Les ribes de Girona

 Probablement amb el mateix afany amb què viuen les formigues, els humans ordenem el món en funció dels nostres capricis, posem noms arbitràriament a les coses, mesurem l’alçada de les muntanyes aplicant la nostra reduïda escala de valors i sempre acabem mirant-nos el melic, pensant que l’univers gira al voltant d’aquella depressió arrodonida i arrugada que tots tenim al mig del ventre. Els atles i els mapes són l’expressió genuïna del nostre geni i també del nostre inconscient.

A vegades sembla que la natura hagi posat els rius per separar districtes administratius o per embellir un paisatge amb els seus reflexes serpentejants. Tots vivim a la vora d’algun riu que ens defineix i ens ubica. Totes les ciutats amb glamur tenen una llenca d’aigua que les travessa, que serveix per a donar color a les postals que es venen als quioscs i per situar, a la seva dreta o a la seva esquerra, uns determinats barris i monuments que els turistes busquen incansablement en les guies de viatge.

Els gironins, que sempre pequem per excés, un dia vam decidir viure en l’aiguabarreig de quatre rius, la qual cosa ens ha complicat ben bé l’existència, entre altres coses perquè tots som alhora habitants de la riba dreta i de la riba esquerra d’algun d’aquests quatre corrents d’aigua. Girona, bàsicament, està col·locada a la riba esquerra del Galligants, però el seu barri vell està plantat a la dreta de l’Onyar i tot l’Eixample a l’esquerra, tot i que, tant l’Eixample com el barri vell estan a la dreta del Ter i del Güell.

Aquesta complicació ens fa dubtar fins a tal punt de la nostra lateralitat que, la majoria de nosaltres, hem desenvolupat algunes de les habilitats dels ambidextres i, quan ens pregunten en quin marge vivim, simplement canviem de tema. Potser una solució a aquest problema seria situar la sèquia Monar com a eix vertebrador de la vida ciutadana; el seu traç perpendicular als rius permetria una altra visió de la ciutat, situant tota la vida cultural a l’esquerra i la comercial a la dreta. Ja veuen, tot té una solució. Espero que els candidats a les properes eleccions municipals incloguin aquest interessant debat en els seus programes.

221 campanars

 Sobre el mapa de les comarques gironines s’hi escampa una variada mostra de campanars. Fa uns anys, sota el teulat de cadascuna d’aquestes esglésies s’hi albergava un rector i uns parroquians, una verge amb noms i cognoms i una manera radicalment diferent d’entendre la realitat que, posem per cas, la del campanar veí. Els nens, quan sortien de catequesi, per deixar ben clara la seva singularitat, anaven fins al llindar del municipi i llençaven rocs, rierencs, o el que calgués, contra els de l’altre poble.

Aquesta visió de la realitat municipal ha quedat completament obsoleta, ja no hi ha suficients capellans per tocar totes les campanes alhora i els nens, s’hi s’han de tirar alguna cosa, ho fan per Internet. El món ha canviat i els 221 pobles dels quals en fa gala la Diputació de Girona han esdevingut un problema per la seva quantitat. Un país com Dinamarca, amb cinc milions d’habitants, amb himne nacional, cadira al consell de l’OTAN i una reina que sembla sortida de la carbassa de la ventafocs, en té prou amb 98 municipis per ordenar tot el seu territori.

I si en tenen 98 no és per una qüestió de poca tradició en el tema, no. En tenen aquest nombre determinat perquè l’any 1970, molt abans d’aquesta crisi que ara ens arriba com un tsunami, van fer una reforma territorial del país i van fusionar 172 municipis. A les comarques gironines dels 221 termes municipals, 134 tenen menys de 1.000 habitants, tots ells, com a mínim, haurien de desaparèixer en un plaç molt breu de temps. Aquest criteri no me l’invento jo, l’imposa el sentit comú.

No ens podem permetre el luxe de continuar mantenint aquesta estructura municipal, no ho pot permetre la Generalitat ni ho poden permetre les diputacions i, sobretot, no ho podem permetre els ciutadans. Aquesta estructura encarcarada s’ha de canviar i tots ho hem d’entendre, més enllà dels sentimentalismes parroquials i dels que encara enyoren aquella remota època en què eren infants i anaven, amb barret de paper i marcant el pas, a llençar atacs contra els exèrcits dels pobles rivals.

Cita de divendres

Ognuno sta solo sul cuor della terra

trafitto da un raggio di sole:

ed è subito sera.

Tothom està sol sobre el cor de la terra

travessat per un raig de sol:

i, de sobte, es fa de nit.

Salvatore Quasimodo

La intervenció

L’any 1936 la República Espanyola no va tenir la sort que ha tingut ara el poble libi. Aleshores la Societat de Nacions, l’antecedent d’entreguerres del que després va ser l’ONU, es va declarar neutral davant del conflicte que esclatava al nostre país. L’ajuda, quan va arribar, si és que va arribar, ho va fer tard, clandestinament i a preu d’or. Els republicans espanyols es van dessagnar tràgicament mentre els del bàndol feixista rebien l’ajut incondicional i descarat d’Hitler i Mussolini.

Però les democràcies europees, que són les que haurien d’haver ajudat a la democràcia espanyola, no en van tenir prou en declarar la seva neutralitat sinó que van constituir a Londres un “Comitè de la No Intervenció” per a poder vigilar el compliment del pacte establert per la Societat de Nacions. Aquesta política de la “No Intervenció” va segellar, a la llarga, el destí de tot un continent que, en el plaç de tres anys, entraria definitivament en una guerra mundial i tot per no haver parat els peus al feixisme quan hi havia l’oportunitat de fer-ho.

Quan el mes passat va esclatar-nos al nas la crisi Líbia, molts van ser els que, des d’un primer moment, van clamar contra la passivitat dels països occidentals. “Ja els va bé”, deien, “que hi hagi algú com en Gadafi per vigilar els negocis del gas i del petroli”. Però, quan la comunitat internacional ha decidit per fi donar suport als que en aquell racó del nord d’Àfrica reclamen la democratització definitiva del país, ara, els mateixos que abans es queixaven d’aquesta nova “no intervenció”, demanen que s’aturi “l’agressió dels països àvids del petroli Libi”.

Francament, a mi tot això ja em té marejat i a vegades arribo a pensar que determinats sectors de l’esquerra encara segueixen els dictats d’un dogma caduc i regressiu. Està molt bé que les democràcies occidentals intervinguin a Líbia, tots els demòcrates ho hem de saludar i d’aplaudir. Si els exèrcits en l’actualitat han de servir per alguna cosa és per això, per fer complir les resolucions de la comunitat internacional. L’exemple de Líbia ha de fer pensar a una esquerra radical que tradicionalment no està gens acostumada a fer-ho. El futur ens exigeix superar aquests reptes.

El dia de la poesia

 Hi ha dies en què un no voldria haver de sortir de casa, jornades en què passen coses horribles i en què s’enyora profundament l’acollidora rodonesa del clos matern o, a falta de res millor, l’escalf dels llençols i la boirosa inconsciència dels somnis matutins. Hi ha matins grisos en què tot sembla posat en contra dels nostres interessos, les voreres semblen més estretes, els autobusos expel·leixen gasos directament a les nostres narius i els policies ens miren amb aquell posat que només reserven als sospitosos habituals.

Hi ha dies en què es fa evident la gran conxorxa planetària, ordida secretament pels de sempre, contra les nostres rutines quotidianes. Tot és així fins que arriba el primer ocell de la primavera i es posa a refilar a l’ampit de la finestra. Probablement a causa d’una aparició com aquesta, la direcció general de la Unesco, reunida sobre els setanta-dos pilars de ciment que aguanten l’edifici de la seva seu a la plaça de Fontenoy, va decidir declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia.

La poesia, igual que l’ocellet, és una veritat que canta. Ressona en el nostre cervell fins molt després de ser dita i, fins i tot, després d’haver callat per sempre la veu del poeta. Però també s’ha de dir que és una veritat fràgil, són simples mots que un fi regueró de tinta enfila un darrere l’altre i que, si no fos per la voluntat de mantenir-los units, volarien novament com ocells d’aiguamoll. La poesia necessita escalfor i llum, neix de les emocions i de les commocions, nia entre l’art i la música, entre la raó que enraona i la raó que somia.

No sé si hem de dedicar un dels 365 dies de l’any a la poesia, a uns els pot semblar poc i als altres massa. Tot el que es fa per obligació acaba podrint-se en un femer i, per l’experiència que en tenim d’aquestes coses, potser faríem millor en prohibir-la, ni que fos per un dia, aquest mateix que ens proposa la Unesco. Aleshores segur que, durant vint-i-quatre hores, els versos cremarien com reguerons de pólvora i volarien sobre els nostres caps com falcons reials a l’encalç de lectors àvids de vida.

Opinó

 Cada dia em llevo amb una sensació estranya a la boca i se’m fa més difícil deixar per escrit la meva opinió sobre una realitat aclaparadora, que ens cau permanentment al damunt com una llosa. Quan encara no ens hem recuperat d’un ensurt, n’arriba un altre de pitjor. Ens assetgen les males notícies en totes les seccions del diari. Potser la inestabilitat és el caràcter dels nostres temps, el signe d’aquest planeta errabund en la senda del nou mil·lenni.

Probablement ara la nostra obligació és lluitar per no empitjorar-ho. S’ha d’intentar confiar en les institucions legítimament establertes, però també hem de saber alçar la veu. En primer lloc acabem ja amb la dictadura d’això que en diuen “els mercats”, un eufemisme per a referir-nos a una minoria de privilegiats que intenten moure els fils del poder des de les clavegueres del crim organitzat –que no sempre es percep com a tal– i que són precisament els mateixos que ens han embolicat en tot aquest assumpte de la crisi.

Ara, més que mai, són necessàries les polítiques socialdemòcrates, que vetllin per l’interès comú i que lluitin contra unes desigualtats socials que amenacen amb desestabilitzar l’ordre mundial. Més enllà de noms, de particularismes i d’emocions nacionalistes, hem de comprendre que tots estem en el mateix vaixell, que aquest món es va empetitint a cada minut que passa i no podem arriscar-nos a deixar-lo en mans dels que únicament vetllen pels seus interessos.

Com ja he dit, cada vegada se’m fa més dificultós omplir els quatre paràgrafs de què es componen els meus articles, però ho seguiré fent, no tinc alternativa. Els humans ens deixem anar per aquesta mena de pulsions a vegades una mica irreflexives, però que mirades en el seu conjunt donen fe d’un estat de les coses que d’altra manera seria impossible de veure. Tot esperant que els cirerers tornin a florir en una nova primavera, aquí i al Japó, que quedi novament plantat el meu article per a tots vosaltres.

Cita de memòria

"Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món."

(Carles Rahola, afusellat el 15 de març de 1939, avui farà 72 anys)

Cita de dilluns

“La vida és una cirera, la mort un pinyol, l’amor un cirerer.” (Jacques Prévert)

Esperem que, malgrat tot, els cirerers floreixin novament en el país del sol naixent.  

La vida és això

 La mare d’en Forrest Gump deia que «la vida és com una capsa de bombons, mai saps quin et tocarà». Però potser la millor definició de la vida és la del metge francès Xavier Bichat, quan afirmava que «La vida és el conjunt de funcions que resisteixen a la mort». Viure, sobretot, és aquest desig de continuar vivint i la mort simplement és un dels seus extrems, l’objectiu de la vida és la recerca continuada i irrefrenable de la felicitat.

Ningú ens ensenya a viure, les coses més simples les donem per sabudes, només ens preocupem pels grans conceptes abstractes i per les complexitats tecnològiques que ens envolten. Ningú ens diu com hem de ser feliços i encara que algú ho fes, probablement no acceptaríem mai aquesta mena de lliçons. Qui ens ha de dir com hem de viure? No n’han de fer res, es cosa nostra, de cadascú, a casa meva no hi entra ningú a posar lleis, només faltaria.

Però cada vegada vivim en una societat més complexa, el que fem en aquest costat del món retruny automàticament a les antípodes, els rebels libis disparen contra els avions de Gadafi mentre escolten amb la ràdio del seu mòbil els resultats de la lliga italiana de futbol i una nena d’Olot, que gaudeix d’un Erasmus a Roma, es pensa que la vida és la trama d’una pel·lícula americana, d’aquelles que acaben sempre amb final feliç.

Erasme de Rotterdam, a més de donar nom a unes beques, també va deixar dit que «L’essència de la felicitat consisteix en acceptar ser el que ets». No hi ha res més difícil que mirar-nos al mirall i comprendre que aquella imatge no és la d’un estrany. Generalment per poder comprendre aquestes coses s’han de viure molts anys i, en conseqüència, és una llàstima que precisament quan comences just a albirar la llum del coneixement, t’arriba la cita amb la Parca. Mentrestant, si més no, faríem bé en seguir el consell que li donaven constantment al personatge que interpretava Tom Hanks: «Corre Forrest! Corre!».

Cites de paraula

“Cada paraula escrita és una victòria contra la mort.”

(Michel Butor)

Hitler llegia molt

 El 31,7% dels joves catalans no llegeixen ni un sol llibre a l’any. La dada és contundent, si ens la prenem aïllada de qualsevol altra consideració. Els nostres fills no llegeixen, o llegeixen poc i per obligació, però fa uns anys aquesta situació era radicalment diferent? Fa trenta o quaranta anys la gent llegia més que ara? Jo crec que no, el que passa és que abans la majoria dels que no llegien se’n avergonyien i ara no, ara no llegir és normal i els lectors són una espècie de freakies.

Però referir-nos a la lectura en abstracte és un engany, hauríem sempre de concretar. Quan parlem de llegir què volem dir? De fet navegant per Internet ens fem un fart de llegir, o no? El que passa és que parlar de lectura és parlar de llibres i, concretament, d’un cert tipus de llibres: novel·la, poesia i assaig, la resta els obviem mentalment. Fins i tot arribem a marginar subtilment un cert tipus de literatura que estigmatitzem amb el segell de “Best Seller”.

Schopenhauer deia que «s’ha de llegir tot allò que val la pena, però per fer-ho s’ha de no llegir tot el que és dolent, perquè la vida és curta i les forces són limitades». En aquesta frase s’hi amaga una gran veritat, crucial per entendre el futur de la lectura, dels llibres i, fins i tot, de la vida en una societat aclaparada per l’allau d’informació que ens arriba constantment de la xarxa: més important que tenir accés als continguts és el fet de saber discriminar-los.

I, encara millor: més important que saber llegir o que llegir indiscriminadament, el que realment compta és aprendre a pensar. Si un llibre no fa néixer una idea entre les nostres cansades neurones és que no serveix per a res. Michel Hoellebecq, en una de les seves novel·les, afirma que «viure sense llegir és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida». Però llegir, sense més, tampoc és una activitat recomanable. Hitler llegia molt i no per aquesta raó va arribar a ser un bona persona, perquè el secret dels secrets no està en els llibres sinó a dins de nosaltres mateixos.

Acte de desobediència

“L’acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el començament de la raó.” (Erich Fromm)

Març

 El mes de març sempre arriba abans d’hora, quan el febrer cau pel forat negre dels calendaris gregorians i l’hivern encara imposa les seves normes. Els vianants, inflats d’anoracs i abrics, omplen el reduït espai de les voreres, l’any comença a fer girar els seus engranatges, la llum del sol penetra ja fins al fons de la tarda i els pagesos es rasquen el clatell tot esperant que plogui o que no plogui, que nevi o que no nevi, que faci sol o que no en faci, perquè per això ells són pagesos i el mes de març és el mes de març.

Els calendaris antics el dibuixaven amb tres cares: una que reia, l’altra que bufava i una que plorava, la suma de les quals podria simbolitzar i definir el verb “marcejar”. El març és un període insegur per naturalesa, els talps treuen el nas després de l’hivernada i els senglars comencen a passejar-se pels conreus. Els dallaires esmolen les seves eines i els impressors fan girar les màquines per imprimir el llibre que després serà el més venut en la diada de Sant Jordi.

Pel març encara som a temps d’encarar el futur amb un bri d’alè i de trepitjar amb força pel camí de les certeses. És hora de començar a obrir portes i d’escriure la història d’un temps que encara és el nostre. Després l’any comença a rodolar a velocitat de creuer, passen els dies, esclata l’estiu, es fon la tardor i, quan ja és massa tard, t’adones que aviat serà Nadal, que el banc et reclama pels números vermells i que ja tens una arruga de més allà on abans se suposava que no la tenies.

El seu nom prové de Mart, el déu de la guerra; a Roma, pels Idus de Març, va morir assassinat Juli Cèsar; és l’època en què els joseps celebren orgullosos el seu patronímic i, en el país de les meravelles, les llebres corren per no arribar tard a l’hora del te. El mes de març és aquest temps incert que gira incansablement com una baldufa i que a vegades ens mareja, però que sempre ens espera per donar un nou impuls a les nostres vides amb l’esperança d’una nova primavera.

Com organitzar la presentació d’un llibre

 Organitzar un acte cultural com, posem per exemple, la presentació d’un llibre, és una activitat d’alt risc. S’ha d’avaluar primer el marge que requereix l’impressor i l’enquadernador per tenir-lo acabat, no fos cas de no poder disposar de la publicació el dia assenyalat. Fer un llibre és com tenir un fill i sense nen evidentment no hi ha festa de bateig. L’organitzador ha d’estar en permanent contacte amb transportistes, distribuïdors, missatgers i tota mena de proveïdors fins al darrer minut.

Lligar les agendes dels presentadors és com solucionar un Sudoku, tot ha de lligar: dies, horaris de trens, disponibilitat de les sales d’actes o de les llibreries. S’ha d’anar en compte de no ferir susceptibilitats, l’ordre dels participants no necessàriament ha de ser el mateix en la targeta d’invitació que en la taula i mai de la vida s’ha d’afegir una cadira a darrera hora, perquè tots es preguntaran amb qui no havies comptat.

L’esdeveniment s’ha de promocionar a través de les xarxes socials, s’han d’enviar correus electrònics a les agendes dels diaris, notes de premsa i a vegades fins i tot s’ha de trucar a la gent personalment. Els participants han de rebre el llibre uns dies abans, ni molts ni pocs, els justos per poder dir que només han tingut temps de llegir-lo transversalment, però que està molt bé i sempre s’ha d’enviar un recordatori no fos cas que oblidessin la cita.

I, en darrer lloc, s’ha de suposar que la presentació d’una obra literària, ja sigui prosa, poesia o assaig, és una acció que va dirigida a un públic culturalment molt ben preparat, no s’ha de baixar mai el llistó i, si pot ser, al final hem de preparar unes ampolles de cava per mantenir-los atrapats durant uns minuts més, el temps just per fer-los comprar un exemplar de l’obra presentada. Però, i això és de llarg el més, més, més important de tot: sempre s’ha d’estar a l’aguait que aquell dia, que aquell precís dia, no jugui el Barça i ens engegui l’invent a fer punyetes.