Anacronismes

La crònica de la nostra civilització és una rècula de conflictes que, mirada des del present, es perd en la foscúria dels temps més remots. Les guerres, les epidèmies, els terratrèmols, les revoltes i els genocidis són la base i el fil argumental de la narració humana. Una narració a voltes embellida amb noms de grans personatges i amb un estofat de llorers que va fent xup-xup en els llibres d’història.

El temps és la gran màquina trituradora que s’ho menja tot, es menja fins i tot la veritat, que acaba digerida en els intestins del present. D’aquests detritus en diem «anacronismes» i a vegades ens els presenten com si fossin menges suculentes. Fires medievals, recreacions històriques, representacions escèniques, fetes amb més o menys pressupost i amb molta Il·lusió.

A vegades els anacronismes només afecten a la pell de l’assumpte i, sovint, són acceptats conscientment per tothom. Però n’hi ha d’altres que són més complexos i que arriben fins al moll de l’ós de la història, són aquells fets que plantegem des del present, amb la perspectiva actual, sobre un passat fonamentat en bases radicalment diferents de les que ara ens aguanten.

Evidentment com més reculem en el passat, més probabilitats tenim de trepitjar aquest terreny enfangat i perillós, però el perill hi és sempre i no per pensar que de determinats fets, relativament recents, en podem tenir relats directes, fins i tot el fet de ser-ne testimonis directes, ens vacunem automàticament dels anacronismes. 

Quan girem la mirada cap al passat, sempre ho hem de fer amb la intenció de comprendre i mai amb la voluntat de canviar-lo. I, per exemple, quan a Girona parlem dels setges, hem de plantejar-ho fonamentalment des de la perspectiva absolutament dramàtica amb què es van desenvolupar aquests fets i no banalitzant-ho com a vegades es fa.