Desconstruint Catalunya

 Abans, als pobles, la cuina era cosa de les mares i de les àvies, dels dispesers i els fondistes. La gent menjava a casa i només anava al restaurant quan se celebrava una festa familiar molt important. Amb el temps i amb l’aclaparadora invasió dels costums urbans, la restauració ha anat prenent un protagonisme creixent en el conjunt de la societat i hem arribat fins i tot a un punt on hi ha cuiners que són considerats amb el mateix estatus que els grans artistes del renaixement.

De fet, suposo que si Leonardo da Vinci o Miquel Àngel haguessin nascut en la nostra època –i en el nostre país–, segurament s’haurien dedicat a la desconstrucció i esferificació de qualsevol cosa que permetés ser desconstruïda i esferificada, en la cuina d’un restaurant amb moltes estrelles Michelin, on el menjar que t’ofereixen es degusta més a través de percepcions que no són les que tradicionalment es dedicàvem a aquests afers.

La gastronomia, elevada al nivell de l’I+D, sembla ser la culminació del coneixement artístic, estètic i científic de la nostra societat, igual que el Barça és la condensació de totes les nostres aspiracions nacionals i socials. Ferran Adrià i Pep Guardiola són els dos personatges que culminen i simbolitzen tot allò que en aquests moments pot oferir el nostre país al món. Això ens hauria de fer pensar, però dubto que a hores d’ara ningú hi pari esment.

Vivim en un país desenvolupat, un dels estats que es vanta de seure’s en el grup de les 10 economies més importants del món i, malgrat tot, cap dels nostres centres educatius d’ensenyament superior està situat en els 200 primers llocs del rànquing mundial d’universitats. En un món on aviat ens passaran la mà per la cara països emergents –que fins fa quatre dies ens miràvem per sobre de les espatlles– nosaltres ens dediquem al futbol i a la gastronomia. I després encara ens queixem dels nostres polítics!

LA PERA, PEDRA SOBRE PEDRA

etra vol dir pedra i sobre una pedra s’alça el poble de La Pera, en un turó arrodonit, rodejat de camps i de camins.

A la façana de l’ajuntament, un rellotge d’amples broques marca el temps de la vila i la dels seus agregats: Pedrinyà, Púbol i Riuràs i avisa a tothom que «L’hora que veus és l’hora que vius».

Arramblats als murs de l’església hi sobreviuen una tarima d’aquelles que es reservaven per a les cobles i uns gronxadors metàl·lics dels que abans patrocinava Chocolates Torras.

Un carrer anomenat “de les Roques” està flanquejat per cubells de llauna on la gent hi planta modestes flors de pagès; el campanar gòtic de Sant Isidor aixeca uns merlets que apunten directament als núvols que passen, però els xiprers del cementiri a mig camí dels quatre nuclis, semblen voler-li fer la competència.

L’església de Púbol, en honor a l’origen petri del municipi, dedica el seu nom a l'apòstol Pere. En el castell, farcit d’extravagàncies dalinianes, hi reposa Helena Ivanova Diakonova i a la plaça hi van erigir un monument, de bronze arrugat, a un senyor immortalitzat amb les mans a les butxaques; una placa –d’un material també gairebé etern– no deixa espai pel dubte de quin alcalde i quina consellera el van inaugurar en un dia de gloriós record.

 Els murs romànics de Sant Andreu de Pedrinyà reposen discretament a la vora d’una pollancreda, a redós de les aigües de la riera de La Pera. Damunt de la molsa i de l’herba encalmada, cauen les darreres fulles seques que quedaven arrapades als arbres; aviat en sorgiran de noves.

El dia en què vam aprendre a valorar la llibertat

 Viure diàriament en aquest planeta és un pou de sorpreses, cada dia ens anem a dormir amb notícies que ens trasbalsen i ens despertem amb d’altres que ens continuen afectant encara més. Anem construint rutinàriament el nostre currículum vital en funció de tot això i al cap dels anys ens adonem que hem anat deixant records d’aquest tipus, com una mena de molletes de pa, al llarg del camí de la vida.

Els nostres avis parlaven de “l’any de la pera” i “d’abans de la guerra” com si fossin referències concretes, tan exactes com les dates interestel·lars en el quadern de bitàcola del capità Kirk de Star Trek. Molts dels membres d’aquella generació que va patir la guerra podien recitar fil per randa on eren el 18 de juliol de 1936 i, una generació després, tothom recordava on era el dia en què va morir Kennedy.

Jo recordo perfectament aquell matí en què ens vam despertar amb la notícia de la mort d’en Franco i també ha quedat registrat en la meva bitàcola particular la caiguda del mur de Berlín i aquell vespre trist en què assassinaren l’Ernest Lluch. Ara probablement en molts restarà perpètuament el record d’aquests dies en què s’han desplomat les tiranies àrabs una darrere l’altra, però, la gent del meu temps bàsicament recordarem aquella data en què el franquisme va voler ressuscitar.

Fou un 23 de febrer, com avui, a la ràdio retransmetien la votació d’investidura del nou president del govern i de sobte la història va fer acte de presència en tots nosaltres. Durant 24 hores vam viure amb la incertesa d’haver de retrocedir novament a un període que ja crèiem vençut. Evidentment podria evocar molts records, però me’n quedo només amb un. Quan Ràdio Nacional van tornar a emetre amb normalitat, el locutor va posar un cançó d’Amancio Prada que deia així: «Libre te quiero, pero no mía, ni de Dios, ni de nadie» i sempre que l’he tornat a escoltar he recordat aquella jornada i he pensat que tot el que és important en aquest planeta té alguna cosa a veure amb aquest concepte tan senzill i tan fràgil com és la llibertat.

Argelers

 Argelers és un poble del Rosselló, habitat per Catalans del Nord i francesos del Sud. En el seu escut hi figura una argelaga que evoca llunyanament l’etimologia del seu origen, però hi afegeixen al seu nom allò de “sur-Mer”, perquè sempre va bé per atraure turisme. L’església parroquial de la Mare de Déu del Prat aixeca els seus murs just en l’indret on la serra de l’Albera es desfà en infinits granets de sorra i es barreja amb les aigües d’un mar que una vegada fou nostre.

La platja d’Argelers és una llenca ampla, llarga i daurada que, en comparació amb les exhaustes i sobreurbanitzades platges de la Costa Brava, encara sembla un indret natural. Per un passeig flanquejat per tamarius i petites palmeres hi passegen jubilats amb gorra d’estiuejant i senyores amb gossets llanuts. D’un petit parc d’atraccions emanen sons infantils i una parada ofereix creps ensucrades per a berenar.

En un intricat laberint de carrers s’hi amaguen xalets d’estiu de tota mena que porten per nom “Villa Hortènsia” o “El Casalot” i en una cruïlla on s’hi barregen restaurant xinesos, botiguetes de records i l’entrada d’un pàrquing, s’alça un edifici d’apartaments que exhibeix en la seva façana un gran esgrafiat que representa a una parella de sardanistes abillats amb mantellina, barretina i espardenyes de vetes.

Ara fa 72 anys, en aquests paratges s’hi van apilonar més de 465.000 persones –entre els vigilants senegalesos i el mar– que fugien en retirada al final de la Guerra Civil Espanyola. Fou un dels primers camps de concentració que va veure un continent que aviat esclataria en flames. El record de tots ells, perdura desdibuixat en un paisatge on ara només s’hi projecten les ombres que produeix la darrera llum del sol en la decadència de la tarda.

ENTRE PEDRET I MARZÀ

Els trens passen de llarg, bramant llargs tocs de botzina, però avui els núvols han decidit quedar-se quiets entre les branques dels arbres, com si fossin les barbes d’un Déu antic. 

Un grup de coloms inquiets fa de guaita permanent sobre els vestigis arruïnats d’un castell medieval i un canyissar ressec alça les seves llances a la vora de l’església de Sant Esteve, que dibuixa, sobre carreus de granit, la seva silueta romànica en un paisatge traçat amb tiralínies.

Els camins guarden secrets immemorials a la vora d’una riera d’aigües embardissades i les granges escampen en desordre tota mena d’objectes en desús, vehicles abandonats i plàstics que pengen desvergonyidament entre les vinyes.

Contínuament passen petits estols de gavines, blanques entre la boira blanca, que sobrevolen a mitja altura els teulats de les cases i una cigonya despistada apunta el seu bec cap a la plana, on un ametller ha florit entre les alzines. 

Pedret enfonsa els seus peus en els Aiguamolls de l’Empordà, però Marzà té el cap cobert per un mantell basàltic, travessat pel ferro roent de la via del ferrocarril i per una carretera transitada per vehicles que tampoc s’acaben d’aturar mai.

Una modesta església parroquial, dedicada a Sant Isidre i Sant Antoni, fou beneïda l’any 1968; els seus murs blancs, coronats per teules rovellades i per un esquàlid campanar de formes imprecises, esperen als marzanencs que volen pregar per un futur millor i als joves que desitgen divertir-se, a cops de tomàquet, el dia de la festa Major.

Quan les notícies no van de vacances

 L’actualitat és una bestia que s’alimenta amb les deixalles d’una societat que habitualment només se sap mirar el melic. Els mitjans de comunicació, en general, són fidels servidors de l’Actualisme, una doctrina filosòfica segons la qual no hi ha cap ésser immutable i tot es resol en el esdevenir continuat de les notícies, unes darrere de les altres, com una corrua de peixos que es devoren per la cua eternament.

Per aquesta voràgine, en la qual ens mantenen immersos els canals de comunicació més addictes a l’actualisme, hi va passant una mica de tot. Avui és una revolució a Egipte, però demà pot ser la vetllada dels Òscar, o un escàndol de corrupció, o l’enèsim partit del segle entre el Barça i el Madrid. Tot ocupa el mateix espai i durant el mateix temps, tant li fa que morin dues persones en un accident de trànsit a Castelldefels que dos mil en un atemptat a Bombai.

Les informacions de “darrera hora”, són com una mena de xàfec que s’ho endú tot claveguera avall. Ja sé que enyorar temps passats és d’imbècils, però quina tranquil·litat en aquella llunyana època en què els dilluns no hi havia diari –només una esquàlida Hoja del Lunes– i els esdeveniments, com a mínim un de cada set dies, estaven de festa. De la mateixa manera que fa setanta anys els treballadors van reivindicar les vacances pagades, ara no hauríem de demanar vacances de notícies?

S’imaginen una vegada a la setmana sense telenotícies ni diaris, desconnectats d’Internet i sense ràdio? No sé si el món seria millor, però nosaltres aniríem més tranquils, segur. I, ara que hi penso, de fet això no cal ni reivindicar-ho, simplement podríem fer ús del botonet d’apagar dels aparells i deixar de comprar, un dia a la setmana, el nostre diari. Això sí, no el deixin d’anar al quiosc precisament quan surt la meva columna, eh?

Cites cultivades >

“La cultura és un llarg interrogant, els mitjans de comunicació tenen una resposta ràpida a tot, la cultura és el guardià de la memòria, els mitjans de comunicació són els caçadors de l’actualitat.” (Milan Kundera)

La cultura de la crisi i la crisi de la cultura

 Vivim en temps d’anticicló i el cel pesa sobre nosaltres com una boina de ciment. En un mar en calma absoluta, els vaixells han deixat de navegar, les veles han quedat només per fer bonic, per tot arreu les naus van a la deriva i els capitans criden: «Campi qui pugui!». Els més espavilats pugen a les barques de salvament i els que no tenim més remei que continuar remant, lligats com estem amb cadenes de galiot, ens dediquem a tapar forats amb el que tenim més a mà.

Ens hem instal·lat en la cultura de la crisi. Les institucions tanquen les aixetes i alleugereixen pes, es retallen pressupostos i es comença a enderrocar l’estat del benestar. La dictadura dels mercats ha decretat l’estat de crisi i tothom ha d’acatar el toc de queda. Però, arribats a aquest punt, potser ja és el moment de dir prou, de rebel·lar-nos contra qualsevol dictadura i, si el vent no bufa, començar a bogar nosaltres amb força.

No paguem als nostres governants perquè creïn problemes sinó per a solucionar-los. Alleugerir pes de l’administració i estalviar tant com es pugui està molt bé, però, si no volem enfonsar-nos definitivament, també hem de saber invertir. Els nostres governants han de tenir clar que ara precisament són temps per apostar pel coneixement, per la innovació i les idees. El futur no el fonamenten els comerciants sinó els creadors.

Vivim en la civilització de la cultura, la humanitat ha transformat pràcticament tot allò que ens envolta i ho ha de continuar fent. Aquesta societat, en un moment crític, ha d’invertir en cultura, perquè la cultura és la mare dels ous. No hem de deixar que la cultura de la crisi provoqui una crisi en la cultura, això seria tant com cremar les naus que ens han de permetre anar navegant pel mar de la civilització.

Quan la crisi entra per la porta, la cultura surt per la finestra.

PAU, OCELLS I ALMOGÀVERS

Un parell de xiprers, verds com una maragda, acomboien discretament l’entrada d’un cementiri menut i solitari, acotat per una paret blanca i encarat cap a la Serra de Rodes.  

Comandats per un estornell erràtic, un núvol d’ocells sobrevola la plana, farcida de vinyes que descansen i d’oliveres que esperen. A l’altre costat de la carretera, el poble de Pau fonamenta els seus murs directament sobre la roca calcària i una església d’un romànic aclaparador, retalla la seva silueta en un cel esbravat per les tramuntanades.

Dels patis sorgeixen branques de tarongers ornades de fruits i ametllers carregats de flors pàl·lides. Una piuladissa constant és la música de fons dels carrers i uns gats mandrosos paren el sol sobre les pedres.

Un gran rètol publicitari, just on acaba la plana i comença la muntanya, anuncia, als possibles compradors, la construcció d’una sèrie de cases “de disseny”;  un camí entre atzavares i parets seques mena cap al monestir de Sant Pere de Rodes i una Creu Blanca, no molt lluny del barranc de l’infern, assenyala l’indret on la llegenda diu que un frare fou devorat pels llops.

Amagat darrere de l’església, el Museu d’Eines del senyor Comas guarda secrets de quan els pauencs llauraven la terra amb les seves mans, la Cooperativa ofereix el millor oli de la contrada –envasat i a granel– i en la pàgina web de l’Ajuntament encara es recorda que el fill de Bernat, Pere de Pau, batejat a la parròquia del poble, fou en el seu dia governador d’Atenes i Neopàtria i el darrer almogàver de Grècia.

Girona: el canvi en el canvi

 Sempre que pensem en una ciutat se’ns apareix com si fos una làmina inalterable, una fotografia fixada en el temps, en l’espai i en l’imaginari col·lectiu. Però les ciutats no són això, són elements vius que creixen, que es desenvolupen o que es degraden, però que ofereixen contínuament tantes cares per a ser contemplades com persones hi viuen. Fins i tot Girona, més enllà de la seva façana pètria, ens brinda tots aquests perfils.

Quan s’acosten temps d’eleccions es fan avinents les maneres diverses d’entendre la ciutat i d’encarar els problemes que afecten a la comunitat en el seu conjunt. Des de fa més de trenta anys, els governs d’esquerres que han governat Girona, amb l’empenta de l’alcalde Nadal i de la seva successora, han anat dibuixant un projecte urbà i social que, amb les seves virtuts i les seves mancances, l’ha portat a consolidar una posició d’inqüestionable lideratge regional i a mostrar una imatge de ciutat envejable en molts aspectes.

De cares a aquestes eleccions del mes de maig, tot hi que els noms ja ens sonen d’una manera o l’altra als gironins, el panorama que es presenta és nou. Convergència i Unió finalment ha pogut consolidar una proposta d’alternança i els socialistes han trobat també la manera de poder oferir a la societat gironina un projecte creïble de renovació. En Carles Puigdemont i la Pia Bosch lideren aquestes dues opcions que volen encarar el futur de la ciutat, des d’una posició de centre dreta l’un i de centre esquerra l’altra, irreconciliables en alguns aspectes i complementàries en altres.

La resta de formacions polítiques, que també previsiblement entraran en el govern de la ciutat, seran decisives probablement per a decantar la situació cap un costat o l’altre. Cap a una vessant més social i mediambiental en el cas de Joan Oloriz o en altres aspectes encara per descobrir en el de Blanca Palmada. Deixo fora de les meves opcions al PP perquè no em vull ni imaginar quin paper faria en el govern municipal una formació política ultradretana, xenòfoba i anticatalana.

Ara toca i tocarà parlar de Girona, però també de la seva àrea d’influència, perquè ara mes que mai, hem d’encarar el projecte de futur juntament amb els pobles veïns, si no volem veure com Girona queda col·lapsada entre uns murs, que ja no són els de les seves muralles sinó els dels seu exhaust terme municipal. Girona, Salt, Sarrià, Fornells, Vilablareix, Quart, Sant Gregori i Sant Julià de Ramis, s’hauran de plantejar com un tot i aquest és un dels grans reptes d’aquest nou mandat municipal.

El paradigma dels Drets Humans

 Els cercadors de metàfores durant molts anys hem navegat entre dos paradigmes pessimistes, el de George Orwell, aquell de 1984, en què s’imaginava un món futur –inspirat en el seu present– dominat per una ment totalitària i totalitzadora, i l’altre d’Aldous Huxley, on se’ns exposava un món feliç, en què l’estat havia eliminat qualsevol possibilitat de patiment, deixant un marge molt estret a la llibertat individual.

El segle XXI, que no deixa de ser el temps futur on Huxley i Orwell projectaven les seves pors, s’ha anat perfilant lentament, en una barreja fatídica, en la direcció que ells apuntaven. Aquests darrers dies, hem dirigit les nostres mirades cap al nord d’Àfrica i hem pogut veure, pràcticament en directe, com el nostre temps prenia un gir decisiu i com ens instal·làvem definitivament en una nova situació de resultats impredictibles.

Stéphane Hessel, autor als 93 anys d’un pamflet titulat Indignez-vous que és actualment líder en vendes a França, deia l’altre dia en un debat amb Jean Daniel: «No és suficient indignar-se, s’ha de treballar. No s’ha de llegir només el títol». I és que Hessel, ha volgut trobar la manera de plantejar una nova utopia, basada en la que ell va ajudar a redactar en el seu moment, la de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Una Declaració que podria haver passat per ser només “General” sinó hagués estat per gent com ell, que van pressionar per convertir-la en “Universal”. Aquest concepte d’universalitat, per sobre de les nacions i dels estats, és el que ara, amb la humanitat en un estadi d’hiperconnexió global, ens pot servir d’eina alliberadora, tal com planteja Hessel, si apliquem els principis de la Declaració fins a les darreres conseqüències.

Traducció del poema de Fernando Sabino "De tudo ficaram três coisas..."

De tot quedaran tres coses...

La certesa d’estar sempre començant...

La certesa d’haver de continuar...

La certesa de ser interromputs

abans d’acabar...

Però farem...

De la interrupció un camí nou...

De la caiguda, un pas de dansa...

De la por, una escala...

Del somni, una passera...

De la recerca, una trobada!

(Traducció: Quim Curbet)

EL PLA DE PARLAVÀ

Sota un turonet que domina la plana empordanesa, s’estenen els masos de Parlavà i de Fonolleres. Entre camps empastats de marrons, verds i grocs, sorgeixen brillants els teulats de les cases, amb les seves garites de guaita i penells que indiquen la direcció al vent. Entre pomeres i olivars, els pagesos han plantat palmeres i algun avet que queda descol·locat sota el blau intens d’un cel ensucrat de marenda.

Vora l’església de Sant Feliu, el capellà s’acomiada d’uns feligresos enfredorits i entra en el seu automòbil, probablement per anar a celebrar missa en un altre poble. En els murs de les cases s’hi dibuixen històries pètries i s’escolten les remors d’ombres mil·lenàries. Unes vaques treuen el cap entre els barrots d’alumini d’una granja i sobre una roca han florit clapes de molsa que semblen els arbres d’un bosc en miniatura.

Una parella de gnoms, a redós d’un bri de palla, reciten de memòria la Suite de Parlavà, mentre el Montgrí al fons continua vigilant impassible. Un rètol esborrat vora el Centre Cívic indica simplement que allà hi ha un rètol, dues banderes onegen a la Casa de la Vila, deixant espai entremig per a una tercera que no acaba d’aparèixer mai. En les finestres de les escoles hi llueixen dibuixos nadalencs i un establiment vora la carretera anuncia que lloga bicicletes i ven pinso pels cavalls. Un carrer anomenat Salvetat acaba estampat contra un mur, just allà on una rotonda ordena el trànsit de la comarca, i una colla d’aus de corral, a la vora d’una bassa d’aigua verda, il·lumina amb les seves plomes un quadre que podria haver-se pintat fa quatre segles.

Febrer

 Febrer és un mes enfonsat en la grisor d’un hivern que amorteix la vida. Et despertes cada dia entre els xerrics rondinaires de les gavines i la fred negra de Girona que s’apodera aviat del teu cos. Els gossos caminen sense ombra i els gats es pensen que són déus, escarxofats damunt l’escalfor d’una vànova. La gent camina sense ànima, el temps s’encongeix i s’estira, la lluna vella campa sobre els teulats i Mart llueix amb tot el seu esplendor.

Els ametllers comencen a florir discretament en els marges i la primavera ja s’albira en la llunyania, com una petita llum rosàcia que comença a brillar des dels racons més amagats de l’imaginari col·lectiu. Febrer no és un bon mes per sotjar cap al passat, ni per instal·lar-se despreocupadament en un present ombrívol, el febrer és per mirar en direcció al futur. Totes les grans il·lusions es coven en el cor de la fred.

És un mes de dites populars i pronòstics de rima fàcil, de candeleres que ploren i d’óssos que ballen. Fou durant un febrer caribeny que començà la guerra de Cuba; en un mes de febrer foren les darreres eleccions de la República –aquelles que guanyà el Front Popular– i també en un mes de febrer va caure a sobre de nosaltres aquell cop d’estat encapçalat per un Guàrdia Civil bigotut que ens volia a tots per terra.

En un ja llunyà febrer austral va voler deixar de viure la cantant Violeta Parra; en un mes de febrer van néixer dos presidents dels Estats Units que encara mostren el seu perfil gravat en les monedes de dòlar: George Washington i Abraham Lincoln i, encara que sembli impossible, en els calendaris de la història hi figuren –a Suècia l’any 1712 i a l’URSS el 1931– un parell de dies que foren 30 de febrer.