A vegades ens emboliquem amb disquisicions inútils –n’hi ha algun que ha passat la setmana comentant i opinant sobre la llengua que empra en Gerard Quintana a casa seva– i ens omplim la boca amb les declaracions d’algun entrenador de futbol, com si d’això en depengués el destí de la humanitat. Però el món gira i la història es continua escrivint, i l’escriuen precisament els que se la treballen.
Aquest any, els pobles d’uns quants països del nord d’Àfrica, han canviat radicalment el rumb de la seva història. Primer va ser Tunísia, després Egipte i ara Líbia. Això sí, hi ha encara encara uns quants dictadors en actiu, però ja fa temps que han començat a tremolar i la fotografia de Gaddafi ensangonat probablement encara els posarà més nerviosos. Però aquests processos són imparables.
Ara també hem vist com finalment al País Basc arribava la pau, una pau esperada i anhelada per tots. A més de la pau alguns també desitgen altres coses: uns volien veure la foto dels terroristes derrotats com un Gaddafi qualsevol i els altres ens intenten vendre la seva derrota com una victòria. Evidentment no s’imposaran aquestes raons marginals perquè la història sempre va pel mig.
A vegades ens pensem que vivim en el pitjor dels mons possibles, ens atabalem per qualsevol cosa, ens embrutim els dits amb els titulars més negres dels diaris i amb els comentaris, contaminats de sofregit radioactiu, de les porteres, però el món gira malgrat les nostres misèries quotidianes i continuarà girant, impulsat per una força que ens depassa, fins molt després que tots hàgim desaparegut de la faç de la terra.
0 comentaris:
Publica un comentari