francesc Pujols publicà una obra on intentava provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català i acabava amb una afirmació que seria molt celebrada i recordada, era més aviat una profecia en la qual venia a dir que arribaria el dia en què els catalans, pel sol fet de ser-ho, havíem de poder anar pel món amb totes les despeses pagades. Es tractava, posem per cas, d’anar a un restaurant a Manhattan o a París i, a l’hora de pagar el compte, fer notar subtilment al maitre la nostra catalana condició i ja està.

La qüestió és que ara un pensament utòpic com aquest ha quallat a Internet i tothom es pensa que, pel sol fet de ser internauta, ha de tenir-ho tot pagat. La xarxa és de tots i tothom ha de tenir dret a accedir-hi, però ningú diu que tot hagi de ser gratuït. De fet pocs són els que es qüestionen si s’ha de pagar o no la quota corresponent a les companyies que ens faciliten l’accés a la xarxa, però quan es tracta de pagar per accedir als continguts ja és tota una altra història. Avui en dia comença a ser preocupant aquesta sensació de “gratis total”; els que tenen continguts de qualitat susceptibles de ser penjats cada vegada són més reticents a fer-ho i els que els pengen ho fan simplement amb l’esperança “d’invertir en futur”.

En nom d’una suposada llibertat digital es pirategen impunement tota mena de continguts i s’insulta obertament als que pretenen acotar-ho. Però, com vostès saben, els mortals no podem viure dels aires del cel, el mannà fou un experiment bíblic que només l’han pogut repetir amb èxit alguns funcionaris de l’administració, uns quants executius de grans empreses i determinats polítics de fermes conviccions catòliques. La gran majoria dels que, amb més o menys èxit, intentem fer bullir l’olla de la cultura, de la informació o del coneixement, hem de guanyar-nos el pa de cada dia amb la suor del nostre treball que, a fi de comptes, s’ha de traduir amb un rendiment monetari.

Aquesta situació actual, més enllà del tema de la crisi –que no és el cas–, no es podrà aguantar gaire temps. Una de dues: o es troba la manera de finançar sòlidament aquests continguts o Internet esdevindrà un cubell que només s’omplirà amb deixalles o, el que encara em fa més por, amb els continguts interessats de les grans corporacions, que ja fan el seu negoci per altres mitjans.

Cita de divendres i de cap de setmana

“Un no es pot sentir infeliç si obeeix al seu destí”

[Jean-Pierre April]

Cita Leveroniana

«Cantem una cançó / les roses i la lluna.»
(Rosa Leveroni)

EL PORT DE LA SELVA

Arrecerat en una badia rocallosa i d’aigües expectants, s’alça blanc i net un poble d’antics pescadors, que estenien les seves arts quan entraven els bancs de tonyina i, ara també, de turistes que s’estiren treballosament en unes platges de sorra aixaropada. 

Al final d’un carreró anomenat “dels gats”, brilla l’església de Santa Maria de les Neus retallada sobre un fons blau fosc. Sota el rellotge del campanar treu el nas un canó fossilitzat i, en un racó de la placeta, una porta cega sembla un monument a la impotència.

Al capdamunt d’una esglaonada de llicorella, un rètol plantat a la porta anuncia que avui no hi haurà missa i un plàtan, que dormia el son plàcid de l’hivernada al davant de la façana, comença a dibuixar noves fulles en les seves robustes branques.

Sobre el llom altíssim de la Serra de Verdera, les ruïnes d’un imponent monestir romànic senyoregen des de fa segles i un modest cementiri blanc acull l’ànima dels mariners, entre el zumzeig de les mosques i el desmai dels grills. 

Les frondoses boscúries que justificaven el seu topònim ja han desaparegut fa molt de temps, igual que les tonyines que arribaven per ser pescades i les dones que prenien la fresca al voral del carrer, però el poble segueix impertèrrit, plantant cara a les tramuntanades. 

El campanar de l’església continua llagrimejant per un temps que s’extingeix sense remei, però aviat serà novament època d’estiueig, els bars comencen a obrir les portes, els motors de les barques d’esbarjo rondinegen al moll i les gavines baten les seves ales sobre l’atzur intens de la badia.

Retallades

 Retallar és un art, ho saben bé les modistes i els sastres, la roba s’ha d’aprofitar fins al darrer racó. El “tall” és decisiu perquè determina la forma final del vestit, tant és així que avui en dia, en les grans indústries de la moda, aquesta tasca la fa potents ordinadors que calculen i tornen a calcular els talls i els retalls. S’ha de comptar bé perquè entre tall i tall hi quedi la menor quantitat de roba sobrant.

Quan un govern ha de retallar s’ha de plantejar el mateix, el que no pot fer, per estalviar és, posem per cas, fer pantalons d’un sol camal. Podem estalviar comprant roba més econòmica, però no podem retallar d’altra manera la peça, sobretot quan parlem de vestir la sanitat i l’ensenyament. Un govern ha de saber governar, o, si més no, ha de saber administrar bé els recursos, igual que una modista ha de saber tallar i ajustar-se al pressupost del client.

L’equip que actualment ocupa el Palau de la Generalitat, format per una pintoresca coalició de partits pertanyents tots ells a una dreta catalana, més o menys liberal i més o menys democristiana, ha optat per agafar la crisi, i el clima d’enfrontament amb l’estat, d’excusa per fer neteja. Es tracta de passar la tisora una mica per tot arreu i d’igualar allò que no és igual, però que fa nosa, ja sigui per interessos o per estètica política.

Un govern ha de saber administrar els recursos però, sobretot, ha de saber distingir prioritats. De fet, quan els convé ja ho saben fer. Els 300 milions d’euros anuals que ens costa a tots plegats TV3 no els retallen, no. I tots els milions que paguem cadascú de nosaltres pels drets de retransmissió de la lliga de campions, tampoc. És trist comprovar-ho quan ja ha passat, però ara queden clares quines són les prioritats d’aquest govern en allò que no retalla i quines eren les del govern anterior, en allò que aquest sí que retalla: la sanitat i l’ensenyament.

Cita de dilluns

Avui comença una setmana carregada de dubtes, certeses i compromisos. Probablement la vida és això: una dansa sublim de dilluns a diumenge.

500 raons per parlar català

 Només els que pertanyem a una minoria lingüística ens podem plantejar seriosament quines raons tenim per parlar la nostra pròpia llengua. No m’imagino un anglès, posem per cas, qüestionant-se el fet lingüístic. Parlar en la seva llengua és com respirar, es fa i ja està. Complicar-se la vida amb disquisicions d’aquesta mena queda sempre fora de programa o com una raresa marginal, perquè sempre hi ha algú que pensa en aquestes coses...

Però a Catalunya no és el cas, aquí hem de sortir cada dia al carrer ben carregats de raons per poder utilitzar amb normalitat la llengua que ens és pròpia. Hem arribat a un punt en què, en els indrets públics, la gent ja no se’ns dirigeix habitualment amb la nostra parla i, una de dues, o ens obliguen a canviar inconscientment al castellà, o ens veiem carregats amb el sobreesforç d’insistir en una conversa que pot derivar ràpidament cap a un diàleg de besucs, que com tothom sap són uns peixos d’ulls grossos però d’oïda poc afinada.

En David Pagès, un gironí amb un somriure permanent a la cara, acaba de publicar un llibre que porta precisament aquest mateix títol amb el que encapçalo el meu article. Es tracta d’un recull de 500 citacions al voltant de la llengua i del seu ús. En David ho ha fet amb ànim de sumar, intentant mirar-se la realitat des d’una òptica positiva i tots aquests comentaris estan recollits amb la cura de qui vol ser exhaustiu en la recerca, però també actiu en una lluita en la qual tots hi estem implicats.

L’altre dia, en la presentació d’aquest llibre a Girona, l’Antoni Mir –director de Linguamón– afegia encara una raó més a les 500 d’en David, una frase que ell va sentir en boca de Gilberto Gil, músic brasileny i ambaixador de la seva cultura: «Les llengües –deia– són els rius i els canals per on hi flueixen la cultura, el coneixement i la política». Ara, per defensar la nostra llengua, de raons no ens en falten, fem-les fluir pels rius i els canals del coneixement, abans que no se les endugui el vent d’una política que no ha cregut mai en la diversitat lingüística.

Una interpretació de CAMBRA DE MÚSICA de James Joyce

IV

El crepuscle es tenyeix d’ametista

blau profund i més profund,

el fanal omple els arbres de l’avinguda

d’un verd pàl·lid errabund.

Sona el vell piano en el vent,

alegre i tranquil i lent;

ella s’inclina sobre el teclat d’ambre,

decanta el cap defallent.

Tímids moments en la fosca cambra i mans

que es mouen amb dits de malabarista

i el crepuscle esdevé blau fosc

amb un llustre d’ametista.

(Chamber Music

a suite of thirty-four songs for lovers

by James Joyce)

LA BIGA DE PORQUERES

S’estén com una mitja lluna ennuvolada, en estat decreixent, al voltant del terme exigu de Banyoles. És un paisatge antic i treballat, guanyat pam a pam, pedra a pedra al fang primigeni.

Una esglesiola romànica projecta la seva silueta fotogènica sobre les aigües encalmades de l’Estany i guarda els secrets inconfessables de totes les parelles que s’hi han casat de blanc, entre els flaixos mercenaris dels fotògrafs i la lluentor emocionada de les llàgrimes de les mares. Una biga policromada, penjada entre el semicercle de l’absis, sembla haver d’aguantar ella sola la responsabilitat dels irrenunciables juraments de fidelitat, proclamats sota la seva ombra mil·lenària.

Un gat ros, palplantat sobre la pedra de la font del rector, vigila la gent que passa i es mira amb recança uns ànecs de coll verd fora de l’abast de les seves urpes.

A l’altra punta del municipi, més enllà dels camps de Miànigues, han florit les cases adossades, les naus industrials i els restaurants de carretera; una vella estació del Tren Pinxo exhibeix encara, en un rètol esgrafiat a la façana, el nom de la parada: “Mata” i un petit vagó restaurat recorda als més vells un passat on les hores es comptaven amb els xiulets de les locomotores.

L’ajuntament ha ocupat les estances d’una gran casa de pagès de pedra repicada i una gasolinera, autoanomenada “el Poste”, proclama la bondat del seu producte com si l’extragués directament del subsol.

Un cementiri perdut en un bosc espera que els finats no perin l’esperança i trobin el camí que ha de portar-los a la morada final. 

Traducció del poema de G. Ungaretti SILENZIO

SILENCI

Conec una ciutat

que cada dia s’omple de sol

i on tot queda congelat en aquest moment

Però vaig anar-hi una nit

En el cor hi bategava encara el xerric

de les cigales

Des dels fonaments

emblanquinats

he vist la meva ciutat esvair-se

deixant

només

un abraçada de llum en l’aire tèrbol

suspès

(Giusseppe Ungaretti - Silenzio)

Primavera: instruccions d’ús

 En primer lloc l’empresa voldria donar-los l’enhorabona per haver arribat a la cita anual amb la primavera sense contratemps. Desitgem que passin aquests tres mesos gaudint profundament de totes les sensacions que emanen d’aquests dies en què la vida llueix en tot el seu esplendor. Per poder aprofitar correctament totes les possibilitats que ofereix aquesta estació de l’any, els recomanem que llegeixin atentament aquestes instruccions.

La primavera ha estat dissenyada per experts i s’ha posat reiteradament a prova durant mil·lennis. A partir del 21 de març i fins al dia de sant Joan, quan vostès surtin al carrer podran gaudir d’un clima magnífic, temperatures suaus i agradoses, nits serenes i matins lluminosos. Malgrat tot, l’empresa no es fa responsable del mal ús que en puguin fer algunes persones, suggerim no sortir de casa sense paraigües ni abric i, a la vegada, recomanem que es vesteixin amb roba d’estiu.

Durant gairebé noranta dies podran fruir ininterrompudament d’un esclat de colors en el paisatge. Cal que els amants de la fotografia carreguin les bateries de les seves càmeres, que els pintors omplin la seva paleta amb totes les tonalitats imaginables i que els poetes afilin les estilogràfiques i preparin les seves moleskines. Cal dir, però, que per poder atendre totes les seves necessitats, la primavera abans ha d’omplir de pol·len l’atmosfera. Al·lèrgics abstenir-se.

La primavera és l’època més propicia a l’amor. No ho dubti, els seus sentiments esclataran sense aturador possible i podrà veure el futur des de perspectives totalment inèdites. S’aconsella, però, no mirar-se al mirall gaire sovint, ni portar regularment un control exhaustiu del seu pes corporal, l’empresa no es fa responsable dels desajustos que –insistim– per un mal ús de la primavera, puguin influir en la seva salut corporal i mental. L’empresa garanteix el seu producte fins a la data abans esmentada, però, per a qualsevol reclamació sempre és necessari presentar el tiquet de compra.

La dictadura dels comptables

 No ens enganyem, són gent pulcra, es lleven de bon matí i fan gimnàstica. En el cor dels seus ordinadors hi reposen secrets insondables, xifres que només ells són capaços d’interpretar i emocions que únicament reserven per a les grans ocasions. Omplen fulles de càlcul, mantenen bases de dades i s’intercanvien correus electrònics amb informacions privilegiades. Es pengen del coll corbates ratllades amb colors discrets, però a la moda, i es miren el món amb la seguretat dels que se saben portadors d’una única veritat inqüestionable.

Són gent de carrera, que han anat construint sòlidament un currículum amb màsters, cursos i seminaris. Es renten les mans sis vegades al dia amb sabó de marca, es netegen el nas amb mocadors impregnats amb loció d’aloe vera i fan pipí a hores convingudes. Els agraden els cotxes amb vidres fumats i l’ambient ordenat dels consells d’administració i dels òrgans de govern. Si el signe dels temps ho exigeix es fan socis del Barça, juguen a golf en un club privat o les dues coses alhora.

Quan les coses van bé es pengen medalles i quan van malament exigeixen als altres que facin esforços. S’omplen la boca amb paraules dissenyades especialment per poder esquinçar el silenci pels dos talls i per poder burxar en la ferida tant d’entrada com de sortida. Són paràsits del poder, però el poder no pot passar sense ells. De tant en tant sorgeix la seva imatge en les pàgines d’economia dels diaris, asseguts darrere d’un despatx amb vistes i deixant anar frases abstruses entre cometes.

El seu déu cotitza a la borsa de Nova York i la seva religió els exigeix comunió diària. Escolten directament la veu dels mercats, interpreten els seus designis igual que ho feien els antics àugurs i ofereixen en l’ara de sacrifici l’esforç de milers d’estalviadors. Quan s’acosten temps d’eleccions il·luminen el seu rostre amb un somriure i es deixen fotografiar al costat d’una senyera, mentre en el seu cap continua deambulant permanentment una solitària veritat, que busca sense èxit sortir del laberint construït amb les mentides d’un comptable.

Traducció, ara que surt el dia

ARA QUE SURT EL DIA

S’ha clos la nit i la lluna

es dissol lentament en la serena,

llisca pels canals.

Setembre és tan viu en aquesta terra

de planura, els prats són verds

com les valls del sud en primavera. 


He deixat els companys,

he amagat el cor darrere els vells murs,

per restar sol i recordar-te.

Com puc anar més enllà de la lluna,

ara que surt el dia

i sobre les pedres baten les potes dels cavalls?

(Salvatore Quasimodo, Ora che sale il giorno)