És un poble de la Garrotxa, desdibuixat i escabellat per l’urbanisme més incompetent.
Les seves cases desiguals s’arrepleguen en un lleu repetjó, just allà on es troben, si us plau per força, en un definitiu aiguabarreig, les aigües i les sorres del Llierca i del Fluvià.
La carretera d’Olot s’ha anat menjant de mica en mica el territori i ha acabat per ocupar tota la plana, amb un embull de vies que semblen haver de girar eternament sobre si mateixes. El talús que separava el poble del seu cementiri ha quedat definitivament tapat i ara els morts no han d’anar a donar la volta per la carretera.
Un prestigiós heraldista i genealogista català afirma que la paraula “Llierca” té un origen cèltic i que ve a significar una cosa així com: “riu en forma de faixa ondada”. Probablement aquesta complexa definició, condensada en un sol mot, ve a demostrar també l’origen ètnic del gust per la concisió, característic dels pobles de muntanya.
Sant Jaume de Llierca, abans de dir-se com es diu ara, s’anomenà durant molts anys Palau de Montagut, per a passar fugaçment a denominar-se Poble de Llierca i acabar prenent el nom de la parròquia, que ja l’any 940 estava dedicada a Sancti Jacobi.
Els aquarel·listes de la contrada quan han de pintar el poble, generalment fan abstracció de la carretera i d’algunes de les construccions més característiques del poble i embolcallen l’església en un paisatge eternament tardoral, rodejat de muntanyes menudes i d’arbredes rogenques. Deixem-ho estar així, perquè, si no és veritat, en el fons també és ben trobat.
0 comentaris:
Publica un comentari