Miquel Duran: quan el paisatge és un pessebre

Un país és el que és gràcies a la gent que l’habita, als que cada dia llauren pacientment el seu producte interior brut i paguen religiosament els tributs i els impostos. Un país és el fum de les seves fàbriques, el poder de la seva moneda i el pes específic de la seva economia, de la seva capacitat d’innovació i de la preparació intel·lectual dels seus líders.

Un país és tot això, però també alguna cosa més. Un país és l’olor de la fusta cremada en una petita llar, és la fina capa de boira que cobreix els seus rius cada matí, són els colors d’un mercat a primera hora i el só de bronze de les campanes que s’escampa lliurament pels camins. Probablement sense aquestes altres coses que acabo d’enumerar un país encara seguiria essent un país, però no seria una pàtria.

Una pàtria no és res que es pugui sospesar ni comptar, són anhels, desitjos i somnis. Una pàtria és un paisatge que ens acomboia i que ens diu: «Tu ets d’aquí». Sens dubte, per raons com aquestes, quan arriba Nadal, a les cases del nostre país la gent hi posa un petit paisatge en un racó del menjador o de la saleta. Un paisatge, una pàtria, un pessebre, una bandera que oneja al vent.

Com en tot hi ha gent que són virtuosos del seu art i fins i tot n’hi ha que dediquen una part del seu temps a fabricar pessebres. En Miquel Duran n’és un. En el seu cas segurament no podria ser d’altra manera, perquè ell viu envoltat pel paisatge de la Garrotxa que és la pàtria dels pessebres o, si més no, és la pàtria dels paisatges, que ell també sap captar amb la finor del seu pinzell.

Però un fabricant de pessebres és un fabricant de somnis, un recreador de paisatges, un patriota. En Miquel Duran és tot això i per aquesta raó l’Associació de Pessebristes de Girona l’ha convidat aquest any a exposar els seus pessebres i jo us convido a visitar-los, els seus i els dels altres, perquè en ells hi trobareu l’essència del nostre país i sentireu novament aquella sensació que us recorre la pell quan penseu que, més enllà de les nostres eixorques vides, alguna cosa de nosaltres quedarà per sempre.