Girona, el temps de Fires

Quan el relat de l’any arriba als capítols de conclusió, a Girona és temps de Fires. Les fulles dels arbres de la gran devesa vora el Ter es posen d’acord per caure totes a una i els colors de la ciutat deriven de sobte cap als torrats, els taronges, els ocres i tota la gamma de rovellats. El cel, en canvi, sembla haver perdut la saturació tonal i només deixa entreveure uns quants tons de gris i para de comptar.

Durant uns dies, de sant Narcís a Tots Sants, el temps només avança al ritme que imposa la gran nòria que gira entre les capçades dels vells plàtans. Al llarg del dia, a la gran esplanada de la Copa, refulgeixen entre gotes d’humitat els vidres trencats a bocins de les ampolles de cervesa i de nit el recinte s’omple de vibracions gegantines, que fan caure dels arbres les poques fulles que encara quedaven enganxades a les branques.

Un àngel de bronze, al capdamunt del campanar de la catedral, s’ho mira tot amb l’aire de qui ha vist passar molts octubres i molts novembres, i un exèrcit de policies municipals intenta posar ordre en la lògica caòtica dels automòbils, que arriben incessantment dels pobles del voltant. La ciutat, a vista d’àngel, sembla un formiguer embogit, il·luminat per milers de cuques de llum epilèptiques.

Les Fires de Girona, més enllà d’una simple festa major local, són una categoria del calendari, que s’imposa per sobre de la senzilla denominació dels mesos i de les estacions. El temps de Fires és un lapse d’eternitat en la immortal cadència vital dels gironins. Les mosques prenen possessió del seu llegendari regne i les aigües enfangades dels rius circulen lentament per les venes d’una ciutat que desperta quan les altres llangueixen.