Un sol matiner, que ha sorgit qui sap com entre les muntanyes, fon la fina capa de gebre que cobreix els camps a l’obaga. Un tel d’hivern s’alça del terrós i les vaques pasturen entre camps pentinats i repentinats per l’arada parsimoniosa d’un pagès, que sembla instal·lat des de sempre en aquest paisatge.
L’església de Falgons dreça un massís campanar a la vora dels xiprers d’un petit cementiri. A l’entrada del temple, a l’empara d’un modest atri, unes quantes cadires semblen esperar uns feligresos que no arriben. El sol dibuixa una estreta escletxa de llum entre les pedres, il·luminant un senzill cartell on es convida a la presentació d’un llibre on sembla ser que s’assegura que a la vall hi ha encara un secret per descobrir.
El canó d’una font, rodejat de molsa, deixa anar un rajolí d’aigua, per recordar als passavolants que la Vall de Campmajor és terra de rieres, de rius i d’estanyols.
Una mica més avall, el castell dels Cartellà ensenya encara les dents d’una torre que senyoreja sobre els masos penjats de les feixes a un i l’altre costat de la riera.
Un ajuntament pintat de colors vius vol ser el centre neuràlgic del poble, però avui tot està desert. El camp de futbol, de gespa natural, sembla un element més del paisatge i, al fons, unes muntanyetes semblen posades per donar un toc de realisme a la contrada.
El sol ha pujat ja sobre el seu zenit i aviat caurà com una pilota desinflada, la Vall de Campmajor dormirà el seu somni hivernal, el gebre es congriarà novament en els marges i a les cases s’encendran petites espurnes de vida que són realment el secret de la Vall.
0 comentaris:
Publica un comentari