És amb prou feines una lleu ondulació en el mapa, entre el Gironès i la Selva. Un turonet rodejat de rieres que desguassen a l’Onyar. És un campanar quadrat que s’eleva discretament entre el groc torrat dels camps de blat i d’ordi, entre el verd polsós d’arbres que creixen guerxos en els marges. Els camins neixen i moren entre les cases, disseminades capriciosament en el paisatge.
El sol d’agost tarda dotze hores en traçar un arc perfecte sobre el cel del municipi, però els rellotges de sol encara marquen les hores amb la parsimònia del temps de pagès, els gossos borden amb un idioma après de generació en generació per a espantar als passavolants i els gats dormen a l’ombra de les eres i dels garatges amb la seguretat dels que descansen perquè es senten imprescindibles.
Un cor de veïns i de forasters es reuneix en el local social per cantar un dia a la setmana i un grup amateur hi assaja obres teatrals. Els andreuencs celebren la seva festa major el primer diumenge de setembre i per Nadal organitzen una quina.
En una moderada llunyania s’albira, embolcallat en una mena de calitja, el perfil allargat de les Gavarres i la blancor lluent de les cases de Cassà de la Selva. A la plaça de l’església només hi ha aparcat un tractor amb el seu remolc i, guardat per una vintena de xiprers, un cementiri de façana blanca a la vora de la carretera sembla la fita ineludible del poble.
Sant Andreu Salou són escassament un centenar i mig d’ànimes mortals i unes quantes més d’immortals, arrapades a una terra fecunda que segurament els acomboiarà per sempre.
0 comentaris:
Publica un comentari