Quadern d’estiu (La migdiada)

La migdiada és com una mena d’obligació estival, no es poden entendre les tardes d’estiu sense la perceptiva becaina, mentre el sol intenta foradar les persianes de l’habitació amb els raigs furibunds de la canícula. Durant les hores de més forta insolació cal reduir l’esforç corporal al mínim, sobretot després d’un àpat lleugeret, amb peix fregit, amanides, carns a la brasa, meló amb pernil, fruites i gelats, tot regat –evidentment– amb un vinet fresc i licors amb glaçons.

Els nostres pares i avis dormien acomboiats pel tentineig dels plats a la cuina i per la cridòria llunyana de les criatures al pati. Ara les coses han canviat, les dones s’han emancipat i els plats es deixen a l’aigüera –ja els rentarem més tard–. Els nens estan en una espècie de silenci concentrat, amb els seus auriculars i els comandaments dels videojocs, que no deixen ni per vacances, no fos cas que perdessin el costum.

Després de la migdiada el món es veu d’una manera radicalment diferent. Durant aquells moments de somnolència han passat tota mena d’imatges i de sensacions pel teu cap que, banyades amb uns litres de suor, esdevenen com una mena destil·lat del coneixement humà. Mentre els plats bruts continuen intactes en seu lloc, es comença a pensar en el berenar-sopar i en les converses sorgeixen ja els grans temes filosòfics que es debatran en la llarga vetllada a la fresca.

L’estiu és tot això i alguna cosa més, però bàsicament el que s’enyora més són les migdiades. Acabaran de passar els daurats dies de setembre, començaran les grisors de la tardor, arribarà el fosc hivern i els eterns estiuejants tancaran els ulls i, entre la fredor hivernal, sorgiran les imatges càlides d’aquells moments en què l’home se sent totalment realitzat en el seu rol adàmic, de l’Adam d’abans de la poma.