L’olor d’Internet

 Ja em perdonaran els que llegeixen assíduament els meus articles perquè és probable que em repeteixi, però els he de tornar a explicar que m’agrada el paper. Sóc fill de família d’impressors i als del ram ens agrada aquesta matèria noble, obtinguda, entre altres coses, de l’escorça dels arbres. El nostre ofici ha girat a l’entorn del paper i sempre hem valorat aquesta nostra contribució al bé comú en funció de la pressió de l’entintat i de l’adequada distribució dels colors –i sobretot dels blancs– sobre el full.

Potser a resultes de tot això, d’una formació parcial i sectària, serà que també em miro el món sempre des d’aquest aspecte concret. Per mi la música no deixa de ser una adequada distribució del so damunt la fulla pura i immaculada del silenci. Penso que sense el silenci no seria factible la música, igual que sense la pàgina en blanc no seria possible tota la nostra cultura acumulada pacientment en les biblioteques i els arxius.

Sense el paper fràgil de les rotatives no hauria estat viable el periodisme tal com l’hem entès fins ara, tot i la tendència que tenen els periodistes a sobreescriure i a omplir tots els raconets del diari. Sota la tinta contínuament resplendeix el blanc fibrós de la veritat embolicada en paper premsa. El paper serveix de suport i de contrast i, al contrari que els diners de les latrines de Vespasià, desprèn olors i sensacions.

Tot això m’ho explico a mi mateix quan intento buscar què hi ha realment darrere d’Internet. Quin és el fons sobre el qual reposa i es contrasta la informació en la xarxa? Em diuen que simplement és qüestió de temps, que tot arribarà, que ja m’hi avindré... però, per molt que ho intento, mai trobo una resposta satisfactòria, serà que m’hi falta el paper, el silenci o la veritat i, el pitjor de tot és que per més que hi poso el nas no arribo a flairar res de res.  

Cites de memòria >

3 extractes de l’article d’ahir a El País de Reyes Mate:

1. “La memòria és justícia perquè no suporta que la injustícia sigui el preu de la política.”
2. “El deure de la memòria neix d’Auschwitz perquè allò fou pensat com un projecte d’oblit.”
3. “Els perdedors guarden el secret de saber com ningú que la història podria haver estat d’una altra manera.”

PARDINES, PRATS I CAMINS

És un poble menut de muntanya, a l’extrem de la Collada Verda i al caire de l’antic camí ral entre Ribes i Camprodon. Terra de pastures i de boscos comunals, el sol sempre arriba tard a la cita matinal i se’n va abans d’hora, enfredorit, pel trencall de la carena.

Els arbres semblen tiges nues i els prats llueixen com plats d’argent. Les fonts i els safareigs estan a cobert de les glaçades i l’aigua hi reposa com un bé antic. A la plaça del Pedró s’hi alcen restes de muralles i l’absis de l’església el corona la torre d’un castell.

Els pardinesos caminen arraulits entre els murs de pedra picada i un gat negre para el sol en una terrassa amb vistes a la vall. Els cims de les muntanyes, al fons, assenyalen cap un cel estret, com una cinta blava. Un avió ha passat deixant una estela blanca i uns ocells, que han après a conviure amb el clima, han fet un vol sobre els teulats de teula catalana.

El llogaret ha crescut amb les cases noves de forasters endiumenjats. Els automòbils lluents dels senyors de Barcelona es passegen espaterrants pels quatre carrers del poble i una màquina llevaneus, que sembla encara per estrenar, espera la seva oportunitat aparcada en una plaça.

L’antic poble de Vilatinyós reposa eternament al capdamunt de la muntanya, té el cim del Taga per respatller i descansa els peus en l’antiga Vall de Ribes; el Segadell baixa fent giragonses i esquitxant els prats, per acabar oferint majestuosament les seves aigües al Freser; un arbre nu de fulles llueix encara quatre banderins de festa en les seves branques i d’un hostal de la plaça sorgeixen clams de caçadors afamats.

El temps dels fets i de les paraules

El conjunt del que habita en aquest planeta ho podríem resumir en aquesta definició: «som cuques que remenem la cua enmig d’un univers excessiu». En aquest món tot és finit, fins i tot la memòria que els humans volem deixar gravada sobre les pedres. Més enllà del que podem comprendre, tot continuarà remugant sense nosaltres, però, potser sense saber-ho i amb un afany incomprensible, podem constatar que hem creat una cosa que viurà eternament: el temps.

Ni papes, ni emperadors estan exclosos d’aquesta maledicció. Encara que construeixin piràmides a la vora del Nil i mausoleus al Valle de los Caidos, o que intentin vèncer l’aclaparadora inèrcia de la realitat comprant mitjans de comunicació i jutges –com és el cas d’en Berlusconi–, tots acaben envestits per les maleïdes i punxegudes broques del temps i criant malves; el riu de l’oblit s’emporta tot el que és mundà. Tots som cuques i els Berlusconis els primers.

Però –això ja ho va descobrir Albert Einstein– el temps és relatiu. Diuen que de jove els dies són curts i els anys són llargs i que de vell els dies esdeven llargs i els anys curts. El temps a voltes s’alenteix o s’accelera, en funció sobretot del ritme que imposa la vida col·lectiva. El nostre país va viure mig segle que va semblar una eternitat sota la grisor plúmbica del franquisme, una espècie de corrupció feixista de la política de la qual encara en són enyoradissos alguns senyors del PP.

Per aquest motiu sempre va bé que els pobles accelerin el seu ritme vital, no sigui cas que els encalcin els fantasmes del passat. Tal és cas de Tunísia, un poble germà del Mediterrani, que ara comença a desempallegar-se del pesat jou de la dictadura. Esperem que la democràcia doni corda als seus rellotges, de la mateixa manera que la vam donar al nostre país i que encara continuem donant-la –malgrat a vegades ens sembli el contrari– quan en un indret com Salt la gent surt al carrer per dir que tots volem ser un sol poble.

La realitat, la veritat, la raó i la follia

La realitat és múltiple i variada, es reflexa i es distorsiona contínuament, igual que la veritat, la raó o la follia. Sento constantment l’alè pudent de la tangibilitat al clatell i també la que exhalo, no menys pudenta, cada vegada que respiro. El món real és el conjunt de tot el que succeeix i que dura. És autèntic el gat que travessa el carrer, el núvol que sobrevola la ciutat i el mar que intueixo darrere de les muntanyes.

Però la realitat és fugissera, només existeix mentre dura, la veritat, en canvi, continua eternament. Quan el gat acabi de passar, quan el núvol descarregui la seva pluja o, fins i tot, quan el mar s’hagi evaporat del tot, seguirà sent veritat que això, avui, succeïa. La realitat és un concepte temporal, però la veritat queda i, en el fons, és l’únic que finalment acabem compartint. La veritat és el mínim comú denominador entre tots els discursos possibles.

La realitat és racional i la raó és la objectivació de la veritat. La raó, malgrat la realitat i més enllà de la veritat, ens fa més eficaços i, per tant, més lliures i feliços. La racionalitat és tot allò que la raó pot digerir, la follia és una anomalia de la racionalitat. El deliri gira sobre si mateix, desencarrilat de tota objectivitat i construeix veritats alternatives, per a consum propi, incapaces de ser compartides.

Desgraciadament vivim en un món decantat cap a la follia, cada vegada som més incapaços de compartir veritats i somnis, la racionalitat es construeix a crits en els programes televisius i la realitat s’inventa en la xarxa. Però per poder somiar a gust cal abans haver estat capaç d’imaginar-nos nosaltres sols altres realitats, perquè, quan tots els nostres somnis hagin desaparegut pugui quedar encara el regust d’una bona utopia en el rebost de la vida.

> Nota a final de capítol:

Per poder somiar a gust cal abans haver estat capaç d’imaginar-te altres realitats. Quan tots els nostres somnis hagin desaparegut, quedarà encara el regust d’una bona utopia en el rebost de la vida.

PALS, TERRA DE POSTALS

Sobre un pedró que s’alça en una antiga llacuna, s’hi retalla la silueta de la vila de Pals. De lluny el poble semblava flotar sobre un tel de boires ondulants, però el sol aviat ha pres possessió del paisatge i les pedres llueixen en totes les seves gradacions tonals de l’ocre al gris perla, amb clapes geomètriques de vermell teula i verdes pinzellades de pi i d’alzina surera. Pals és un poble amb ànima de cartró-pedra, els seus carrers són nets i el cel ho embolcalla tot amb reflexos de paper de regal. Les restes d’un pessebre vivent li donen encara més aquest aspecte d'atrezzo, de decorat per embadalir turistes.

Però Pals és un poble més consistent del que pot semblar contemplat des del visor d’una càmera fotogràfica i enquadrat entre les formes d’una postal. L’envolta un paisatge magnífic, descrit i admirat per Josep Pla, que va arribar a reduir-lo a una idea-concepte: L’Empordanet. 

El Montgrí descansa sobre la plana, oferint un perfil de bisbe jacent; la serra de Begur serveix de niu al sol que neix cada dia pel costat de mar; les Gavarres són com un animal que es llepa les ferides i el Pirineu, al fons de tot, sembla posat per fer bonic, com la molsa enfarinada que rodeja els pessebres de les cases de pagès.

Els ametllers floreixen impúdicament vora les cases, els serrells dels canyers llueixen entre els camps, els pàmpols de les figueres de moro treuen l’orella darrere dels murs i els coloms baten les ales en la Torre de les Hores. El mar, més enllà dels Masos, és una altra història, però, per si de cas, en una rotonda hi navega la proa de formigó d’un vaixell.

> Cita de memòria:

“No teníem records; érem el record que tenim ara.”

(Gabriel Ferrater)

> Paraules sobre paraules:

“Sempre hi ha vent a les nostres cançons.”

(Maria del Mar Bonet)

Por a la democràcia

 Una de les frases més famoses de la història del cinema és quan Norman Bates diu que «el millor amic de qualsevol noi és la seva mare». Probablement a causa d’aquesta manera de pensar, en Norman –el protagonista de Psicosi– guardava la seva mare dissecada, asseguda en un balancí al menjador de casa seva, aquella casa ombrívola dalt d’un turó, que ens va mostrar Alfred Hitchkock, el rei del suspens i del terror.

Aquesta frase em porta a recordar aquella altra de Winston Churchill al Parlament Britànic quan va dir que la democràcia és el pitjor dels sistemes polítics, excepció feta de tots els altres. Aquesta frase va fer fortuna perquè tenia la seva gràcia. És evident que la democràcia és el millor sistema polític, però el problema és que cada vegada són més els que prefereixen veure-la dissecada, simplement com una manera de triar una vegada cada quatre anys als nostres representants.

La democràcia és molt més que això, és un sistema social, una manera d’organitzar-se políticament el conjunt de la societat i, com a tal, hauria d’impregnar tots els racons on es desenvolupa l’activitat social. La democràcia ha de funcionar també en les empreses, els hospitals i les escoles, però, en primer terme i sobretot, se l’han de creure els propis partits polítics que en són la base essencial.

Que un partit polític decideixi convocar unes eleccions primàries no hauria de ser una excepció, hauria de ser la regla. De la mateixa manera que, en aquest sentit, el sistema electoral parlamentari no admet excepcions, els partits polítics s’haurien d’aplicar el reglament amb el que pretenen jugar. Quan alguns alguna vegada hem dit que la democràcia no funciona, volem dir que no s’aplica, que no arriba fins allà on ho hauria de fer. Aquest és el gran repte de futur i no cap altre: democràcia, l’única ideologia política en la qual tots podem ser realment radicals.

> Cita a cegues:

“Viure és persistir en la construcció de la memòria.” (René Char)

PALOL, LA CREU I LA MOTA

És un terme municipal dibuixat per dos torrents que baixen del massís de Rocacorba fins al Terri, acomboiats per l’ombra de grans roures; dos fils d’aigua fosca que s’encreuen amb la carretera de Girona a Banyoles, entre camps pulverulents de tons ocres i verds.

Els Palolencs invoquen el nom de l’arcàngel Sant Miquel, sota l’entrada de la seva església fortificada. Els seus morts més antics reposen en tres cementiris diferents, arrecerats entre vells xiprers i murs de pedra picada, i un cementiri nou, en un alzinar equidistant dels tres nuclis, espera pacientment als que han de venir.

En el Clot de la Mota ha quedat gravat en la memòria del poble un gloriós enfrontament contra els gavatxos i en el Dolmen del turó de Sant Dalmau hi reposen encara records més antics.

Sota un rellotge de sol mig esborrat en la paret de l’antiga església de Riudellots de la Creu, un gos vell, però fidel als seus amos, barra el pas als desconeguts i una làpida al peu de la porta adverteix a tothom per igual amb una enigmàtica sentència: “Vigileu, puix no sabeu ni el dia ni l’hora”.

Vora la carretera les portes del popular hostal de la República ja fa temps que estan tancades i en la llunyania s’albira l’alè vaporós que desprèn a tothora la ciutat dels quatre rius. Palol de Revardit és un poble del Pla de l’Estany que mira més cap a migdia que cap a la muntanya, s’amaga sota un cel estès suaument sobre els camps i les cases, un paisatge ondulant que, com una vànova envestada per arbres i camins, cobreix des de sempre una terra carregada d’històries i de noms.

Gener

 Janus era un d’aquells déus que, amb els sants i els beats encara per inventar, omplia modestament els calendaris dels antics romans. Era el protector de les portes i de les entrades; els antics pagans invocaven el seu nom en entrar a les cases i, finalment, va servir també per donar nom al mes amb el qual s’inicia l’any. Janus es representava sempre amb dues cares, una amb la que mirava enrere, cap al passat i amb l’altra endavant, cap al futur.

D’aquell Janus dels romans fins al superdolent de dues cares de Batman hi van més de 2.000 geners que jo, ben segur els estalviaré. Sembla ser que el gust per la mitologia no ens el podem treure de sobre, el cristianisme no va poder i ara, instal·lats en un permanent estat de modernitat, tampoc. Però no està malament de tant en tant recordar d’on venim i aquest Janus del mes de les rebaixes ens ho recorda anualment. Gener és un mes obscurament blanc, primer ens fa pensar que no n’hi ha per tant i després ens clava una clatellada glaçadora, al clatell i a la tarja de crèdit. Mark Twain deia que és un mes, juntament amb els onze restants, completament inadequat per especular en borsa, però aquesta és una altra història.

Una vegada cada quatre anys, els emperadors americans llegeixen a les portes del Capitoli, abrigats dels rigors del fred gener amb gruixuts abrics de llana, el seu discurs d’investidura. Va ser precisament ara fa quaranta anys, un 20 de gener de 1961, en què John Fitzgerald Kennedy va pronunciar aquell famós discurs on deia allò de «no et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t que pots fer tu pel teu país». I ara fa només dos anys en què Barak Obama va deixar dit que «el món ha canviat i el nostre deure és canviar amb ell». Gener és un mes obscurament blanc, però és l’hora de fer-se bons propòsits. És el moment de dir, amb Janus, amb Twain, amb Kennedy o amb Obama: «Sí, nosaltres podem».

> Cita a cegues:

“El tic-tac dels rellotges sembla el soroll dels ratolins rosegant el temps.”

(Alphonse Allais - 11 de gener de 1890)

> Nota a peu de pàgina:

 La tuneladora ens ha fallat, haurem de trobar una altra manera d’enderrocar la Sagrada Família.

Elogi de les coses normals

 La normalitat és un ideal, una utopia. Res mai és de tot completament normal, completament ajustat a la norma, perquè les normes, com les onades del mar, els núvols en el cel, o les opinions dels humans, són canviants i volàtils. El que avui és normal, ahir podria ser monstruós o al revés. Ahir fumar constantment i en qualsevol lloc era la cosa més normal del món i ara ja no ho és. La normalitat simplement és la mitjana en un camí sinuós: quan la línia és contínua no és pot avançar.

La norma, és la regla. Serveix per mesurar, per rectificar i per corregir. Les normes són còmodes, però també són molestes. Els humans som prou intel·ligents com per crear-les i prou animals com per desacatar-les. O és al revés? El nostre ideal és viure en una societat sense restriccions, en plena llibertat, però creem normes a cada instant, perquè en el fons sabem que sense elles regnaria el caos.

Spinoza deia que els homes s’equivoquen quan es creuen lliures perquè saben quins són seus desitjos però no són conscients de les causes que els provoquen. De fet tots som presoners dels nostres desitjos i això els publicitaris ho saben bé. Per quina raó serà sinó que la paraula llibertat és de les més pronunciades en els anuncis televisius? La tirania ha aprés amb el temps a estimar el concepte “llibertat” perquè sap que està construït sobre una mentida i si alguna cosa odien els tirans són les veritats i la raó.

Només la veritat i la raó són lliures, no obeeixen a ningú, però no són conceptes infinits ni absoluts, perquè en el fons són filles dels humans, uns éssers finits i relatius. Només aconseguim ser lliures si partim de la base que no ho som, l’alliberament només serà possible si sabem que la llibertat mai serà absoluta. La llibertat es fonamenta en aquestes normes –com la llei antitabac– que ens autoimposem i que es rebel·len constantment contra la normalitat que ens voldria esclaus dels nostres propis desitjos.

PALAU EN SA VERDERA

És un poble arrapat a la serra de Rodes, una muntanya aspra, esquitxada de lloses de llicorella. Les cases del poble s’han estès com una plaga sota l’ermita de Sant Onofre que, malgrat tot, brilla com un puntet blanc entre la verdera. La cresta més alta del rocam es retalla contra un llenç blau, d’on hi pengen quatre bromalls i uns ocells esquius; a baix, mentrestant, s’hi estén la plana, sembrada de vinyes, oliveres i aiguamolls. Una mica esquerdat per les edificacions d’Empuriabrava, el golf de Roses brilla com una llengüeta de plata, i al fons uns núvols suaus semblen flotar eternament sobre la llum delicada de l’Empordà.

Pintats de colors punyents, l’edifici de la cooperativa i el bar de Ca la Júlia s'alcen al voltant d’una rotonda, presidida per una escultura d’inequívoca vocació il·lustrativa. L’extrem d’una plaça, dedicada a les víctimes de la guerra, serveix de balcó i de mirador d’un paisatge infinit. Una placa de material imprecís anuncia a la posteritat i als passavolants desinformats que, en el seu dia, il·lustríssims senyors la inauguraren.

Mig ocultes entre les cases, hi brillen aigües de regadiu i una immobiliària encara promociona noves construccions de cases arrenglerades, una tradició local que va començar amb els dólmens de l’Albera i que ha continuat infatigablement a través dels segles. Al pati de l’ajuntament hi creix una gran palmera regada amb les aportacions dels contribuents, sobre el mur de la façana de l’església hi dansen dues campanes desemparades i un gat negre contempla el panorama amb afilats ulls verds.

El futur simple

 Sempre és més fàcil fer resums dels anys vençuts, les hemeroteques serveixen per això i el Google també, que preveure un futur encara per fer. John Maynard Keynes pronosticava que el problema no és que acabi arribant l’inevitable sinó l’imprevisible, perquè tot allò que és inevitable és previsible i per tant podem lluitar-hi, en canvi contra allò que desconeixem no hi podem fer-hi res. Però l’any 2011 segur que arribarà amb problemes evitables que intentarem superar de manera previsible.

Ben segur que en aquest món globalitzat, que ens espera durant la resta de les nostres vides, els problemes i les seves solucions hauran de ser globals i cada vegada es farà més evident el que, a mitjans del segle passat, deia Martin Luther King: «Una injustícia comesa en qualsevol indret del món és una amenaça per la justícia al món sencer», tot hi que aquesta advertència només ens servirà si entenem que nosaltres també som capaços de cometre injustícies.

Ja em perdonaran tantes cites de personatges del segle anterior en ple segle XXI, però el present és el resultat d’un substrat cultural produït bàsicament en els cent anys anteriors i això em porta –inevitablement– a continuar aquest article parafrasejant Charles de Gaulle i Wiston Churchill, per dir que si l’acció és el resultat del treball del homes enmig de les seves circumstàncies, la història només serà indulgent amb nosaltres si tenim el coratge d’escriure-la.

El futur no és mai simple, és més aviat complicat perquè tothom se l’imagina com vol. Però, més enllà d’aquesta complicació evident, podem dir sense por a equivocar-nos que l’any 2011 serà el que entre tots decidim que sigui, uns estiraran més que els altres i finalment el dibuix sortirà distorsionat, tal com es ve fent des del començament dels temps i tal com es farà mentre la humanitat se segueixi regint per l’Errare humanum est.