De cop i volta la temperatura s’ha anat adaptant al calendari, el sol ha deixat de brillar amb aquella insolència de l’estiu i els núvols van dibuixant animalets llanuts en el cel. Per fi ens hem pogut posar la roba d’entretemps i hem deixat de semblar guiris indocumentats. Els colors del paisatge inicien una decantació irresistible cap als ocres i els ambarins, els trens tornen a carretejar treballadors i estudiants i les voreres s’omplen de gent amb aspecte atrafegat.
Aviat canviaran l’hora i els dies decauran inevitablement cap a la depressió lumínica, que arriba al seu punt més baix pels volts de Nadal. A les fruiteries començaran a lluir novament els productes saborosos de l’estació, els gossos passejaran amb la cua dreta i la corretja tibada i, finalment, arribaran les eleccions. Serà temps d’escoltar discursos i contra-discursos, de valorar somriures i ganyotes i d’escoltar, com sempre, les interessades valoracions dels sondejos i dels resultats, dels uns i dels altres.
Però aquesta tardor ens envaeix el dubte, sobretot als que encara recordem aquelles «primeres eleccions democràtiques» de 1977, en què hi vam dipositar tantes il·lusions i esperances. Tots aquells ara hem començat a témer que aquestes siguin les «darreres eleccions democràtiques» i que a partir d’aquí s’inicii una nova era «més enllà de la democràcia», que a partir d’ara es vagi valorant més els sondejos que els vots i que finalment manin més «els mercats» que els polítics.
Tot això pot passar perquè, de fet, ja està passant. De la mateixa manera que abans de la crisi tots vèiem clar que algun dia esclataria la bombolla, avui tots tenim clara aquesta situació i la qüestió és que cap de nosaltres fa res per evitar-ho. Malgrat la crisi, tothom està instal·lat en unes comoditats a les que ningú vol, o no pot, renunciar. El futur té la fastigosa mania d’anar a la seva, però per una vegada hauríem d’intentar collar-lo com sigui, si no volem que s’esvaeixi en el vent com el pet d’un gos gandul.
2 comentaris:
Que manen els "mercats" és una evidència, i els polítics si poden moure una mica els braços encara gràcies. Només tindrien força si es posessin d'acord, la qual cosa no passarà fins que siguem definitivament en el precipici. Aleshores per força hauran/haurem de reaccionar.
És normal que en una societat de credo capitalista els mercats siguin els que manin; què voleu?
De totes maneres està bé que siguis una de les veus que clamin contra el Totum del sistema que marca paradigma.
Algú ho havia de dir?
o bé, reformem-ho tot per a que tot segueixi igual?
o encara, folleu,folleu, que el mon s´acaba?
Publica un comentari