Riumors és un poble discret, de cases que semblen arrenglerades a la vora dels carrers per no haver de fer nosa als passavolants. El carrisqueig dels grills es superposa discretament a la piuladissa dels ocells i les campanes toquen amb un deix gairebé vergonyós, per no haver de molestar gaire. Les orenetes xerriquen i volen esgarriadament, acabant de trencar el silenci en l’aire espès del migdia i esquivant miraculosament la silueta afilada de les cases i els cables que pengen impúdicament una mica per tot arreu.
Dues calaveres riuen en l’escut del poble i, en record de la Santa Missió, una pesada creu de pedra –muntada sobre una no menys feixuga columna– guarda l’entrada de l’església de Sant Mamet, que s’imposa en el paisatge com una fita ineludible, entre la conca del Fluvià i la de la Muga.
Els camps que envolten el municipi semblen les peces acolorides d’un puzle impossible, però que sempre acaba encaixant a la perfecció gràcies als pagesos que, cada dia del calendari, llauren pacientment els valors parcel·laris del cadastre.
En una finestra ribetejada de groc, un veí ha penjat tota mena de petits objectes curiosos, coronats per una bandereta amb les quatre barres.
Com no podia ser menys, als patis de les cases hi floreixen flors discretes, de colors campestres, i s’alcen algunes palmeres datileres que esberlen les seves branques sobre el blau del cel, com coets de festa major. Les heures viuen cofoies, ben arrapades als murs de pedra i els xiprers creixen orgullosos, imitant la forma de la tiara erecta d’un bisbe.
0 comentaris:
Publica un comentari