La pluja, quan cau ordenadament, és com una mena de bàlsam que t’ajuda a dormir i a pensar. Si, a més, el calendari ens marca ja ostensiblement els darrers dies d’octubre, del tamborineig de les gotes en pot sorgir qualsevol cosa. Sobretot els records d’altres pluges, de dies llunyans i d’hores definitivament passades. La pluja, quan sap ploure, és una de les meravelles més preuades al nostre país.
Tot és començar a ploure i els boletaires surten dels seus amagatalls. De la mateixa manera que els antics egipcis i les cultures ameríndies eren adoradors del sol, els boletaires són adoradors de la pluja i de les humitats profundes dels alzinars i de les pinedes. La pluja és vida i és riquesa; més enllà dels índexs borsaris, al producte interior brut dels països s’hi hauria de sumar el cabal dels seus rius i la precipitació mitjana anual.
Però, i això ja ens ho advertia Raimon, la pluja al nostre país no sempre sap ploure i –el que encara és més important– no sempre sabem valorar els riscos i els paranys que el clima mediterrani tradicionalment ens imposa. Construïm en llocs on l’aigua s’entesta en voler-hi passar de forma torrencial i a més la gent continua intentant travessar amb els seus vehicles per indrets on no s’hi pot navegar ni en barca.
Sembla ser que aquest clima que ens ha tocat en la loteria geogràfica de les nacions, no només no sap ploure, sinó que ens amara contínuament de tossuderia. Sort n’hi ha dels poetes i de quatre il·luminats que ens recorden de tant en tant la influència benèfica de la pluja, perquè sinó algú a hores d’ara ja li hauria posat un plet.
2 comentaris:
Tot i que no m'agrada gaire mullar-me, no seré jo qui posi un plet per la pluja que fa la seva feina, encara que no agradi a tothom.
(he entrat al blog de les fotos, he quedat molt impressionada)
Hi estic d'acord. Unes fotografies impressionants.
I el nostre Raimon que sempre hi és, amb pluja o sense, com un roig encès que,a aquestes alçades, encara ens covida a assaborir la vida, l'única que tenim.
Publica un comentari