Més enllà

Totes les religions han volgut interpretar el que hi ha a l’altre costat de la vida, la vida després de la mort. Els antics es formaven sovint una visió espantosa del que anomenaven «el regne de les ombres». No deixava de ser un plantejament força realista perquè, mitologies a part, el regne de la mort no ha estat mai il·luminat per la llum del coneixement empíric.

Aquestes teories d’ultratomba les venim arrossegant des de temps immemorials. Naveguen de les piràmides als mausoleus, dels cementiris als crematoris. Són visions contrastades: salvació i paradís contra infern i condemna. La vida és eterna i en qualsevol cas ens toca anar amunt i avall amb el pes feixuc d’una ànima immortal lligada al turmell de les nostres conviccions.

Són bàsicament visions tranquil·litzadores, la vida dels éssers estimats perdura més enllà de les oscil·lacions terrenals i la nostra pròpia existència adquireix un caràcter transcendental. Després de Jo, continua el meu Jo, més jove i atlètic, saltant de núvol en núvol i contemplant els pobres desgraciats que, arran de terra, continuen bregant amb les seves hipoteques i amb els seus telenotícies carregats de crisi i de sang.

I tot per no haver d’afrontar la realitat, l’evidencia del no-res. Després de la vida –i abans tampoc!– no hi ha res, per no haver no hi ha ni mort, la mort és un clic, un instant, després res. És com un somni però sense somni, un monòleg sense protagonista. La vida és la única idea tangible, el cel i l’infern els vivim en l’espai de temps del qual en gaudim entre un no-res i l’altre. Fer d’aquesta vida un espai de felicitat és ja en si mateix un repte prou important com per dedicar més esforços en pensar en hipòtesis impossibles, a pensar en un més enllà quan ja som al caire de l’abisme.