Malgrat tots els imponderables, el nostre país ha tornat a la normalitat. Després d’un breu cicle electoral –històricament parlant– en què el socialistes i altres forces d’esquerres han ocupat el poder en diversos estrats institucionals –govern de l’estat, municipis, comunitats autònomes, diputacions i Generalitat– finalment ara tornen a governar els de sempre.
A l’Estat el Partit Popular encarna aquesta idea d’Espanya, difusa per un costat i molt concreta per l’altre, que entronca directament amb la ideologia que ha inspirat a la majoria dels governants espanyols des l’època dels reis catòlics. I a Catalunya, i a la majoria de municipis, governa aquesta coalició de liberals i democratacristians que ha sabut amb gran èxit fer seva una idea de Catalunya i repartir-la entre els seus com si fos una franquícia.
S’ha acabat el bròquil! Ara tornen a manar ells i ens imposen la seva manera de veure el món i –tal com ens deia el senyor Duran– de palpar-se la cartera. S’ha de retallar, i és cert, però casualment les retallades serveixen per impulsar el seu model, un model alternatiu, discutible tant com es vulgui, però molt consistent: si no et va bé la sanitat pública ves a la privada... si vols una educació de qualitat porta els teus fills als Maristes, o als Jesuïtes, o als Germans de La Salle...
Tot està lligat i ben lligat, cap problema és el que vol una majoria que s’ha expressat democràticament a les urnes. Però deixi’m plantejar un problema marginal i modest –i que a mi em toca perquè sóc del ram– i de la cultura què en fem? Per a la resta tenen un model alternatiu, però per a la cultura no. No es poden privatitzar les biblioteques, ni els museus perquè no són ni seran mai rentables i l’empresa privada no els voldrà mai, com ho farem? Ja ho han pensat senyors de la dreta? És un perill perquè si ens quedem sense l’oxigen de la cultura el cervell del país pot morir i, fins i tot vostès, sense cervell no van enlloc.
0 comentaris:
Publica un comentari